dissabte, 30 d’abril del 2011

Egipte 40 i fi. La influència egípcia

Mentre anava fent aquestes notes he recollit quatre coses que m'ha fet gràcia.
La primera és un quadre del 1868 de Jean-Léon Gérôme: Napoléo davant l'Esfinx.

La segona és l'entrada del Cementiri del Poble Nou de Barcelona. Va ser construït no sé si a finals del XVIII o a començaments del XIX, per un tal Genisi que sembla ser que era maçó. D'aquí aquestes formes de piràmide a banda i banda de l'entrada.
I a dins del mateix cementiri, una foto d'una tomba maçónica.

Al Carrer Consell de Cent cantonada Muntaner hi ha una casa molt particular. Vaig pensar que havia de figurar en aquesta petita llista, perquè jo trobava que era un art déco amb influència egípcia. El que passa que quan he buscat informació resulta que en diuen Casa Xinesa!! (Si cliqueu, teniu un detall de l'entrada) És un projecte del 1929 de l'arquitecte Joan Francesc Guardiola.
 Acabo amb un graffiti recent al Passatge Mercader. 

divendres, 29 d’abril del 2011

Egipte 39. El Caire. La Ciutadella

Acabo amb la mesquita de Mohamed Alí, a la ciutadella de El Caire. Es veu des de molts llocs de la ciutat i, a dins, la sala és magnífica, immensa i espaiosa. Però era un dia d'una calor insuportable.
(Al viatge d'anada, als monitors de televisió de l'avió, abans d'enlairar-nos, ens van passar unes pregàries que em va semblar que devien equivaler a allò de fer el senyal de la creu abans de començar un viatge. Doncs bé, la imatge de fons era aquesta mesquita de Mohamed Alí, que em sembla que és una de les més famoses de l'Islam).
(Acabem la sèrie de notes d'Egipte el dia que ve!!)

dijous, 28 d’abril del 2011

Egipte 38. El Caire. La mesquita d'Ibn Tulun

La mesquita d'Ibn Tulum és molt bonica. 
Aquí sobre, un joc d'arcs.
A sot , el pati central vist des del minaret.
I des de dalt del minaret, si ens girem cap a l'altra banda, es veu la vista de la ciutat i en concret la del carrer del davant. Aquestes xemeneies tan altes, que sobrapassin l'açada de la casa del costat, perquè no rebufin i el tiratge sigui bo em van fer molta gràcia, no en va sóc filla d'un calefaccionista.

dimecres, 27 d’abril del 2011

Egipte 37. El Caire. Una mesquita anònima

 
A vegades en els viatges t'equivoques de lloc, de direcció, de monument o del que sigui i en general l'equivocació serveix per descobrir alguna cosa que val la pena. Anàvem a la mesquita d'Ibn Tulun i vam entrar en una altra mesquita que hi ha just al costat. 
El guardià de la mesquita va estar contestíssim perquè no tenia cap turista ni cap parroquià musulmà ni ningú per fer-la petar. O sigui que ens va guardar les sabates i ens va acompanyar a ensenyar-nos-ho tot. 
Ens va fer una petita demostració de cap a on es resa, del to de veu i de la cantarella per fer la pregària, de com es posen les mans i d'unes frases que devien ser molt corrents. La meva amiga va repetir les frases amb el to de veu i cantarella adequats, les mans en posició correcta i en la direcció que tocava, i a ell li va agradar molt i ho va repetir perquè ella ho pogués tornar a copiar, com si li fes una classe. La meva amiga ho va tornar a fer molt seriosament mentre jo pensava si ara se'm converteix, a la tornada com li ho explico jo al seu marit... 
Després el nostre guardià ens va deixar unes xancletes polloses perquè pugéssim a dalt del minaret nosaltres soles. Com que les finestretes del minaret no tenien cap vidre i allà mai hi havia entrat ningú a fer neteja, vam pujar amunt per l'escala més bruta que hagi vist mai. Hi havia tres dits de pols acumulada a cada graó, pols acumulada que ens entrava per les xancletes i se'ns ficaven entre els dits dels peus. 
A dalt era molt maco i va ser allà on ens en vam adonar que la mesquita d'Ibn Tulum era la que es veia just al costat.
A la baixada, el guardià estava recollint una safata amb menjar que li portava un noiet del bar de la cantonada: un plat de puré de faves, un plat amb fulles per amanir, com si fossin de rave o d'una planta així, un platet amb oli i sal per l'amanida (mai no vam veure cap setrill enlloc), un altre plat amb albergínies petites no sé si fregides o escalivades i un pa. Feia goig i es veia molt sa. Ens va dir si en volíem, li vam dir que no gràcies i ens en vam anar a l'altra mesquita.
Aquí sota el guardià de la nostra mesquita preferida, una mesquita anònima.

dimarts, 26 d’abril del 2011

Egipte 36. Les esglésies coptes a El Caire. El Museu Copte

Els coptes són els cristians antics egipcis, que, per entendre'ns, tenen un Papa a part del de Roma. El barri copte a El Caire és un barri molt vell, pobre, amb un centre que ara està més o menys arreglat i amb forç visitants.
Hi ha unes quantes esglésies que val la pena visitar. Algunes estan fetes pols, d'altres molt restaurades. Tenen icones magnífiques. Aquí sota poso unes quantes fotos. La primera, Verge amb Nen.

