divendres, 16 de desembre del 2005

Can Ricart

Sembla que s'ha aconseguit aturar l'enderroc de Can Ricart. Hi ha una concentració avui, divendres 16 de Desembre a les 19h a la Rambla del Poble Nou (cantonada Ramon Turró), per demanar que no només no s'enderroqui, sinó que es consideri com a part del patrimoni de la ciutat. Clicant aquí veureu una maqueta virtual de com podria quedar l'espai si es conservés (és molt maco).

dimecres, 30 de novembre del 2005

Aniversari, descans i Salvem Can Ricart

Acabada la prova de publicació per entregues i coincidint amb 2 anys (dos!) de funcionament de les Barcelonetes, vull descansar una mica del blog, perquè m'agafa més temps del que voldria i us confesso que gairebé m'obsessiona. Un temps de distanciament anirà bé. Per cert que a Marie Sophie Dauchez s'anunciava una segona part, però encara no existeix i el més calent és a l'aiguera.
Abans d'aquesta parada he de parlar d'un tema barceloní del qual m'he assabentat aquests últims dies i que és de la màxima importància, tot i que no l'he tractat per no interrompre la sèrie.
Es tracta de la campanya SALVEM CAN RICART, que a simple vista pot semblar (a mi m'ho havia semblat) una campanya més de les moltes que es fan. Després d'assistir a una taula rodona amb un arquitecte del pla per al Poble Nou 22@, el secretari de SOS Monuments, i dos membres del Grup de Patrimoni Industrial del Fòrum de la Ribera del Besòs he quedat convençuda que, a més, és un cas de màxima urgència. Us invito a consultar les webs anteriors i també el cartell d'emergència de la campanya.
També us invito a anar a conèixer el lloc, que es troba a la confluència de la Diagonal amb el carrer Pere IV, just a la part de sobre de la Diagonal. S'hi entra per un passatge que es diu Marqués de Santa Isabel i allà descobriu una plaça interior des d'on surten els diversos passatges que duen a les naus industrials i a la torre on hi havia el rellotge (la plaça té plàtans i un bar on fan dinar al migdia de dilluns a divendres, i el dissabte al matí és obert però no fan dinar -tanquen definitivament a fi d'any-. ).
(Podeu clicar per ampliar el dibuix)
Resumeixo: És un gran complex industrial construït cap allà el 1853, projectat amb un estil neoclàssic (la qual cosa es veu que ja ofereix de per si mateix interès, perquè aquest estil no s'aplicava a les fàbriques ni aquí ni a altres nuclis industrials europeus) i sembla que és també un dels primers llocs a Barcelona on es van fer servir columnes de fosa. Les dimensions i l'organització del lloc només són comparables a altres complexos barcelonins com l'España Industrial (ja desapareguda) o l'Escola Industrial (molt més moderna).
Es pretén salvar el lloc i restaurar-lo amb una idea que a mi m'ha semblat molt interessant: a diversos pobles de Catalunya s'està preservant el patrimoni industrial, mentre que a Barcelona s'està arrasant, quan la indústria catalana tenia el seu nucli pesat justament a la capital. Els promotors de la campanya diuen que el Quadrat d'Or modernista ha de tenir un contrapès històrico-industrial a la ciutat, un lloc que també es pugui visitar, i que permeti entendre que eren dos pols que estaven lligats (un dels geògrafs de la taula rodona va afegir: "i que permeti entendre perquè ara a Barcelona no passa el mateix que a Madrid, que aquí hi havia un teixit social lligat"). Els conservacionistes consideren que al Poble Nou en lloc de deixar una xemeneia aquí i una nau allà, s'ha de deixar alguna cosa de conjunt que doni una idea de com era d'important la indústria.
Alguna cosa més: L'Ajuntament ja té un pla aprovat per demolir i construir vivenda, un pla on es preveu deixar només algun detall (xemeneia i algun hangar), d'aquí la urgència de fer pressió. Es veu que els propietaris van trencant el que queda (si ho visiteu, veureu que tot plegat està força fet malbé), abocant-hi runa i escombraries per forçar l'Ajuntament a no fer-se enrera ("preservar això? si està fet un desastre!"). Els del Patrimoni Industrial de la Ribera del Besòs han fet una proposta realista a l'Ajuntament, que permetria la conservació del conjunt i que al mateix temps es pogués construir vivenda a un costat (no s'ha d'oblidar que hi ha interessos de mercat).

dimarts, 29 de novembre del 2005

MARIE SOPHIE DAUCHEZ (21 i fi)

L'11 de desembre de 1910, la Marie Sophie Dauchez mor al Clot, al segon pis del número 142 del carrer Fresser. El certificat de defunció és un full de receptes que té l'encapçalament del Metje Manel Serrat, imprès en català prefabrià. Hi diu amb lletra manuscrita i en castellà: falleció de fiebre tifoidea, si bé a la família sempre s'ha pensat que la Marie patia tuberculosi.
Té trenta-sis anys i deixa una nena de tretze. El seu viatge s'ha acabat, han passat justament tretze anys des que el 6 de juliol del 1897 va entrar esperançada i potser atemorida a l'Ajuntament de Sangatte amb el livret d'ouvrier acabat de fer. ¿Li va valdre la pena haver marxat de Calais, anat a Lyon, tornat de nou a Barcelona? ¿Va sentir aquests viatges com aventures cap a un món millor o els va viure com a fracassos? Les besnétes matisaríem les preguntes, faríem reflexions i donaríem unes respostes on reflectiríem més les nostres pròpies pors i il.lusions, que no pas les de la pobra Marie, hi hauria més veritat de cada una de nosaltres que de la nostra besàvia, que en tantes coses continua sent una desconeguda.
La besnéta també té a les mans un rebut del cementiri de Sant Andreu, datat el 12 de desembre, de cinquanta pessetes amb deu cèntims a nom de Léonard Langlois, pel pagament del nínxol durant deu anys. Al cap del temps, els encarregats del cementiri van retirar les restes de la Marie del nínxol de lloguer i les van dipositar en una fossa comuna, que més tard va ser recoberta per l'espai ajardinat del cementiri.
La Léona de gran, quan anava per Tots Sants al cementiri de Sant Andreu, s'ocupava de la tomba on hi havia enterrats el Léonard i la família del seu marit, però donava unes flors a les seves filles, perquè les deixessin al mig del parterre situat sobre l'antiga fossa. A la besnéta li ha sorprès veure que, encara avui, hi ha sempre alguna flor dipositada en aquest trosset de gespa i, en mirar les flors, pensa que les dones de Sant Andreu continuen recordant que algun familiar seu reposa ànonimament sota l'herba.
És un homenatge per a la gent senzilla que va ser enterrada en una fossa comuna.
Comença a (Marie Sophie Dauchez 1) i acaba aquí

dilluns, 28 de novembre del 2005

MARIE SOPHIE DAUCHEZ (20)

L'escola de Jules Ferry ha estat posada d'exemple durant molts anys, com una escola modèlica d'ensenyament primari on es formaven ciutadans, i encara ara s'ha de veure com s'enfilen els francesos amb l'assumpte del vel musulmà i la laïcitat a l'escola. Però aquests darrers temps es comença a criticar el sistema de la III República i es desempolsen llibres de text de l'època, xovinistes i nyonyos. No ens hauria d'estranyar, perquè la III República té els clarobscurs de tot moment històric i Jules Ferry no va ser només l'home de l'escola, sinó que va ser també l'home de la colonització a fons d'Algèria.
Agafem un punt que a la besnéta l'ha fet rumiar i que té a veure amb aquest francès unificador que s'ensenyava a col.legi. La Marie i el Léonard, com hem vist al començament de la història, eren originaris del Pas-de-Calais i ells mateixos explicaven una anècdota referida a la manera de parlar de la seva zona:
Una família de Calais es passeja per París i el nen, fixant-se en alguna cosa al carrer, diu en veu alta a sa mare: "Guet s'kat ki s'kof". Un nen parisenc el sent i exclama, espantat: "Voilà! des russes dans la rue!"
Es veu que aquesta mena d'acudit els feia riure molt, perquè sembla que, en efecte, a Calais pronunciaven d'aquesta manera tan cantelluda la frase: Guette ce chat qui se chauffe, és a dir Guaita aquest gat com s'escalfa. Per tant, el nen de Calais, pobre, no parlava rus, sinó que havia vist un gat al sol. La historieta, verídica o inventada, havia arribat fins a les besnétes i la frase amb el temps havia esdevingut guetaskatiskóf, un mot que jugaven a pronunciar molt de pressa enmig de les seves ximpleries en català. L'escola de què parlàvem tenia justament com a una de les seves funcions eliminar tots els guetaskatiskof de la geografia francesa i, de passada, també llengües i dialectes sencers, que es van batejar, o ja ho estaven, amb el despectiu nom de patois. Pensa la besnéta que aquesta alfabetització escolar va ser un altre d'aquests clarobscurs històrics i sent que té al cor emocions contraposades.
El cas és que aquests anys viscuts a Lyon els van fer a tots tres encara més francesos. A la Léona per descomptat, a la Marie perquè devia sentir-se orgullosa, nacionalment orgullosa, que la seva única filla anés a l'escola, com també se'n sentia d'haver-hi assistit ella. El Léonard, a la seva manera, tampoc no s'escapa de la influència republicana i bateja la seva gossa amb el nom de Marseillaise, però per aquest estil propi que té, del Léonard n'haurem de parlar més a la segona part d'aquest relat.
Després d'aquest periple per la ciutat, per la història i pels documents, ens tornem a preguntar per què el Léonard, la Marie i la Léona només s'hi van estar uns anys, a Lyon, i van tornar altre cop a Barcelona, on no els esperava ni casa ni família.
I aquí n'hi ha hagut molts que han volgut dir la seva:
-El Léonard devia tenir un embolic de faldilles...- suggereix el Ricard.
-Això són imaginacions.
-Però no m'estranyaria- insisteix.
-Jo penso que es devien haver fet massa expectatives i es van trobar que no guanyaven tant com s'havien cregut.
-Potser el Léonard tenia deutes...- el Ricard sembla com si tingués posat el dit a l'ull del besavi.
-També podria ser que decidissin marxar pel clima, perquè Lyon és molt fred a l'hivern i em sembla que la Marie estava delicada de salut.
-L'àvia tenia dotze o tretze anys quan van tornar, o sigui que ja havia acabat l'escola- la Mariona és la més partidària del col.legi com a eix principal de l'anada i la tornada.
A la besnéta se li ha acudit un altre motiu veient els pisos de la Croix-Rousse: les escales. Li ve al cap que la Léona ens explicava que pel seu barri cada dia passava un carro venent sopa i que les dones llençaven una corda per la finestra per pujar la sopa sense haver de baixar al carrer, una imatge que resum l'alçada dels edificis de sis pisos de La Croix-Rousse, on es devia témer d'anar tot el sant dia escales amunt i avall. No només veu la sopa lligada amb una corda que puja façana amunt, sinó que pensa que s'havia de pujar el menjar, la bugada, el carbó, potser fins i tot l'aigua, i que la Marie devia enyorar la comoditat de les casetes de planta i pis del Clot. Si es mira bé, no és cap bestiesa.
Fossin les raons que fossin, la de la salut de la Marie segurament va dominar les altres, perquè ella és evident que no estava bé i devien buscar un clima més atemperat i un lloc més confortable per viure. El cas és que tornen tots tres a Barcelona en una data desconeguda que es deu situar al 1910 o poc abans i el Léonard torna a treballar a la fàbrica de blondes de can Volart. Tenim a la carpeta dues fotos molt esgrogueïdes del Léonard i la Marie fetes ja al Clot, a casa d'un fotògraf del carrer Xifré. La d'ella és inquietant, perquè no queda res d'aquella dona forta que es va fotografiar a Lyon amb la seva filla Léona vora una taula. Ara només és un front alt sobre una cara xuclada, que amb prou feines s'endevina sobre el cartró de color esvaït.

