Lyon 3. Els patis

A la part de la ciutat que anomenen Le Vieux Lyon hi ha moltes cases renaixentistes. Tenen unes finestes molt boniques i especials, amb travessers verticals i horitzontals, però que no són de fusta, sinó de pedra treballada, de color groguenc. En francès vaig llegir que en diuen fenêtres à meneaux. Al diccionari posa que en castellà se'n diu ajimez. Vaig parar.
En aquesta banda de la ciutat hi ha molts patis interiors, oberts al carrer, d'on surten escales de cargol situades dins de torres, on hi ha galeries amb arcs, portes que donen a diferents vivendes i a altres escales. I sempre alguna gran galleda d'escombraries i un gat que s'escapa.

Lyon 2. Les Matres

Al mateix Musée Gallo-romain de Lyon hi ha algunes peces de l'època romana relacionades amb cultes a deesses anteriors.

Les Matres d'aquí sobre, en són un exemple.
I aquí sota una altra figura, també d'inspiració pre-romana, relacionada igualment amb el culte a la deessa.

(Altres posts a Barcelonetes sobre el culte neolític a figures femenines, aquí. Per cert que fins aquest juliol hi ha hagut una exposicó magnífica sobre els Tracis al Caixaforum, però com que vaig anar-la a visitar l'últim dia quan ja la clausuraven, no vaig gosar fer-ne propaganda. Em va saber greu perquè era magnífica i tenia moltes mostres d'aquests antics cultes que Marija Gimbutas situa a la Vella Europa -el territori ocupat pels Tracis equivaldria a l'actual Bulgària.)

Lyon 1. Violència domèstica

(Vaig ser uns dies a Lyon i ara toca, doncs, Lyon.)
Al turó de la Fourvière, a Lyon, hi ha el Musée de la Civilisation Gallo-romaine. S'hi poden veure moltes esteles amb textos gravats que evoquen la vida del mort (totes tenen al costat un cartellet amb la traducció al francès).
Després de llegir-ne uns quants es comencen a veure repeticions de fórmules i s'intueix que hi havia una retòrica de manual al darrera.
De tant en tant, però, transpua la vida i podem imaginar escenes.
L'estela que fa objecte d'aquest comentari diu així:

Als déus Manes i al repòs etern de Julia Maiana, dona virtuosíssima, assassinada per la mà d'un marit cruel, morta abans del termini fixat pel destí. Va viure amb ell 28 anys i va tenir-hi dos fills: un noi de 19 anys i una noia de 8 anys. Oh fe, oh pietat conjugal! Julius Major, el seu germà, per a la seva germana estimadísima, i Marcus Genuinius Januarius, el seu fill, han aixecat aquesta tomba i l'han dedicada sota l'ascia.

Símbols (Un dia a Pompeia, 5)

(Podeu clicar per ampliar la imatge)
I acabo, avui sí, amb l'últim comentari arrel de l'exposició sobre Pompeia.
Hi ha una peça sorprenent: és una mà votiva (crec que de marbre o potser és d'alabastre) plena de símbols, per les dues bandes. El dibuix d'aquí sobre els intenta descriure. El rètol que hi ha a l'exposició diu: Mà votiva amb Sabaci. Sabaci, segons he trobat a la xarxa, és un déu que els romans van importar d'una altra banda.
Aquesta mà planteja el misteri de cada un d'aquest símbols i el de la seva acumulació. A uns posts de fa temps va sortir a relluir l'arqueòloga Marija Gimbutas i els seus estudis sobre els símbols de les antigues cultures neolítiques europees. Alguns dels símbols que apareixen en aquesta mà, com les serps, són estudiats per M.Gimbutas que n'ofereix una interpretació lligada als antics cultes a deesses pehistòriques.
Un dia tornarem a parlar de tot això, perquè la pervivència al llarg dels segles d'uns mateixos motius fa pensar que responen a alguna cosa gravada molt endins dels humans.

El termopolium de Lucius Betulius Placidus, segona part. (Un dia a Pompeia, 4)

Una mica més de Pompeia i una mica més de la xerrada, ja fa anys, d'uns arqueòlegs espanyols que havien excavat un termopolium (ep! el de Lucius Betulius Placidus!).
Deia que abans de parlar de l'hostaleria a Pompeia, varen explicar diverses coses sobre la ciutat, entre les quals que a les entrades de les cases sovint hi havia representats fal.lus que tenien la virtut de protegir les cases contra el mal d'ull. Em va fer pensar que a la muralla de la ciutat romana d'Empúries, al costat d'una de les entrades, hi ha un gran carreu amb un fal.lus esculpit.
Poso aquí a sota dos dibuixos de mosaics que es troben al museu de Sussa, a Tunísia, on hi ha aquest mateix motiu. Un llatinista em va dir que la paraula que hi apareix venia a significar Hola!. Me les vaig imaginar a l'entrada de les cases, com alfombretes molt curioses.
(Un dia potser m'animo a fer una nota sobre la similitud de molts d'aquests símbols, però de moment encara em fa por de no dir cap bestiesa.)

(Podeu clicar per ampliar els dibuixos)
Anem ara al termopolium (sembla que el mot apareix a una obra de Plaute), on se servia vi barrejat amb aigua, llegums cuits, entre els quals cigrons, i fruits secs. També hi havia embotits, que estaven penjats una mica amunt.
Per les àmfores de vi trobades coneixen la procedència del vi que venien. Al costat de les àmfores, que eren grans, incòmodes de moure i tenien el coll estret, hi havia uns foradets on es guardaven les canyes buides que eren els instruments que servien per treure el vi de les àmfores i servir-lo als clients.
Funcionava de la manera següent: ficaven la canya dins l'àmfora, pel forat inferior s'omplia de vi, amb el dit tapaven el forat de dalt, treien la canya plena de vi de l'àmfora, la situaven a la copa o al recipient del client, treien el dit destapant el forat de dalt i abocaven el vi que hi havia dins la canya. Com un sifó.
Els preus estaven anunciats i han trobat també la caixa de recaptació.
Hi havia brasers per a l'hivern i taules plegables. I moltes llànties, perquè es feia força vida quan ja era de fosc. L'àpat principal i sovint únic era cap a les 7 del vespre.
Els arqueòlegs diuen que aquest era un lloc també de joc i prostitució, relativament petit, ja que tenia una sola sala amb triclinium. Es podia menjar dret o reclinat, diuen, mai assegut! Citen un autor clàssic que parla d'un pobre ximple que ha malmenat tota l'herència que va rebre: s'ho ha gastat tot menjant assegut! S'allarguen explicant que hi ha escriptors de l'època que donaven recomanacions sobre les converses a tenir durant els àpats: no diguis mai tonteries, només coses interessants. Molt sovint hi havia dos menjadors diferenciats: el d'estiu i el d'hivern. Quan un romà volia celebrar un banquet podia llogar una sala i també era freqüent que es llogués la vaixella.
A Pompeia han trobat cartells anunciadors o localitzadors de comerços, amb algun dibuix i fins i tot amb alguna frase, que podrien ser considerats precedents publicitaris.
Fins aquí arriben les coses una mica disperses que vaig anotar fa deu anys ja. En aquell moment vaig sentir fascinació per la feina d'aquells arqueòlegs. Podia semblar absolutament inútil esbrinar com se les enginyava en Lucius Betulius Placidus per treure el vi d'aquelles àmfores tan estilitzades, podia semblar un luxe asiàtic dedicar-se a la investigació de la seva botiga, però al mateix temps era com si veiéssim viu el taverner i el coneguéssim. Com si entenguéssim millor els bars d'ara. Potser va ser per això que l'exposició la vaig trobar tan atraient.
(El dia que ve sí que acabem amb això de Pompeia).

