Jeroglífic matemàtic d'Ignasi del Blanco, que m'ha estat enviat per la també matemàtica i germana meva Mariona Petit:
BON ANY +NOU 2011
A>N>Y
Jo l'he sabut solucionar pel sistema del compte de la vella i com que sóc negada per a aquestes coses, n'estic molt orgullosa! Qui fa algun comentari amb la solució?(Atenció a la pista A>N>Y) (Estic pensant si donarem premi. Per exemple alguna cosa de CANVI DE PELL. En tot cas, solució per Reis)
(Dibuix: Alexandria, tràfic al port est. L'emplaçament correspon al de la foto fixa de la cançó del Georges Moustaki)
Georges Moustaki, Omar Sharif i Dalida només han estat digressions de la història que en realitat volia explicar: l'encontre amb la Giovanna.
Quants anys pot tenir? Cinquanta? Segurament uns quants més. Ens ha citat prop de l'estació de tren i ens rep amb els braços oberts, calorosament. La meva amiga és amiga d'una amiga seva... n'hi ha prou per obrir-se del tot.
La Giovanna és filla i néta d'italians establerts a Alexandria de fa molt de temps. Es veu que el seu avi durant la Primera Guerra Mundial va tenir alguna actuació patriòtica i li van concedir passaport egipci. Des de llavors tota la família té les dues nacionalitats.
Ella és nascuda a Alexandria, però sent molt petita, la família va emigrar, igual que molts altres europeus i jueus, per les pressions rebudes a partir de la revolució nacionalista de Nasser el 1952, però sobretot a partir de la nacionalització del canal de Suez el 1956. El govern va expulsar els residents francesos i britànics i els va nacionalitzar els negocis, com a represàlia per la posició tant de França com de Gran Bretanya en la crisi del canal. Els jueus van patir també amenaces i finalment l'expulsió. Es calcula que van marxar d'Egipte uns cent mil residents d'origen europeu. A la xarxa he trobat relats de la marxa forçada dels jueus aquests anys, però no he trobat gaires explicacions de quines van ser les actuacions exactes que van fer que els europeus passessin a ser gent non grata i emigressin. A la llibreria-botiga de souvenirs de la Biblioteca d'Alexandria vaig veure un llibre sobre aquest tema, però no el vaig comprar pensant que es tractava d'una informació assequible a altres bandes. Ara em sap greu no haver-lo adquirit perquè ja veig que no és tan fàcil trobar dades. En qualsevol cas, la família de la Giovanna va marxar d'Alexandria al final de la dècada del 50 o a començament de la dels 60.
La Giovanna ha mamat molt probablement la ràbia i la nostàlgia dels expatriats. Eren joves, vivien bé a Alexandria, hi estaven ben considerats, Alexandria era bonic, s'hi respirava un ambient obert. Però ho van perdre tot, negocis, posició, casa i país. En un moment donat d'aquesta jornada que compartim, la Giovanna ens fa un comentari bastant agre sobre l'actual decaïment dels edificis dels anys vint i trenta, tan ben mantinguts abans.
(L'escriptor egipci i premi Nobel Naguib Mafouz, en un text que he vist en una exposició de fotografies antigues a la Biblioteca, es queixa que s'encimbelli l'Alexandria colonial i diu que els egipcis no freqüentaven aquests edificis i aquestes places d'estil europeu. Eren molt bonics, afirma, però els egipcis no hi tenien accés.) (En un altre text que he trobat a la xarxa, s'hi explica com després d'aquest èxode d'europeus, la ciutat va rebre una forta immigració d'egipcis procedents del món rural als quals els queia molt lluny tot aquest glamourde l'Alexandria cosmopolita.)
On va anar a parar la família de la Giovanna? Van anar a Beirut. La Giovanna va viure dinou anys al Líban. Després viu a Itàlia, a França, es casa. Em sembla que se separa, es torna a aparellar i torna a estar sola. Hi ha una altra tongada de vida a Beirut que dura un altre cop dinou o vint anys. Una existència moguda. Ara fa cinc anys que va tornar amb els seus pares a Alexandria, ja que la mare estava molt malalta i van decidir instal.lar-se a Egipte tots tres on hi tenien un parent proper que els havia de proporcionar el caliu que necessitaven per afrontar el mal degeneratiu que afectava la mare. Van ser quatre anys de sofriment i d'entrades i sortides de l'hospital. La mare va morir fa un any i la Giovanna i el seu pare van continuar vivint a Alexandria. El pare de vegades fabula de tornar a Beirut, diu que hi podrà jugar a cartes amb una tertúlia d'amics que hi té. La Giovanna de moment no pensa a marxar; molt aviat veurem per què.