Comença a (Marie Sophie Dauchez 1) i acaba a (Marie Sophie Dauchez 21 i fi)

dissabte, 26 de novembre del 2005

MARIE SOPHIE DAUCHEZ (19)


La besnéta us dóna ara informació sobre el sistema escolar de l'època, que potser ens ajuda a entendre per què la nostra àvia era tan francesa. Com hem vist amb l'exemple de l'alcalde, no havia anat a una escola qualsevol, d'un país qualsevol, en un moment qualsevol de la història, sinó que havia assistit a una escola francesa de la III República, una institució que deixava molta empremta.
Després de la guerra del 1870 amb Alemanya, es van acabar les monarquies a França, en concret l'Imperi de Napoleó III, i es va instaurar una República que fins el 1879 va estar en mans d'una dreta molt recalcitrant. Però durant la dècada del 1880 vénen nous aires i aquells republicans que complotaven a Lyon els anys 30, o sobretot els seus successors, ja poden respirar tranquils, perquè estan arribant les lleis socials que anhelaven. Hi ha un personatge que es farà famós per les reformes que promou des del Consell de Ministres, Jules Ferry. En realitat, molts dels símbols republicans que un forani que es passeja per França creu que estan dempeus des de la Revolució Francesa, daten de la III República. La Marsellesa es popularitza a aquesta època i és també durant aquests anys que es grava a tots els edificis públics la divisa Liberté, Egalité, Fraternité. A Jules Ferry es deu la llei que instaura l'escola pública, laica, gratuïta, obligatòria per a nois i noies de sis a tretze anys i que omple el país d'edificis semblants al de l'escola Aveyron.
La Léona explicava que un dia, com que la seva mare estava malalta, va haver d'anar a comprar un remei i pel carrer la va parar un guàrdia:
-Nena, com és que no ets a escola?
-És que vaig a la farmàcia perquè la meva mare no està bé.
Això ja ho veurem, va pensar el guàrdia, i la va acompanyar fins a casa per comprovar que, en efecte, la Marie era al llit, malalta.

Aquesta història resumia l'obligatorietat de l'escola i el zel de l'autoritat perquè l'escolarització fos efectiva. La Léona donava valor a aquesta imatge, França era això, l'educació. D'altra banda, els instituteurs, els mestres de primària, havien estat durant els anys anteriors al ministeri de Jules Ferry l'exèrcit de propagandistes republicans més potent que mai hagi tingut cap bàndol polític a cap país, i ara continuaven la seva tasca alliçonadora amb el suport de la nova llei. La nostra àvia no havia anat a cap altra escola, la seva llengua d'escriptura era el francès, i al col.legi també hi havia fet seu un fort sentiment patriòtic. La besnéta s'ha preguntat a vegades si els bunyols plans i allargassats que la Léona ens feia quan érem petits i que, com qui no diu res, s'anomenaven orelles de Kàiser, els hi havia ensenyat a fer la Marie o els hi havia ensenyat a fer un d'aquells instituteurs republicans que li explicaven història de França.

Comença a (Marie Sophie Dauchez 1) i continua a (Marie Sophie Dauchez 20)

dijous, 24 de novembre del 2005

MARIE SOPHIE DAUCHEZ (18)

I justament, parlant de bienfaiteurs i de la plaça principal, la besnéta topa de cara amb l'escola on anava la Léona, que era una de les seves fites en aquesta visita a La Croix-Rousse, i sent la descoberta com un triomf.
Ara sí que se la pot imaginar fàcilment entrant al matí a estudi, corrent o fent fila al pati, anant a les toilettes que són a la cour, seient a les aules que hi ha darrera les finestres i explicant al vespre a la Marie si hi ha hagut empentes a les escales.
(Clicant podeu ampliar la imatge)
L'escola es diu Aveyron i a la porta principal la besnéta llegeix ara una placa en memòria d'un senyor bienfaiteur que va donar el terreny o que va pagar la construcció de l'edifici, o potser totes dues coses, cap allà el 1902. Tenim, doncs, una altra dada: la Léona pràcticament devia estrenar l'escola, ja que tenia cinc anys quan es va inaugurar. És un edifici de dos cossos simètrics, originàriament pensat perquè un cos fos per als garçons i l'altre per a les filles, amb un gran pati que uneix les dues parts i que té les toilettes al fons. El tipus de construcció s'assembla a la de les nostres antigues estacions de Renfe, amb les finestres acabades en un arc arrodonit en relleu, però no penseu malament, és una escola que fa molt d'efecte, d'una pedra rosada molt bonica.


L'àvia ens havia parlat d'un personatge respectat i alhora familiar, Monsieur Herriot, l'alcalde de Lyon, que venia sovint al col.legi, es passejava per les classes i comprovava directament que els nens aprenguessin a escriure bé i se sabessin les lliçons. El tal Herriot figura entre els alcaldes de la ciutat que han batut rècords: el seu, haver estat alcalde de Lyon durant cinquanta-tres anys! El 1905, quan només en tenia trenta-tres, va ser elegit Maire, als temps en què la Léona era a l'escola; va fer carrera política amb els republicans radicals, va ser diputat, senador, ministre, primer ministre, president de la Cambra de Diputats, i va ser deportat a l'Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial. Aquest senyor tan important és el que entrava de tant en tant a l'aula de la Léona a fer preguntes als nens, perquè ell i d'altres estaven empenyats a convertir-los en veritables ciutadans de la República.

Comença a (Marie Sophie Dauchez 1) i continua a (Marie Sophie Dauchez 19)

dimecres, 23 de novembre del 2005

MARIE SOPHIE DAUCHEZ (17)

Tanquem aquí el llarg parèntesi sobre La Croix-Rousse històrica, parèntesi necessari perquè els nostres besavis van ser uns canuts més a l'època del canvi de segle, van viure en aquest lloc, van tenir un métier en un d'aquests pisos i van sentir explicar les històries que hem recollit més amunt.
A aquestes alçades és segur que ja us haureu fet una certa idea del barri, que actualment està en remodelació, amb immigrants vivint en els pisos que encara estan fets pols i lionesos benestants instal.lats en els que ja estan restaurats.
Tot passejant-hi es passa per davant del local de Radio Canut, i al cap d'un moment davant la seu del periòdic Écho Canut, tots dos llocs d'estètica okupa. També hi ha la Maison des Canuts, on fan demostracions amb un antic teler per a visitants interessats. Més avall i prop ja del centre de Lyon, es pot travessar el passatge Thiaffait, una monada de passatge neoclàssic on no vivien canuts, sinó soyeurs, ara ple d'aparadors amb moda alternativa, robes de seda de disseny modern i preu alt, molt diferents dels mocadors carrinclons que es venen als turistes al casc antic de la ciutat. Hi ha també la Place Colbert, amb vellets asseguts a l'ombra, on segur que la Marie, el Léonard i la Léona devien passar i repassar, perquè és un dels centres neuràlgics del barri. I també hi ha les interminables pujades, que no són rues, sinó montées: montée de la Grande Côte, montée de Saint Sébastien, montée Neyret, montée des Carmélites, montée de Vauzelles, montée Bonnafous, montée Coquillat, montée Lieutenant Allouche...
La Léona ens n'havia parlat d'aquestes montées, però sense mencionar-les directament, i la besnéta ara que les ha trepitjades ha entès el que deia l'àvia. Ens havia explicat que a Lyon els nens portaven sabates amb soles de fusta i patinaven sobre el gel dels carrers, zis-zas, zis-zas, i que en un tres i no res arribaven a l'escola. Ara que ho ha vist, s'ha adonat que l'àvia feia el ximple per aquestes pentes, i que no fa falta ni gaire sola de fusta ni gaire gel per trencar-se el cap carrer avall.