El termopolium de Lucius Betulius Placidus. Primera part (Un dia a Pompeia, 3)

Torno a l'exposició sobre Pompeia perquè vull explicar quatre coses escoltades fa deu anys (deu, ja! horror!) sobre un termopolium de Pompeia, conegut pel nom de l'amo, Lucius Betulius Placidus. (Parèntesi: un termopolium és un establiment comercial de l'època romana on es bevia i es podia prendre menjar calent.)
Era una xerrada al CCCB i el qui parlava era un arqueòleg d'un grup espanyol que vaig entendre que tenien com una mena de concessió: "Vostès poden excavar aquí". I aquest "aquí" era un termopòlium de Pompeia, un espai molt ben delimitat. No puc assegurar que les informacions que vaig sentir procedissin totes d'aquell localet, sinó que més aviat crec que se sumaven i s'afegien a les d'altres investigacions. Desempolso notes guardades.
Pompeia tenia uns 10.000 habitants i unes 600 tavernae o negocis-botiga, dels quals 34 forns, 19 tintoreries i 232 negocis d'hostaleria. (Ara a les nostres ciutats el nombre de bars també és magnífic). Sovint els negocis eren simples barres o taulells a les cantonades, pràcticament al mateix carrer.
Abans d'entrar a parlar de l'hostaleria a Pompeia, l'arqueòleg (de qui no recordo el nom) va donar algunes informacions generals.
Per exemple, que hi havia una mena de passos zebra per travessar carrers. En realitat eren unes grans pedres planes que permetien travessar sense mullar-se els peus en l'aiguabarreig que s'escolava per la calçada (per cert que a l'exposició de què parlem hi ha una foto d'aquests, diguem-ne, guals).
També va explicar que l'orina es feia servir per adobar pells i que la recollida del líquid era un negociet que fins i tot estava gravat per impostos.
Sobre els graffittis que s'han conservat a portes i parets, comenta que es pot considerar que una societat és lletrada si fins i tot per insultar-se s'utilitza l'escriptura. Se centra, però, en els graffittis electorals.
Informa que se celebraven eleccions municipals anualment i que la campanya de pintada de murals es feia de nit (hi tornarà més tard: es feia força vida de fosc). Els eslògans pivoten sobre dos temes: "Voteu-lo perquè és gran i té experiència" o bé "Voteu-lo perquè és jove i és honrat".
Per cert, que va publicar-se per aquella època un llibret titulat Manual per a unes eleccions, introducció i edició a càrrec de Joan Carbonell Manils, Edicions de la Magrana, Col.lecció Esparver Clàssic 18, 1996. S'hi explica que a Pompeia eren els propis veïns, corporacions, barriades, etc. els qui feien propaganda a favor de tal o qual edil i hi ha un recull de les seves pintades.
No em puc estar de transcriure-us-en algunes i les trio ben variades:
"Voteu a favor de Ner per edil. Feu-ho! Us ho demanen els venedors de perfums" (CIL 4, 609)
"Felició, el venedor de tramussos, us demana que voteu a favor de Luci Cei Secund per duòvir" (CIL 4, 3423)
"Holconi, duòvir jutge! Els fustaires. És un jove extraordinari" (CIL 4, 960)
"Les camareres de la taverna de l'Asel.lina us demanen que voteu a favor de Gai Lol.li Fusc per duòvir a càrrec del manteniment dels carrers i dels edificis sagrats i públics. Ah! També us ho demana l'Esmirna" (CIL 4, 7863)
"Voteu a favor de Gai Juli Polibi per edil. Fa un bon pa" (CIL 4, 429)
"Valentí i els seus alumnes us demanen que voteu a favor de Sabí i Ruf per edils. Són dignes de l'administració pública" (CIL 4, 698)
"El Macerió i tots els dormilegues us demanen que voteu a favor de Vàtia per edil" (CIL 4, 575)
"Voteu a favor de Marc Cerrini Vàtia per edil. Us ho demanen unànimement els borratxos tocatardans" (CIL 4, 581)
"Voteu una altra vegada a favor de Marcel per duòvir. És digne de l'administració pública. Si ets un menestral de debò, alerta! Demana el vot per a ell!" (CIL 4, 7147)
"Lorei i les veïnes us demanen que feu edil Ampliat. Ep tu! Si el vols, no t'encantis" (CIL 4, 7517)
I encara uns altres dos, més exòtics:
"Gai Juli Polibi, per edil a càrrec del manteniment dels carrers i dels edificis sagrats i públics! Ei, tu que em fas llum amb la teia, aguanta bé l'escala!" (CIL 4, 7621)
"Gavi, edil!... Marcel estima Prenestina i ella no li fa cas" (CIL 4, 7679)
(Com que això s'allarga massa, deixem per a la propera nota els comentaris sobre els altres dos temes: els fal.lus a l'entrada de les cases i l'l'hostaleria a Pompeia)

Estiu

Fins aviat

Tanco set o vuit dies. Fins aviat.

Justament, en l'any del Quixot

A la nota anterior, Mcguffin comenta:
És curiosa aquesta associació novel·la-democràcia, poesia-despotiste. Reduccionista, simplista i inexacta, fins i tot errònia, però curiosa.

Té raó que és simplista, etc. i segurament també errònia, però jo la trobo més que curiosa, la trobo interessant (no pel que fa al lligam poesia-despotisme -que fort!-, sinó pel lligam novel.la-democràcia). Em va fer pensar en un text molt suggerent del Milan Kundera que es titulava "L'herència menystinguda de Cervantes":
(m'atreveixo a traduir del francès el títol i un paràgraf):
"Mentre Déu abandonava lentament el lloc des d'on havia dirigit l'univers i el seu ordre de valors, separat el bé del mal i donat un sentit a cada cosa, don Quixot sortia de casa seva i no va ser capaç de reconèixer el món. Aquest, en absència d'un Jutge suprem, va aparèixer de cop en una temible ambigüitat; l'única Veritat divina s'havia descomposat en centenes de veritats relatives que els homes es van repartir. Així, el món dels Temps moderns havia nascut i, amb ell, la novel.la, la seva imatge i model. "

L'exposició Occident vist des d'Orient

A la nota l'Islam parlava de l'exposició Occident vist des d'Orient, citava el video que s'hi passa i el comentari tan suggerent d'una intel.lectual iraniana sobre el lligam entre el gènere de la novel.la i la idea de democràcia a la societat occidental.
En aquest enllaç de Webislam podeu llegir l'article de Xavier Moret a El País on s'allarga més sobre aquesta exposició i dóna de manera més fidedigna la cita de Sorour Kasmai sobre la novel.la.

Els llums d'oli (Un dia a Pompeia, 2)

A l'exposició Un dia a Pompeia hi ha només alguna llàntia i a més molt triada, tot i que als museus arqueològics on ensenyen peces romanes acostuma a haver-n'hi un fotimer.
Justament, he estat a Lyon aquests dies on, en el Musée de la civilisation Gallo-romaine, hi ha una petita sèrie de llums d'oli amb gravats eròtics.

