dissabte, 30 de juliol del 2005

dimecres, 27 de juliol del 2005

Justament, en l'any del Quixot

A la nota anterior, Mcguffin comenta:
És curiosa aquesta associació novel·la-democràcia, poesia-despotiste. Reduccionista, simplista i inexacta, fins i tot errònia, però curiosa.

Té raó que és simplista, etc. i segurament també errònia, però jo la trobo més que curiosa, la trobo interessant (no pel que fa al lligam poesia-despotisme -que fort!-, sinó pel lligam novel.la-democràcia). Em va fer pensar en un text molt suggerent del Milan Kundera que es titulava "L'herència menystinguda de Cervantes":
(m'atreveixo a traduir del francès el títol i un paràgraf):
"Mentre Déu abandonava lentament el lloc des d'on havia dirigit l'univers i el seu ordre de valors, separat el bé del mal i donat un sentit a cada cosa, don Quixot sortia de casa seva i no va ser capaç de reconèixer el món. Aquest, en absència d'un Jutge suprem, va aparèixer de cop en una temible ambigüitat; l'única Veritat divina s'havia descomposat en centenes de veritats relatives que els homes es van repartir. Així, el món dels Temps moderns havia nascut i, amb ell, la novel.la, la seva imatge i model. "

dimarts, 26 de juliol del 2005

L'exposició Occident vist des d'Orient

A la nota l'Islam parlava de l'exposició Occident vist des d'Orient, citava el video que s'hi passa i el comentari tan suggerent d'una intel.lectual iraniana sobre el lligam entre el gènere de la novel.la i la idea de democràcia a la societat occidental.
En aquest enllaç de Webislam podeu llegir l'article de Xavier Moret a El País on s'allarga més sobre aquesta exposició i dóna de manera més fidedigna la cita de Sorour Kasmai sobre la novel.la.

dilluns, 25 de juliol del 2005

Els llums d'oli (Un dia a Pompeia, 2)




A l'exposició Un dia a Pompeia hi ha només alguna llàntia i a més molt triada, tot i que als museus arqueològics on ensenyen peces romanes acostuma a haver-n'hi un fotimer.
Justament, he estat a Lyon aquests dies on, en el Musée de la civilisation Gallo-romaine, hi ha una petita sèrie de llums d'oli amb gravats eròtics.

A Barcelona, a la botiga del Museu d'Història de la Ciutat, en venen unes de facsímils, que són una monada. De totes maneres no conec ningú que se n'hagi comprada cap i que l'hagi encesa.
Una mica de tècnica sobre els llums d'oli: en principi no sembla tenir més secret que el d'un recipient amb oli i una metxa submergida allà dins, que treu el cap per un foradet. Per capilaritat la metxa està tota amarada d'oli i, quan s'encén, va cremant lentament.
Fa temps, en una mena de festa nocturna en un lloc on no hi havia cap llum a part del de la llar, vaig veure improvisar uns llums d'oli que van funcionar perfectament i des de llavors vaig mirar-me les llànties romanes dels museus com a estris funcionals. El recipient van ser les tapes d'uns pots de conserva. Es posa la tapa metàl.lica d'un pot cap per munt i s'omple d'oli. La metxa va ser feta amb paper de cuina. Un trosset de paper de cuina, enroscat, mirant que quedi prim i llarg, però que no es trenqui. Es posa la metxa fent més o menys rotllana dins l'oli de la tapa i es deixa un extrem cap a fora. La metxa es va empapant d'oli i l'extrem que ha quedat a fora també, però més lentament. Ja es pot encendre i es té una llum que no està gens malament, sobretot si no ha de competir ni ser comparada amb cap altra. I em sembla recordar que dura força.
En canvi el sistema de l'avellana dura molt poc. Una persona del Camp de Tarragona, a la casa sense electricitat que ha estat objecte de diverses notes, em va dir que per pujar l'escala cap al pis de dalt i anar a dormir, amb una avellana n'hi havia prou. Va trencar una avellana (al Camp de Tarragona sempre es té un sac d'avellanes a mà), i l'avellana crua i sense closca la va punxar amb una agulla de cap. Amb una mà va agafar el cap de l'agulla i amb l'altra va encendre l'avellana amb un encenedor. En surt una llum tènue que fa necessari conèixer l'escala, saber cap on és la porta que has d'obrir i cap a quina banda cau el llit, a més té l'inconvenient que en un minutet s'han acabat avellana i flama. El sistema de l'agulla de cap es pot perfeccionar perquè et deixi la mà lliure: es pot clavar en un tap de suro que tingui prou base com per aguantar-se a terra o sobre alguna superfície plana.
I parlant de ser autosuficients en la llum, vull acabar amb un comentari sentit de boca d'un astrònom que explicava el gran interès per a la ciència de fenòmens encara sense explicació. Parlava del pes que tenien algunes matèries que hi ha a l'espai i deia que la quantitat de matèria "X" de no sé quin forat negre que cap en una cullereta de cafè, pesa tant com un elefant (o potser va dir cent elefants), i que això és un misteri per a un científic. La comparació em va fer gràcia, i llavors vaig sentir com seguia amb el mateix esperit divulgatiu i citava com un misteri a elucidar saber com es produïa la llum d'una cuca de llum, que no té els inconvenients energètics dels altres tipus de llum: "Amb un cuca de llum podeu llegir la pàgina d'un llibre, proveu-ho".
No ho vaig provar però me'n vaig quedar amb les ganes. Si aquest estiu algú ho intenta ens ho podria explicar.
____________
(Continuem amb més Pompeia aquí)