Després, dues imatges de Maria i Maria Magdalena al peu de la creu, que tenen una composició molt simbòlica, molt masculí-femení.
A continuació, Maria Magdalena a casa el fariseu Simó perfumant els peus de Jesús i fregant-los amb la seva cabellera. I una ampliació d'aquesta magnífica Maria Magdalena de reverencial sensualitat o sensualment reverent, no sé què seria millor.
També hi ha una sinagoga antiga, però no m'atreveixo a entrar-hi quan veig que hi ha policia fent escorcolls exhaustius als visitants i resulta que jo avui porto a la bossa dues pedres que he recollit al mateix matí a l'esplanada de les piràmides (una em sembla que és alabastre i l'altra és una pedra negra, com si fos obsidiana. Són grossetes, tant que finalment no me les vaig endur de tornada a Barcelona). Penso: Encara em detindran per robatori i tràfic artístic o es creuan que les porto per llençar-les i trencar alguna cosa... Mentre la meva amiga entra a visitar la sinagoga hi ha un grup de turistes americans i un d'ells, negre, sento que li està dient a un dels guàrdies: Ah, ho troba estrany? que no ho sabia que hi havia jueus negres?
El Museu copte és una meravella de museu que cal visitar. Hi ha coses molts suggerents: pintures murals d'antics monestirs, manuscrits, esteles de pedra... En algunes d'aquestes esteles la continuïtat entre símbols de diferents períodes és molt clara.
El primer esquema, aquí sobre, és entre un símbol hel.lenístic i un de cristià. El d'aquí sota entre l'ankh o clau de la vida egípcia i la creu cristiana.
Per acabar aquesta nota sobre els coptes: no fa molt vaig assistir a la Fàbrica del Sol a Barcelona a una sessió de documentals sobre medi ambient. Una de les pel.lícules estava centrada en el grup de gent que gestiona la recollida d'escombraries a El Caire. El títol és Garbage Dreams. Aquests escombriaires s'anomenen Zabaleen, i són coptes emigrats a El Caire des d'una zona molt pobra del centre d'Egipte a finals del segle XIX o començaments del XX. La seva història la teniu en anglès a Wikipedia. Aquí hi ha un trailer del documental: http://youtu.be/b26dBL5tQPk.

dilluns, 25 d’abril del 2011

Egipte 35. El Caire. El Museu Egipci. L'inventari

Al Museu Nacional de El Caire, en una de les sales on hi ha molts armariets, amb molts prestatges i amb moltes estatuetes i amulets, hi ha un grup de dones amb vel, són cinc o sis. Totes estan assegudes en cadires amb papers a la falda, menys una d'elles que està dreta. La primera impressió és que deu ser una classe d'història de l'art. Vist de més a la vora, ja no és clar que ho sigui. També hi ha un guàrdia assegut amb les dones, i dos homes més que són del grup, però que estan clarament a part. La que està dreta ha obert un dels armariets, n'ha agafat una figureta diminuta i l'ha passada a un parell de dones que la mirem amb una lupa i fullegen un llibre molt gruixut.

Són funcionàries que estan fent l'inventari (del prestatge? de l'armari? de la sala? del pis? de tot el museu?). Agafen peça a peça, l'analitzen i busquen la descripció en el catàleg. El llibrot del catàleg té algunes fotos enganxades molt borroses, i van passant fulls amunt i avall, a veure si localitzen la descripció de la figureta al llibre. Em sembla que està tot molt desordenat. Les altres apunten.
Els dos homes que s'ho miren a certa distància, tenen a la mà un tub de glue-up i ens diuen que és per si hi ha alguna coseta trencada.
Déu meu! Fa estona que estan analitzant una figura i al prestatge n'hi ha vint-i-cinc, i a l'armari hi ha dotze prestatges, i a la sala cinquanta armaris!

Ens van comentar que aquest museu, molt antic, el volen traslladar a un edifici nou vora les piràmides. Però penso que fins que no tinguin fet l'inventari no el traslladaran i que aquest inventari no l'acabaran mai.

Quan arran de les manifestacions a la plaça Tahrir fa un parell de mesos va haver-hi un robatori i actes de vandalisme al museu (que es va descobrir que era una provocació conduïda per policies!) vaig pensar que potser s'havia trencat i havia desparegut poca cosa, però que l'inventari s'estava endarrerint.
Aquí vaig trobar notícies fiables del que havia desaparegut exactament.

diumenge, 24 d’abril del 2011

Egipte 34. El Museu Egipci. Període predinàstic

(Aquí a sobre, ceràmica egípcia del període protodinàstic, al Museu Britànic a Londres.  
Ens situem al IV mil·lenni abans de C)

(Fa anys, al British Museum, vaig fugir de les sales principals d'art egipci on hi havia una exposició important sobre les mòmies i centenars d'escolars contestant preguntes de dossiers, contra les vitrines, per terra, sobre l'esquena dels companys... Vaig anar a parar a una sala anomenada Egipte protodinàstic, buida de visitants. I allà em vaig quedar sorpresa de veure moltes similituds entre els motius i dibuixos de la ceràmica egípcia predinàstica, antiquíssima, i l'antiga ceràmica europea neolítica. No només es tractava de la ceràmica, hi havia altres objectes i figuretes d'os que feien pensar en la relació estreta entre totes aquestes cultures prehistòriques.) (D'aquest tema em vaig fer notes aquí i aquí i queda pendent parlar un dia, més endavant, dels símbols de la ceràmica prehistòrica europea i de les restes que en van quedar a la ceràmica ibèrica.) 