A Barcelona, a la botiga del Museu d'Història de la Ciutat, en venen unes de facsímils, que són una monada. De totes maneres no conec ningú que se n'hagi comprada cap i que l'hagi encesa.
Una mica de tècnica sobre els llums d'oli: en principi no sembla tenir més secret que el d'un recipient amb oli i una metxa submergida allà dins, que treu el cap per un foradet. Per capilaritat la metxa està tota amarada d'oli i, quan s'encén, va cremant lentament.
Fa temps, en una mena de festa nocturna en un lloc on no hi havia cap llum a part del de la llar, vaig veure improvisar uns llums d'oli que van funcionar perfectament i des de llavors vaig mirar-me les llànties romanes dels museus com a estris funcionals. El recipient van ser les tapes d'uns pots de conserva. Es posa la tapa metàl.lica d'un pot cap per munt i s'omple d'oli. La metxa va ser feta amb paper de cuina. Un trosset de paper de cuina, enroscat, mirant que quedi prim i llarg, però que no es trenqui. Es posa la metxa fent més o menys rotllana dins l'oli de la tapa i es deixa un extrem cap a fora. La metxa es va empapant d'oli i l'extrem que ha quedat a fora també, però més lentament. Ja es pot encendre i es té una llum que no està gens malament, sobretot si no ha de competir ni ser comparada amb cap altra. I em sembla recordar que dura força.
En canvi el sistema de l'avellana dura molt poc. Una persona del Camp de Tarragona, a la casa sense electricitat que ha estat objecte de diverses notes, em va dir que per pujar l'escala cap al pis de dalt i anar a dormir, amb una avellana n'hi havia prou. Va trencar una avellana (al Camp de Tarragona sempre es té un sac d'avellanes a mà), i l'avellana crua i sense closca la va punxar amb una agulla de cap. Amb una mà va agafar el cap de l'agulla i amb l'altra va encendre l'avellana amb un encenedor. En surt una llum tènue que fa necessari conèixer l'escala, saber cap on és la porta que has d'obrir i cap a quina banda cau el llit, a més té l'inconvenient que en un minutet s'han acabat avellana i flama. El sistema de l'agulla de cap es pot perfeccionar perquè et deixi la mà lliure: es pot clavar en un tap de suro que tingui prou base com per aguantar-se a terra o sobre alguna superfície plana.
I parlant de ser autosuficients en la llum, vull acabar amb un comentari sentit de boca d'un astrònom que explicava el gran interès per a la ciència de fenòmens encara sense explicació. Parlava del pes que tenien algunes matèries que hi ha a l'espai i deia que la quantitat de matèria "X" de no sé quin forat negre que cap en una cullereta de cafè, pesa tant com un elefant (o potser va dir cent elefants), i que això és un misteri per a un científic. La comparació em va fer gràcia, i llavors vaig sentir com seguia amb el mateix esperit divulgatiu i citava com un misteri a elucidar saber com es produïa la llum d'una cuca de llum, que no té els inconvenients energètics dels altres tipus de llum: "Amb un cuca de llum podeu llegir la pàgina d'un llibre, proveu-ho".
No ho vaig provar però me'n vaig quedar amb les ganes. Si aquest estiu algú ho intenta ens ho podria explicar.
____________
(Continuem amb més Pompeia aquí)

Un dia a Pompeia

L'exposició Un dia a Pompeia al Museu Marítim de Barcelona és molt recomanable per als que els agradin les coses arqueològiques o el món romà. Oberta fins al 20 d'Octubre. Entrada sense descomptes: 9€.

Hi ha peces triades, està ben estructurada, és curta i condensada.
Interessant saber que en la zona on hi havia hagut Pompeia s'havia perdut memòria del desastre. Es veu que fins al segle XVI no es van trobar restes arqueològiques que van fer que es relacionés el lloc geogràfic on s'havien trobat amb el fet històric o natural de la pluja de lava. Va ser al segle XVIII sota el regnat de Carles III (d'Espanya i de Nàpols) que es van començar les excavacions de manera més o menys sistemàtica. He trobat suggerent que fos en aquesta època i durant aquest regnat, que es volia il.lustrat.
En aquesta exposició hi ha una barreja de vida quotidiana (paelles, joies d'or, cuines portàtils, mobles...) i de vida simbòlica (una Venus perfecta, un Bacus magnífic...) molt atractiva.
Val la pena fullejar els llibres d'imatges que venen a la botiga del Museu.
_______
(Seré fora una setmana, però a la tornada continuarem una mica més amb romans)

Savis i treballadors

Avui he anat a fer una gestió burocràtica a la seu del Districte de Sant Martí de Provençals, a Barcelona.
A la placeta de Valentí Almirall hi ha una parella asseguda a un banc, a l'ombra dels arbres, i uns nens juguen als gronxadors. Per darrera l'edifici del Districte surt una xemeneia industrial i es veu el mur que s'ha conservat dels antics tallers de la Renfe, ara reconvertits en el parc del Clot.
La façana de l'Ajuntament del barri és d'estil neoclàssic, de color granat i blanquinós, i al centre té dues dates: 1866-1887, que suposo que són les de la construcció.

(Podeu clicar per ampliar el dibuix)
A les finestres principals hi ha dos símbols: una abella amb el seu rusc i un compàs sobre una roda d'engranatge. La laboriositat i la tècnica entenimentada.
A la part de dalt de l'edifici hi ha una torre amb un rellotge ben gran. Un rellotge no és cap símbol, però avui m'ho ha semblat i m'han començat a desfilar idees pel cap.
De primer, he pensat que el compàs quedava massa maçònic. Després, com tantes altres vegades davant de símbols del progressisme del segle XIX, m'he entendrit. La unió de la tècnica i el progrés, d'una banda, i la bondat i l'esforç de l'altra em semblen entranyables i ingènues alhora. En una nota de fa temps sobre l'astrònom Comas i Solà i sobre l'Acadèmia de Ciències volia reflectir justament aquest sentiment.

(Podeu clicar per ampliar el dibuix)
Sant Martí havia estat anomenat el Manchester espanyol per la concentració d'indústria i d'organitzacions obreres. Fullejant a casa he trobat un dibuix (reproduït per Dolors Barranco) del segell d'una unió de treballadors martinencs del segle passat, que s'adiu molt amb el sentiment de què he parlat més amunt.
També m'ha travessat la ment l'expressió "las fuerzas del trabajo y la cultura", que a l'època del Santiago Carrillo havien d'enderrocar el franquisme. O sigui, se m'ha acudit que l'abella eren els del "trabajo" i els dels compassos els de la "cultura". Ha estat un flash.
I després un altre: quan ja marxava, he vist sortint per sobre les cases d'allà mateix la torre-coet de l'Agbar, tan lluminosa, tan imponent, i m'he preguntat si hi devien haver encastat algun animal simbòlic a alguna paret, alguna figura que representés una ideologia positiva i llegible. Suposo que no, que la idea que transmet és la mateixa magnificència de la torre. Però potser algú diria que no és una torre-coet, sinó que és una torre-rusc i tornaríem a la finestra de l'abella treballadora.
Arribo al rellotge que remata aquest Ajuntament de Sant Martí. En un edifici públic, que et donin l'hora de manera ben visible és una incitació a l'aprofitament del temps i al treball. Per això deia que, avui, el rellotge m'ha semblat un símbol i he fet una última associació d'idees: vivia en aquest districte, però més avall, al Poble Nou, la Marcela Bustinza, una dona basca, que se sentia euskaldun i socialista, i que posseïa una ètica d'esquerres antigues, de pedra picada, d'abans de la guerra. Fa pocs anys, ja era molt gran, però pensava assistir a la manifestació del primer de maig i tot comentant les reivindicacions laborals del moment, ens va dir: "De todas maneras, los sindicatos también tendrían que decir a la gente que hay que trabajar". I aquest matí l'he recordada.

