divendres, 31 de desembre del 2010

BON ANY 2011 i jeroglífic

Jeroglífic matemàtic d'Ignasi del Blanco, que m'ha estat enviat per la també matemàtica i germana meva Mariona Petit:

BON
ANY
+NOU
2011

A>N>Y

Jo l'he sabut solucionar pel sistema del compte de la vella i com que sóc negada per a aquestes coses, n'estic molt orgullosa!
Qui fa algun comentari amb la solució? (Atenció a la pista A>N>Y)
(Estic pensant si donarem premi. Per exemple alguna cosa de CANVI DE PELL. En tot cas, solució per Reis)

dimecres, 29 de desembre del 2010

Egipte 12. Alexandria, una mediterrània oriental (primera part)

(Dibuix: Alexandria, tràfic al port est. L'emplaçament correspon al de la foto fixa de la cançó del Georges Moustaki)


Georges Moustaki, Omar Sharif i Dalida només han estat digressions de la història que en realitat volia explicar: l'encontre amb la Giovanna.

Quants anys pot tenir? Cinquanta? Segurament uns quants més.
Ens ha citat prop de l'estació de tren i ens rep amb els braços oberts, calorosament. La meva amiga és amiga d'una amiga seva... n'hi ha prou per obrir-se del tot.

La Giovanna és filla i néta d'italians establerts a Alexandria de fa molt de temps. Es veu que el seu avi durant la Primera Guerra Mundial va tenir alguna actuació patriòtica i li van concedir passaport egipci. Des de llavors tota la família té les dues nacionalitats.

Ella és nascuda a Alexandria, però sent molt petita, la família va emigrar, igual que molts altres europeus i jueus, per les pressions rebudes a partir de la revolució nacionalista de Nasser el 1952, però sobretot a partir de la nacionalització del canal de Suez el 1956. El govern va expulsar els residents francesos i britànics i els va nacionalitzar els negocis, com a represàlia per la posició tant de França com de Gran Bretanya en la crisi del canal. Els jueus van patir també amenaces i finalment l'expulsió. Es calcula que van marxar d'Egipte uns cent mil residents d'origen europeu.
A la xarxa he trobat relats de la marxa forçada dels jueus aquests anys, però no he trobat gaires explicacions de quines van ser les actuacions exactes que van fer que els europeus passessin a ser gent non grata i emigressin. A la llibreria-botiga de souvenirs de la Biblioteca d'Alexandria vaig veure un llibre sobre aquest tema, però no el vaig comprar pensant que es tractava d'una informació assequible a altres bandes. Ara em sap greu no haver-lo adquirit perquè ja veig que no és tan fàcil trobar dades. En qualsevol cas, la família de la Giovanna va marxar d'Alexandria al final de la dècada del 50 o a començament de la dels 60.

La Giovanna ha mamat molt probablement la ràbia i la nostàlgia dels expatriats. Eren joves, vivien bé a Alexandria, hi estaven ben considerats, Alexandria era bonic, s'hi respirava un ambient obert. Però ho van perdre tot, negocis, posició, casa i país. En un moment donat d'aquesta jornada que compartim, la Giovanna ens fa un comentari bastant agre sobre l'actual decaïment dels edificis dels anys vint i trenta, tan ben mantinguts abans.

(L'escriptor egipci i premi Nobel Naguib Mafouz, en un text que he vist en una exposició de fotografies antigues a la Biblioteca, es queixa que s'encimbelli l'Alexandria colonial i diu que els egipcis no freqüentaven aquests edificis i aquestes places d'estil europeu. Eren molt bonics, afirma, però els egipcis no hi tenien accés.) (En un altre text que he trobat a la xarxa, s'hi explica com després d'aquest èxode d'europeus, la ciutat va rebre una forta immigració d'egipcis procedents del món rural als quals els queia molt lluny tot aquest glamour de l'Alexandria cosmopolita.)

On va anar a parar la família de la Giovanna?
Van anar a Beirut. La Giovanna va viure dinou anys al Líban. Després viu a Itàlia, a França, es casa. Em sembla que se separa, es torna a aparellar i torna a estar sola. Hi ha una altra tongada de vida a Beirut que dura un altre cop dinou o vint anys. Una existència moguda.
Ara fa cinc anys que va tornar amb els seus pares a Alexandria, ja que la mare estava molt malalta i van decidir instal.lar-se a Egipte tots tres on hi tenien un parent proper que els havia de proporcionar el caliu que necessitaven per afrontar el mal degeneratiu que afectava la mare.
Van ser quatre anys de sofriment i d'entrades i sortides de l'hospital. La mare va morir fa un any i la Giovanna i el seu pare van continuar vivint a Alexandria. El pare de vegades fabula de tornar a Beirut, diu que hi podrà jugar a cartes amb una tertúlia d'amics que hi té. La Giovanna de moment no pensa a marxar; molt aviat veurem per què.