(continua demà, demà passat o demà passat l'altre, quan tingui una estoneta)
(Escoltant el fort accent de Dalida i pensant en els lligams a les dues bandes del Mediterrani, m'ha vingut també al cap Claudia Cardinale, italiana-siciliana francòfona de Tunísia.) Tornem a Dalida. Si l'altre dia sentíem amb sorpresa com sortia la mamma al final de la cançó Bambino, ara veiem que la protagonista de la cancó d'avui té "dos cops 18 anys", o sigui 36 anys, i ja parla de les "seves nits de tardor"! La història dels últims cinquanta anys, per sort, ha canviat molt la dona, les consideracions entorn de la dona i les cançons d'amor! I potser també el mateix amor... ¿Avui, se suïcida per manca d'amor alguna cantant, com va fer la pobra Dalida?
Il venait d'avoir 18 ans. Il était beau comme un enfant, Fort comme un homme.
C'était l'été, évidemment Et j'ai compté, en le voyant, Mes nuits d'automne.
J'ai mis de l'ordre dans mes cheveux, Un peu plus de noir sur mes yeux. Ça l'a fait rire.
Quand il s'est approché de moi, J'aurais donné n'importe quoi Pour le séduire.
Il venait d'avoir 18 ans. C'était le plus bel argument De sa victoire.
Il ne m'a pas parlé d'amour. Il pensait que les mots d'amour Sont dérisoires.
Il m'a dit : « J'ai envie de toi. » Il avait vu au cinéma "Le blé en herbe".
Au creux d'un lit improvisé J'ai découvert, émerveillée, Un ciel superbe.
Il venait d'voir 18 ans. Ca le rendait presque insolent De certitude
Et pendant qu'il se rhabillait, Déjà vaincue, je retrouvais Ma solitude.
J'aurais voulu le retenir. Pourtant je l'ai laissé partir Sans faire un geste.
Il m'a dit : « C'était pas si mal. » Avec la candeur infernale De sa jeunesse.
J'ai mis de l'ordre dans mes cheveux, Un peu plus de noir sur mes yeux, Par habitude.
J'avais oublié simplement Que j'avais deux fois 18 ans
Ja sé que som a Alexandria i Dalida era de El Caire, una italiana de El Caire. Però no m'he pogut resistir a publicar aquí aquesta nota, ja que estem parlant de lligams europeus amb Egipte. Llegeixo al Wikipedia que abans d'instal.lar-se a França va tenir temps de ser elegida Miss Egipte. Va cantar cançons menys bon-enfant que aquesta d'aquí sota, on al final apareix la mamma. Demà hi tornarem.
Bambino, Bambino ne pleure pas, Bambino
Les yeux battus La mine triste et les joues blêmes Tu ne dors plus Tu n'es plus que l'ombre de toi-même Seul dans la rue Tu rôdes comme une âme en peine Et tous les soirs Sous sa fenêtre on peut te voir
Je sais bien que tu l'adores - Bambino, Bambino Et qu'elle a de jolis yeux - Bambino, Bambino Mais tu es trop jeune encore - Bambino, Bambino Pour jouer les amoureux
Et gratta, gratta su ton mandolino Mon petit Bambino Ta musique est plus jolie Que tout le ciel de l'Italie Et canta, canta de ta voix câline Mon petit Bambino Tu peux chanter tant que tu veux Elle ne te prend pas au sérieux
Avec tes cheveux si blonds - Bambino, Bambino Tu as l'air d'un chérubin - Bambino, Bambino Va plutôt jouer au ballon - Bambino, Bambino Comme font tous les gamins
Tu peux fumer Comme un monsieur, des cigarettes Te déhancher Sur le trottoir quand tu la guettes Tu peux pencher Sur ton oreille, ta casquette Ce n'est pas ça Qui dans son cœur, te vieillira
L'amour et la jalousie - Bambino, Bambino Ne sont pas des jeux d'enfant - Bambino, Bambino Et tu as toute la vie - Bambino, Bambino Pour souffrir comme les grands