Xibolet, Sibolet, Shibboleth

Per a la Mariona Petit
Deia a la nota Palíndroms que hi ha paraules estranyes que justament indiquen jocs i entremaliadures de la llengua i prometia parlar del xibolet.
Vaig sentir per primer cop aquesta paraula fa uns mesos, un migdia que dinava amb la meva germana. N'hi havia parlat un col.lega seu, Hèctor Moret, de qui citaré publicacions al final d'aquesta nota.
Comencem pel final: allò dels "Setze jutges d'un jutjat..." és un xibolet. O sigui, que un xibolet és una frase o un mot que té sons característics d'una determinada llengua i que s'utilitza per diferenciar els parlants d'aquesta llengua dels de les altres. La definició és meva, atenció, en les publicacions que he llegit l'explicació és més rigorosa (i també més llarga).
Anem ara a l'etimologia del terme, que l'aclareix millor. A la Bíblia, a Jutges 12, 6 surt un episodi on els de Galaad es barallen amb els d'Efraïm i els prenen uns guals del riu Jordà. Els d'Efraïm intenten travessar i dissimular que són efraïmites, però els de Galaad els fan dir la paraula shibboleth (que vol dir corrent d'aigua) per comprovar-ho, i com que la pronuncien malament i diuen sibolet els tallen el coll.
La paraula shibboleth apareix als textos amb variants ortogràfiques, com és d'imaginar. En català hauria d'escriure's xibolet. En anglès significa també contrasenya (d'un grup, d'una secta).
Hi ha exemples de xibolets en altres llengües: sembla que en una guerra o escaramussa entre Santo Domingo i Haití els dominicans feien dir la paraula "perejil" als haitians (de parla creole-francesa) per veure si sabien dir la "j" castellana i assegurar-se que eren haitians i no dominicans. H. Moret cita en un dels opuscles ressenyats més endavant la frase "Quien no diga hacha, higo y higuera no es de mi tierra" d'una zona extremeña on s'aspira la "h". I una altra del nord de la província de Lleó: "Quien non diga tcheite, tchinu y tchana non ye da Tchaciana" ("Quien no diga leche, lino y lana no es de Laciana").
Tornant als "Setze jutges...", jo havia sentit a dir en broma que era una frase que els almogàvers feien dir als turcs -la "venjança catalana" a Constantinoble després de l'assassinat de Roger de Flor-, i fins una vegada vaig sentir un acudit dolent: un almogàver, per assegurar-se que l'altre era persa i el podia matar, enlloc de fer-li dir els "Setze jutges" li preguntava directament: "¿Sei persei?" i el persa li contestava: "Trentaisei" . (Perdoneu...). Doncs resulta que xafardejant per la xarxa m'he trobat un enllaç on es diu que els "Setze jutges" es feien servir durant la Guerra de Successió. Sorpresa.

Deia al començament que la meva germana m'havia deixat un opuscle: "Algunas notas a propósito de los géneros breves de la literatura popular y tradicional" por Hèctor Moret Coso (separata de Temas de Antropología aragonesa, núm 9, 1999). I l'endemà em va passar un imprès de les "Actes de l'Onzè Col.loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes" Palma de Mallorca, 1997 amb el text de la ponència "Sobre alguns aspectes conflictius en la classificació tipològica del cançoner popular" igualment d'Hèctor Moret. (Dono les referències amb precisió perquè internautes entesos m'han dit que els blogs hem de ser solvents.)
Pel mateix, poso el text bíblic Jutges 12, 6 escanejat:

 (Podeu clicar per ampliar el text)

Oratòria

El passat dilluns 27, al Palau de Pedralbes, es va celebrar l'acte de lliurament dels premis Orator que són els premis que es donen als alumnes que guanyen un concurs d'oratòria en llengües estrangeres muntat pel Departament d'Educació entre les escoles i instituts públics.

Hi ha finalistes i guanyadors per a cada una de les categories: primària, ESO, Batxillerat i Formació Professional.
Els de primària han de fer un discurs només en un idioma estranger, mentre que les altres categories han de fer dos discursos, en dues llengües estrangeres, d'una durada de 3 minuts, o potser cinc, no ho sé ben bé. Els idiomes en què es participa són francès, anglès o alemany.
Cada escola o institut només pot presentar un candidat, que es prepara els discursos sobre temes d'actualitat i els fa davant d'una càmera de video. El jurat emet el veredicte a partir de les cintes de video enviades pels centres. Evidentment no són discursos llegits, sinó "dits".
Els premis consisteixen en una petita dotació econòmica per al centre i en un viatge col.lectiu de 3 o 4 dies per a tots els alumnes guanyadors a algun lloc de França o de Gran Bretanya.
I ara un detall d'aquest acte, que crec que és molt més que un detall: els guanyadors de cada una de les categories, el dia del lliurament de premis, on hi ha els altres guanyadors, els finalistes, els professors, els familiars, membres dels Instituts britànic, francès i del Goethe, la consellera de la Gene, el director general d'això i el d'allò altre, el vicecònsol francès..., davant de tota aquesta gentada, pugen a la tarima i amb un micro fan els discursos que es tenen preparats, "nada en las manos, nada en las mangas". Estareu d'acord que és un detall que té el seu mèrit.
Fins aquí la informació estricta, les dades.
Ara el comentari.
Vaig sortir molt optimista, perquè els alumnes parlaven bé, francament molt bé, tant pel que fa a la correcció de les llengües, com l'entonació, el convenciment amb què s'expressaven. A més, eren els millors entre cent vint-i-tantes escoles presentades, és a dir que no eren casos tan excepcionals. També em va agradar que guanyadors i finalistes venien de les quatre cantonades de Catalunya i que van sortir a relluir uns pobles de la quinta forca. I, sí, em va alegrar que tots fossin alumnes de l'escola pública. Ah, i vaig trobar molt bé que, ja que la guanyadora de batxillerat era de Cornellà, l'alcalde de Cornellà hagués assistit a l'acte.
Doncs ja està. No tot són ganivetades, escopinades, fracàs, assetjament, anorèxia i bulímia.
(Post data: Si algú, però, vol trobar pegues, també puc informar que tots els parlaments van ser políticament correctíssims, excés que avui i aquí no tinc ganes de criticar)

L'Islam

Al CCCB fan unes exposicions que a vegades pequen de... abstractes? simbòliques? No sé com dir-ne, però sí que és cert que a vegades hi ha més disseny que contingut. Més pa que formatge. En qualsevol cas, mentre hi hagi alguna peça o alguna idea interessant, jo acostumo a pensar que ha valgut la pena. A no ser que tingui un d'aquells dies de "i això quan ha costat? eh, quan ha costat?".

Van fer al 2003 una exposició a partir d'una idea que tenia interès: com veien (els homes) les dones dels harems. Es titulava
Fantasies de l'harem i noves Sherezades. El dibuixet d'aquí a sobre va ser fet en aquella exposició.
Els pintors occidentals pintaven odalisques nues i silencioses, impersonals, ofertes, enclaustrades. Aquests quadres eren contraposats, en aquella exposició, a les imatges orientals de l'heroïna persa Schirin que era pintada escapant-se de l'harem per anar a l'encontre del seu amant.
En efecte, el text que encetava la mostra era aquest: "A Occident les dones s'alliberaven i els homes les imaginaven esclaves. A Orient les dones eren esclaves i els homes les imaginaven lliures".
Per cert, sembla que l'únic personatge occidental que va arribar a visitar un harem va ser una dona anglesa, Lady Mary Montagu (a l'exposició es mostraven les seves cartes), i també Eugène Delacroix, però en el seu cas més que un harem sembla que va ser una visita a les dones d'una casa particular, dones que avisades pel marit, es van perfumar, enjoiar i vestir molt (vegeu el post sobre els seus quaderns de notes). O sigui que les odalisques de Fortuny, d'Ingres i companyia són pur imaginari.
Ara fan una altra exposició que tracta la mirada d'Orient sobre Occident. Hi ha una cosa que ha valgut la visita. És un video que recull entrevistes a cinc intel.lectuals musulmans, on responen a un seguit de preguntes sobre les dues civilitzacions. S'expressen en un francès perfecte i diuen coses interessants. Us poso alguns enllaços: Nilufer Göle, Hoda Barakat, Sorour Kasmai, Daryush Shayegan, i Salah Stetié. M'han impressionat, en especial les tres dones, i m'han agafat ganes de llegir alguna cosa de Nilufer Göle sobre la dona musulmana. (Poso aquí un enllaç amb els posts sobre el vel a França publicats al començament de la història de les Barcelonetes).