A la vora de la plaça principal de La Croix-Rousse hi ha le Grand Caillou, una pedra emblemàtica i gegantina de forma arrodonida situada prop d'una de les pujades, sobre la qual s'expliquen moltes històries, i en una altra plaça s'hi pot veure una estàtua, la de M.Chardonnet, baix i grassonet, inventor cap al 1880 de la seda artificial feta de cel.lulosa, el raió. Som a la ciutat de la seda i ens falta encara una altra estàtua, la d'un personatge que ara ja ens és conegut, en Jacquard. En efecte, es troba al bell mig de la plaça gran, amb una inscripció que diu: bienfaiteur des ouvriers.

Comença a (Marie Sophie Dauchez 1) i continua a (Marie Sophie Dauchez 18)

dimarts, 22 de novembre del 2005

MARIE SOPHIE DAUCHEZ (16)

Per tot aquest món que us hem mostrat, quan a França diuen canuts, no diuen qualsevol cosa, ja que és un mot amb dimensió èpica i els francesos, tan aficionats a la seva història, se'n senten orgullosos. Hi ha una cançó titulada precisament Les Canuts, que la besnéta va sentir cantar a la televisió francesa no fa gaire, en un espai literari conduït per Bernard Pivot, el presentador estrella dels programes televisius tirant a intel.lectuals. El Pivot, que és un republicà centrista i lionès per més inri, va aconseguir que tots els assistents a la taula rodona l'entonessin, i és per això que la besnéta es va pensar que es tractava d'un aire popular nascut durant les revoltes. Llegiu-ne la lletra:
Pour chanter Veni Creator
Il faut une chasuble d'or
Nous en tissons pour vous, grands de l'église
Et nous pauvres canuts, n'avons pas de chemise
C'est nous les canuts
Nous sommes tout nus !

Pour gouverner, il faut avoir
Manteaux ou rubans en sautoir
Nous en tissons pour vous grands de la terre
Et nous, pauvres canuts, sans drap on nous enterre
C'est nous les canuts
Nous sommes tout nus !

Mais notre règne arrivera
Quand votre règne finira
Nous tisserons le linceul du vieux monde,
Car on entend déjà la révolte qui gronde
C'est nous les canuts
Nous n'irons plus nus !

Vegem com ens queda la traducció:
Per cantar el Veni Creator
Cal una casulla d'or
Nosaltres en teixim per a vosaltres, grans de l'església,
I nosaltres, pobres canuts, no tenim ni camisa
Som el canuts
anem tots nus!
Per governar, calen
Mantells i bandes creuades al pit
Nosaltres en teixim per a vosaltres, grans de la terra,
I a nosaltres, pobres canuts, sense llençol se'ns enterra
Som els canuts
anem tots nus!
Però el nostre regne arribarà
Quan el vostre acabarà
Teixirem la mortalla del vell món
Car ja se sent la revolta que gruny
Som el canuts,
Ja no anirem mai més nus!

Es tracta d'una cançó amb paral.lelismes clars i senzills, i si voleu simplistes, que van tenir com a efecte que es convertís en una tonada emblemàtica de les lluites socials. Però no és d'origen popular, ara la besnéta ho ha descobert a la xarxa, on ha trobat altres dades d'aquest relat. La cançó va ser escrita i musicada el 1894 per Aristide Bruant, en ocasió de l'Exposició de Lyon, per tant no gaires anys abans que el Léonard, la Marie i la Léona arribessin a Lyon.
Bruant és un personatge peculiar que es dóna a conèixer en cabarets parisencs i obre aviat el seu propi local, el Mirliton, on la nit de la inauguració només hi ha tres clients. L'artista s'empipa per l'escassíssim públic, els llença invectives i crea a partir de llavors un estil provocador per acollir la clientela, que donarà renom al seu cabaret. La burgesia parisenca aviat hi assisteix i sent extasiada com se la insulta en cançons, presentacions i comentaris, perquè al cantant li agrada épater les bourgeois i als bourgeois els encanta deixar-se épater. Coses dels francesos. Aristide Bruant completava la seva imatge lluint un estil bohemi i estrafolari, amb vestit negre, botes, fulard vermell i barret d'ales amples, indumentària amb què va ser immortalitzat en un conegut cartell de Toulouse-Lautrec, que havia col.laborat en la decoració del Mirliton.
Comença a (Marie Sophie Dauchez 1) i continua a (Marie Sophie Dauchez 17)

dilluns, 21 de novembre del 2005

MARIE SOPHIE DAUCHEZ (15)



La denominació de Voraces ens porta a parlar de les organitzacions de treballadors lionesos. Des de molt aviat del segle XIX hi ha diverses societats documentades que agrupaven teixidors amb finalitats diverses. Tenim les cooperatives de consum, per exemple, que permetien que els treballadors accionistes poguessin comprar articles de primera necessitat a millor preu: n'hi havia per comprar carbó, d'altres per comprar menjar, com la Boulangerie sociale, l'Alimentaire des Tapis o una Boulangerie ouvrière que tenia més de 400 cooperativistes, feia de 8 a 10 fornades diàries i va aconseguir fer baixar el preu del pa d'altres fleques competidores. Hi havia també agrupacions de lleure, com els Châteaux des canuts, que posseïen cases amb jardí als afores de la ciutat, on se servien begudes i s'organitzaven activitats d'esbarjo els dies de festa.
Altres organitzacions eren més reivindicatives i estaven centrades en la solidaritat econòmica i professional, com per exemple els Compagnons du Devoir Mutuel, formada per caps de taller, una mena de sindicat que tenia els seus orígens abans de la Revolució Francesa. Els compagnons, o obrers assalariats, tenien una associació diferenciada, les Tisseurs Ferrandiniers, que també s'ocupava principalment del preu al qual es pagava la feina. Aquests dos grups van tenir un paper important en les revoltes de què hem parlat abans, tot i que com hem vist a les lluites de l'hivern de 1831, l'organització dels caps de taller va donar mostres de ser més conservadora o prudent, digueu-ho com vulgueu, en comparació amb la dels treballadors assalariats, que eren més tabalots.
Pel que fa al grup dels Voraces, que tenia el seu centre a la traboule del mateix nom, no queda clar si provenia de la societat del Devoir Mutuel, i el nom s'havia pervertit fonèticament, passant de Compagnons du Devoir a Devoiriens i després a Voraces, o bé era una denominació que designava les ganes de beure vi, voraçment, que tenien els seus membres. Perquè, tot s'ha de dir, entre aquestes revoltes reivindicatives i polítiques també n'hi havia que eren bullangues menys exemplars. Recullen les cròniques que el grup dels Voraces va protagonitzar protestes molt sonades quan el pot de vin, que a Lyon tenia una capacitat de 1'04 litres, va passar a ser de només 0'48 litres, pel mateix preu, i ells van reclamar sorollosament, exigint que els servissin el vi en l'antiga mesura.
Agrupacions semblants a aquestes les retrobarem a l'altra banda de la frontera anys més tard, al Clot barceloní dels nostres avis, catalanitzades i modernitzades, perquè no només haurem tornat a travessar els Pirineus, sinó que també haurà passat una generació. Ja en parlarem a la segona part d'aquesta història, perquè ara som encara a Lyon, però ja hem intuït una ànima en aquests teixidors que existirà igualment en els de Barcelona. Hi ha l'orgull de poder dir tenim criteri i també nosaltres fem la nostra, perquè voler viure amb dignitat no és només tractar de condicions materials, sinó també demostrar-se a un mateix que, igual que se sap treballar en un ofici que demana coneixements i habilitat, es té capacitat d'organitzar-se la vida.
La besnéta ha tingut ocasió de fullejar un número d'aquell Écho de la Fabrique que va sortir a la llum durant la primera revolta, l'octubre de 1831. Hi ha moltes notes: es venen i es compren telers, s'anuncien llocs de treball, s'hi parla de tul.listes!, es recomana una determinada escola que forma teixidors, es fa propaganda d'un ball que celebren els Ferrandiniers, s'informa de les decisions del Consell dels Prud'hommes de Lyon on els canuts tenen representació, s'obre una subscripció per ajudar vídues de treballadors, es publiquen poemes, es fa propaganda d'idees, es transcriuen discursos. Hi ha un ingredient d'autogestió en aquest món de cooperatives, sindicats i châteaux des canuts, que indica que volien anar amb el cap alt i encarar-se a la vida amb seguretat.
Comença a (Marie Sophie Dauchez 1) i continua a (Marie Sophie Dauchez 16)

dissabte, 19 de novembre del 2005

MARIE SOPHIE DAUCHEZ (14)

A La Croix-Rousse hi ha una traboule històrica, amb un pati dit dels Voraces, que val la pena de visitar. La besnéta hi ha anat i n'ha quedat impressionada, perquè allò no són un passatge i un pati qualssevol, sinó que és una traboule amb tres entrades, gairebé un barri. Li comenten que en aquests llocs la policia no s'hi aventurava, tal com passa ara a les cités degradades a la perifèria de les grans ciutats franceses, on els guàrdies miren de no entrar-hi, sinó és formant una patrulla nombrosa i compacta. Aquí diuen que hi van estar segrestats el Préfet i el general de la guàrdia nacional durant la revolta del 1831 i segurament és per això que el lloc és molt evocador. El primer pati està dominat per una escala que connecta els corredors descoberts on hi ha les portes dels pisos, una estructura que fa pensar en el sistema d'algunes corralas madrilenyes de l'antic barri de Lavapiés. L'escala no pot ser més senzilla i funcional, però és molt alta i resulta un exercici de geometria espectacular, format per les línies horitzontals dels passadissos, les obliqües dels trams d'esglaons i les verticals dels fins barrots de les baranes. La besnéta pensa que a Le Corbusier li hauria agradat.

