dimecres, 23 de setembre del 2009

Concurs de microrelats

He rebut a través del Martí del blog Aquari la informació següent:

L'Associació l'Art d'Escriure ha convocat un concurs de microrelats a la xarxa amb motiu del bicentenari d'Edgar Allan Poe. Les bases per participar-hi són aquí: http://www.microrelatspoe.blogspot.com/

(el dibuix que encapçala el meu post l'he extret de la web del concurs)
(són 150 paraules -150!- i la data d'entrega límit és el 28 de novembre de 2009)

dimarts, 22 de setembre del 2009

Suscripció i nou número del Paper de Vidre

Regalo una suscripció de la revista virtual Paper de Vidre a tots els lectors de Barcelonetes.com.
:-)
Justament acaba de sortir un nou número, aquest cop dedicat a "les crisis", amb aquesta coberta:

dimarts, 15 de setembre del 2009

Il.lustre professor SAMA

A la sortida d'algunes estacions de metro és freqüent que un home negre reparteixi propaganda d'un bruixot, vident, mag... El que avui he trobat al fons de la meva bossa diu:

MAESTRO UZMAN
Auténtico Vidente famoso con poderes naturales
25 años de experiencia en todos los campos de la Alta Magia Africana
Ayuda a resolver todo tipo de problemas
Tu futuro no admite ninguna duda, mal de ojo, salud, recuperar la pareja, impotencia sexual, trabajo, papeles, negocios, suerte, alcohol, drogas, problemas familiares, atraer clientes,etc.
Resultados en 24h. - 100%garantizados
Tel. 663 424 348

Tant si es diu Maestro Uzman o Ilustre Profesor Sama, acostumen a oferir els mateixos serveis (no acostumen a incloure neurosis ni depressions), ràpids i garantits, com qui no diu res, al 100%!!

El Ryszard Kapuscinski a Ébano (Anagrama, pag 198) es refereix en un capítol a la manera africana de pensar a propòsit de la causalitat. Es troba en concret a l'oest d'Uganda. Són uns paràgrafs molt interessants:

Hombres como los amba y sus hermanos creen profundamente en que el mundo está regido por fuerzas sobrenaturales. Son unas fuerzas concretas, espíritus que llevan nombres y embrujos que se pueden definir. Son ellos los que dan sentido y curso a los acontecimientos, los que marcan nuestro destino y lo deciden todo. Por eso, en todo cuanto ocurre, nada es casual: la casualidad, simplemente, no existe. Tomemos el siguiente ejemplo. Sebuya conduce un coche, tiene un accidente y muere. ¿Por qué precisamente él? A fin de cuentas, millones de coches han circulado por el mundo aquel día y han llegado a su destino sanos y salvos, y precisamente Sebuya ha sufrido un accidente y ha muerto. Los blancos buscarán causas de lo más diversas. Por ejemplo, que se le han roto los frenos. Pero esta manera de discurrir no lleva a nada, no explica nada, pues ¿por qué precisamente se le han roto los frenos a Sebuya? A fin de cuentas, millones de coches han circulado por el mundo aquel mismo día y todos ellos tenían bien los frenos, mientras que el de Sebuya los tenía mal. ¿Por qué? Dirán los blancos, cuya manera de pensar, ya se sabe, es el colmo de la ingenuidad, que los frenos de Sebuya han fallado porque él no había pensado en comprobarlos y arreglarlos. Pero ¿por qué precisamente tendría que haber pensado en ello? A fin de cuentas, millones de coches, aquel día, etcétera, etcétera.

Comprobamos, pues, que la manera de discurrir del blanco no lleva a ninguna parte. ¡Peor! El blanco, tras establecer que los frenos han sido la causa del accidente y de la muerte de Sebuya, confecciona un informe y cierra el caso. ¡Lo cierra! Y lo hace en el momento en que ¡el caso sólo empieza! Es que Sebuya ha muerto porque alguien le había echado mal de ojo. Esto es obvio y está claro. Lo que no sabemos es quién lo hizo, y es lo que ahora tenemos que investigar.

Totes aquestes coses em va venir al cap la setmana passada quan vaig llegir a La Vanguardia que les prostitutes subsaharianes (sembla que nigerianes) que inunden la part baixa de la Rambla de Barcelona es trobaven lligades a proxenetes per amenaces que aquests feien a les seves famílies i també pels rites de vudú que els dedicaven. (Només faltava això!)

divendres, 11 de setembre del 2009

Altres "sistemes operatius"

I com a colofó a la nota de l'altre dia sobre el video còmic Tiempos pasados, on es veien suposades complicacions per sustituir els pergamins per llibres, un comentari sobre un altre "sistema operatiu" que en el seu moment va ser nou: la pissarra.