(Podeu clicar per ampliar la imatge)
Algunes opinions eren molt suggerents. Per exemple, a la pregunta sobre quin era el punt que definia Occident, Sorour Kasmai respon: "La novel.la". Més endavant, parlant de "democràcia" torna sobre el mateix: "La novel.la és el gènere que mostra camins diversos, és un gènere que dóna una base a la democràcia; la poesia és la subjectivitat, pot ser el gènere del despotisme", diu.
Crec que és l'iranià Shayegan que quan és preguntat sobre el que més li agrada d'Occident contesta: "La racionalitat i l'eficàcia". Quan se li pregunta a continuació el que més detesta d'Occident contesta: "El mateix, la racionalitat i l'eficàcia". Evidentment, matisa les respostes. Però he pensat en una frase d'aquestes del pensament zen que m'agrada molt. Diu: "De veritat algú creu que una cosa pot millorar sense empitjorar?"

Màfia russa

Ahir al matí hi va haver una redada a Barcelona i a altres punts d'Espanya dirigida contra la màfia russa. La veïna del 1er pis m'agafa avui, a part, a l'entrada de la finca i m'assegura excitada que un dels detinguts -l'ha vist emmanillat al telenotícies- és el noi més jove de la família de russos que viuen a l'escala.

En realitat no són russos, són georgians.
Són una família formada per pare i mare amb dos fills grans, un casat i emmainadat i l'altre, el jove, solter amb nòvies. L'efecte que fan és de família treballadora que té un negoci. Se'ls veu pujar i baixar d'una camioneta que ara condueix l'un, ara l'altre; els dissabtes al matí reben uns, diguem-ne, socis o empleats amb qui fan una mena de reunions o tertúlies a la vorera; sempre he pensat que treballen en alguna cosa manual del ram de la construcció, bàsicament perquè ho diu a la bústia i a més els homes d'questa família fan força pudor de suat (jo visc en un lloc que no és gens aristocràtic).
El noi jove... és diferent dels altres, sembla una mica diletant, i es veu que sí que l'han detingut amb això de la màfia russa.
Just me n'acabo d'assabentar per boca de la veïna excitada, quan el germà, el que té dona i dues criatures, passa rabent escala avall. Pujo a casa i poca estona després torno a sortir, agafo l'ascensor i em trobo a terra La Vanguàrdia, oberta justament per la pàgina on es dóna la notícia de la detenció. Penso: "Déu meu ¿pot ser que algun veí l'hagi deixat allà expressament, com un escarni?". La recullo i es para l'ascensor al replà on viuen els georgians. La mare georgiana obre la porta de l'ascensor i em pregunta si he vist un diari, que al seu fill li deu haver caigut... Li dono. Em diu gràcies i se sent a dins de casa seva un fons de veus discutidores. Tenen un atabalament que és senyal que s'han assabentat fa poques hores de la detenció, han baixat a comprar el diari a veure què en diu, els ha caigut i ni se n'han adonat... La mare m'ha fet pena. A la tarda sento per la galeria i per primera vegada que en el pis dels georgians es parla castellà. Penso: "Deu ser l'advocat".
No m'he pogut estar de jugar a detectiu i d'interpretar detalls de la vida del fill més jove, detalls, però, que ben mirat no passen de ser actituds d'un noi fatxenda.
Quan van detenir els integrants de l'últim comando Barcelona d'ETA, unes veïnes grans de l'escala on vivien van dir al periodista d'un diari: "Eran antipáticos, no tenían las conversaciones normales que hay entre vecinos, nosotros les llamábamos los de la ETA i decíamos 'mira ya suben los de la ETA', 'hoy he visto a los de la ETA'".

Ryszard Kapuscinski

Avui la Universitat Ramon Llull homenatja Ryszard Kapuscinski.
Periodista polonès destinat al tercer món durant dècades, ha escrit uns quants llibres que a mi m'han semblat molt bons, tant pel coneixement que transmeten com per la forma literària.

Ébano és un fresc africà. Comença amb una visita a Ghana els anys cinquanta, amb la independència acabada d'estrenar i un ministre simpàtic i campetxano que omple les planes d'esperança. Van passant països, situacions i anys i cloem el llibre amb el cor encongit. Recordo que vaig pensar: "Si jo fos de Sierra Leone també seria a la Plaça de Catalunya".
En aquest llibre hi ha sensibilitat -bondat- i molta intel.ligència: no és cap pamflet, no hi ha víctimes bones i botxins dolents. Res de discursos, tampoc. És una visió matisada i complexa que va de l'antropologia a la política basant-se sempre en fets vius, persones concretes, paisatges reals.
Recomanable al mateix nivell El Imperio, sobre la Unió Soviètica i la seva desmembració. Afegeix interès al tema que el llibre estigui escrit per algú com Kapuscinski que domina el rus, coneix el país a fons i hi ha estat en moments molt diversos de la seva història. Arrenca el relat amb una visita de propagandistes bolxevics a l'escola on el nen Kapuscinski assisteix cada dia, en un poblet de la Polònia fronterera. Cada criatura rep una camisa blanca amb la recomanació de reservar-la per a les celebracions a l'escola i unes quantes xapes amb els caretos dels dirigents russos, per enganxar-les al jersei. Uns pocs dies de tengui-falti i la de l'Stalin que és més gran es cotitza a dos del Molotov.
El Emperador, sobre l'antic monarca d'Etiòpia, Haile Salassié, i El Sha, sobre l'antic Sha de Pèrsia, tracten d'una manera literàriament original els ressorts del poder i dels estats. A mi em van agradar també molt.
N'hi ha un altre, no recordo el títol, sobre la lluita entre les faccions guerrilleres a Angola, que a l'igual que Ébano és un retrat fort de l'Àfrica actual. També té un debut memorable: Luanda, la capital angolesa, acaba de buidar-se d'occidentals, s'han retirat definitivament els portuguesos i hi ha unes hores d'expectació: ha d'arribar la guerrilla i ningú sap què passarà.
(Si he insistit amb els començaments dels llibres, no és perquè m'hagi llegit només els primers capítol :-), sinó perquè volia assenyalar que la manera de narrar és molt atractiva).

E.U.A.

La Tina Vallès ha recomençat les gairebé no-encetades notes americanes que va prometre. He triat una imatge que s'hi adigui i li dedico, doncs, un dibuix de la llibreria Schriber's & Son, situada prop del Rockfeller Center (llibreria que existia fa uns anys i que espero que encara existeixi, ja que el negoci data de... 1848!).

Per cert que dimecres el Google va aparèixer amb un disseny especial dedicat a l'arquitecte Frank Lloyd Wright, autor de l'edifici del Museu Guggenheim a Nova york (representat a la segona "g" del nom Google).

