La mort de l'Heribert Barrera

Ahir al vespre vam sentir a les notícies que s'havia mort l'Heribert Barrera, als 94 anys. Jo estava sopant amb el meu pare que és a punt de fer-ne 93. "L'Heribert era molt persona" va dir. Per a ell i la gent de la seva generació aquesta frase és un dels millors elogis. Més endavant va dir: "Tenia un any més que jo." I també: "Quan et fas vell et vas adonant que... no ets res. I l'Heribert és, ...era, molt intel.ligent i ho va veure de seguida, va deixar tots els càrrecs, tot..., per als altres". A les postres torna a parlar-ne: "Era molt bon amic. Amic dels de debò, si et podia fer un favor te'l feia sense esperar". Més tard va afegir: "A vegades estava massa preocupat per no ofendre l'interlocutor".
(Anirem, no anirem a l'enterrament? Ja fa uns mesos, davant dels problemes de mobilitat i de memòria del meu pare, i arran de la mort d'un conegut, li vaig haver de dir: "No passis ànsia que als 92 anys ja no estàs obligat a anar a l'enterrament de ningú." Em va contestar, sospirant: "Tens raó, ja només estic obligat a anar al meu, d'enterrament". Ja veieu l'escenari.)

En efecte, el meu pare, Ricard Petit, i l'Heribert Barrera eren molt bons amics des que feien el batxillerat a l'Institut Balmes, que abans de la guerra estava situat dins l'edifici de la Universitat central, i ho van continuar sent. Jo, doncs, el vaig conèixer de petita i sempre m'ha fet aquest efecte de persona èticament íntegra i intel.lectualment rigorosa, que potser són virtuts republicanes, però que de gran he pensat que són calvinistes. A Catalunya hi ha hagut (parlo en passat) un calvinisme laic republicà, per dir-ne d'alguna manera, i l'Heribert en seria un exemple paradigmàtic. És anecdòtic, però el fet que fos estrictament abstemi ajuda a forjar la imatge.
El 1969 quan jo vaig arribar, sense passaport, a París per demanar refugi polític, portava una carta del Barrera a un seu amic, llavors alt càrrec de l'administració francesa, per si em podia ajudar. L'Heribert la va escriure, tot sabent que jo, noieta eixalabrada, no era precisament de la seva corda política.

Ara, arran de la mort d'en Barrera, vaig a criticar LA VANGUARDIA.
A LA VANGUARDIA tenen un problema, potser perquè la redacció està inflada de becaris que no cobren, agafen molts nois joves mal pagats o exageren fent contractes temporals. Dic potser, només potser. El cas és que quan va morir el Jorge Semprún, van ser l'únic diari que va donar la notícia amb 24h de retard. Avui, a la pàgina dedicada a la mort del Barrera, hi llegeixo algunes dades que no sé si són exactes, però el que de segur no és cert és que "(pàg 16)... Barrera havia nascut a la Ciutat Comtal el 6 de juliol del 1917, estava casat amb René Masterllet i tenia 94 anys", perquè devia fer ben bé trenta i tants anys que es va separar de la Renée i ja fa anys s'havia tornat a casar. Quan he vist que ha passat un mes ingressat a l'hospital, he pensat: "I no han tingut temps de preparar una necrològica sense errors tan evidents?".

Aquest estiu al pis on encara viu el meu pare, he obert un paquet lligat amb cordill, que diu: "Correspondencia de 1936 a 1945 més o menys". Hi he trobat un dietari del meu pare fet des del front, i algunes altres coses que caldrà llegir amb calma. Hi ha una carta de l'Heribert, suposo que des de Montpeller, del setembre del 1940, que probablement va fer arribar a mà a través d'algú altre perquè està escrita en català, i que m'ha semblat interessant. Us la transcric:

18-9-40

 Estimat Ricard:

Poder-te escriure així és viure. No perquè hi hagi res a dir, desgraciadament, però sembla que el no haver d'usar els termes forasters suprimeix la distància.
M'han dit que cada vegada estaves més boig. No m'estranya perquè jo també. Ara que faig el boig en estricta intimitat només i la meva fama inmarcessible de noi seriós arriba al zènit. Aquesta fama em carrega cada vegada més. Fa deu anys per exemple els que es trobaven en el meu cas tenien la sortida d'emportar-se'n mil duros de la calaixera i anar-se'n a Mallorca amb una artista de music-hall. Però ara no hi ha solució. 