(Podeu clicar per ampliar la imatge)
En un altre pati d'aquesta traboule des Voraces hi veu unes galeries obertes on hi ha les toilettes. Recorda que el 1970, quan va viure a París i buscava allotjament, recorria llocs que anunciaven: toilettes sur le palier. Eren habitacions, o apartaments de només un parell de peces, que compartien el wàter, un cubícul amb una turca que es trobava al replà o al passadís comú a les diverses vivendes. No era gaire alegre, però els francesos explicaven que aquestes toilettes suposaven un avenç higiènic notable per l'època en què havien estat construïdes.
Ara, en el pati d'aquesta traboule des Voraces, mirant cap a les galeries de cada pis, amb les finestres i les portetes dels wàters a la vista, pensa que tothom estava al cas de qui anava a fer les seves necessitats, amb quanta freqüència i quanta estona s'hi entretenia. Li sembla que és un control de la intimitat gens desitjable, però també s'imagina com devia funcionar l'assumpte quan la moderna mesura higiènica no s'havia imposat. Veu orinals plens que pugen i baixen per les escales, i li fa por que de tant en tant no se'n vessés cap.
Comença a (Marie Sophie Dauchez 1) i continua a (Marie Sophie Dauchez 15)

dijous, 17 de novembre del 2005

MARIE SOPHIE DAUCHEZ (13)

Passen dos anys i mig i ja hi tornem a ser.
El febrer del 1834 hi ha una vaga de treballadors de la seda per aconseguir millors preus per a la feina -de nou discussions entorn del tarif-, i una delegació d'obrers es presenta a la Prefectura per parlamentar, però el Préfet refusa de rebre'ls, decideix reprimir la vaga i detenir alguns vaguistes.
Som ara el 9 d'abril de 1834, han passat dos mesos i se celebra el judici contra els caps de la mobilització del febrer. Molts canuts han vingut de La Croix-Rousse i d'altres bandes al centre de la vila, atrets pel procés, hi ha una gernació al voltant del Palau de Justícia i les forces d'ordre els volen dispersar per prevenir aldarulls.
Ara el comandament de les forces de seguretat mana ocupar els ponts sobre els rius, prendre posicions a la ciutat, i es disparen alguns trets sobre la gent desarmada. Ja s'ha encès la metxa i ràpidament comencen a alçar-se barricades, els teixidors assalten la caserna del Bon-Pasteur i s'atrinxeren als barris. Ha començat la "Setmana sagnant", set dies ininterromputs d'insurrecció.


El segon dia de la revolta, el 10 d'abril, s'enfronten exèrcit i treballadors, hi ha tiroteig i els insurgents s'emparen del telègraf dels barris de la Guillotière i de Villeurbanne, on assalten noves casernes. Aquest dia la bandera negra oneja al cim de la Fourvière i d'altres punts elevats de Lyon, com un senyal del terreny guanyat pels teixidors, però l'endemà, 11 d'abril, La Croix-Rousse és bombardejada per la tropa que ha rebut reforços. Fins al 15 d'abril, exèrcit i treballadors continuen enfrontant-se, l'artilleria destrueix diversos immobles on viuen i treballen els canuts i provoca incendis en algunes de les seves cases. Els cronistes expliquen que un dia d'aquesta setmana va començar a nevar, però que la neu no va aconseguir apagar els focs, com si tot s'estigués girant contra els canuts. L'exèrcit dispara també contra dones i criatures i hi haurà tres-cents morts de totes les edats. Al final es compten sis-cents teixidors detinguts, que són jutjats poc després a París en un procés monstre, on cauran penes de llarga presó i de deportació per als amotinats.
Les històries escrites sobre aquests fets tornen a fer interpretacions i a establir balanços. Els republicans, durant aquests dos anys que han transcorregut entre les dues revoltes, s'han fet forts i han preparat la insurrecció contra la monarquia, i les organitzacions dels treballadors són ara més polítiques. Diuen que Marx ha seguit de la vora aquestes lluites fracassades i n'ha tret lliçons, si bé la besnéta no n'ha sabut trobar cap referència precisa. Anys després, acabat de publicar el Manifest Comunista, Lyon torna a ser actor d'un moviment insurreccional, clarament polític aquest cop, durant la revolució del 1848.
Comença a (Marie Sophie Dauchez 1) i continua a (Marie Sophie Dauchez 14)

dimecres, 16 de novembre del 2005

MARIE SOPHIE DAUCHEZ (12)

 Vegem què va passar de més a la vora.
Després d'uns anys de crisi, sembla que els negocis tornen a anar bé i el 18 d'octubre de 1831 els teixidors -amos dels seus propis telers, recordem-ho, però no de la seda-, demanen al Préfet del Rhône, M. Bouvier-Dumolart, que es reinstauri una tarifa mínima per als teixits. Dies després, el 25 d'octubre, sis mil canuts, tant caps de taller com obrers compagnons, es manifesten per donar pes a la demanda. Les cròniques insisteixen, és una manifestació multitudinària, però sense armes ni pals. Aquell mateix dia, davant la prova de força, el Préfet accepta de reunir teixidors i soyeurs en comissió, i s'aprova un tarif.
Però hi ha un centenar de soyeurs repatanis que no reconeixen la signatura feta pels seus delegats i es neguen a aplicar la nova mida. Torna a haver-hi agitació i sembla que ara són els compagnons, més radicals, els qui porten la veu cantant.
El 30 d'octubre surt al carrer l'Écho de la fabrique, la primera publicació de treballadors francesos, que ens mostra que els canuts s'estan organitzant. Els soyeurs continuen refusant l'acord, i com que a més es neguen a distribuir noves comandes, fent una mena de lock-out, els canuts anuncien una vaga per al 21 de novembre.
El 21 de novembre de 1831 és un dia assenyalat. Comença la vaga i en un primer enfrontament amb els cossos armats moren quatre teixidors. És per això que la bandera que arboren aquest dia és de color negre i té escrita una frase que esdevindrà famosa: Viure treballant o morir combatent.
S'aixequen les primeres barricades a La Croix-Rousse contra la policia i els guàrdies nacionals que hi són enviats, i es diu que nou-cents guàrdies nacionals canvien de bàndol, passen del costat dels canuts i s'hi solidaritzen. També diuen que són agafats com a ostatges el Préfet i el general de la guàrdia nacional, més tard alliberats, però la besnéta no ha aclarit si és llegenda o està documentat que el lloc on van ser retinguts va ser la famosa traboule des Voraces, un lloc inquietant que ha visitat i dibuixat i del qual us parlarà després.
L'endemà, 22 de novembre, La Croix-Rousse i altres barris són en mans dels canuts, que assalten algunes casernes, es fan amb armes i ocupen l'Ajuntament, una jornada dura, on hi ha morts a les dues bandes.
El dia 23 les autoritats fugen de la ciutat i Lyon queda en mans dels teixidors, però el que passa exactament aquest dia no està clar, perquè la història té les seves trampes. Uns diuen que els canuts propietaris de métiers són gent instruïda, gent d'ordre que protegeixen del saqueig les vivendes dels soyeurs, i que no volen que els grups republicans, oposats a la monarquia de Louis Philippe, recondueixin el moviment. D'altres parlen de tensions entre compagnons i caps de taller, i també d'inexperiència política. És en aquest ambient d'eufòria i caos que el Préfet, que havia aconseguit l'acord sobre la tarifa i que té cert prestigi, aconsegueix restablir la calma, però el Rei troba que això és poc i envia vint mil soldats.

El 3 de desembre l'exèrcit ha entrat a la ciutat, desarmat la població i matat la rebel.lió. El mariscal que comanda la tropa llicencia la guàrdia nacional, aboleix la tarifa i revoca el Préfet. Ara hi ha sis-cents morts i deu mil persones són expulsades de la ciutat.
Tots els cronistes conclouen els seus relats assenyalant que hi ha un abans i un després d'aquesta revolta, perquè a partir d'ara s'haurà de comptar amb un nou grup de gent que fins llavors era com si no existís. Citen un article de Le National, un diari de l'època, que just acabada la batalla diu així:
"Els esdeveniments de Lyon vénen a provar [...] que el poble a partir d'ara està associat a totes les idees de llibertat, a tots els desitjos de benestar que la classe mitjana va creure ser l'única [a posseir]; que entre la il.lustració, el coratge, la intel.ligència, els sentiments morals de la classe mitjana, i els de la classe obrera, hi ha poca diferència i que, com que el nombre és en molt, favorable a aquesta última, si no se li dóna equitablement la seva part, se la voldrà prendre i ho pot aconseguir".
Els canuts, tot i el fracàs que ha suposat la lluita pel tarif , no perden de vista que han sabut unir-se i donar la cara, i és per això que les seves organitzacions, encara que són prohibides, no desapareixen, sinó que es converteixen en societats secretes i molt aviat es decantaran clarament per l'opció política republicana. De seguida ho veurem.