Aquí sota, esbossos de ceràmica egípcia del Museu Nacional de El Caire (Naqada I -4.200 a 3700 a.C.- i Naqada II ) on es troben espirals, sanefes en forma de galons ^, els cops de fuet i les retícules, presents a la ceràmica ibèrica, molt més moderna (de ceràmica ibèrica ens n'ha arribat moltíssima i alguns arqueòlegs consideren que és dipositària de dibuixos simbòlics molt antics: quan els indoeuropeus arriben a Europa alguns símbols artístics queden arraconats i perviuen a les zones perifèriques europees, com és el cas dels ibèrics).


dissabte, 23 d’abril del 2011

Dia de Sant Jordi

 
Sant Jordi, dia del llibre, dia de la rosa...
Mon amie la rose de Françoise Hardy
(http://www.youtube.com/watch?v=IQGNpRnFNgM&feature=related)
És una mica trista però les coses són així.

On est bien peu de chose
Et mon amie la rose
Me l’a dit ce matin
A l’aurore je suis née
Baptisée de rosée
Je me suis épanouie
Heureuse et amoureuse
Aux rayons du soleil
Me suis fermée la nuit
Me suis réveillée vieille

Pourtant j’étais très belle
Oui j’étais la plus belle
Des fleurs de ton jardin

On est bien peu de chose
Et mon amie la rose
Me l’a dit ce matin
Vois le dieu qui m’a faite
Me fait courber la tête
Et je sens que je tombe
Et je sens que je tombe
Mon cœur est presque nu
J’ai le pied dans la tombe
Déjà je ne suis plus

Tu m’admirais hier
Et je serai poussière
Pour toujours demain.

On est bien peu de chose
Et mon amie la rose
Est morte ce matin
La lune cette nuit
A veillé mon amie
Moi en rêve j’ai vu
Eblouissante et nue
Son âme qui dansait
Bien au-delà des nues
Et qui me souriait

Crois celui qui peut croire
Moi, j’ai besoin d’espoir
Sinon je ne suis rien

Ou bien si peu de chose
C’est mon amie la rose
Qui l’a dit hier matin.

Egipte 33. El Caire. El museu Egipci. La feminitat del faraó Akhenaton

El Museu Nacional Egipci és immens i de visita imprescindible.
Avui només un comentari sobre les peces que hi ha del període del faraó Amenofis IV o Akhenaton (de qui Nefertiti va ser una de les esposes), que va regnar entre el 1350 i el 1335 a.JC. i va construir una nova capital a Tell el-Amarna.
Aquest faraó va promoure una reforma religiosa, segurament per contrapesar el poder fabulós dels sacerdots, i durant el seu regnat l'art va prendre un estil particular. Aquí sobre teniu una bellíssima pintura de Tell el Amarna, amb flors de lotus a l'esquerra i papirus a la dreta. Les figures que ens han arribat del rei i de la seva esposa posseeixen una sensualitat desconeguda en els altres períodes.
Aquí sota, un dibuix que vaig fer al museu del bust d'Akhenaton, molt estilitzat.
Anem ara a les coses de primera mà que es veuen als museus, però que no surten als llibres ni t'explica ningú: el primer que ens va sobtar, tant a la meva amiga com a mi, és que la gran estàtua del faraó que hi ha al Museu Egipci... té cos de dona! Panxa i cuixes femenines. Era tan evident que totes dues vam anar a mirar el rètol que hi havi al peu de l'estàtua a veure si en deia alguna cosa. En efecte, en deia alguna cosa. Suggeria que el cos amb formes femenines podia ser una representació hermafrodita del poder. No recordo com ho deia exactament, però donava a entendre que el faraó representat d'aquesta manera tant era dipositari dels valors masculins com dels femenins...
Vaig trobar interessant la idea, perquè en algun altre llibre que havia llegit se suggeria que si la religió egípcia havia perdurat durant tantíssims segles potser era justament pel relatiu equilibri entre el femení i el masculí, a diferènciai d'altres religions molt més patriarcals.
El que trobo inquietant és que després d'haver llegit i vist llibres, guies, articles i revistes que parlen sobre Akhenaton, mai hagués trobat cap referència al cos femení d'aquesta estàtua que és la de més grandària de les que es guarden al museu. I encara més: m'ha costat trobar-ne la foto a internet (i la que he trobat ja veieu que no és gaire bona. O sigui que la poso aquí sota, perquè jutgeu vosaltres mateixos.

divendres, 22 d’abril del 2011

Egipte 32. El Caire. L'Esfinx

A prop de les piràmides, la impressionant Esfinx.
I més turisme i més venedors de records i aquests mig guardians mig no sé què que van muntats en camells molt guarnits, com el d'aquí dalt.

Aquí em va passar una cosa maca que m'ha passat dibuixant en altres viatges. S'acosten uns nens i miren el que dibuixes. S'estan força estona callats i t'acaben demanant que els ensenyis tot el quadern. Els hi ensenyes, amb calma, pàgina a pàgina, pregunten coses, comenten, com personetes grans. I al final a tu no et volen vendre res, sinó que et fan un regal. A Petra, una nena que devia tenir set o vuit anys em va regalar una pedreta de colors de les que venia als turistes i em deia No money, no money... Estava agraïda i m'ho volia demostrar. Vaig pensar que vendre pedres li donava el poder de regalar-les i, encara que ja fa molts anys, continuo guardant la pedreta amb molt d'afecte. El nen que venia records a la zona de l'Esfinx em va regalar un bolígraf perquè, em va dir, jo pogués continuar dibuixant. Era un bolígraf amb una inscripció en anglès que em va fer suposar que li havia regalat a ell un turista americà d'alguna secta protestant. Poso aquí el seu nom, que va escriure al meu quadern.