La culpa és de l'Aeroplà del Raval

L'Eulalia exerceix a estones de reportera per omplir els espais d'aquest blog i avui, atenent la suggerència de l'Aeroplà del Raval, ha abordat el seu jefe que és qui té més a prop a la redacció. Des de la meva taula he sentit la conversa.
E.P.: -Senyor Barcelonetes, perdoni... tindria un moment per contestar unes preguntes?
S.B.: -Sobre què?
E.P.: -Sobre llibres.
S.B.: -A veure, digues.
E.P.: -La primera pregunta és... aveiam... quants llibres llegeix a l'any?
S.B.: -Que què?
E.P.: -Sí... que... bueno, que quants llibres llegeix a l'any. És que és un qüestionari d'això dels weblogs, no me l'he inventat jo, i la primera pregunta és aquesta: Quants llibres llegeix a l'any.
S.B.: -Què vols que et digui, dona, depèn. No sé...
E.P.: -No cal que em digui un número exacte, és per tenir una idea, digui'm un número aproximat...
S.B.: -Deixa'm pensar... un mes... dos... o menys... o potser més... dotze mesos... posa una vintena.
E.P.: -Moltes gràcies, senyor Barcelonetes, es tracta justament d'això, de donar una xifra per quedar-se amb una idea. Tot i que a vegades es comença un llibre i no s'acaba... I aquests no sé si els hauríem de comptar o no. Al model de qüestionari que tinc no ho diu...
S.B.: -Deixa córrer el model de qüestionari, dona, deixa'l córrer. Em pots fer una pregunta del tipus "¿Acaba sempre els llibres que comença?" i ja tens el problema solucionat.
E.P.: - Ah, vale. ¿Acaba sempre els llibres que comença?
S.B.: -Acabava, acabava. Ara ja no m'hi sento obligat. Abans sí, era una obligació fruit de l'educació rebuda, un sentiment moral: "les coses que es comencen s'han d'acabar"...
E.P.: -I ara ja no?
S.B.: -Doncs no. Ara de tant en tant deixo llibres per acabar.
E.P.: -I per què ara sí i abans no?
S.B.: -Per una frase, noia, una frase. Una persona que em mereixia molt de respecte em va dir "L'únic que està obligat a acabar un llibre és l'autor".
EP.: - Oh! És veritat...
S.B.: -Bueno, què més?
E.P.: - A veure: Llibreria o bliblioteca?
S.B.: - Llibreria o biblioteca? Aquest model de qüestionari és molt esteticista. "Llibreria o biblioteca", sona bé. Hauries d'afegir préstecs d'amics i familiars.
E.P.: -Sí, però la formulació perdria la seva estructura...
S.B.: -Doncs busca'n una de nova. Va, anota la resposta: compra, una mica de biblioteca i força intercanvi.
E.P.: -D'acord. Ara en ve una de fàcil: Últim llibre comprat?
S.B. (Silenci, passa molta estona): -...
E.P.: -Repeteixo: últim llibre comprat?
S.B.: -Fàcil? aquesta la trobes fàcil? (passa més estona) Sóc incapaç de recordar quin ha sigut l'últim...
E.P. (Interrompent-lo): -Tampoc ve d'aquí. Digui-me'n un dels últims...
S.B.: -No, no. Mentides per quedar bé, no. Això ho has d'aprendre, un qüestionari pot tenir preguntes ambigües, respostes ambigües, però tot ha de ser veritat... (Se'n va preocupat pel buit de memòria i torna al cap d'una estona). Ja està: La curación emocional, de Servan Schreiber, és un psiquiatra, fill del Servan Schreiber polític.
E.P.: -És bo?
S.B.: -No és la paraula. Interessant, sí. Com que es tracta d'un científic les afirmacions que fa sobre medicina alternativa tenen una valor especial.
E.P.: -Una altra: Últim llibre acabat?
S.B.: -Un de policies: Muerte en Glasgow de Denise Mina.
E.P.: Ja acabo. Llibre que està llegint ara?
S.B.: -Un comprat fa temps: La cultura de la conversación, de Benedetta Craveri.
E.P.: -Que és un estudi sobre els salons francesos dels segles XVII i XVIII?
S.B.: -Sí...
E.P.: -És que ja en va parlar al blog.

S.B.: -Em sembla que només el vaig citar, just l'havia fullejat. Ara l'estic llegint i és fantàstic entrar en aquest món de dones franceses que feien una cort a part de la reial. M'està fent pensar molt. Mira la foto de l'autora, quina bellesa més madura. És com una mediterrània sàvia. Les franceses o, més ben dit, les relacions entre els dos sexes a França tenen un caràcter especial, és una cosa que no sé definir i ara llegint és com si entengués alguna cosa del que hi ha a sota...

E.P. (Interrompent-lo): -Sí, vale, en podria fer un post. Vinga, l'última pregunta: Digui'm cinc títols de llibres que l'hagin marcat.
S.B. (Es posa a riure. De sorpresa? de nervis?): -Mecachis amb el model de qüestionari, que semblava una cosa tan bleda! Però, a veure, si hem d'acabar, acabem, te'n diré uns quants, però posa que no són ELS en majúscula, són UNS dels més..., però ELS, ELS, el que se'n diu ELS, què vols que et digui, sóc incapaç de...
E.P.: -D'acord, ja ho entès, no direm cap mentida, direm una ambigüetat: "entre els que més, segurament...".
S.B.: -Exacte, exacte...
E.P.: -Però no cal que s'enrotlli, digui'm els títols, els autors i santes pasqües. Que això ha de tenir forma d'enquesta, no d'entrevista...
S.B.: -Anota, doncs: L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme, de Max Weber, perquè em va fer pensar en...
E.P.: -Un altre dia, un altre dia... Ara només els noms.
S.B.: -La cuisinière et le mangeur d'hommes, d'André Glucksman; Memorias de Adriano, de Margueritte Youcernar; Ébano, de Riszard Kapuscinski; Los trazos de la canción, de Bruce Chatwin; els de Primo Levi...
E.P.: -Només una novel.la?
S.B.: -Que no dius que digui els títols i prou? Ara vols explicacions? O tot o res!
E.P.: -No s'enfadi, senyor Barcelonetes, que ja hem acabat, moltes gràcies.
S.B.: -De res.

Palíndroms a AQUARI

Això és un homenatge a la part de la web de Martí Sunyol, AQUARI, dedicada a crear i il.lustrar palíndroms, que és la parauleta que serveix per definir les frases que es poden llegir de dreta a esquerra o d'esquerra a dreta. D'una altra web, copio l'etimologia: del grec "palin" (un altre cop) i "dromos" (cursa).
Es tracta d'un joc lingüístic que té gràcia sobretot quan en resulten frases enginyoses, com és el cas del blog Aquari. Els dies de l'elecció del Papa, em va fer riure. Som lluny del Dábale arroz a la zorra el abad, tot i que la cantarella estranya persisteix en molts d'aquests palíndroms.
El que encapçala aquest post és de la meva collita (em poso un dit al front i dic "hi ha alguna cosa aquí dins").
Una persona gran de la meva família se sap aquest:

Veig que hi ha diverses adreces que tracten de palíndroms. La reina: la de Màrius Serra: Verbàlia. Poso les adreces d'una de francesa i una altra d'anglesa, d'on he tret el dibuix d'aquí al costat, molt completes. Hi ha també el grup musical Palindrome i diversos blogs personals, que han adoptat aquest nom.

Al proper post, dues paraules sobre un altre d'aquests mots estranys: el sibolet.