(continua demà, demà passat o demà passat l'altre, quan tingui una estoneta)

dijous, 16 de desembre del 2010

Egipte 11. Encara Dalida

(Escoltant el fort accent de Dalida i pensant en els lligams a les dues bandes del Mediterrani, m'ha vingut també al cap Claudia Cardinale, italiana-siciliana francòfona de Tunísia.)
Tornem a Dalida. Si l'altre dia sentíem amb sorpresa com sortia la mamma al final de la cançó Bambino, ara veiem que la protagonista de la cancó d'avui té "dos cops 18 anys", o sigui 36 anys, i ja parla de les "seves nits de tardor"! La història dels últims cinquanta anys, per sort, ha canviat molt la dona, les consideracions entorn de la dona i les cançons d'amor! I potser també el mateix amor... ¿Avui, se suïcida per manca d'amor alguna cantant, com va fer la pobra Dalida?



Il venait d'avoir
18 ans.
Il était beau comme un enfant,
Fort comme un homme.

C'était l'été, évidemment
Et j'ai compté, en le voyant,
Mes nuits d'automne.

J'ai mis de l'ordre dans mes cheveux,
Un peu plus de noir sur mes yeux.
Ça l'a fait rire.

Quand il s'est approché de moi,
J'aurais donné n'importe quoi
Pour le séduire.

Il venait d'avoir 18 ans.
C'était le plus bel argument
De sa victoire.

Il ne m'a pas parlé d'amour.
Il pensait que les mots d'amour
Sont dérisoires.

Il m'a dit : « J'ai envie de toi. »
Il avait vu au cinéma
"Le blé en herbe".

Au creux d'un lit improvisé
J'ai découvert, émerveillée,
Un ciel superbe.

Il venait d'voir 18 ans.
Ca le rendait presque insolent
De certitude

Et pendant qu'il se rhabillait,
Déjà vaincue, je retrouvais
Ma solitude.

J'aurais voulu le retenir.
Pourtant je l'ai laissé partir
Sans faire un geste.

Il m'a dit : « C'était pas si mal. »
Avec la candeur infernale
De sa jeunesse.

J'ai mis de l'ordre dans mes cheveux,
Un peu plus de noir sur mes yeux,
Par habitude.

J'avais oublié simplement
Que j'avais deux fois 18 ans

dimecres, 15 de desembre del 2010

Egipte 10. Dalida

Ja sé que som a Alexandria i Dalida era de El Caire, una italiana de El Caire. Però no m'he pogut resistir a publicar aquí aquesta nota, ja que estem parlant de lligams europeus amb Egipte. Llegeixo al Wikipedia que abans d'instal.lar-se a França va tenir temps de ser elegida Miss Egipte.
Va cantar cançons menys bon-enfant que aquesta d'aquí sota, on al final apareix la mamma. Demà hi tornarem.


Bambino, Bambino ne pleure pas, Bambino

Les yeux battus
La mine triste et les joues blêmes
Tu ne dors plus
Tu n'es plus que l'ombre de toi-même
Seul dans la rue
Tu rôdes comme une âme en peine
Et tous les soirs
Sous sa fenêtre on peut te voir

Je sais bien que tu l'adores - Bambino, Bambino
Et qu'elle a de jolis yeux - Bambino, Bambino
Mais tu es trop jeune encore - Bambino, Bambino
Pour jouer les amoureux

Et gratta, gratta su ton mandolino
Mon petit Bambino
Ta musique est plus jolie
Que tout le ciel de l'Italie
Et canta, canta de ta voix câline
Mon petit Bambino
Tu peux chanter tant que tu veux
Elle ne te prend pas au sérieux

Avec tes cheveux si blonds - Bambino, Bambino
Tu as l'air d'un chérubin - Bambino, Bambino
Va plutôt jouer au ballon - Bambino, Bambino
Comme font tous les gamins

Tu peux fumer
Comme un monsieur, des cigarettes
Te déhancher
Sur le trottoir quand tu la guettes
Tu peux pencher
Sur ton oreille, ta casquette
Ce n'est pas ça
Qui dans son cœur, te vieillira

L'amour et la jalousie - Bambino, Bambino
Ne sont pas des jeux d'enfant - Bambino, Bambino
Et tu as toute la vie - Bambino, Bambino
Pour souffrir comme les grands