dijous, 21 d’abril del 2011

Egipte 31. El Caire. Les piràmides

A El Caire hi hem arribat amb avió des de Luxor. Durant el viatge una vista interessant del Nil: una franja platejada envoltada de verd i més enllà tot desert. Perdem el Nil de vista i ja només hi ha el groc-palla del desert. De cop i volta un nuvolet, una petita ombra, que en realitat és el fum d'un petit foc. Fet per qui? per què? qui hi ha allà al mig del no res? Després una ratlla recta que sembla traçada amb un tira-línies, una carretera que no es veu d'on ve ni on va, llarguíssima.
A l'arribada a la perifèria de El Caire, comencem a veure blocs i blocs de pisos, i més blocs, barris sencers de cases altes, carrers amb edificis i edificis, tot d'un color marronós. Ni un arbre, ni una mica de verd. Barris perifèrics construïts al desert. L'efecte és que són edificis prou alts per tenir ascensor, que deuen tenir electricitat, aigua corrent i clavegueres.... Des de dalt de l'avió fa de mal dir, però la impressió és d'una perifèria que no és de barraques. Aquells vint milions d'habitants que es diu que té El Caire bé són a alguna banda...

El Caire són, doncs, moltes persones i moltes coses.
Avui, les Piràmides.
Si es mira en una direcció, es veuen les piràmides amb la ciutat al fons.


Si es mira en la direcció contrària,es veuen les tres piràmides retallades contra el desert.


Hi ha moltíssims turistes, però diguin el que diguin impressiona de valent.
Dono la volta sencera a la segona piràmide, Kefrén, ah! i llavors ja no hi ha ningú. Un guàrdia dorm a l'ombra, assegut en un sillonet, un altre també dorm, estirat en un dels grans carreus. De seguida que camines, desapareix la gent.

dimecres, 20 d’abril del 2011

Egipte 30. Luxor. La Laila

Abans d'abandonar Luxor, camí de El Caire, quatre mots més sobre la Laila, la nostra guia, de qui ja he parlat a alguna nota. Vam estar juntes molta estona, vam enraonar molt i ens vam agafar afecte.

La Laila deu tenir uns trenta anys. Ens explica que és nascuda a Gourna i que va ser la primera noia del seu poble a anar a la Universitat a El Caire. Hi va estudiar turisme i llengües i ara parla un castellà molt bo. Ens diu que el seus pares la volien casar amb un determinar individu i que ella s'hi va negar en rodó, perquè a la Universitat s'havia enamorat d'un company i es volien casar. A casa seva li presentaven altres pretendents, però ella no en volia ni sentir a parlar. Finalment es va sortir amb la seva. Ens ensenya la foto del, diguem-ne, prometatge on està despampanant, amb una mata de cabell fabulosa, un vestit llampant i moltes joies. Ens diu que el seu marit li va demanar quan es van casar que tallés totes les amistats masculines que tenia de la Universitat.

El seu marit també es dedica al turisme, i alguna vegada treballa als creuers que van cap al sud, però ella prefereix que guanyi menys diners, però que vingui a dormir a casa. Tenen tres fills, tres nens. Ens diu que ara les parelles tenen només dues criatures, però que ells n'han tingut tres perquè buscaven la nena. Ens parla molt del fill mitjà, perquè està preocupada del caràcter tan esquerp que té. Ara encara dóna de mamar al petit, i els horaris de les visites que fem estan condicionades a l'horari del mamar.
(Ja veieu que fèiem sociologia)

La Laila treballa com a free-lance per a algunes agències i per a particulars. És bona guia. Coneix bé els monuments, el que està en obres, el que val la pena, el que explica... i té trucs per despertar la curiositat i mantenir l'atenció del "client". A nosaltres ens diu que al final ens farà un examen (el passem amb nota!). La veritat és que riem força.
Ens agafa confiança i ens pregunta com es diuen coses en castellà. Ens pregunta vocabulari sexual, culte i vulgar. Em sembla que ja ho he citat quan parlava d'Alexandria, ens explica que quan estudiava a El Caire si a l'hora d'agafar el metro no tenia temps d'entrar al vagó de dones i havia de ficar-se en un dels mixtes, era horrible, porque los hombres te tocaban i no podías decir nada. També ens critica l'ablació del clítoris (No pueden tener placer con el marido). Li sonen costums d'Occident que l'escandalitzen i no sap si acabar de creure-s'ho: Playas donde se bañan desnudos. Hacer el amor sin antes casar...

Ens explica coses quotidianes, com que posen blauet a la rentadora quan renten roba blanca. Ens critica el règim i els suborns. S'emociona perquè jo he vist la pel.lícula "Mujeres de El Cairo" (que allà es titula "Conta, conta, Sherezade") i perquè a la televisió a l'hotel vaig veure una opereta on apareixia la mateixa artista que a la pel.lícula, i l'havia identificada. Un dia ens parla preocupada, sense que vingui a cuento, de les dones israelites que es casen amb homes egipcis i que els fan perdre la nacionalitat egípcia. Com si es queixés que els hi roben els homes... De tornada a Barcelona, vaig buscar a internet i vaig trobar això, una notícia que em sembla que una mica antiga.