divendres, 15 de juliol del 2005

Un dia a Pompeia

L'exposició Un dia a Pompeia al Museu Marítim de Barcelona és molt recomanable per als que els agradin les coses arqueològiques o el món romà. Oberta fins al 20 d'Octubre. Entrada sense descomptes: 9€.

Hi ha peces triades, està ben estructurada, és curta i condensada.
Interessant saber que en la zona on hi havia hagut Pompeia s'havia perdut memòria del desastre. Es veu que fins al segle XVI no es van trobar restes arqueològiques que van fer que es relacionés el lloc geogràfic on s'havien trobat amb el fet històric o natural de la pluja de lava. Va ser al segle XVIII sota el regnat de Carles III (d'Espanya i de Nàpols) que es van començar les excavacions de manera més o menys sistemàtica. He trobat suggerent que fos en aquesta època i durant aquest regnat, que es volia il.lustrat.
En aquesta exposició hi ha una barreja de vida quotidiana (paelles, joies d'or, cuines portàtils, mobles...) i de vida simbòlica (una Venus perfecta, un Bacus magnífic...) molt atractiva.
Val la pena fullejar els llibres d'imatges que venen a la botiga del Museu.
_______
(Seré fora una setmana, però a la tornada continuarem una mica més amb romans)

dijous, 7 de juliol del 2005

Savis i treballadors

Avui he anat a fer una gestió burocràtica a la seu del Districte de Sant Martí de Provençals, a Barcelona.
A la placeta de Valentí Almirall hi ha una parella asseguda a un banc, a l'ombra dels arbres, i uns nens juguen als gronxadors. Per darrera l'edifici del Districte surt una xemeneia industrial i es veu el mur que s'ha conservat dels antics tallers de la Renfe, ara reconvertits en el parc del Clot.
La façana de l'Ajuntament del barri és d'estil neoclàssic, de color granat i blanquinós, i al centre té dues dates: 1866-1887, que suposo que són les de la construcció.

(Podeu clicar per ampliar el dibuix)
A les finestres principals hi ha dos símbols: una abella amb el seu rusc i un compàs sobre una roda d'engranatge. La laboriositat i la tècnica entenimentada.
A la part de dalt de l'edifici hi ha una torre amb un rellotge ben gran. Un rellotge no és cap símbol, però avui m'ho ha semblat i m'han començat a desfilar idees pel cap.
De primer, he pensat que el compàs quedava massa maçònic. Després, com tantes altres vegades davant de símbols del progressisme del segle XIX, m'he entendrit. La unió de la tècnica i el progrés, d'una banda, i la bondat i l'esforç de l'altra em semblen entranyables i ingènues alhora. En una nota de fa temps sobre l'astrònom Comas i Solà i sobre l'Acadèmia de Ciències volia reflectir justament aquest sentiment.