Comença a (Marie Sophie Dauchez 1) i continua a (Marie Sophie Dauchez 13)

dimarts, 15 de novembre del 2005

MARIE SOPHIE DAUCHEZ (11)

Mirem també cap a l'altre costat. L'home que es troba en front del canut és el soyeur, el propietari de la seda que a la vegada és el comerciant. Una altra classe de gent, unes altres cases, un altre barri i sobretot uns altres ingressos. El soyeur era qui aconseguia les comandes, normalment comandes importants de gent important. Consumien seda l'església i la noblesa, tant la francesa com la internacional, i ens podem imaginar la comtessa de X que vol retapissar el menjador i el saló blau, que inclou no només les cadires, sillons i canapés, sinó també les parets. A la besnéta li han dit que el preu d'una comanda d'aquesta categoria equivaldria avui dia a la compra d'un avió. Deixem-ho en la generalitat que ha dit abans, comandes importants.
A vegades hi havia comandes importantíssimes, per exemple un casament en alguna cort europea. En aquests nivells intervenia la política nacional, ja que si l'Estat francès, per exemple, partia peres amb Alemanya, el client alemany es podia fer enrera i anul.lar l'encàrrec. Diuen que per aquesta raó qualsevol lionès de qualsevol condició coneixia els avatars de la política francesa del dia i que, fins i tot, els escombriaires estaven a l'última de les notícies internacionals.
El soyeur, doncs, era qui discutia i rebia l'encàrrec, comprava la seda i distribuïa seda i feina entre diversos canuts. Sovint eren molts els que treballaven en una sola comanda, ja que si es tractava de teles complicades, un teler feia només uns 30 centímetres diaris. Quan contactava el canut, ens imaginem que li donava el material i el dibuix, i que emparaulaven terminis d'entrega i preus. Doncs no era així, i aquí tenim el principal problema que ocasionarà les primeres revoltes obreres a França.
El mot clau és tarif, és a dir, el preu a què es pagarà la feina, que contràriament al que seria lògic pensar, el soyeur no fixava en fer l'encàrrec al canut, sinó que el decidia quan el canut entregava la feina. Imaginem-nos que el client alemany s'ha fet enrera, el canut no cobra. Imaginem-nos que a la cort europea es desfà el prometatge i no hi ha boda, al canut li rebaixen el preu. Per tant, la demanda dels canuts de tenir un tarif mínim fixat amb antelació està carregada de raó i ja ens hem posat de la banda dels que faran la revolta.
Les dates en què van passar els fets que es relaten a continuació no són les dels besavis, no ens equivoquéssim. Són molt abans, els anys 1831 i 1834, però ells van anar a viure en aquell barri, en aquells pisos, a treballar en aquell ram i eren hereus d'aquell moviment que va passar a formar part de la història dels treballadors, una història més petita que l'altra, la de reis i companyia, amb molts volums escrits i que per això no s'oblida. La història petita, però, no l'hem d'oblidar nosaltres, perquè és també la dels nostres avis i besavis, que no volien dominar el món, sinó només viure amb dignitat.
Comença a (Marie Sophie Dauchez 1) i continua a (Marie Sophie Dauchez 12)

dilluns, 14 de novembre del 2005

MARIE SOPHIE DAUCHEZ (10)

Detinguem-nos en els antics habitants d'aquest urbanisme.
Canuts és el nom que rebien els teixidors de Lyon al segle dinou, una designació que a l'època es considerava pejorativa, mentre que a l'actualitat és reivindicada com un signe d'identitat, de manera semblant com ara fem en aquesta història.
Els canuts eren propietaris dels telers, però no de la seda, com veurem de seguida. Normalment un pis acostumava a tenir quatre habitacions amb una finestra cada una, i a cada habitació un teler, on treballaven tres persones, el canut, un assalariat anomenat el compagnon, i la canuse, és a dir la dona del canut. I el quart teler, preguntareu? Doncs el quart teler se solia tenir en preparació, ja que abans de començar a teixir s'havien d'enfilar una quantitat impensable de fils d'ordit, la besnéta no recorda si li han dit 800 ó 8.000. Però eren moltíssims. A la part posterior del pis, on hi havia menys llum, hi tenien la vivenda, una sola peça més o menys compartimentada, on es cuinava i es dormia.

Imaginem-nos les condicions de vida a partir de dos detalls que no són nimis. Les dones dels canuts duien la roba a rentar a fora de casa i Lyon era ple de bugaderies. Assecar la roba en una ciutat amb dos rius, humida i tan freda a l'hivern no havia de ser fàcil, però estendre-la a les finestres, per amples que fossin, era impossible, justament perquè les finestres eren grans per tenir-hi el teler a la vora i veure-hi bé, i no era cas d'anar amb cossis de roba mullada per on hi havia la seda, tan cara, que a més no era d'ells. També podem pensar que, havent de pagar, no es rentava gaire i ens estalviem parlar de la flaire que devia regnar.
I les criatures? Aquest és l'altre punt que ens fa imaginar la duresa de la vida. S'havia de recórrer a les nourrices, és a dir les dides o, si voleu, les mainaderes, perquè el treball de les canuses no els permetia ocupar-se dels nadons. Que la mainadera fos del barri era una xamba immensa, però cara, perquè hi havia molta demanda. Sovint les canuses havien de buscar mainaderes a pobles allunyats, fins i tot en un altre departament, i per tant quan rebien a casa la criatura ja mig criada, no havien tingut gaire ocasió de coneixe-la. La besnéta pensa ara amb tristesa en el sentiment de la Marie quan va haver de deixar la seva filla Léona a casa la dida del Clot. També pensa en el teler antic que ha vist funcionar a La Croix-Rousse, un teler Jacquard que encara està en marxa per a turistes, que li ha fet veure que una criatura aprenent a gatejar entre aquella maranya de fils de seda podia fer que tots acabessin malament dels nervis i que hi hagués un daltabaix familiar.
Comença a (Marie Sophie Dauchez 1) i continua a (Marie Sophie Dauchez 11)

diumenge, 13 de novembre del 2005

MARIE SOPHIE DAUCHEZ (9)

Li han explicat que aquest barri de La Croix-Rousse es va crear després de la Revolució Francesa. Li han dit que els treballadors de la seda, el 1789, marxen de les vivendes exigües que tenen al Vieux Lyon i ocupen els edificis eclesiàstics desamortitzats, la Cartoixa i altres comunitats monacals que estaven situades en aquesta part, als afores de Lyon. Hi instal.len els seus telers i viuen a les cel.les dels monjos, perquè hi tenen més espai. Després s'hi construirà de nou, tant a les pentes com al plateau, i sorgirà el nou barri. La Croix-Rousse, doncs, és un lloc on cal pujar, esbufegar una mica, preguntar-se si ja s'hi ha arribat i, un cop dalt, respirar fondo. Sobretot si fa calor, com aquest mes de juliol del 2005.
Les construccions del vuit-cents que s'hi van fer llavors es mantenen encara en peu i formen l'actual entramat del barri. Per tant, la besnéta s'atreveix a fer córrer la imaginació com si els nostres tres avantpassats es passegessin ara pel que, cent anys enrera, era el seu barri i, efectivament, trobarà algun rastre que li fa dir-vos que no s'ha equivocat. Us en parlarà d'aquí una mica.

Les vivendes de La Croix-Rousse són molt funcionals, sense floritures. Les façanes són llises, res de ratlletes, quadrets o rodonetes, ni una flor, ni una fulla per adornar la cornisa. Les finestres no tenen porticons, ni motllures als marcs, ni rebaves. Són edificis sense els recarregaments dels del centre de Lyon, però tenen estil precisament per la seva simplicitat. Ara les façanes estan pintades de colors pastel, tot i que és possible que es degui a una restauració a la moda actual i que, a l'època que ens interessa a nosaltres, dominés un color gris i trist.
El caràcter d'aquests edificis no ve donat només per la seva senzillesa, sinó també per la seva alçada i per la simetria dels grans finestrals. La majoria tenen sis pisos, de quatre metres d'alt cada un, ja que hi havien de cabre els métiers que feien més de tres metres, amb el cartró perforat del sistema Jacquard, que mana el dibuix de la tela, situat a la part superior. Calien, doncs, habitacions altes de sostre i també calia llum per treballar, per això hi havia grans finestres a cada habitació. El resultat són uns carrers plens d'edificis regulars i una sensació de geometria, simplicitat i elegància.
Atenció, no obstant, als interiors d'aquestes cases, perquè tot estava previst per poder-hi treballar, però viure és una altra cosa. A la part de dins dels edificis, s'acaba la regularitat i comença el desgavell, la besnéta ho ha pogut veure, ja que per tota la ciutat, tant al Vieux Lyon com a La Croix-Rousse, hi ha patis interiors on es pot entrar lliurement. Aquí l'arquitectura es torça, hi ha escales de cargol atrotinades, galeries escrostonades, finestres a alçades diferents, portes i portetes de mides diverses amb ferides de múltiples forats de pany. I sempre galledes d'escombraries i un gat que fuig.
També ho ha pogut veure, perquè una altra característica de Lyon són les traboules, que és el nom local dels passatges que permeten passar d'un carrer a un altre per l'interior d'una illa de cases. El mot ve del llatí "trans ambulare", anar a través, i així és, per aquestes traboules el visitant té la sensació de passar a través de la vida íntima dels seus habitants.
Són uns passadissos complicats. Des del carrer, una primera entrada fosca, un corredor cobert, graons, un pati, al fons un passadís recte que gira de cop i volta, després un altre espai irregular que ni és un pati ni deixa de ser-ho, un nou tram de passatge sinistre, més graons. Portes, finestres i més portes. A altres traboules es repeteix el decorat, amb variants, però sempre hi ha el mateix ingredient. Misteri.
Quan se surt per fi al carrer de més avall, un es pregunta si aquest món, ara buit i silenciós, no era ple de teixidors, dones, aprenents, corredisses de criatures, converses a les portes, crits a les finestres, salutacions pels passadissos i trobades als patis. Segurament hi havia tota aquest bat-i-bull i, a més, l'enrenou dels telers funcionant a tota hora, bis-tan-clac-pan, bis-tan-clac-pan...
Comença a (Marie Sophie Dauchez 1) i continua a (Marie Sophie Dauchez 10)

dijous, 10 de novembre del 2005

MARIE SOPHIE DAUCHEZ (8)