(Si a algú li interessa connectar amb una bona guia que parla castellà a Luxor, puc facilitar mail i telèfon)

dilluns, 18 d’abril del 2011

Egipte 29. A dins del temple de Dendera


Les columnes del temple de Dendera tenen capitells amb la cara de Hathor repetida quatre cops, una per a cada banda. S'anomenen capitells hathòrics. La deessa Hathor a vegades té banyes, però sempre té orelles de vaca.
(Durant aquesta visita no vaig poder evitar de pensar amb la indignació de la meva germana, feminista de la primera època, quan m'exlicava que hi ha una botiga a Barcelona on venen coses per a mames i criatures que es diu LA MAMA VACA. No parava de despotricar.)
Alguna cosa més de Hathor: també és deessa de la música i del plaer i a vegades se la representa amb un instrument musical (no recordo si una arpa o una mena de lira).  A l'època romana el culte a Isis substitueix el culte a Hathor. Recordo que aquest temple data del segle III/II a.JC., de l'època dels Ptolomeus. Aquest temple que visitem, tenia al costat un sanatori on hi anava la gent malalta que volia un miracle que el sanés, i també tenia un llac sagrat, ara dessecat.
Algunes figures d'Hathor amb el petit Horus (de qui és dida) a la falda, fan pensar en mares de Déu. Igualment, algunes estàtues d'Isis, que és la mare d'Horus, amb el seu fill a la falda recorden també la Verge Maria i el Nen Jesús. Diuen alguns entesos que si els egipcis (després coptes) van adoptar ràpidamente el cristianisme va ser per la similitud de símbols, iconografia i creences.

Una de les coses molt boniques d'aquest i d'altres temples egipcis és que s'han guardat les pintures a columnes, murs i sostres, a vegades en molt bon estat. (En aquest temple hi ha restauradors dalt de bastides, netejant pintures)


Al temple hi ha diverses coses maques:

Sales amb gravats a les parets on es representa repetidament el  mite d'Isis i Osiris. Osiris ha estat esquarterat i els seus trossos han estat disperdigats per tot arreu. Isis, la seva esposa, transformada en falcó vola amunt i avall per retrobar tots els bocins i refer el cos del seu marit: serà la primera mòmia. Quan Osiris ja és sencer, Isis es fa fecundar, a sobre d'ell, amb les ales esteses. Les imatges són naïf i entendridores: a la primera apareix Isis, ales esteses, sobre Osiris que té el penis erecte. A la segona escena, Isis ja fecundada, Osiris està ja definitivament mort, amb una mà sota el cap i l'altre sobre el sexe.

Una altra cosa particular del temple és l'existència d'un terrat o terrassa on es pujava un cop l'any l'estàtua de la deessa Hathor perquè agafés força tot gaudint dels raigs del sol en una mena de porxo o glorieta de pedra, que encara es pot veure. Se la pujava per una escala i després se la baixava per una rampa (que a mi em fa pensar en un zigurat, amb esglaons llargs i de molt poca alçada). Encara existeixen escala i rampa, que és per on pugem i baixem nosaltres.
A dalt de la terrassa hi ha un ambient relaxant, i es té vista cap a una zona vasta, erma i polsegosa. Els turistes s'entretenen mirant cap al lluny i nosaltres també.
Hi ha un grup que fa olor d'encens i que em crida l'atenció. Gairebé tots tenen aspecte nòrdic i la majoria són dones, algunes amb un foulard al cap i envoltant el coll, a l'estil místic hippy. La nostra guia ens diu que és un grup dels que ve a fer "exercicis espirituals" a aquesta zona i que fan visites a alguns temples per "agafar-ne les energies positives". A part del guia que els explica el temple, hi ha una dona egípcia, amb mocador musulmà i un horrible vestit camiser de tergal marró i de mànigues llargues que fa que sembli una monja-soldat. Segueix el grup a una certa distància i és la responsable de l'agència de viatges que organitza l'estada d'aquest grup "espiritual". Amb una mica de reticència ens informa: són alemanys, holandesos i americans. Alguns cristians, alguns jueus, alguns mususlmans, i d'altres no són res. La Laila, la nostra guia, li fa alguna pregunta sobre la conveniència d'organitzar aquests vistges, sent ella musulmana. La Laila és molt creient, molt ortodoxa i una mica innocent. La guia del vestit de tergal marró es defensa i li acaba dient que "és una feina". Això d'agafar "energies positives" dels llocs em sembla que està de moda.

Deixem la sociologia i tornem a l'art. A un dels sostres hi ha una representació de la deessa Nut, creadora del cel, de la terra i de tots els astres. Se l'acostuna a representar despullada, amb un cos molt allargat, i estirada, com si ella mateixa fos la volta del cel. Cada dia pareix el sol i, al final del dia, se l'empassa fins a l'endemà. Sovint hi ha una escarabat "piloter" que és qui empeny el sol i l'ajuda en el seu viatge diari. Aquesta deessa l'hem vista a altres llocs. Aquí a Dendera, la deessa Nut té atributs particulars, com el sol naixent que il.lumina aquesta mena de retrat d'Hathor (esquema d'aquí a sota).  
Es veu que al costat d'aquest tros de sostre amb Nut, també hi havia un mapa còsmic que actualment es troba al Louvre.


Una altra sorpresa.
Al fons del temple -després de passar per diverses càmeres cada una d'elles amb el pòrtic i el sostre més baix que l'anterior, de manera que es crea com una sensació de túnel (la nostra guia ens insisteix: no els empetiteix la sensació de perspectiva sinó la mida), al fons doncs d'aquestes entrades cada cop més estretes, ens diuen que hi ha una mena de cripta. No és cap cripta com les entenem nosaltres, és un forat minúscul, amb escales diminutes per un passadís estretíssim. Tot plegat fa força angúnia. Un dels llibres que duem explica que en aquesta cripta o forat es guardava la imatge d'Hathor que es pujava un cop l'any al terrat i que després es duia en processó  a l'illa d'Edfu. La Laila ens diu que a baix hi ha una cosa única: gravats d'una mena d'albergínies que no es troben en lloc més, excepte a un jaciment de l'Irak! Tenint en compte com n'és de repetitiu l'art egipci (els nostres capitells romànics, en comparació, són Hollywood), ens sorprèn això de la imatge única, i més en un lloc tan amagat i de tan difícil accés. Hi baixem i a sota hi ha un pasadís molt estret amb parets i sostres gravats de dalt a baix, està treballadíssim. La meva amiga fa fotos de "les albergínies" (queden de biaix, de tant estreta que és aquesta "cripta"), jo faig un esquema ràpid i surto, perquè m'ofego. (Parlant de símbols, aquesta mena de columna vertebral amb braços, tampoc és manca!)



