Més Barcelona Dibuixa

Aquí sobre i aquí sota dos dibuixos que vaig fer a la Fundació Tàpies, dins de les sortides organitzades per l'Ajuntament de Barcelona, tot "preparant" el Simposi al juliol a Barcelona dels Urban sketchers. Vaig parlar d'aquest moviment aquí. I espero tornar-ne a parlar.

"El diccionario" de María Moliner

(Imatge extreta de la web del diari El Norte de Castilla)

He anat a veure, just el penúltim dia de funció a Barcelona, "El diccionario", obra de teatre sobre el personatge de María Moliner, l'autora del Diccionario de Uso del Español - María Moliner.

He estat usuària del María Moliner durant 40 anys i mai m'havia preguntat qui era la María Moliner, fins que un dia vaig llegir la dedicatòria del diccionari a la primera pàgina del primer volum (té dos tomos):

"A mi marido y a nuestros hijos les dedico esta obra terminada en restitución de la atención que por ella les he robado"

Llavors vaig llegir a una altra banda que la Maria Moliner havia fet el diccionari sobre una taula camilla, amb una Olivetti i caixonets de fitxes, ella sola.

A l'obra de teatre apareixen tres aspectes de la seva vida que desconeixia:


-Que havia estat una bibliotecària important a l'època de la República i que va patir, així com el seu marit -catedràtic de Física-, depuració política.

-Que mai va arribar a entrar a l'Acadèmia (ella, que havia escrit un diccionari més valorat pels usuaris que no pas el de la mateixa Acadèmia!!).

-Que va patir de gran una afàsia que li feia perdre les paraules. (Deia sovint, amb coqueta modèstia, que l'únic que havia fet a la seva vida era sargir mitjons, i en aquesta etapa final se li escapa afegir: "pero ahora ya no puedo ni agujar la enhebra". Just quan la frase acaba de sortir dels seus llavis, es tapa la boca amb la mà, horroritzada.)

És una obra de teatre dura, que m'ha agradat moltíssim. Al final hi ha una idea dominant: la depuren i arraconen, però la tenacitat la fa ser immensament productiva.

BCN NEGRA. Novel.la frustrada

La idea inicial era bona, però el cas s'ha frustrat. Fixeu-vos com el cotxer s'esvaeix...

L'organització Cases Singulars organitza visites a certes cases amb interès artístic o històric, normalment tancades al públic. Vam tenir ocasió fa un parell de setmanes de visitar la casa Rocamora, vivenda del mecenas i col.leccionista Manuel Rocamora -la seva col.lecció va ser la base del Museu Tèxtil i de la indumentària-, prop de la Plaça Lesseps, amb jardí romàntic, un Urgell preciós que ocupa tota una paret i  molts dibuixos de Ramon Casas, amén d'altres coses.

A la sala principal de la casa hi havia un oli de Ramon Casas de mida descomunal: representava l'exterior d'una plaça de toros de Madrid on arribava molta gent i molts cotxes. A primer pla, gairebé centrat, un fiacre aparcat amb el "cotxero" adormit. Bonic... Mai l'havíem vist... I amb aquelles mides tan grans...

La guia ens fa un gest perquè no ens hi fixem gaire: que no pertany a la casa, que només està temporalment dipositat allà. En efecte, un sofà isabelí tapa tota la base del quadre...

A casa mirem a internet. Ni rastre del quadre. Les webs que relacionen els quadres de Ramon Casas de la sèrie ¡A LOS TOROS! dels anys 1880' no citen aquest oli. Però finalment trobem una imatge: és la composició del nostre quadre, en blanc i negre, borrosa. Resulta ser una estampa del 1887 que actualment es ven per 12€... Que estrany tot plegat! Un quadre tan gran, "inexistent" als catàlegs, mai fotografiat, però que és real, l'hem vist. I que només ha deixat un rastre: algú en ven una reproducció en blanc i negre del 1887...

La meva amiga em telefona el mateix vespre: "Això fa olor de cremat. Hem assistit a un cas. Com és que no es coneix aquest quadre? Què hi fa allà, "en trànsit"? Com és que està en una paret orientada a sud on hi deu tocar el sol? És una falsificació? Ha estat robat? Han segrestat el quadre? Se'n demana un rescat?"
Ostres, és veritat! És molt estrany tot plegat. Però, atenció! Les indagacions poden ser perilloses, potser topem amb una màfia...

A Barcelona se celebra la BCN NEGRA. El cas ens espera.

Una primera trucada a les Cases Singulars. Segur que ens diran que la persona que se n'ocupa no hi és, que truquem un altre dia... Haurem d'espabilar, pensar com insistir... 
Truquem i ens contesten amb molta amabilitat. Ens diuen planament que el quadre pertany a la família Rocamora, no a la Fundació de la Casa Rocamora, però que de moment l'han dipositat allà. És una peça de la seva col.lecció particular, per això no apareix fotografiada enlloc. Volem alguna cosa més? Tenim alguna pregunta més precisa?

Nuestro gozo en un pozo. Una novel.la bonísima, estroncada.