Et gratta, gratta su ton mandolino
Mon petit Bambino
Ta musique est plus jolie
Que tout le ciel de l'Italie
Et canta, canta de ta voix câline
Mon petit Bambino
Tu peux chanter tant que tu veux
Elle ne te prend pas au sérieux

Si tu as trop de tourment
Ne le garde pas pour toi
Va le dire à ta maman
Les mamans c'est fait pour ça
Et là, blotti dans l'ombre douce de ses bras
Pleure un bon coup et ton chagrin s'envolera

dimarts, 14 de desembre del 2010

Egipte 9. Un altre alexandrí



Un altre alexandrí entranyable, Omar Sharif, nascut Michel Dimitri Chalhoub, de família sirio-libanesa.

dilluns, 13 de desembre del 2010

Egipte 8. Alexandrie de Georges Moustaki

Je vous chante ma nostalgie
Ne riez pas si je rougis
Mes souvenirs n'ont pas vieilli
J'ai toujours le mal du pays

Ça fait pourtant vingt-cinq années
Que je vis loin d'où je suis né
Vingt-cinq hivers que je remue
Dans ma mémoire encore émue
Le parfum, les odeurs, les cris
De la cité d'Alexandrie
Le soleil qui brûlait les rues
Où mon enfance a disparu

Le chant, la prière à cinq heures
La paix qui nous montait au coeur
L'oignon cru et le plat de fèves
Nous semblaient un festin de rêve

La pipe à eau dans les cafés
Et le temps de philosopher
Avec les vieux, les fous, les sages
Et les étrangers de passage
Arabes, Grecs, Juifs, Italiens,
Tous bons Méditerranéens,
Tous compagnons du même bord
L'amour et la folie d'abord

Je veux chanter pour tous ceux qui
Ne m'appelaient pas Moustaki
On m'appelait Jo ou Joseph
C'était plus doux, c'était plus bref

Amis des rues ou du lycée
Amis du joli temps passé
Nos femmes étaient des gamines
Nos amours étaient clandestines
On apprenait à s'embrasser
On n'en savait jamais assez
Ça fait presque une éternité
Que mon enfance m'a quitté

Elle revient comme un fantôme
Elle me ramène en son royaume
Comme si rien n'avait changé
Et que le temps s'était figé

Elle ramène mes seize ans
Elle me les remet au présent
Pardonnez-moi si je radote
Je n'ai pas trouvé l'antidote
Pour guérir de ma nostalgie
Ne riez pas si je rougis
On me comprendra, j'en suis sûr
Chacun de nous a sa blessure

Son coin de paradis perdu
Son petit jardin défendu
Le mien s'appelle Alexandrie
Et c'est là-bas, loin de Paris

diumenge, 12 de desembre del 2010

Egipte 7. Alexandria, les restes del cosmopolitisme

Encapçalo aquesta nota amb un dibuix d'un dels molts edificis funcionals dels anys vint o trenta del segle passat, que hi ha a Alexandria. En aquest d'aquí sobre, finestres en forma d'ull de bou i balcons de planta arrodonida. En d'altres, detalls art déco. A tots, una maranya de cables, un pengim-penjam de fils elèctrics que fa por. Ras i clar: estan fets pols. Arrebossats escrostonats; façanes per restaurar; marcs de portes i finestres a refer; pintura esvaïda; vidres trencats; balcons que sembla que t'han de caure al cap; tot tipus de cartells publicitaris penjats de les parets...

D'acord, aquest patrimoni arquitectònic s'ha deixat fer malbé. Però és un segell present a tants racons de la ciutat, que si se sap mirar evoca aquesta Alexandria cosmopolita de la primera meitat del segle XX, de què hem sentit a parlar.

Abans de fer aquest viatge vaig començar a llegir el Quartet d'Alexandria de Lawrence Durrell. Era la tercera vegada que ho intentava, ho confesso. I aquest cop tampoc vaig tenix èxit, vaig abandonar Justine morta d'avorriment. Entre dos d'aquests intents havia llegit La meva família i altres animals de Gerald Durrell, el germà petit de Lawrence. Em va despertar molta simpatia però em va fer perdre el respecte pel germà gran. Vaig pensar que per fer-se l'interessant ens podia explicar vés a saber què a qualsevol novel.la. Me'n vaig adonar que deixava el Quartet perquè no em creia l'autor. Potser em vaig equivocar. Doncs bé, en aquesta ciutat m'he fet el propòsit de tornar a agafar el primer dels llibre, sense pressa, i capbussar-m'hi, ara amb una nova perspectiva.