Què són? què representen? La meva amiga Casilda Rodrigàñez, que ha fet molts treballs i investigacions sobre simbologia femenina antiga, segurament diria que val a pena relacionar-hi aquestes albergínies i les serps que hi ha a dins, que seria una esquematització de l'uter femení.
Ens quedarem de pedra quan al final del viatge hi hagi qui ens digui que les albergínies representen les làmpares que devien portar els extraterrestres que van venir a fer les piràmides!! (la "recollida d'energies positives" de les turistes dels "exercicis espirituals" és realisme pur, comparada amb aquestes teories dels marcians que van venir a fer piràmides!)

Sortim i anem ara al mur exterior de darrera el temple: hi ha un gravat de Cleopatra i del petit Cesarion, el fill que va tenir amb Cèsar. Aquí es dóna per acabada la visita i jo dic a la meva amiga i a la Laila que vaig a donar un tomb a veure si dibuixo i agafo "energies positives". Llavors la Laila explica a la meva amiga la següent història:

-Ai, aquí a aquest temple hi vaig haver de venir no fa molt, i no era per turisme, no...
-Ah no?
-No, va ser per agafar ratpenats...
-Ratpenats?
-Sí, bé, no els vaig agafar jo, que em fa molta angúnia, havia encarregat a un guardià que me'ls agafés... I ben car que li vaig haver de pagar! (diu les lliures egípcies que li va costar: força)
-Però... per què els vas venir a buscar tan lluny, els ratpenats?
-Aquests són els que fan més efecte.
-I... per què els volies els ratpenats?
-Per matar-los i treure'ls-hi la sang, per a la meva nebodeta...
-Com vols dir? sang per a la teva nebodeta?
-Sí, perquè si a una nena acabada de néixer li pintes el cos amb sang de ratpenat mai no li creixerà pèl, ja mai s'haurà de depilar la petitona...

Pobra Hathor! Quién te ha visto y quién te ve!.

diumenge, 17 d’abril del 2011

"10 A. Barcelona decideix"

El diumenge passat, el 10 d'abril, era el dia de culminació de la campanya de votacions a Catalunya  per  opinar sobre la independència. Com en tantes altres coses, he anat canviant d'opinió quan he vist en concret muntar la campanya i l'actuació de certes persones.
La meva posició de partida:
Catalanista, però no independentista, per pur escepticisme. Som millors? Ai!
I també per un fort esperit autocrític: que malament que fem les coses! ¿és amb la vareta màgica de la independència que les millorarem?
I a més a més, ho confesso, reminiscències comunistes d'autosacrifici: ho hem d'aconseguir tots junts, encara que sigui molt difícil.
El primer clic que va fer que em mirés diferentment la campanya, va ser el comentari de la directora d'un dels instituts d'ensenyament secundari de Palafrugell, molt amiga meva. Va venir-me a dir: "Tant que ens queixem dels partits, de la falta d'iniciatives ciutadanes fora dels partits, i ara que n'hi ha una, amb voluntaris... a criticar-la! Van venir per demanar-me de fer una xerrada als alumnes i finalment en van acabar fent més d'una perquè poguessin assistir-hi més estudiants..."
Després he vist ànims i desànims d'alguns voluntaris barcelonins del districte de Sant Martí, els seus comentaris, les seves valoracions de la gent que setmana rera setmana s'acostaven a les taules. M'han fet riure força explicant les anècdotes que havien viscut...
He sentit amb més distància les animalades que diuen els del PP. M'he preguntat:"Contra això també hem de lluitar?" 
El 10 A jo ja havia votat, vaig guardar els meus néts: era la meva contribució logística, com si diguéssim. Els nens, quan després de fer bunyols de bacallà i vint-i-cinc coses més, els vaig preguntar què els havia agradat més d'aquell diumenge, van exclamar sense dubtar: "Que ja s'ha acabat el Barcelona decideix!" 
L'èxit de la jornada es podia calibrar fent diverses comparacions: superar de bastants punts el referèndum de l'Hereu sobre la reforma de la Diagonal, vots d'aquests i d'aquells a les últimes municipals, etc.
M'ha quedat al cap i al cor el comentari d'ahir d'un voluntari: "L'última setmana ha estat demencial. No sé si la gent s'adona de la feinada que ha suposat. Els que érem en el districte acabant de perfilar-ho tot, hem pencat vint hores diàries. Tothom ha donat el millor de si mateix... ". Aquesta última frase, dita en un to que indicava que el qui la deia sabia la bondat de l'expressió "ha donat el millor de si mateix", m'ha emocionat i m'ha fet pensar tant en la plaça Tahrir de El Caire, com en el moviment antifranquista en el qual vaig participar. (Al post anterior la Mariona Petit també parla de com la participació al moviment antifranquista no va aconseguir que Franco deixés de morir al llit, però va aconseguir canviar-la per sempre a ella i a d'altres). Els moviments alliberadors comencen alliberant els qui hi participen. (He afegit l'etiqueta "ètica" a les etiquetes dels posts d'aquest blog.)