La besnéta, que ha començat a pujar al barri de La Croix-Rousse de Lyon, ha visitat abans altres parts de la ciutat. Ha pujat a la Fourvière, el turó on van instal.lar-se els primers romans, i des d'on es veu com està estructurada la ciutat. Lyon és una vila que s'estén a banda i banda de la confluència de dos grans rius, la Saône i el Rhône. A una de les bandes hi ha la Fourvière amb la seva àmplia vista i, als peus, el conglomerat de cases renaixentistes que formen Le Vieux Lyon, vora la Saône. Més enllà d'aquest primer riu es veu la península, la presqu'île, una llengua estreta i poblada entre els dos rius que s'allarga cap al sud, on s'ajunten les aigües. A l'altra banda de la península hi ha el Rhône i després el Lyon modern que continua fins a perdre's en la llunyania. Cap al nord, on els rius se separen, la península s'eixampla i, de cop i volta, puja, s'escarpa i a dalt hi ha una plana, le plateau. Aquesta pujada i aquesta plana és La Croix-Rousse, el barri dels treballadors de la seda.
Entre els papers dels besavis ha trobat dues postals antigues de la ciutat. Són fotografies en blanc i negre i tenen justament les vistes típiques des de la Fourvière que la besnéta ha pogut veure aquest estiu del 2005 a la venda a totes les parades turístiques. Una és el Lyon central, el de la presqu'île, i l'altra és La Croix-Rousse amb les seves pujades, les pentes.
S'endinsa, doncs, pels pendents, pels carrers costeruts i les escales que duen a la part més plana de la Croix Rousse, cap al nord. Vol veure com era el barri on van viure la Marie, el Léonard i la Léona, endevinar alguna cosa més de les seves vides, segurament inventar-les. Les vol entendre.
Té al cap una foto que va veure fa temps, però que ara no és a la carpeta, i li sap greu pensar que s'hagi perdut, perquè de fet era l'únic document que es conservava d'aquesta època. S'hi veia la Marie asseguda i, just al costat, la Léona dreta, totes dues concentrades mirant alguna cosa sobre una taula. No recorda que hi aparegués també el Léonard, però no ho podria assegurar. Era una foto que no semblava d'estudi, sinó disparada en un lloc i ambient quotidians. La Marie era ara una dona amb força pit, i la Léona una nena de vuit o nou anys amb el cabell tallat sota les orelles i vestida amb un davantalet de nena assenyada. Segurament era una foto feta al pis lionès on vivien, en qualsevol cas la imatge li havia quedat gravada com la d'una escena familiar en un ambient tranquil i íntim, i ara pensa que a Lyon possiblement van ser feliços.
Comença a (Marie Sophie Dauchez 1) i continua a (Marie Sophie Dauchez 9)

dimecres, 9 de novembre del 2005

MARIE SOPHIE DAUCHEZ (7)

Lyon i Calais són les capitals de la seda. Calais s'ha dedicat al treball complicat del tul, és a dir, a la blonda. Lyon, al teixit de brocat. A tots dos llocs hi regna el culte a un personatge, Joseph Marie Jacquard, inventor del métier
Jacquard, el teler que porta el seu nom i que va donar una empenta formidable a aquesta indústria.
La bésneta ha trobat un gravat amb el tal Jacquard entre els papers dels besavis, com en altres famílies s'hi trobraria una estampa del Papa o de la Mare de Déu del Carme. En Jacquard hi va amb armilla, corbata de llaç vaporós, llarga i gruixuda levita, però duu còmodes sabatilles. Està assegut en una cadira amb braços vora una taula de treball, dibuixant amb un compàs sobre unes quartilles. Al voltant i al fons, plànols i eines sobre el que s'intueix que és un banc de fuster. Ha aturat la medició i està girat de cara a nosaltres, mirant-nos amb expressió seriosa, però sembla pensar en una altra cosa que no és el públic que té davant. Ell és un savi i segurament està rumiant com perfeccionar l'invent. Ja està bé, perquè ara es diu que la idea era bona, però tenia problemes de funcionament, i que va ser el mecànic Breton, injustament oblidat, qui van perfeccionar l'enginy.
Al peu del gravat hi ha un elogi a en Jacquard i també a Calais. Hi diu, en francès i amb profusió de majúscules: Retrat de Jacquard (Joseph-Marie), nascut a Lyon el 1752, Inventor del Teler que porta el seu nom i que va ser enginyosament aplicat a la fabricació del Tul, de la qual Calais és el més gran centre.
El culte a la tècnica. Jacquard, un déu laic en una família del tèxtil.
Joseph M. Jacquard era fill d'un modest teixidor lionès i havia viscut des de petit els maldecaps que suposaven les teles amb brodats molt elaborats. Vegem en què consistia el progrés. Cap al 1801 va empescar-se un sistema que permet teixir dibuixos complicats, memoritzats en unes plantilles de cartró perforat situades dalt de la màquina, un tipus de programació que després es farà servir a les pianoles i als ninots autòmates. Diuen que Napoleó es va quedar impressionat en veure el nou teler i que a partir del 1805 el métier, ja anomenat Jacquard, es va estendre ràpidament entre els teixidors de Lyon, que van considerar-lo la memòria de l'obrer.
A Calais, en canvi, l'aplicació del métier Jacquard es va fer més tard. A la ciutat del nord hi havien arribat, sembla ser que de contraban perquè la llei anglesa en prohibia l'exportació, telers de tul procedents dels germans John i Thomas Leavers de Nottingham, la qual cosa també va atreure treballadors britànics. Imagineu nits brumoses i sense lluna, onades negres, vent gelat, vaixells travessant amb la càrrega prohibida l'estret braç de mar, perills afrontats amb coratge, perquè hi ha guardacostes a l'aguait que no estan ficats en l'assumpte. La besnéta es pregunta un altre cop si el Léonard Langlois no pertanyia a una d'aquestes famílies que havien vingut de l'altra banda del Canal a treballar en els telers de Nottingham.
No perdem, però, el fil del sistema Jacquard. El 1838 es va fusionar el nou enginy de programació amb aquests telers de tul i, igual que a Lyon, es van poder memoritzar les puntades del teixit, aconseguint una cal.ligrafia infinita de figures en la blonda. Calais, doncs, en el gravat que la família guardava religiosament entre els seus papers, també reivindica el gran Jacquard per a la seva ciutat.
Els primers anys, no obstant, quan els teixidors van veure que un sol home podia fer la feina que abans feien uns quants i que es podien perdre llocs de treball, van sorgir detractors del métier, se'n van destruir alguns i el pobre Jacquard va rebre amenaces. Sobretot perdien feina les criatures que ajudaven a guiar els fils de l'ordit i perdien també diners els seus pares, perquè encara som lluny d'aquell 1880 que hem esmentat més amunt, quan a França es va fer obligatòria l'escola primària dels sis als tretze anys.
Comença a (Marie Sophie Dauchez 1) i continua a (Marie Sophie Dauchez (8)

dimarts, 8 de novembre del 2005

MARIE SOPHIE DAUCHEZ (6)

Dels primers anys a Barcelona en tenim poca informació i desconeixem com es devia prendre, la Marie, el canvi de país, de ciutat i de llengua. Tampoc estem segures de si van viure un primer temps al Poble Sec, al carrer Vila i Vilà, vora la central tèrmica del Paral.lel, però fos com fos molt aviat van instal.lar-se al Clot i el Léonard va entrar a treballar com a tul.lista a la fàbrica de can Volart, lloc que serà protagonista de la segona part d'aquesta història.