M'ho van explicar fa mesos, arran d'una reunió d'enginyers de telecomunicacions. Un personatge de Microsoft hi va fer propaganda d'un nou artilugi que estan creant: una mena de taula de vidre destinada a bars, que si hi premessis un botó es transformaria en un ordinador amb moltes noves possibilitats.

El ponent, per emmarcar la cosa, va fer una mica d'història d'avenços tecnològics i sembla que va dir una cosa que de tan òbvia no hi havia caigut mai, però que resulta interessant: que la pissarra és una d'aquestes invencions tecnòlogiques senzilles des del punt de vista tècnic, però que van suposar un salt important en la transmissió de coneixements.

Es veu que la pissarra no va ser inventada fins cap al 1800 i que va tardar ben bé 40 anys a imposar-se. Hi va haver moltes reticències i gent veritablement escandalitzada: A veure com pot ser això que un mestre es giri d'esquena als deixebles!? On queda l'autoritat!? La presència?! Com es manté l'ordre!?

La pissarra va ser decisiva en la propagació de l'ensenyament públic en un moment en què els libres de text eren pura fantasia.

dijous, 10 de setembre del 2009

Més sobre la grip i la salut

Després del video Operació Pandèmia, continuem amb la salut.

El meu pare i el seu grup d'amics pràcticament són tots nascuts el 1918 i tenen ara 91 anys.
Estan vellets, ja us ho podeu imaginar.
A l'última sessió de la seva tertúlia setmanal parlaven de la grip A i hi treien importància. Però un ha recordat la seva, de grip, l'anomenada grip "espanyola", que l'hivern del 1918-1919 va asolar Europa i va fer tants morts com la mateixa guerra mundial del 1914-1918, diuen que 19 milions de morts.

Jo vaig sentir a parlar per primer cop d'aquesta grip "espanyola" a les memòries de la Doris Lessing. Ella va néixer justament aquell any i s'hi referix dient, en una imatge poètica, que en un moment de tanta mort, la vida es va ensenyorir de les nenes que naixien llavors, va ensenyorir-se de les seves matrius, i que per això ella es va quedar embarassada als vint anys; la vida havia decidit el seu destí de mare jove.

Després he vist que d'aquesta grip de l'hivern del 1918 se n'ha parlat i escrit a molts de llocs. En qualsevol cas a la tertúlia del meu pare van estar tots d'acord que la seva quinta, quan van ser cridats a files durant la Guerra civil, eren pocs, era una quinta menys nombrosa que les altres, de resultes de la gran mortandat que hi havia hagut entre els nadons l'any que ells van néixer.
No és d'estranyar que ells, els que la van resistir, hagin tingut una salut a prova de bomba -afegeixo jo.

Un d'ells, parlant de salut, recita de memòria les indicacions del Doctor José de Letamendi:

Vida honesta y arreglada,
usar de pocos remedios,
y poner todos los medios
en no alterarse por nada.
La comida moderada,
ejercicio y diversión,
no tener nunca aprensión,
salir al campo algún rato.
Poco encierro, mucho trato
y continua ocupación.

dimecres, 9 de setembre del 2009

Misteris de les traduccions


M'he posat el gadget de traducció del Google i he jugat a fer proves. M'ha semblat que en castellà les traducciones són més o menys potables, en anglès i francès fan riure.

Exemple: hi ha una frase en el post del video Operación Pandemia que diu "Però va al gra". En castellà ja diu només "pero al grano". Passi. Però és misteriosa la traducció en francès: "Mais la dent"; i en anglès: "But the tooth". Em pregunto què deu dir el seu diccionari automàtic: "gra" i "dent" són sinònims?

dimarts, 8 de setembre del 2009

Rostres de Roma

Al MAC (Museu Arqueològic de Catalunya), a la seu de Barcelona, hi ha una exposició que acaba aquest proper 13 de setembre (sempre vaig tard): Rostres de Roma. Molt didàctica.

Em vaig quedar parada del munt d'activitats que organitzen. Poso aquí sota una composició simpàtica. És la imatge de la propaganda que fan de les activitats per a nens i famílies.