Et gratta, gratta su ton mandolino Mon petit Bambino Ta musique est plus jolie Que tout le ciel de l'Italie Et canta, canta de ta voix câline Mon petit Bambino Tu peux chanter tant que tu veux Elle ne te prend pas au sérieux
Si tu as trop de tourment Ne le garde pas pour toi Va le dire à ta maman Les mamans c'est fait pour ça Et là, blotti dans l'ombre douce de ses bras Pleure un bon coup et ton chagrin s'envolera
Je vous chante ma nostalgie Ne riez pas si je rougis Mes souvenirs n'ont pas vieilli J'ai toujours le mal du pays
Ça fait pourtant vingt-cinq années Que je vis loin d'où je suis né Vingt-cinq hivers que je remue Dans ma mémoire encore émue Le parfum, les odeurs, les cris De la cité d'Alexandrie Le soleil qui brûlait les rues Où mon enfance a disparu
Le chant, la prière à cinq heures La paix qui nous montait au coeur L'oignon cru et le plat de fèves Nous semblaient un festin de rêve
La pipe à eau dans les cafés Et le temps de philosopher Avec les vieux, les fous, les sages Et les étrangers de passage Arabes, Grecs, Juifs, Italiens, Tous bons Méditerranéens, Tous compagnons du même bord L'amour et la folie d'abord
Je veux chanter pour tous ceux qui Ne m'appelaient pas Moustaki On m'appelait Jo ou Joseph C'était plus doux, c'était plus bref
Amis des rues ou du lycée Amis du joli temps passé Nos femmes étaient des gamines Nos amours étaient clandestines On apprenait à s'embrasser On n'en savait jamais assez Ça fait presque une éternité Que mon enfance m'a quitté
Elle revient comme un fantôme Elle me ramène en son royaume Comme si rien n'avait changé Et que le temps s'était figé
Elle ramène mes seize ans Elle me les remet au présent Pardonnez-moi si je radote Je n'ai pas trouvé l'antidote Pour guérir de ma nostalgie Ne riez pas si je rougis On me comprendra, j'en suis sûr Chacun de nous a sa blessure
Son coin de paradis perdu Son petit jardin défendu Le mien s'appelle Alexandrie Et c'est là-bas, loin de Paris
Encapçalo aquesta nota amb un dibuix d'un dels molts edificis funcionals dels anys vint o trenta del segle passat, que hi ha a Alexandria. En aquest d'aquí sobre, finestres en forma d'ull de bou i balcons de planta arrodonida. En d'altres, detalls art déco. A tots, una maranya de cables, un pengim-penjam de fils elèctrics que fa por. Ras i clar: estan fets pols. Arrebossats escrostonats; façanes per restaurar; marcs de portes i finestres a refer; pintura esvaïda; vidres trencats; balcons que sembla que t'han de caure al cap; tot tipus de cartells publicitaris penjats de les parets...
D'acord, aquest patrimoni arquitectònic s'ha deixat fer malbé. Però és un segell present a tants racons de la ciutat, que si se sap mirar evoca aquesta Alexandria cosmopolita de la primera meitat del segle XX, de què hem sentit a parlar.
Abans de fer aquest viatge vaig començar a llegir el Quartet d'Alexandria de Lawrence Durrell. Era la tercera vegada que ho intentava, ho confesso. I aquest cop tampoc vaig tenix èxit, vaig abandonar Justine morta d'avorriment. Entre dos d'aquests intents havia llegit La meva família i altres animals de Gerald Durrell, el germà petit de Lawrence. Em va despertar molta simpatia però em va fer perdre el respecte pel germà gran. Vaig pensar que per fer-se l'interessant ens podia explicar vés a saber què a qualsevol novel.la. Me'n vaig adonar que deixava el Quartet perquè no em creia l'autor. Potser em vaig equivocar. Doncs bé, en aquesta ciutat m'he fet el propòsit de tornar a agafar el primer dels llibre, sense pressa, i capbussar-m'hi, ara amb una nova perspectiva.