Sabem que, un cop nascuda la nena, la Marie no pot donar el pit a la seva filla Léona, perquè no s'acaba de trobar bé i sempre hem imaginat que arrossegava una tuberculosi. El fet és que l'ha de dur a ca una dida, una dida diferent de les que s'instal.len als pisos de les famílies de l'Eixample en aquest final de segle, considerades un membre més del servei. La de la Léona és una dida més barata, una dona del barri que cria la seva pròpia criatura i la nostra àvia a casa seva. Tenim alguna altra dada. Sabem que la Léona hi és ben tractada i que mantindrà un contacte afectuós amb aquesta família durant tota la seva vida. La relació de la Léona amb ca la dida serà important per al seu arrelament, sobretot perquè d'aquí uns anys, quan es trobarà sola, hi tindrà un recer. Però encara som lluny d'aquell moment, ara encara és una criatura de bolquers.
Hi ha una cosa més que coneixem d'aquesta època. Són els gelos de la Marie cap aquesta dida omnipresent en la vida de la seva filla, aquesta dona que li dóna el pit i amor, mentre que ella, la veritable mare, l'ha d'anar a visitar com si fos una forastera. Ho podíem preveure, sobretot si pensem que la Marie és en un país nou, sense família i que té la criatura fora de casa.
I ara la besnéta es pregunta per primera vegada: ¿s'hi sent bé, a Barcelona, la Marie, hi ha trobat el que ella esperava? Pregunta difícil de respondre, perquè ens és també difícil d'imaginar què n'esperava la noia de Sangatte, de la seva nova vida amb el Léonard fora de França.
Al Clot, on viuen, hi ha més francesos, alguns són tul.listes de Calais, però n'hi ha també d'altres bandes i d'altres professions. Les besnétes en van conèixer uns quants, molts anys més tard, que freqüentaven encara la casa de la Léona. ¿S'hi feia, la Marie, amb la colònia de treballadors francesos? No ens n'han dit mai res, el que sí ens ha arribat és que en una data imprecisa, quan la nena és encara petita, hi ha un canvi important en les seves vides.
Tornen tots tres a França, el Léonard, la Marie i la Léona. Tornen a França, però no a Calais, que la Marie i el Léonard senten com a terra cremada i prohibida, sinó que s'instal.len a Lyon, on viuran uns quants anys.
La nostra àvia ens n'havia parlat sovint de Lyon, la seva infantesa era Lyon, la seva escola i els seus jocs també eren Lyon. ¿Per què hi van anar, però? Totes ens ho preguntem i fem suposicions:
-A lo millor al Léonard no li agradava la feina a la fàbrica d'aquí.
-De fet a Lyon no va treballar a cap fàbrica, allà tenia el seu teler i la Marie rematava les peces. No sé, devien marxar per ser amos, per treballar pel seu compte.
-Potser la que no s'acostumava a la llengua i no li agradaven les coses d'aquí, era la Marie. Es devia enyorar...
-Bah! El que passa és que volien que l'àvia anés a escola a França, que l'escola a França és una cosa molt important- la Mariona ja ho té decidit.
Tot plegat són només suposicions, però la idea de l'escolarització, que a la besnéta d'entrada li ha semblat massa moderna per l'època, ara que s'ha fixat en la signatura tan decidida de la Marie en el livret d'ouvrier, ara que s'ha adonat que la besàvia també va anar a estudi, creu possible que fos un dels motius.
És per tots aquests interrogants que aquest estiu del 2005 ha decidit enfilar-se al barri dels teixidors de Lyon i us vol explicar el que hi ha vist i après.
Comença a (Marie Sophie Dauchez 1) i continua a (Marie Sophie Dauchez (7)

dilluns, 7 de novembre del 2005

MARIE SOPHIE DAUCHEZ (5)


També sap, perquè li ho han contat més d'un cop, que la parella, decidida ja a abandonar França, és pràcticament a l'estació de Calais per marxar a Rússia, quan el Léonard no veu clar algun punt del contracte, s'empipa i es fa enrera. Ja està tot previst, papers en regla, farcells fets, però ell no vol anar a Rússia perquè li sembla que hi ha un engany en la lletra petita i allà serà un esclau sense possibilitat de retorn.

La besnéta es representa de sempre la situació de manera novel.lesca. Els veu amb paquets a l'estació discutint amb l'intermediari dels russos, demanant explicacions, rebent respostes imprecises, alçant la veu, tancant el puny i el Léonard dient a la Marie:
-Et ben, c'est non. On part pas!
Però, Déu meu, on aniran ara si ja està tot dat i beneït? Imagina que la decisió l'han presa a l'andana mateix: han trobat un conegut que és a punt d'anar-se'n cap a Barcelona, se saluden, ell pregunta, ells s'expliquen, l'altre els informa, els aconsella, els anima, finalment els convenç, i ells canvien d'andana i agafen un tren que els durà a Barcelona.
La realitat, però, devia ser menys dramàtica. En efecte, diuen que hi havia un individu que anava i venia sovint d'una ciutat a l'altra, una mena d'enllaç tèxtil que ja s'havia endut tul.listes especialitzats de Calais a Barcelona, i que va proposar al Léonard de marxar: "No et preocupis per contractes, que trobaràs feina segur."
A la carpeta de documents familiars que està remenant, hi ha algunes cartes d'anys més tard que demostren que existia aquest contacte entre les dues ciutats. Ja hi arribarem.
Sigui com sigui, la parella canvia de rumb de manera imprevista i fa cap a Barcelona.

Serà el 2 d'octubre de 1897, arribada de poc, que la Marie Dauchez tindrà una nena a Barcelona. La bategen amb el nom de Léona, pronunciat a la francesa, amb la a tònica, i la inscriuen amb el cognom de la Marie, perquè ella, encara que té el Léonard al costat, és mare soltera. A la Léona, el registre espanyol li canvia el nom per Leonor, de sonoritat més hispànica, i en els seus documents d'identitat, en lloc del Dauchez, sovint li plantifiquen un Sánchez, molt més familiar al funcionari.
La nostra àvia, Léona Dauchez, ens deia de tant en tant: "I pensar que jo havia de ser russa!"
Comença a (Marie Sophie Dauchez 1) i continua a (Marie Sophie Dauchez (6)

diumenge, 6 de novembre del 2005

MARIE SOPHIE DAUCHEZ (4)

En aquest livret que la besnéta està mirant ara, hi ha l'adreça de la Marie Dauchez. Hi diu: "domiciliada aux baraques". També diu que és nascuda a Fruges, poblet que s'entreté a localitzar en un mapa detallat del departament del Pas-de-Calais. S'imagina la família Dauchez emigrant de Fruges, més a l'interior, cap a Sangatte, a la costa, i instal.lant-s'hi miserablement. Es fixa, però, en la firma de la Marie i la troba maca, feta amb una lletra segura i elegant. Compara dates i pensa que probablement la Marie, nascuda el 1874, va començar a anar a l'escola amb sis anys, al 1880, quan la III República va estendre l'escola primària obligatòria i gratuïta per a nens i nenes. Es pregunta si hi va anar a Fruges, o potser ja vivia a Sangatte. No ho sabrem mai.
Torna a llegir el mot "barraques", es queda un moment en suspens i li ve al cap que és a Sangatte on, el 1999, s'hi va aixecar un camp de refugiats, l'únic camp de refugiats de l'època actual a l'occident europeu, situat al peu del túnel que travessa el Canal de la Mànega. S'hi va agrupar gent procedent de tots els racons del món que volien arribar al Regne Unit fos com fos, no ho aconseguien i quedaven aparcats a pocs kilòmetres del seu objectiu. Fins que el 2002 hi va anar el ministre francès de l'Interior, l'expeditiu Nicolas Sarkozy, va manar desmantellar el camp i va enviar a cadascú a ca seva.

Encara amb l'adreça de la besàvia al cap, busca per la xarxa i veu que avui dia a Sangatte hi ha un paratge que continua anomenant-se Les Baraques, actualment escrit, però, amb majúscula. Veu que hi ha empreses industrials que hi tenen el domicili, i també llegeix que hi ha un cementiri militar britànic de la Primera Guerra Mundial. Pensa que no deu ser, ni ara ni fa un segle, un lloc gens acollidor, s'imagina que potser els Dauchez hi van instal.lar una de les primeres barraques i entén millor que la Marie en vulgui marxar.
Examina després detingudament la demanda de passaport. És un paper de barba on l'Alcalde de Sangatte demana al Sous-Préfet de Boulogne un passaport per a Mademoiselle Marie Sophie Dauchez, de 23 anys, que vol anar a l'estranger, i especifica: per treballar-hi. Al peu de la demanda hi ha una nota datada de l'endemà, també manuscrita, on es diu que la demanda ha estat estudiada i que la Marie s'ha de presentar a la Sous-Préfecture amb dos testimonis i un certificat de bona conducta. Veu la besàvia atabalada per tants requisits i tants papers, perquè els dies passen, corre l'estiu i la criatura ha de néixer a començaments de la tardor.
Als marges tant del Livret d'ouvrier com de la demanda de passaport, hi ha la descripció de la Marie, el signalement, necessari a l'època en què encara no s'ha popularitzat la fotografia. És petita, 1'55m, morena i té el front alt, com tindrem després totes nosaltres. A d'altres papers més moderns que té a la carpeta, hi ha igualment la descripció del Léonard Langlois. Ell fa 1'70m, té els ulls blaus i hi ha anotat Teint: frais. La besnéta pensa que Calais és als peus d'Anglaterra, que Langlois en antic francès vol dir l'anglès, i que la història conta que durant el vuit-cents Calais es va omplir de telers i de treballadors anglesos que coneixien el treball del tul. Pensa també que teint frais és una manera gairebé poètica de dir pell rosada, pell clara, pell anglesa. A les fotos del Léonard que té escampades sobre la taula, apareix sempre prim, amb un aire distingit i distant, com si estigués au dessus de la mêlée, per sobre de l'enrenou.
Comença a (Marie Sophie Dauchez 1) i continua a (Marie Sophie Dauchez (5)

dijous, 3 de novembre del 2005

MARIE SOPHIE DAUCHEZ (3)

En documentació que la besnéta ha trobat per altres bandes, llegeix que el Livret d'ouvrier va fer-se obligatori molt aviat, el 1804, just després que Napoleó es proclamés Emperador. El livret substituïa els documents que durant el segle XVIII alguns gremis donaven als seus artesans i aprenents, on indicaven entre altres coses el grau que havien assolit dins la professió. Per tant, el nou livret imperial volia ser un pas endavant cap a la societat moderna que s'estava creant, ja que ara era l'Estat i no les antigues confraries qui identificava els treballadors, però era una arma de doble tall, perquè el control sobre els obrers quedava institucionalitzat.