El nou mercat de Santa Caterina

He rebut un mail que diu el següent:

"Acabo de venir de veure el nou mercat de Santa Caterina.
Els sentiments-sensacions són ambivalents:
-La coberta m'agrada molt i com més la miro més m'agrada i com més la miro des de la plaça Nova més crec que és un encert la nota de color, el moviment i les línies corbes que trenquen amb un entorn excessivament angulós, gris i "pardusco".
- L'entorn: bé. Un encert deixar les portes antigues i bé la sortida per darrere i notable pels pisos nous.
- L'interior: ambivalència. El terra, un desastre (tot i que no és el més important).
Amb la resta passa com en el parc de Diagonal Mar. Coses que t'agraden molt, sobretot els volums i l'aire del sostre, i coses que et sobren, emmaranyen, desdibuixen i amaguen sense cap necessitat: tota la decoració inclosa en l'arquitectura em sobra molt.
Trobo que podries obrir un apartat al teu bloc electrònic sobre Santa Caterina.
Petons".
Doncs així ho faig.

Mazarine

(Dedico aquesta nota a la Mariona Bigorra que m'ha deixat la cinta de video objecte del que segueix)

Mazarine Pingeot és el nom de la noia de la foto.
Fa uns mesos ha publicat el llibre Bouche cousue i fa poc he tingut ocasió de veure amb una mica de retard la gravació del programa de la televisió francesa Vivement le dimanche dedicat a l'autora i al seu llibre.
L'interès de l'emissió radica sobretot en el fet que Mazarine Pingeot (Mazarine a seques per als francesos del carrer) és la filla que François Mitterand va tenir fora del seu matrimoni oficial i que va créixer en el semisecret.
Alguns recordaran que Mitterand va morir el 1996, quan ja feia uns mesos que havia acabat el seu segon septenat com a President de la República Francesa. Les fotos del seu enterrament van donar la volta al món i s'hi comentava que la noia desconsolada que apareixia al costat de l'esposa i els fills del mort era la seva altra filla, la que havia tingut amb una senyora de dol elegant i rigorós que s'estava plantada a segona fila, darrera la dona legítima.
-Oh! -va dir el públic mundial-. Com és que això no se sabia?
-Bah!-van dir els francesos-. Que és cap cosa excepcional?
Els diaris es van omplir de comentaris amb comparacions entre la circumspecció de la premsa francesa a propòsit dels amors del seu President i l'esvalotament de la premsa americana amb l'afer Lewinsky (algú se'n recorda?).
Es van saber alguns pocs detalls. Mare i filla vivien a l'Elysée en els apartaments privats que el President els havia reservat. La noia era molt estimada pel seu pare.
L'havia presentada a moltíssimes personalitats, però la seva existència no havia trascendit a la premsa fins que Paris Match no es va decidir a publicar unes fotos poc temps abans de la mort de Mitterand. Es deia Mazarine i tenia coco, havia passat l'examen per entrar a l'École Normale Supérieure, que és el màxim del súmmum del més intel.lectual que es pot ser a França, que és molt.
Tornem a l'emissió, perquè algunes imatges reproduïdes eren impactants: la de François Mitterand, acabat d'elegir l'any 1981, entrant sol i majestuós al Panthéon i deixant una rosa sobre el sarcòfag de Jean Jaurès i després una altra sobre el de Jean Moulin, una inclinació mesurada del cap, la seva sortida al carrer, sempre sol, de nou a la llum del dia, investit ara de l'esperit dels antics, del gran socialista i del gran resistent que reposen al gran mausoleu dels prohoms de França. Són unes imatges que volen transmetre un alè diví al seu càrrec i que gairebé ho aconsegueixen.
Mitterand, l'últim monarca francès. La Mazarine, l'última filla bastarda.
Respecte per a un, respecte per a l'altra, que a la història hi ha hagut reis i bastards de tota mena.
La Mazarine en aquest programa, és una noia de trenta anys, embarassada de cinc o sis mesos, que parla de la necessitat que ha tingut d'escriure aquest llibre ara que ha de ser mare, per fer net d'un passat de secret i clandestinitat. I cap al final ve la sorpresa, quan el presentador li pregunta si no estaria bé adoptar el cognom del pare i posar a la criatura Fàtima o, millor, Abdel Khader. Abdel Khader Mitterand, ça serait bien i enfoquen, entre el públic, a primera fila, un noi alt, molt moreno. És el seu company, es diu Mohamed i és originari de Tànger. Treballa a la producció televisiva, tot s'ha de dir.

La benedicció del terme

El dimarts que ve, 3 de maig, és el dia de la Santa Creu i és tradició que es beneeixi el terme des de la coberta de la Catedral de Barcelona. Si no recordo malament l'acte és a les 8 o a les 9 del matí i s'hi puja per una escala de cargol que arrenca de dins del temple, de la banda esquerra, segons s'entra.

Va sorprendre'm que a la teuladeta que cobreix la torre de l'escala hi ha un cargol. La motivació sembla evident: l'escala-cargol, animal-cargol; però és un figura poc visible. Només la vaig veure quan vaig ser dalt d'aquest terrat de la Catedral, i encara m'hi vaig fixar perquè vaig sentir el comentari d'un que ho explicava a uns altres. Després m'ho vaig mirar des del carrer i sí, es veu una mica, o millor, s'endevina.
Al post sobre la motivació de la figura geomètrica que apareix al Parlament escocès, hi havia comentaris del Jordi de Gumets i del Pere de Saragatona sobre la coberta del mercat de Santa Caterina, que m'han fet pensar en aquest cargol: un enigma o un element amagat, quan el descobreixes, té més valor, sembla que només sigui per tu.
Per cert que els que saben antropologia diuen que aquestes benediccions que es fan des de les teulades de diverses catedrals, tenen arrels neolítiques i adopten la forma de beneir les terres cap als quatre punts cardinals.
Acabo amb una vista que és més clara des d'aquesta teulada que des de la Via Laietana: les plantes de la terrassa del que era (és?) can Cambó. Algú m'informa que va ser un dels primers que es va inventar això dels àtics, i que la gent deia: "Saps que en Cambó se n'ha anat a viure al terrat?" "Què dius? On vas a parar?" Etc.

Misterioses analogies en la inspiració dels artistes

A una nota meva sobre l'edifici del Parlament Escocès deia que el significat de la forma geomètrica que apareixia a les finestres era un enigma. Doncs xafardejant per la xarxa he trobat la resposta: l'Enric Miralles es va inspirar en el quadre de Raeburn amb el reverend que patina de què vaig parlar també en una altra nota fa temps.
 Miro el reverend i miro aquesta mena de cadira sense respatller que hi ha a les finestres i no hi sé veure el lligam. En una visita escolar al Parlament, els nens van dir que la figura semblava un cotxet de criatura dels d'abans, old fashioned. He pensat: "tot llisca".

Quan a la Plaça de Catalunya van inaugurar el monument de Subirachs a Macià, una matrimoni gran se'l mirava:
Ella:- I aquesta escala al revès d'aquí dalt què és?
Ell:- Dona, té un significat.
Ella:- Quin?
Ell: -Jo no el sé, però en té un.
O sigui, que molt de compte, el que no entenem potser simbolitza una cosa respectable.
Segon cas: una criatura de deu anys visita el Guernika amb els seus pares i sent els comentaris dels grans: bombardeig, exèrcit nazi, guerra civil espanyola, morts...
Diu: "Ah! Doncs jo ja l'havia vist en una foto i em vaig pensar que era el naixement d'un vedell a la quadra".
Tots riuen, però penso que havia agafat una cosa essencial: el moviment, el neguit, el trasbals.