La Midan Sa'ad Zaghloul és una plaça molt gran oberta al mar per una de les seves bandes. Hem fet una visita obligada a l'hotel Cecil, ara Cecil Sofitel, un edifici construït el 1929, on hi havia instal.lada la plana major dels serveis secrets britànics durant la Segona Guerra Mundial, i entre d'altres hi van fer estada Somerset Maugham, Joséphine Baker, Lawrence Durrell i Winston Churchill. Just al costat hi ha un hotel destrossat i em sembla que clausurat, l'Acropole, on la meva amiga va estar-s'hi durant un viatge anterior, ara fa... 35 anys! A l'altra banda de la plaça hi ha el Métropole. Són tres establiments amb una arquitectura d'època, que donen un to europeu a la plaça.
El Métropole té una cafeteria a la planta baixa. A la terrassa del carrer hi ha una dona gran asseguda, prenent una beguda. No és gran, és vella. I interessant. Va vestida a l'occidental amb una mena de turbant al cap, un toc elegant i démodé, que l'apropa a l'estil de la Grace Kelly dels anys 60. Té la pell de la cara molt tibant, una tibantor de mòmia, i va molt pintada. És un personatge d'una altra època, que segurament ha conegut aquests edificis dels anys trenta quan encara feien goig, i que ara, fossilitzat, es conforma consumint les tardes a la cafeteria del Métropole. És una imatge de la nostàlgia.
També hem anat carrers enllà a buscar la pastisseria Pastroudis, un comerç d'aquells anys, anunciat a la guia, però anunciat amb un to que ja es veu que és un negoci que va de mal borràs. En efecte, la tal Pastroudis ha passat a millor vida i el local i el nom se l'han quedat els nous estadants, que han muntat un bar oriental, res a veure amb el d'abans.
A la tornada a Barcelona he mirat a la xarxa noms d'alexandrins moderns il.lustres, i m'he trobat amb sorpresa amb el de Georges Moustaki, nascut com a Yussef Mustacchi, a Alexandria el 1934, de pares jueus italo-grecs, procedents de l'illa de Corfú.
Aquesta Alexandria tan allargada i tan marítima té un eix vora el mar, una mena d'autovia molt transitada: a una banda hi ha les cases que constitueixen la façana marítima, i mai ha estat millor feta servir l'expressió façana marítima, i a l'altra banda hi ha la platja. Aquesta autovia té voreres a banda i banda i la gent la travessa com, quan i per on bonament pot. Hi ha una part central d'aquesta via que també correspon a la part més antiga de la ciutat. És el port est o port antic d'Alexandria. És una badia gran i molt tancada que en l'antiguitat tenia a cada un dels extrems dos edificis emblemàtics, el far i la biblioteca.
On hi havia el far, ara hi ha un fort medieval i més o menys on hi havia hagut la famosa biblioteca d'Alexandria ara hi ha una nova gran biblioteca construïda per la Unesco. Aquest dibuix (amplieu-lo, que hi guanya) està fet des de l'extrem de ponent, on hi ha el fort i també un restaurant grec de peix, on hem dinat. Com que el menjador és al primer pis és un lloc ideal per dibuixar la badia. Al fons, cap a l'esquerra es veu un edifici estrany, baix i de planta rodona. És la nova biblioteca. En un altre post parlaré d'aquesta Biblioteca i també de la dona egípcia que ens ha invitat a dinar en aquest restaurant grec.
Alexandria té més de dos milions d'habitants. Són molts kilòmetres de ciutat vora el Mediterrani. (Comentari d'estar per casa: és com si la ciutat s'estengués des de Castelldefels fins al Masnou o a Premià, per dir alguna cosa.) El campionat de salvament aquàtic al qual assisteix la meva amiga celebra les seves proves marítimes a la platja de Maamoura, a l'est d'Alexandria. El meu hotel, el Maamoura Palace (!) Hotel, és un edifici dels anys 50 atrotinat, però jo li trobo molta gràcia. Em despista una mica que a dins l'hotel hi hagi molts mobles i fusteria d'una altra època, com aquesta butaqueta art déco a la meva habitació.
Hi ha detalls que no acaben de funcionar del tot i he de falcar la nevera perquè no trontolli, destapar la cisterna del wc perquè el dispositiu s'ha desenganxat i buscar una paperera i una bossa de plàstic que recullin l'aigua que goteja d'una tuberia. Res greu. Atenció, però, perquè el primer dia, al quart d'haver arribat, un empleat de l'hotel truca a la porta i m'entrega dos passaports australians!! És una advertència: en aquest hotel no s'ha de deixar el passaport a la recepció sota cap concepte.