AFEGIT (un mail que acabo de rebre m'ha fet recordar el que segueix):
Hi vaig anar el diumenge passat. A les 12h començava una visita guiada. De cop i volta van aparèixer a l'entrada del museu una colla de... romans. Dos eren homes armats, un era, posem, un savi, un parell de joves, dues dones, criatures... Em pensava que farien alguna actuació, però no, eren només "figurants" que es van passejar per les sales i van escoltar més o menys les explicacions de la guia. Una de les nenes "romanes" ens va dir que eren allà... "bueno, és per culpa del meu pare, que fabrica coses de romans". El pare era el que anava vestit de savi o de senador o de... Ens va explicar que el negoci es decia Armillum, que havia començat com una afició i que havia acabat sent un modus vivendi (mai millor dit, va dir). Es dedica a fabricar objectes com sandàlies, espases..., a vendre'ls, a participar en festes i esdeveniments de tema romà... A la web de la seva empresa he vist un facsímil d'un ganivet romà plegable que potser us pot interessar.

divendres, 4 de setembre del 2009

Broma

"Tiempos pasados" és un minivideo sobre els primers passos per fer servir un "nou sistema operatiu" que m'ha fet riure... És molt curt i té gràcia, cliqueu aquí.

dijous, 3 de setembre del 2009

Operación pandemia

M'ha semblat molt clar. Són 10 minuts, però va al gra. Es diu Operación Pandemia i informa d'alguns interessos econòmics entorn d'aquesta nova grip. El vídeo és al youtube i es pot veure aquí.

dimecres, 2 de setembre del 2009

Girls of Riyadh

Aquest estiu m'han deixat un llibre que el mínim que puc dir és que és diferent. Està editat per PENGUIN BOOKS, i és un llibre de butxaca amb la portada ben acolorida. Al final del llibre hi ha la foto de l'autora, Rajaa Alsanea (vint-i-cinc anys, saudí, metgessa, fent un postgrau d'odontologia a Chicago), envoltada de floretes.Rajaa Alsanea va escriure una primera versió d'aquesta novel.la, Banat Al-Riyadh, en àrab i la va publicar el 2005 al Líban.

Es tracta d'una noia que cada divendres publica anònimament un post explicant la història, o les històries, de quatre de les seves amigues. ¿O són tres, les seves amigues, i l'autora és la quarta? ¿O la segona? ¿Potser és la quinta? Cada cap de setmana, a més de publicar l'episodi corresponent, contesta amb un escrit els nombrosos mails que rep de protesta, d'encoratjament, amb suggerències, amb preguntes o suposicions sobre la seva identitat. Tot el país espera els divendres per posar-se al corrent del nou episodi.

El plantejament de la ficció té frescor.

Es veu que la novel.la, amb les històries d'amor i de desamor de les quatre noies, va tenir molt d'èxit a tot l'Orient mitjà i que a l'Aràbia Saudí va suposar un escàndol i el van prohibir.

L'èxit va situar l'autora entre la classe intel.lectual del país -són les seves paraules- i diu que li va semblar que potser publicar-la en anglès ajudaria que l'Occident tingués una visió més real de les dones de l'Aràbia Saudí. (Això ho afegeixo jo: no parla de les dones ni de les noies, parla de les dones i de les noies de classe molt alta. No pretén que sigui una altra cosa.)

És interessant quan explica que per a la versió anglesa va haver de suprimir molts matisos lingüístics: diferents dialectes àrabs (surten uns personatges que són "de poble", contraposats als que són de la capital), dialecte àrab-libanès (hi ha un personatge que em sembla que vol ser arquetípic: una dona de mitjana edat, libanesa, divorciada, amb un fill homosexual, lliberal, que escandalitza una mica) i àrab-anglès (moltes d'elles viatgen i passen temporades a Amèrica i a Gran Bretanya). El llibre va sortir, doncs, en anglès el 2007: Girls of Riyadh.

No em dedicaré aquí a explicar què els passa a les quatre noies ni a fer cap crítica literària. Però sí una cosa que em va sobtar, tot i que m'ho hauria hagut d'imaginar. En aquest món saudí, tan ric i per tant amb fàcil accès a qualsevol tecnologia, i alhora amb una repressió tan sistemàtica i exagerada dels contactes entre homes i dones, doncs resulta que es passen el dia parlant pel mòbil i xatejant.