Parlem de coses serioses. Viure aquí ara és un suplici moral. Anar a Mèxic -si es pot- em sembla que és trencar tots els lligams que em [ens] retenen a casa nostra, és renunciar als antics ideals de vida sense tenir-ne de nous perquè m'he convençut que ho soc tot menys un aventurer. La possibilitat de tornar i de fer-vos companyia sembla que per ara es presenta per mi particularment difícil. A més ja sé que per vosaltres -menys encara que pels que som aquí- no tot són flors i violes i que potser fet i fet encara estaria pitjor.

Cada dia però se m'arrela més la convicció de que per sobre de tot cal no abandonar la partida i no resignar-se a sofrir aquesta gent per sempre. Jo no sóc pas dels que cregui que m'ho han de portar fet i que ja em sacrifico prou a l'exili. Per això en darrer terme, tan aviat com pugui, considero sempre la tornada a fi de contribuir a la lluita en el terreny que sigui i amb les armes que siguin.

A més aquesta lluita representa ja per mi quasibé l'únic objectiu. Intento encara molt sovint enganyar-me a mi mateix i fer-me creure que em queden altres camins oberts. Però de totes les coses tinc ja l'escepticisme del que en torna -fins i tot sense haver-hi estat. Tinc també la voluntat de superar-lo aquest escepticisme i encara eternament espero i desespero.

Voldria evitar aquesta projecció al futur i assaborir només el goig de cada dia. Als nostres anys podríem [prodria] divertir-nos si fessim abstracció. Però jo en soc incapaç i aquest soleil du Midi només em cova negres pensaments.

Bé, prous funerals. Records als amics. Una abraçada

Heribert

(Recordo als possibles lectors que en aquesta carta en Barrera acabava de fer vint-i-tres anys.)

El Musée du Désert

(Continuació de les Cévennes Protestants
(Imatges extretes del tríptic promocional del Musée du Désert)

Prop d'Anduze hi ha un mas anomenat Mas Soubeyran on han instal.lat el Musée du Désert que és un museu sobre la guerra dels Camisards, la repressió subsegüent i el protestantisme a la zona. Hi ha molta documentació i objectes curiosos com aquesta bota-trona-de-predicació desplegable, que era transportada en un carro i que passava desapercebuda si hi havia un escorcoll dels dragons del rei.

El més interessant és el lloc, aquest Mas que són tres cases en un paratge recollit en un plec de la muntanya.
Un incís sobre el mot desert aplicat al recolliment religiós, i que dóna nom a aquest museu. Que s'anomeni desert no és perquè es tracti d'un desert-desert on un sant hi va a fer dejuni, sinó perquè es considera que és un lloc recollit, sovint amagat dels llocs més fressats, i que permet l'aïllament, la penitència i la meditació. M'ho van explicar un dia fent referència al desert de Sarrià a Barcelona, i també a la forma dels claustres dels monestirs que recreen aquest aïllament.
(Continua a: Les places dels pobles)