(Podeu clicar per ampliar el dibuix)
Sant Martí havia estat anomenat el Manchester espanyol per la concentració d'indústria i d'organitzacions obreres. Fullejant a casa he trobat un dibuix (reproduït per Dolors Barranco) del segell d'una unió de treballadors martinencs del segle passat, que s'adiu molt amb el sentiment de què he parlat més amunt.
També m'ha travessat la ment l'expressió "las fuerzas del trabajo y la cultura", que a l'època del Santiago Carrillo havien d'enderrocar el franquisme. O sigui, se m'ha acudit que l'abella eren els del "trabajo" i els dels compassos els de la "cultura". Ha estat un flash.
I després un altre: quan ja marxava, he vist sortint per sobre les cases d'allà mateix la torre-coet de l'Agbar, tan lluminosa, tan imponent, i m'he preguntat si hi devien haver encastat algun animal simbòlic a alguna paret, alguna figura que representés una ideologia positiva i llegible. Suposo que no, que la idea que transmet és la mateixa magnificència de la torre. Però potser algú diria que no és una torre-coet, sinó que és una torre-rusc i tornaríem a la finestra de l'abella treballadora.
Arribo al rellotge que remata aquest Ajuntament de Sant Martí. En un edifici públic, que et donin l'hora de manera ben visible és una incitació a l'aprofitament del temps i al treball. Per això deia que, avui, el rellotge m'ha semblat un símbol i he fet una última associació d'idees: vivia en aquest districte, però més avall, al Poble Nou, la Marcela Bustinza, una dona basca, que se sentia euskaldun i socialista, i que posseïa una ètica d'esquerres antigues, de pedra picada, d'abans de la guerra. Fa pocs anys, ja era molt gran, però pensava assistir a la manifestació del primer de maig i tot comentant les reivindicacions laborals del moment, ens va dir: "De todas maneras, los sindicatos también tendrían que decir a la gente que hay que trabajar". I aquest matí l'he recordada.

Xibolet, Sibolet, Shibboleth

Per a la Mariona Petit
Deia a la nota Palíndroms que hi ha paraules estranyes que justament indiquen jocs i entremaliadures de la llengua i prometia parlar del xibolet.
Vaig sentir per primer cop aquesta paraula fa uns mesos, un migdia que dinava amb la meva germana. N'hi havia parlat un col.lega seu, Hèctor Moret, de qui citaré publicacions al final d'aquesta nota.
Comencem pel final: allò dels "Setze jutges d'un jutjat..." és un xibolet. O sigui, que un xibolet és una frase o un mot que té sons característics d'una determinada llengua i que s'utilitza per diferenciar els parlants d'aquesta llengua dels de les altres. La definició és meva, atenció, en les publicacions que he llegit l'explicació és més rigorosa (i també més llarga).
Anem ara a l'etimologia del terme, que l'aclareix millor. A la Bíblia, a Jutges 12, 6 surt un episodi on els de Galaad es barallen amb els d'Efraïm i els prenen uns guals del riu Jordà. Els d'Efraïm intenten travessar i dissimular que són efraïmites, però els de Galaad els fan dir la paraula shibboleth (que vol dir corrent d'aigua) per comprovar-ho, i com que la pronuncien malament i diuen sibolet els tallen el coll.
La paraula shibboleth apareix als textos amb variants ortogràfiques, com és d'imaginar. En català hauria d'escriure's xibolet. En anglès significa també contrasenya (d'un grup, d'una secta).
Hi ha exemples de xibolets en altres llengües: sembla que en una guerra o escaramussa entre Santo Domingo i Haití els dominicans feien dir la paraula "perejil" als haitians (de parla creole-francesa) per veure si sabien dir la "j" castellana i assegurar-se que eren haitians i no dominicans. H. Moret cita en un dels opuscles ressenyats més endavant la frase "Quien no diga hacha, higo y higuera no es de mi tierra" d'una zona extremeña on s'aspira la "h". I una altra del nord de la província de Lleó: "Quien non diga tcheite, tchinu y tchana non ye da Tchaciana" ("Quien no diga leche, lino y lana no es de Laciana").
Tornant als "Setze jutges...", jo havia sentit a dir en broma que era una frase que els almogàvers feien dir als turcs -la "venjança catalana" a Constantinoble després de l'assassinat de Roger de Flor-, i fins una vegada vaig sentir un acudit dolent: un almogàver, per assegurar-se que l'altre era persa i el podia matar, enlloc de fer-li dir els "Setze jutges" li preguntava directament: "¿Sei persei?" i el persa li contestava: "Trentaisei" . (Perdoneu...). Doncs resulta que xafardejant per la xarxa m'he trobat un enllaç on es diu que els "Setze jutges" es feien servir durant la Guerra de Successió. Sorpresa.

Deia al començament que la meva germana m'havia deixat un opuscle: "Algunas notas a propósito de los géneros breves de la literatura popular y tradicional" por Hèctor Moret Coso (separata de Temas de Antropología aragonesa, núm 9, 1999). I l'endemà em va passar un imprès de les "Actes de l'Onzè Col.loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes" Palma de Mallorca, 1997 amb el text de la ponència "Sobre alguns aspectes conflictius en la classificació tipològica del cançoner popular" igualment d'Hèctor Moret. (Dono les referències amb precisió perquè internautes entesos m'han dit que els blogs hem de ser solvents.)
Pel mateix, poso el text bíblic Jutges 12, 6 escanejat:
 (Podeu clicar per ampliar el text)