dissabte, 16 d’abril del 2011

Memòria històrica

Quan es va començar a parlar de la llei de la memòria històrica, jo tenia reticències, perquè em semblava que l'arribada de la democràcia per si mateixa ja havia dignificat la imatge dels que havien lluitat i patit per aconseguir-la. L'obertura de fosses després de tants anys em semblava... discutible? fora de lloc? inoportuna? No ho sabria explicar.
Vaig canviar de visió quan vaig assistir a un acte a l'Hospìtalet de Llobregat, organitzat per l'Arxiu Municipal, on a més de diversos parlaments es va presentar un audiovisual amb imatges i noms dels ciutadans de l'Hospitalet que havien estat represaliats tant pel franquisme com pel nazisme. Quan van encendre els llums vaig veure uns nois joves, emocionats, que havien plorat veient la foto i el nom de l'avi o de l'oncle-avi al documental.  
Avui per pura casualitat he trobat al youtube les paraules que la meva germana Mariona Petit va pronunciar durant unes jornades de memòria històrica organitzades (ja fa un any i mig!) per l'Associació catalana de juristes demòcrates. Parla de la dona a l'ensenyament durant el franquisme. El que diu més o menys ja ho sabia, però m'ha agradat molt com ho diu.
El video està repartit en dues parts.  

1ª part



2a part:

diumenge, 10 d’abril del 2011

INSIDE JOB

(Video amb el discurs d'agaïment per l'Oscar)

He anat a veure la pel.lícula INSIDE JOB, que recomano. Vaig sortir sublevada, però al mateix temps confusa i fins i tot una mica desesperançada: que complicat!
Crec que em queda clara la gran estafa, la cobdícia, les implicacions polítiques amb el govern de l’Obama… Però m’agradaria un altre documental, una continuació que expliqués l'expansió de la crisi arreu per entendre com això ha repercutit tant i en tants altres nivells, entendre aquests sacrificis que demanen ara els governs… M’agradaria saber més, entendre millor per tenir força per dir No! però a més també poder dir: No, perquè…!

dissabte, 9 d’abril del 2011

Egipte 28. Dendera

(En aquesta nota de fa bastants dies parlava del paisatge en el camí cap a Dendera.) 
(I a la d'avui parlo de Dendera. He linkat molts mots amb Wikipedia, però no cal que cliquis, es llegeix igual.)

Vam decidir, doncs, visitar Dendera. En primer lloc, perquè no és gaire lluny de Luxor, on érem; en segon lloc, perquè hi ha un temple dedicat a la deessa Hathor, de qui ara parlarem, i finalment perquè és molt a la vora d'un lloc que duu un nom mític, Nag Hammadi
.
Comencem per Hathor.

Hathor és una deessa molt antiga, que en alguns llocs i moments es confon amb Isis, però en realitat és una divinitat diferent, més semblant a com ens imaginem les antigues venus o deesses del que Marija Gimbutas va anomenar Old Europe. És una deessa que jo m'atreviria a dir que és més primigènia, més antiga, claramet prehistòrica; com va dir algú: "una deessa d'abans que els déus fossin homes".
Hathor està situada (o se la va resituar, no en sé prou, és només una idea) dins de la cosmogonia egípcia entre tots els altres déus que ja tenen noms i cognoms. És la dida d'Horus (el fill d'Isis i d'Osiris) i a la vegada també és esposa d'Horus. Dida-mare i esposa.
Es veu que hi havia unes festes molt populars i sonades on es treia l'estàtua d'Hathor del seu temple i se la duia en barca pel Nil fins a l'illa d'Edfu on hi havia el temple d'Horus. Les dues estàtues passaven uns dies juntes, com a símbol de la còpula sagrada que s'acompanyava amb festes amb còpules reals i excessos de beguda. Després les estàtues tornaven a casa, és a dir als temples respectius, fins a les festes de l'any següent.
[Robert Graves a "La Diosa Blanca" dóna explicacions llarguíssimes, i una mica confuses, sobre aquest mite antic de la còpula entre la deessa i el rei, símbol de la unió entre la Mort -el rei mor després de la còpula- i la Fecunditat i Renaixement o Resurrecció. Mai m'atreviria a fer-ne un resum o una divulgació! És un tema complicat.]
Diuen les guies que aquest temple, fins no fa molts anys -no especifiquen quants-, acollia encara vots, pregàries i sacrificis de dones que s'hi venien a encomanar per a ser fèrtils o afrontar parts difícils. 

Aquest temple que visitem va ser construït a l'època dels Ptolomeus (a Egipte quan es parla de l'època ptolomaica, és com si parlessin de fa quatre dies, es tracta de l'època hel.lenística, dels grecs, dels romans i de Cleopatra...), o sigui que és relativament modern, però construït on ja hi havia hagut des de molt antic culte a aquesta deessa.

Aquests són els antecedents, el panorama.
Ara ja som allà.

D'entrada, tres coses interessants:

La primera, l'existència d'un Mammisi.
¿Un mammisi? Sí, un mammisi, que és un santuari, sala o templet dedicat a la celebració del naixement diví i on s'encomanaven les dones que havien d'anar de part. Es veu que els mammisi es van construir a diversos temples, sobretot a l'època dels Ptolomeus.
[Dies després, al Museu Egipci a El Caire, veurem una estela amb un relleu representant la deessa Hathor -per duplicat, n'hi ha dues- ajudant una dona que va de part. Dit entre parèntesi, a l'art egipci, a la que et descuides, tot està per duplicat, déus, deesses, faraons... Tot està de dos en dos, els encantava la simetria. Resulta un veritable excés.]
Fora del mammisi hi ha una estàtua del déu Bes, que era un déu nan, estrafet, còmic, vital, dins la línia dionisíaca, per entendre'ns.