Les Cévennes protestants

(Continuació de Les Cévennes, Stevenson i Modestine)
Vaig tenir notícia per primer cop de l'existència de les muntanyes de les Cévennes
veient una pel.lícula francesa dels anys setanta: Les camisards. Relatava la lluita durant els primers anys del segle XVIII entre els protestants locals i els dragons del rei.
A França les lluites de religió van ser sagnants. Ho vam mencionar aquí.
Al segle XVI les tensions entre catòlics i reformats va ser brutals, amb alguns moments que han fet història, han fet literatura i fins i tot cinema, com la nit de St Barthélémy (1572). Victor Hugo va escriure La reine Margot sobre el matrimoni de conveniència entre la germana del rei Marguerite de Valois i Enric de Navarra, el de "París bé val una missa".
L'Edicte de Nantes, signat el 1598 per Enric de Navarra, ara Enric IV de França, suposa una treva en aquests enfrontaments. Es van discutir amb bel.ligerància els articles un a un i finalment es va acordar llibertat de culte a la majoria de llocs on el protestantisme estava fortament instal.lat, tot i que a certes ciutats, com París, Rouen o Dijon, va continuar prohibit, però en altres bandes va ser a la inversa: a La Rochelle, Montauban o Montpellier els catòlics no podien anar a l'església perquè o bé estava destruïda o es trobaven la porta barrada per un piquet de protestants.
Seixanta anys després Lluís XIV impulsa a tot el territori una política de conversió al catolicisme. Un dels trucos eren les "dragonnades" consistents a obligar a les famílies protestants a hostatjar un "dragó", membre d'un cos militar. La família ha de pagar la despesa del "dragó" i suportar-ne la pressió. Hi ha conversions en massa i Lluís XIV el 1685 revoca l'Edicte de Nantes. La revocació comporta l'exili de molts reformats i la resistència d'altres.
Un dels llocs famós per la seva resistència va ser justament aquesta zona de les Cévennes, on van anar a refugiar-se predicadors protestants i s'hi celebraven assemblees de creients. La repressió, que volia dir presó, galeres o deportacions a la llunyana Amèrica, es va acarnissar sobre les Cévennes.
Els que van participar en la lluita contra els dragons del Rei van ser anomenats Camisards i la guerra oberta entre uns i altres que va tenir lloc aproximadament entre el 1702 i el 1715 s'anomena la guerra dels Camisards.
La guerra dels Camisards va ser una guerra amb profetes i homilíes inflamades, assassinats i represàlies, aplecs i prèdiques al mig del camp, camisards vivint amagats en coves, emboscades, repressió, sang i fetge.
Van passar els anys.
L'Stevenson sembla que en el seu periple amb Modestine va trobar que la convivència entre catòlics i protestants era pacífica, però va deixar anotat que vivien completament separarts.
Avui, les Cévennes són encara, com altres llocs del centre-sud de França, enclaus protestants. A una de les notes de les Barcelonetes sobre l'informe Stassi a propòsit de la llei del vel a l'escola, citàvem una anècdota moderna referida al protestantisme de la zona:
M'explicava una funcionària francesa ja retirada, la senyora Maguy Aucher, que cap al 1960 havia estat nomenada directora d'un centre sanitari en un poble a la regió de les Cévennes, i que a la seva arribada els notables del lloc l'havien convocada i li havien preguntat de quina religió era. Els havia replicat, en to tallant, que creia que no havia de contestar la pregunta perquè "som en una República". Encara ara estava orgullosa d'haver defensat la laïcitat quaranta anys enrera. Incomprensible a altres latituds.
Ens allotgem a Anduze, una de les localitats més importants de la regió, en una casa particular. La mestressa ens diu que ella és catòlica i que treballa de secretària en una escola protestant. "Ara ja no hi ha barreres" ens diu.
A la plaça del poble hi ha un edifici de pedra clara, d'una absoluta austeritat. És, diuen, el major temple de l'Església reformada de França.
(Podeu clicar per ampliar el dibuix. Hi guanya)

Montpellier. Les guerres de religió

La Cathédrale Saint Pierre de Montpellier té un atri original i magnífic, que és l'únic que va quedar dret de l'antiga seu gòtica. La resta de l'edifici actual és una reconstrucció més moderna.
Tant a Montpellier com a Lyon hi ha poquíssimes esglésies antigues i nosaltres, hispànics, sovint oblidem com van ser de violentes les lluites entre catòlics i huguenots protestants a França. S'incendiaven les esglésies els uns als altres que donava gust, i la destrossa va ser gran sobretot a les zones que eren feus de la Reforma, com es veu que va ser el cas de Montpellier.
A Escòcia he pogut veure un altre fenomen arquitectònic lligat al moviment protestant, que és la nova disposició que van prendre els interiors de les antigues esglésies gòtiques: fora altar i capelletess laterals, ara totes les cadires convergeixen cap a la trona del predicador.
A casa nostra mateix, a vegades no sabem mirar bé. En una recent xerrada sobre la remodelació del barri de Santa Caterina de Barcelona, l'arquitecta que dirigeix el projecte, Benedetta Tagliabue, explicava quina orientació tenia l'antic convent de Santa Caterina, a sobre del qual es va construir el mercat del mateix nom al segle XIX, i com havien decidit deixar a la vista l'absis de l'església darrera el mercat. En efecte, el mercat de Santa Caterina, el de la Boqueria, la plaça Reial, el Liceu i d'altres llocs del centre de Barcelona es van edificar sobre el que havien estat edificis eclesiàstics, incendiats per les revoltes i desamortitzats per llei. El que em va fer gràcia va ser el comentari de la Benedetta Tagliabue que va venir a dir: "Venint d'Itàlia, jo em preguntava ¿on són les esglésies del casc antic d'aquesta ciutat? ¿qué no diuen que això era un país tan catòlic?"