La Midan Sa'ad Zaghloul és una plaça molt gran oberta al mar per una de les seves bandes. Hem fet una visita obligada a l'hotel Cecil, ara Cecil Sofitel, un edifici construït el 1929, on hi havia instal.lada la plana major dels serveis secrets britànics durant la Segona Guerra Mundial, i entre d'altres hi van fer estada Somerset Maugham, Joséphine Baker, Lawrence Durrell i Winston Churchill. Just al costat hi ha un hotel destrossat i em sembla que clausurat, l'Acropole, on la meva amiga va estar-s'hi durant un viatge anterior, ara fa... 35 anys! A l'altra banda de la plaça hi ha el Métropole. Són tres establiments amb una arquitectura d'època, que donen un to europeu a la plaça.

El Métropole té una cafeteria a la planta baixa. A la terrassa del carrer hi ha una dona gran asseguda, prenent una beguda. No és gran, és vella. I interessant. Va vestida a l'occidental amb una mena de turbant al cap, un toc elegant i démodé, que l'apropa a l'estil de la Grace Kelly dels anys 60. Té la pell de la cara molt tibant, una tibantor de mòmia, i va molt pintada. És un personatge d'una altra època, que segurament ha conegut aquests edificis dels anys trenta quan encara feien goig, i que ara, fossilitzat, es conforma consumint les tardes a la cafeteria del Métropole. És una imatge de la nostàlgia.

També hem anat carrers enllà a buscar la pastisseria Pastroudis, un comerç d'aquells anys, anunciat a la guia, però anunciat amb un to que ja es veu que és un negoci que va de mal borràs. En efecte, la tal Pastroudis ha passat a millor vida i el local i el nom se l'han quedat els nous estadants, que han muntat un bar oriental, res a veure amb el d'abans.

A la tornada a Barcelona he mirat a la xarxa noms d'alexandrins moderns il.lustres, i m'he trobat amb sorpresa amb el de Georges Moustaki, nascut com a Yussef Mustacchi, a Alexandria el 1934, de pares jueus italo-grecs, procedents de l'illa de Corfú.

dilluns, 6 de desembre del 2010

Egipte 6. Alexandria, el port est

Aquesta Alexandria tan allargada i tan marítima té un eix vora el mar, una mena d'autovia molt transitada: a una banda hi ha les cases que constitueixen la façana marítima, i mai ha estat millor feta servir l'expressió façana marítima, i a l'altra banda hi ha la platja. Aquesta autovia té voreres a banda i banda i la gent la travessa com, quan i per on bonament pot.
Hi ha una part central d'aquesta via que també correspon a la part més antiga de la ciutat. És el port est o port antic d'Alexandria. És una badia gran i molt tancada que en l'antiguitat tenia a cada un dels extrems dos edificis emblemàtics, el far i la biblioteca.



On hi havia el far, ara hi ha un fort medieval i més o menys on hi havia hagut la famosa biblioteca d'Alexandria ara hi ha una nova gran biblioteca construïda per la Unesco. Aquest dibuix (amplieu-lo, que hi guanya) està fet des de l'extrem de ponent, on hi ha el fort i també un restaurant grec de peix, on hem dinat. Com que el menjador és al primer pis és un lloc ideal per dibuixar la badia. Al fons, cap a l'esquerra es veu un edifici estrany, baix i de planta rodona. És la nova biblioteca.
En un altre post parlaré d'aquesta Biblioteca i també de la dona egípcia que ens ha invitat a dinar en aquest restaurant grec.

dijous, 2 de desembre del 2010

Egipte 5. Alexandria. Maamoura

Alexandria té més de dos milions d'habitants. Són molts kilòmetres de ciutat vora el Mediterrani. (Comentari d'estar per casa: és com si la ciutat s'estengués des de Castelldefels fins al Masnou o a Premià, per dir alguna cosa.)
El campionat de salvament aquàtic al qual assisteix la meva amiga celebra les seves proves marítimes a la platja de Maamoura, a l'est d'Alexandria.
El meu hotel, el Maamoura Palace (!) Hotel, és un edifici dels anys 50 atrotinat, però jo li trobo molta gràcia.
Em despista una mica que a dins l'hotel hi hagi molts mobles i fusteria d'una altra època, com aquesta butaqueta art déco a la meva habitació.


Hi ha detalls que no acaben de funcionar del tot i he de falcar la nevera perquè no trontolli, destapar la cisterna del wc perquè el dispositiu s'ha desenganxat i buscar una paperera i una bossa de plàstic que recullin l'aigua que goteja d'una tuberia. Res greu.
Atenció, però, perquè el primer dia, al quart d'haver arribat, un empleat de l'hotel truca a la porta i m'entrega dos passaports australians!! És una advertència: en aquest hotel no s'ha de deixar el passaport a la recepció sota cap concepte.