La segona cosa a destacar, és l'existència d'una antiga església copta a l'espai que hi ha entre el mammisi i la part més principal del temple d'Hathor. Són ruïnes d'una l'església que no era gaire petita, sobretot tenint en compte que data del segle V.

M'aturo un moment a parlar del coptes: són els cristians primigenis d'Egipte. En més d'un temple egipci, si el sostre o les parets estan ennegrides i es nota que s'hi ha fet foc i que antics gravats o pintures s'han embrutat de sutge, els guies diuen indefectiblement: "Van ser els coptes". T'ho diuen tan sovint, que resulta sospitós que la culpa sempre sigui dels coptes històrics, els antics coptes que van instal.lar-se als temples egipcis per viure-hi i per adaptar-los al seu culte. Potser els que hi van anar a viure eren senzillament egipcis que aprofitaven un sostre. I pot ser alguns musulmans dels primers temps també van fer malifetes. Però... hi ha creus gravades aquí i allà que els guies t'assenyalen maliciosos mentre diuen "eren coptes".

En tot cas, aquí hi ha restes d'una església que té l'aire de les antigues esglésies paleocristianes que es troben a les ruïnes romanes de casa nostra i que s'acostumen a anomenar "basíliques tardo-romanes".
Aquí a Dendera hi ha una cosa que sobta, i és la mitja volta de l'absis, amb un relleu que representa una petxina de Venus, tan clara, tan perfecta... El meu dibuix no representa bé el que dic, però al Museu Copte de El Caire -en parlarem a una altra nota- hi ha una sèrie d'esteles de pedra amb ankhs gravats, creus diverses gravades  i petxines diverses també gravades, que demostren el pas dels símbols antics als símbols cristians, demostren la continuïtat entre uns símbols i uns altres. D'alguna manera demostren la força d'alguns símbols que passen d'unes creences a unes altres.

Passem doncs per davant del déu Bes, entrem al mammissi i travessem les ruïnes de la basílica copta, per acabar entrant pròpiament al temple d'Hathor, del qual parlaré a la propera nota.

Ara quatre paraules sobre Nag Hammadi.
Nag Hammadi és un paratge situat a la vora de Dendera, on cap a l'any 1945 uns pagesos del lloc van trobar per pura casualitat unes gerres enterrades que contenien uns manuscrits antics. Aquests manuscrits no eren rotllos, sinó que estaven relligats en forma de llibre, i estaven escrits amb alfabet copte. Es tractava de textos religiosos, que els erudits diuen que són còpies tardanes d'originals grecs. Se'ls ha anomenat Evangelis gnòstics.
Un d'aquests textos (el títol del qual traduït en anglès dóna The Thunder, Perfect Mind) va cridar l'atenció dels experts per contenir una mena d'himne a una deessa que es va voler identificar amb Isis, tot i que enlloc no surt el nom. Per tant, molts l'han anomenat Himne a Isis, encara que el títol en català seria El tro, esperit perfecte.
Podeu trobar un resum de l'himne en castellà aquí (Paulo Cohello) , una versió menys resumida també en castellà aquí i una versió en castellà que diu que és completa aquí. L'himne sencer en anglès aquí i en francès aquí.
Quan vaig llegir la versió completa en castellà em vaig quedar molt impressionada perquè és un poema ple de paradoxes, com veureu, que d'alguna manera expressa la totalitat de la representació femenina.

Fins aquí les dades per situar el temple i el seu entorn. Reconeixereu que es tracta d'un còctel total.  Proper dia: entrem a dins, on ens espera una sorpresa.

dijous, 7 d’abril del 2011

Imprescindible


M'acaben d'enviar el link del video "El tren de las moscas", de Fernando López Castillo i Nieves Prieto, guanyador del premi al millor curt al passat Festival de Cinema polític de Ronda. Cliqueu i mireu-lo, no us en penedireu. Són 15 minuts que valen la pena, de veritat.
Si he posat el títol IMPRESCINDIBLE és perquè és un curt que va molt més enllà del que és polític. És un cant a la feminitat i a l'amor, al poder curatiu de l'amor. Es un curt antropològic, relacionat amb el tema que surt de tant en tant en aquest bloc, treu el cap, prometo tornar-hi, desapareix durant molt de temps, torna a sortir...: el tema de la dona i del seu paper central en la humanitat, un tema que té arrels profundes en aquestes venus prehistòriques que es troben en els jaciments arqueològics i que arriba fins a les actuals dones mexicanes del curt. Parla de l'entrega de les dones als homes i de la felicitat. Aquest tren que passa a tota velocitat és una imatge potentíssima. He plorat davant de l'ordinador.

Tant em costa fer posts sobre aquesta qüestió que ara estic empantanegada, de fa setmanes, amb una de les notes egípcies, justament la que parla d'Hathor, una de les antigues deesses protodinàstiques. Em proposo acabar-la i publicar-la aquest cap de setmana.

Copio a continuació la informació sobre el curt:
FERNANDO LÓPEZ CASTILLO y NIEVES PRIETO 21-01-2011 Cada año unos 400.000 emigrantes centroamericanos intentan llegar a Estados Unidos, cruzando México. Viajan como moscas, sobre trenes de carga: No hay vuelos para los ilegales, ni futuro... En un punto de Veracruz, encuentran una pequeña esperanza: "Las patronas", unas mujeres valientes, les aguardan al pie de las vías para entregarles comida y bebida, tren en marcha, día a día durante los últimos 15 años. Este es el argumento del corto de la semana "El tren de las moscas" de Nieves Prieto Tassier y Fernando López Castillo. Una pieza que ha sido galardonada con el premio al mejor corto en el pasado Festival de Cine Político de Ronda