El Carmel, les solucions personals, el forat

Telegràfic: cases i carrers al Carmel fan sensació de caos. Som lluny dels barris amb alts edificis uniformes. Aquí hi ha molta diversitat de vivendes, torretes, àtics, terrasses, terrats, balcons, galeries, ampliacions, remendos, garatges, locals, antenes, parabòliques, cables, estenedors i tot això. En general, més aviat destartalat. Alguns racons fan pensar en l'antiga autoconstrucció reconvertida a urbanisme.
Homenatge al que aquest desgavell té d'humanitat i vida.
Lligam mental ràpid amb els pobles del Delta de l'Ebre. Allà també hi ha molta desorganització arquitectònica. Un del país va escriure amb fortuna una expressió eufemística: "En la construcció dels pobles del Delta dominen les solucions personals". Em va agradar molt això de les solucions personals.
Al Carmel, a més, hi ha l'alçada, que té l'inconvenient dels carrers que fan pujada i el gran avantatge de la vista.
Ara el desastre.
A la manifestació de protesta per l'enfonsament al Carmel hi havia poca gent i en vaig marxar amb la sensació que els grans moviments veïnals solidaris ja els hem vist prou.
He anat a veure el lloc i m'he pogut fer una idea de l'espai que ocupen les vivendes de les 800 persones desallotjades que s'estan a hotels. Aquestes quantes mançanes mortes són més espai del que m'imaginava. Passa gent que es para a mirar, comenta, sempre n'hi ha un que té més informació que els altres i que ofereix explicacions. És una ferida forta al mig d'un barri tan viu.
A dalt de tot del barri, hi ha una pintada de l'Associació de Veïns, amb figures, colors, lema, una mica ingènua, però sobretot força despintada.
A l'autobús em trobo un antic alumne que treballa a la recepció d'un hotel on hi ha una vintena d'habitacions ocupades per famílies del Carmel. M'explica petites trapelleries que fan amb la bugaderia. L'ambigüitat amb el noi que dorm a una habitació individual i que el dissabte a la nit duu la nòvia a dormir. El contrast entre el volum de veu dels executius que passen per l'hotel i el de la gent del Carmel. El contrast entre els que es queixen de tot i els que ho agraeixen tot.
Em diu: "Ja veuen que jo no en tinc la culpa. Són bona gent."

Interiors 10 : de xemeneies

Quan van cremar les últimes paperetes per fer fumata bianca, diuen que la capella Sixtina es va omplir de fum. Podia ser pel mal ús d'algun producte químic destinat a fer ben bianca la fumata o per una inescrutable interveneció divina. Jo, però, penso que va ser perquè no havien encebat la xemeneia. I per il.lustrar l'explicació poso aquí al costat un dibuix d'un altre racó de la casa tarragonina que ja ha sortit en aquest blog. La tria està justificada perquè en una llar de foc, però sobretot en una estufa com la que es veu a l'esquerra, encebar la xemeneia és bàsic per tenir èxit en tota l'operació.
Perquè un foc no fumi en el moment d'encendre'l, s'ha de crear prèviament un corrent d'aire calent a la xemeneia que xucli el fum inicial del nou foc. S'agafen uns fulls de paper de diari (imprescindibles tant per a la vida intel.lectual com per a la domèstica), s'arruguen com si en volguéssim fer una torxa, s'hi cala foc i es fiquen dins la xemenia tan amunt com es pugui. Aquest primer foc "d'encenalls", tan viu, en general crea un escalfament prou important perquè tiri bé el foc que ja tenim preparat i que encendrem immediatament.
Al conclave em penso que es van atabalar amb l'emoció de l'elecció.

Més sobre els quaderns de notes

Continuo amb el de l'altre dia sobre els quaderns de notes, posant una imatge d'un quadern d'Eugène Delacroix al Marroc. Val la pena que l'amplieu. Ens aquests dos fulls hi ha a més dels dibuixos, l'escriptura i la distribució de les aquarel.les entre les lletres. Té molt de caràcter.

Quaderns de notes per retenir impressions

Al CaixaFòrum a Montjuïc hi ha una exposició d'aquarel.les de TURNER amb visions de Venècia que per als qui els agraden aquestes coses és molt maca i molt interessant. I gratuïta.
Aquestes aquarel.les, dels anys 1830 i 1840, gairebé abstractes, són una delícia. Tot és llum, aire i aigua. Passen un vídeo que val la pena, on s'explica que Turner al moment de fer exposicions afegia detalls als quadres -gent, góndoles i coses així-, perquè era conscient que al públic li agradava un estil més convencional.
Tal com assenyalen els crítics que apareixen al vídeo, els esbossos de Turner fets amb aquarel.la són més interessants que els quadres a l'oli que pintava més tard: els primers tenen la frescor de la impressió immediata, els quadres posteriors l'han perduda.

(Podeu clicar per ampliar les imtges.VAL LA PENA)
(Faig un parèntesi per comentar que el llibre Delacroix et le Maroc, Guy Dumur, Ed. Herscher, amb imatges dels quaderns de notes d'Eugène Delacroix en el seu viatge al nord d'Àfrica els anys 1830', ens permet arribar a una conclusió semblant: les aquarel.les de les notes que pren tenen una gràcia que ja no apareix als grans quadres que pinta arribat a França. Mireu les imatges dels quaderns que poso aquí al costat i compareu-les amb la pintura de Delacroix d'aquest link que va ser feta a partir dels esbossos.)

Una cosa particular d'aquesta exposició del Turner són els tres quaderns de notes que s'hi mostren. Un s'ensenya per la pàgina on Turner va copiar un quadre de Raphael (?) exposat al Louvre. Em va fer pensar com devia ser el món quan no existia encara la fotografia, i per veure un quadre que era al Louvre hi havies d'anar o bé algú t'havia d'ensenyar una còpia que n'havia fet. I devia passar el mateix amb les piràmides, amb Venècia, amb un asiàtic, una orquídia o un tigre. Saber dibuixar el que es veia a llocs exòtics era posseir una capacitat de comunicació important, alimentava el coneixement dels altres i també la seva imaginació.

Els altres dos quaderns estan oberts per pàgines amb croquis venecians. A mi aquests quaderns de notes em fan somiar, però no sabria explicar ben bé en què. Són intents de retenir impressions, d'acaparar la realitat, de triar el que es veu, d'expressar el que se sent. Intents de fixar el que és fugisser, de no deixar-ho escapar. Són un tros de memòria, una part del sentiment que prenen una forma material, rectangular, reduïda, que cap a la mà, ràpidament envellida, personalitzada. Les tapes i els cantos dels quaderns deixen de ser immaculats a mida que van emmagatzemant l'ànima del qui els fa servir. Acumulen cicatrius.
Crec que l'èxit dels quaderns negres de la marca Moleskine, amb un elàstic molt característic que els manté tancats, es deu a la fascinació de cert públic per aquesta activitat "descobridora". L'aventura viatgera, tipus Bruce Chatwin, nodreix aquest mite. Però hi ha més coses. Exemples d'aquestes "més coses" serien l'emoció especial que aixequen entre els espectadors dos quaderns apareguts en pel.lícules d'èxit: el de "Bailando con lobos", on Kevin Costner anota i dibuixa el que aprèn del llop i dels indis de l'oest, i el del Sean Connery, el pare de "Indiana Jones y las cruzadas", on va recopilant descobriments i misteris esotèrics. A tots dos s'alternen dibuixos i escriptura.

(Podeu clicar per ampliar els dibuixos)
(Acabo això dels quaderns de notes amb dos dibuixets d'un quadern fet a Venècia... no pel Turner, eh?, per mi!)