Agafem un cas: una noia va a la Universitat perquè vol ser metge. Estudia medicina, en efecte, però hi ha classes per a nois i classes separades per a noies. Els professors (d'amdós sexes) són els mateixos, expliquen el mateix, però els alumnes van a aules diferents. Suposem que un noi i una noia es passen apunts i van a prendre junts un cafè a un bar: els pot treure del bar la policia de la moral i com a mínim fer-los pagar una multa. La manera corrent de tenir contacte sense problemes és passar-se el dia parlant per telèfon.

Un altre cas: a la porta dels grans centres comercials hi ha una mena de guàrdies que vigilen que les dones que hi entren no vagin acompanyades d'homes que no siguin de la seva família. Com que és un lloc que les dones freqüenten en grup (anar de compres amb les amigues), a l'entrada dels centres comercials hi ha nois que donen als grups de noies que hi entren paperets amb el seus telèfons per veure si piquen i els hi truquen. És un sistema molt atzarós i per tant és més segur dedicar-se a buscar amics i contactes pels xats.

He llegit en una entrevista que l'autora deia que pensava tornar a viure a l'Aràbia Saudí -"és el meu deure, intentar que les coses canviïn, no copiar occident, fer-ho a la nostra manera..."- i que la seva mare volia que es convertís en la primera dona ministre del govern.

dimarts, 1 de setembre del 2009

Fotògrafs de guerra

Al MNAC hi ha una exposició molt bona titulada Això és la guerra, fins al 27 de setembre. En realitat es tracta de dues exposicions. Una amb fotografies, algunes molt conegudes, de Robert Capa i l'altra amb fotografies, menys vistes o gens vistes, de Gerda Taro, companya de Capa i fotògrafa com ell.
A l'exposició es fa referència a la creació el 1947 de l'agència Magnum per Robert Capa i David Seymour (aquí sota), de qui tornaré a parlar al final d'aquesta nota.
Les fotos de Taro són totes de la guerra d'Espanya.
Les de Capa són de diversos fronts: les de la guerra d'Espanya, les del 1938 durant la guerra contra els japonesos a China, les del desembarcament a Normandia del 1944 i les del 1945 que mostren el desplegament dels soldats americans a Alemanya.

M'ha costat triar les fotos per il.lustrar aquesta nota.

De la Gera Taro agafo unes milicianes fent instrucció a la platja de Barcelona:
Del Robert Capa (aquí podeu trobar moltes imatges de Capa) n'he escollit una que mostra una alarma aèrea a Bilbao:


una presa a China el 1938:
una del desembarcament a Normandia (en aquesta adreça podeu trobar moltes imatges de Capa del desembarcament, en el qual va participar personalment):

una altra del 1945 a Alemanya, on un soldat americà escorcolla un soldat alemany detingut:

Les fotos de Capa a Alemanya em van sorprendre. Hi havia més detencions de soldats alemanys, algunes amb puntades de peu incloses:

En aquesta web diuen que el comandament americà no va permetre que aquestes fotos de detencions fossin difoses. ´Es curiós, perquè el secretisme va ser eficaç i sembla que encara duri avui dia: a internet, buscant del dret i del revés, no he trobat més que aquestes petites fotos, cap ampliació.

Ara, les morts anunciades:

Gerda Taro mor a Brunete xafada per un tanc el 26 de juliol de 1937. Té 26 anys.
M'ho temia quan ho vaig llegir a l'exposició, i ara ho he confirmat al Wikipedia: "Gerda Taro va perdre la vida en un absurd accident tornant del front de batalla a Brunete. Gerda va pujar en l'estrep del cotxe del General Walter (comandant de la 14a Brigada Internacional). De cop, uns avions enemics volant a baixa altura van provocar el pànic en el comboi i un tanc republicà la va atropellar. Malferida, va ser traslladada urgentment a l'Hospital El Goloso de l'Escorial, on va morir poques hores després. El seu cos va ser traslladat a París, on va rebre tots els honors com una heroïna republicana. Fou la primera dona fotògraf morta en un conflicte bèlic."

Robert Capa tarda més. Mor al Vietnam el 25 de maig del 1954. Seguint un grup de soldats francesos, trepitja en una zona d'herba alta una mina antipersonal deixada pel Viet-minh. Té 40 anys.

Passen dos anys. David Seymour mor el 10 de novembre de 1956, quan cobreix l'armistici de la guerra de Suez i el mata la ràfega d'una metralladora egípcia. Té 44 anys.