El reverend gentil

(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les)

La National Gallery of Scotland, al centre d'Edinburgh, és una pinacoteca que Déu n'hi dó. Els quadres estan una mica amuntegats i barrejats, però hi ha coses molt maques.
Sir Henry Raeburn (1756-1823) era un retratista prolífic i de qualitat. Tant aquí com a la National Portrait Gallery, que no és gaire lluny, tenim retratats els prohoms escocesos i algunes dones o prodones escoceses de l'època. Són olis bonics que mostren, a més, que el renaixement escocès va tenir lloc al segle XVIII.
I enmig de tots això hi ha una petita meravella, "Reverend Robert Walker Skating on Duddingston Loch". Dic "petita", perquè es un quadre anecdòtic i de mida petita. Aquí he escanejat la postal.
El quadre ha estat convertit en una figura negra i airosa que simbolitza les botigues dels museus escocesos. La idea és bona i el resultat, com podeu veure aquí a sobre, també.

Aquest reverend crec que devia ser un gentleman una mica presumit. Ho dic per l'elegància del vestit i del posat. A la nota explicativa al costat del quadre s'hi diu que potser Sir Henry Raeburn a la mort del reverend va regalar el quadre a la seva viuda i també, i això ja m'interessa més, que l'església del reverend era la Canongate Kirk. Ah! No és qualsevol església, la Canongate. L'acabo de visitar i s'adiu molt amb el personatge: parets enguixades i blanques, i tota la fusta, que és molta, pintada de blau cel, però blau cel pujat. Neta, polida, bonica i un pèl innocent.

_______________
(Sobre la relació entre la figura del Reverend i les formes de les finestres del Parlament Escocès projectat per Enric Miralles, vegeu aquesta nota i també aquesta altra)

PRAGA (notes 8) El pobre Rodolf

Deixem el barroc i tirem enrera, fins al Renaixement tardà.
Un dels personatges inquietants de la ciutat és l'emperador alemany Rodolf II (1576-1611).
Va instal.lar la capital de l'imperi germànic a Praga i va atraure a la seva cort artistes manieristes, astròlegs, alquimistes, venedors de curiositats i també xarlatans de tota mena. Durant el seu regnat es va viure una època de relativa tolerància religiosa, en comparació amb els temps que vindrien després.
Són personatges de la seva època el rabí Löw, a qui s'atribueix la creació del Golem, i el pintor Arcimboldo, conegut pel retrat d'un bust fet de fruites i flors.
Rodolf és un personatge curiós, que va acumular una col.lecció artística i una de les primeres col.leccions de curiositats. Al recinte del castell de Praga hi ha un carreró amb unes casetes miniatura, anomenat carrer de l'Or, on la llegenda diu que s'instal.laven els qui treballaven per buscar la pedra filosofal i elixirs de tota mena. S'expliquen moltes excentricitats del personatge, com els càstigs que inflingia als homes de qui desconfiava, als qui fracassaven en les seves promeses d'obtenir filtres màgics o als qui es revelaven com a impostors.

L'eslavista Angelo Maria Ripellino (1923-1978) en el seu llibre Praga Màgica, dóna una visió psicoanalítica d'aquest rei tan especial. Recorda que era besnét de Juana la Loca, nét de Carles I (o V), nebot de Felip II.
Explica que va ser enviat pel seu pare a educar-se a cal seu tiet, Felip II, i que va arribar a l'Escorial a l'edat d'11 anys. Diu, i a mi em fa gràcia la imatge, que anava esporuguit pels sinistres passadissos i sales d'aquell palau tan auster. El descriu com un noiet mort de por en l'ambient inquisitorial i ultracatòlic de la cort espanyola. Sembla que era molt tímid i que hi vivia sense atrevir-se a dir ni mu. I ve a explicar que, un cop lluny de Castella, es va sentir alliberat i es va passar de rosca, abocant-se als excessos citats més amunt.

Alguns governants segurament no s'han d'analitzar des de pressupostos històrics, ideològics o econòmics, sinó com a casos psiquiàtrics. Hi pesen més els aspectes personals que els polítics. Ho vaig pensar quan va caure el Ceaucescu a Romania.

PRAGA (Notes 5) Els jesuïtes: "No queréis caldo? Dos tazas"

La Contrarreforma s'instal.la a Praga, després de la derrota de la Muntanya Blanca (1620), la ciutat es germanitza i s'hi estén el catolicisme.
Tornen els jesuïtes i omplen Praga de barroc.

L'austeritat volguda per la Reforma, els temples on es pugui reflexionar, on es pugui tenir consciència de la rectitud de la pròpia conducta, són bandejats i s'obren pas les onades barroques, l'emoció i la riquesa de les imatges. Tot és moviment i sentiment.
Els grans místics no seran protestants, seran catòlics.

A remarcar tres coses:

En primer lloc, la (mala) fama que va adquirir la Companyia de Jesús a Praga. Havia arribat al país el 1556 arrel de la crida del rei Ferran II que volia combatre la Reforma. Va ser expulsada el 1618 en el moment del cop d'estat protestant i va tornar dos anys després, arremangats per fer feina i eradicar l'heretgia. Van unificar la seva Universitat, la Clementinum, amb la Carolinum, que des del segle XV havia estat un centre important de divulgació de les idees hussites (partidaris de Jan Hus); van promoure un nou sant, Joan Nepomucè, per contrarestar la veneració a Jan Hus; practicaren escorcolls per buscar i destruir llibres escrits en txec i se'ls atribueixen un munt d'activitats dirigides per l'obsessió de reduir els heretges ocults.

En segon lloc un comentari sobre l'exageració estètica: algunes esglésies barroques tenen la cornisa tan adornada d'estàtues, que és còmic però imaginable pensar que es tracta de lladres que deambulen per la teulada intentant entrar a l'edifici.



I per últim: l'estatuària barroca està molt ben instal.lada al Lapidàrium de Praga, un museu de pedres, com el seu nom indica. La sala de les escultures barroques produeix l'efecte contundent del negre sobre blanc. La pedra fosca i la seva ombra contra el guix de la paret aconsegueixen l'impacte buscat.

Deixo el valor del barroc per al proper article.

PRAGA (Notes 4) La influència protestant

Llegint alguna cosa sobre la història de Praga, vaig adonar-me un cop més de com ha estat d'important la Reforma en els països on va tenir influència.

El personatge més conegut de l'època és Jan Hus (1369-1415), teòleg i predicador de Bohèmia, que criticava tant les prebendes de la clerecia i de les jerarquies eclesiàstiques, com l'actitud dels qui se sotmetien als germànics. Va dotar el txec d'una ortografia i va defensar el seu ús en la predicació.
Va ser convidat per l'Església a discutir les seves posicions a Constança. Però la invitació no devia ser sincera, perquè allà va ser excomunicat, empresonat i el van acabar cremant.

En la història del país hi ha una lluita a estones sorda i a estones sorollosa entre, d'una banda, un esperit, diguem-ne, nacional txec que s'identifica amb el moviment protestant i, d'altra banda, l'Imperi Germànic i més endavant l'Imperi austrohongarès, defensor del catolicisme.
A Praga hi ha dues defenestracions famoses que estan relacionades amb aquesta lluita: la de 1419 i la 1618. A la primera llencen per la finestra set consellers catòlics de la Casa de la ciutat; a la segona un grup de nobles calvinistes de Bohèmia llencen per la finestra dos consellers reials. Anaven mal dades. Aquest cop d'estat protestant serà ofegat en sang pels alemanys a la batalla de la Muntanya Blanca (1620) i la repressió serà forta: vint-i-set nobles protestants decapitats a Praga.

Avui a la plaça de la ciutat vella, la Stare Mesto namesti, hi ha grup escultòric de bronze on apareix Jan Hus alçant-se enmig de personatges aclaparats. És un monument dramàtic, d'estil modernista, aixecat a començaments del segle XX com a expressió del ressorgiment de l'esperit nacional.



L'altre gran personatge del protestantisme txec a destacar és Johann Amos Komensky, conegut pel nom llatinitzat de Comenius (1592-1670). Humilment: em sonava únicament com a nom d'una de les diverses beques o programes europeus, al costat dels Sòcrates, Erasmus i Eurodissea.
Comenius va ser un pedagog i teòleg que pertanyia al grup dels Germans Moravis. Va publicar un tractat de sistematització de la pedagogia amb una visió global de l'educació. Defensava un programa d'instrucció per a tothom, sense distinció de classes o sexes. Va publicar llibres per ensenyar un tema de manera concèntrica i llibres per ensenyar a partir d'imatges. Personatge proscrit a sis països.

Un altre dia parlarem de la contraofensiva catòlica i de la seva empremta artística.

Però vull acabar dient que ja m'agradaria a vegades que aquest país nostre
tingués reminiscències protestants. Cada vegada que sento un alt personatge dient mentides descarades o escandalitzant-se hipòcritament de les mentides d'un altre (aquests dies n'hem anat plens) penso que ens sobra passat catòlic i ens falta una mica de moral protestant.