Es fixa també que en lleis successives es va anar perfilant el control policial que havia d'exercir el livret. L'havia de tenir en regla tot treballador empleat a "manufactures, fàbriques, factories, mines, jaciments, pedreres, obres, tallers i altres establiments industrials" (ja no sap quins "altres" podien quedar per enumerar) o que treballés "a casa seva per a un o diversos patrons", o sigui que estava previst que només se n'escapessin pagesos i servei domèstic. Hi havia d'estar apuntat el nom de l'amo per al qual estigués treballant i, a l'acomiadar-se, l'amo havia d'anotar-hi una mena de saldo i finiquito. S'endevina en els diversos articles de la legislació que, si el treballador havia demanat setmanades per avançat i marxava abans d'estar al dia, el livret delatava el deute. A la llei del 1854 s'hi diu que en cap cas s'hi escriuran comentaris favorables o desfavorables a l'obrer, la qual cosa indica que se n'hi escrivien, i que segurament hi havia hagut pressions perquè el tal livret fos menys inquisitiu. Un altre punt interessant és que de primer només va ser obligatori per als homes, mentre que al 1854 ja ho és per a "l'un i l'altre sexe", després que a Lyon es generalitzés el treball femení en el món de la seda. Però, de Lyon, se'n parlarà més endavant d'aquesta història.

Veu que aquest document servia també de passaport interior i l'autoritat competent hi havia d'estampar un visat si un volia desplaçar-se a un lloc determinat dins de França, i no s'hi valia de canviar de parer a mig camí i anar a una comarca diferent de la que figurava al visat. A més, no es podia obtenir el visat si feia un any que no es treballava enlloc, i menys encara si no s'havia obtingut el saldo i finiquito de l'últim amo. Aquests articles -l'11 i el 12, senyores meves-, tot i que no porten cap títol que digui "Els cantamanyanes, a casa", són molt clars.

Recordatori, per si esteu perdent la perspectiva: el livret no és obligatori per als français, només ho és per als ouvriers, la qual cosa farà que d'aquí una mica haguem de parlar de vagues, revoltes i sindicats.

Sorprèn llegir que aquest document va ser abolit el 1890, sabent que la nostra besàvia se'l va fer set anys més tard, al 1897. Sembla que el livrets encara es continuaven expedint anys després de la seva supressió oficial, que les autoritats els continuaven demanant i que, fins i tot, alguns "bons" treballadors l'exigien per no ser presos per rodamóns i detinguts quan emigraven d'aquí cap allà. Això explicaria que la Marie només hi tingui anotada una mestressa, Mademoiselle Pecqueux, ja que probablement haviar estat treballant sense livret i només se'l va fer per poder obtenir el passaport. I segurament també resulta que a l'Ajuntament de Sangatte no s'estaven per modernitats de lleis que suprimien documents pensats amb tant de seny i, a més, eren partidaris del Vuelva Vd. mañana.

Comença a (Marie Sophie Dauchez 1) i continua a (Marie Sophie Dauchez (4)

dimecres, 2 de novembre del 2005

MARIE SOPHIE DAUCHEZ (2)

N'hi devia haver un fotimer, de nois solters, a Calais i a Sangatte, el poble del costat, nois sense compromís que li podien agradar i a qui ella podia agradar, nois que li haguessin estalviat el problema que té ara. Però, ah!, no són com el Léonard. El Léonard, ho sap la besnéta, és un seductor. "J'ai le coeur comme un artichaut", diuen que deia, un cor en forma de carxofa, amb una fulla per a cada una. Com a poeta, pensa ara, no es pot pas dir que sigui gens bo, però li agraden les dones, les sap tractar, i a la Marie l'atreu més el Léonard que els nois de Sangatte. Més madur, amb més experiència. Més risc, també.
¿És la Marie qui porta la iniciativa i qui ha imaginat el desenllaç de la situació? ¿Li ha costat convèncer el Léonard? Sigui com sigui, podem pensar que la Marie té empenta, perquè finalment, com que el Léonard ja és casat, han decidit fer un cop de cap i marxar junts i lluny. Lluny de Calais, d'aquest món plujós farcit de coneguts, on afrontar canvis familiars, el fill que ha d'arribar i una nova família aixecaria males cares i desavinences, tensions i crítiques. Una tempesta.
Fugir lluny, doncs, i junts... sí, però... on?
Al Léonard li han comentat que a Rússia s'estan creant indústries i que demanen treballadors qualificats. També li diuen que hi ha un personatge a Calais que ha vingut justament a reclutar tul.listes i ell s'interessa per l'assumpte, contacta l'intermediari al bistrot i queda enlluernat per la proposta, perquè el sou és alt i les condicions són bones. En parla amb la Marie i a tots dos els atreu que Rússia sigui apartada i misteriosa, el trencament serà més gran, els sembla que fins i tot estaran més protegits.
Prenen, doncs, la decisió, ell signa un contracte per anar a Rússia i fan els preparatius per a la marxa.
La Marie ha anat a l'Ajuntament de Sangatte a demanar que li facin un passaport. Li han contestat que s'ha de treure abans el Livret d'ouvrier i va a corre-cuita a fer-se el Livret d'ouvrier. Ara que ja l'ha aconseguit, torna a entrar a l'Ajuntament perquè li cursin la demanda de passaport a la Sous-Préfecture, és el 6 de juliol de 1897, no vol perdre temps, perquè compta que el fill que espera ha de néixer cap a finals de setembre i vol ser ja ben lluny de Calais.
La besnéta té ara a les mans una carpeta amb papers i fotos, on hi ha el petit Livret d'ouvrier de Marie Dauchez. Li cap a la palma de la mà, les tapes són dures, folrades de tela de fil, d'un blau descolorit, i es tanca amb una solapa acabada amb una beta per guardar-lo ben lligat. Llegeix la data en què s'ha expedit, el 24 de juny de 1897, pocs dies abans, doncs, de fer la demanda de passaport. També veu que la Marie ha declarat ser couturière i treballar a casa Mademoiselle Pecqueux a Calais.
Fulleja les primeres pàgines del livret on hi ha en lletra impresa la llei del 1851, la del 1854, un parell de decrets i uns quants articles del codi penal. S'hi explica què és això del Livret d'ouvrier, el que et pot passar si no el tens i que Déu t'agafi confessat si el falsifiques o t'inventes les dades. En total set pàgines. Déu n'hi do, pensa la besnéta, amb l'Estat francès.
Comença a (Marie Sophie Dauchez 1) i continua a (Marie Sophie Dauchez (3)

dimarts, 1 de novembre del 2005

MARIE SOPHIE DAUCHEZ (1)

Per a la Júlia Senra Petit
I també per a totes les dones de la descendència de Marie Sophie Dauchez

Per a les petiues re-rebesnétes Adela Bofill Bofias, Mariona Senra Renter i Lola De Lemus Senra, i per a les altres rebesnétes, l'Anna Petit Solé, la Laura Suriol Caño, la Maria Abadies Caño, la Maria Petit Molera, la Clara i l'Ona Adell Caño i la Xènia Caño Teixidor.
I per a la generació anterior, la de les besnétes, la Mariona Petit Vilà i les quatre germanes Caño Vilà, la Joana, la Margarida, la Leo i la Mireia.
Per a la Maria Vilà Dauchez, la néta, que guarda fotos, papers i memòria.
En record de l'altra néta, la Mercè Vilà Dauchez i de la filla, Léona Dauchez

El dia 6 de juliol de 1897, Marie Sophie Dauchez entra a l'Ajuntament del seu poble, Sangatte, al Departament del Pas-de-Calais, disposada a demanar un passaport per marxar a treballar a l'estranger. És el primer pas d'una nova vida que té previst començar a la llunyana Rússia, la Rússia dels tsars. Té 23 anys acabats de fer, és soltera i està embarassada. La nostra besàvia.
El dia 20 de juliol del 2005, a Lyon, una de les seves besnétes comença a pujar carrers que s'enfilen i escales que no acaben, cap al barri de La Croix-Rousse, perquè vol entendre millor la curta vida de Marie Dauchez.
La besnéta ho ha sentit explicar moltes vegades. Primer només retalls, més endavant la història seguida. S'imagina Calais, on no ha estat mai, com una ciutat humida vora el Canal de la Mànega, carrers i cases desdibuixades per la boira espessa, marees que pugen traïdorament disminuint l'amplada de la costa i fent perillós el pas. I als protagonistes, que només ha conegut per fotos, els veu vestits a l'antiga. La Marie amb faldilla fins a terra, brusa blanca cenyida de coll alt, el cabell recollit en un monyo. A ell -perquè hi ha un ell que coneixerem de seguida- l'imagina amb bigoti de puntes recargolades i amb un blau de treball, botonat fins a sota la barbeta.
Sap que la jove Marie Dauchez manté una relació amorosa amb un home de Calais més gran que ella. Es diu Léonard Langlois i ja té trenta-cinc anys. Treballa com a tul.lista, un ofici propi de Calais, on predomina la fabricació industrial de blonda, perquè Calais era, i és, la capital de la dentelle i diuen que a finals del segle dinou en vivia més de la meitat de la població. La besnéta n'ha sentit a parlar tant, de tul.listes, que va aprendre ja de petita que ser tul.lista no és qualsevol cosa, és "treballar la seda" i això mereix una petita reverència. Ha sentit explicar que és un treball difícil, que demana preparació i també ha entès que un treballador podia guanyar-s'hi la vida dignament. El món del tèxtil és un món femení, però el tul.listes tots són homes, encara que el que fabriquen només s'ho posen les dones. La blonda és un món de contrastos i barreja, on alternen mantellines, pintes de cerimònia i misses, amb puntes a la roba interior i alcoves. Santa devoció i picardies.
Ell, doncs, és tul.lista i sabem que la Marie l'estima i ha quedat embarassada. I aquí ara tenim un problema per al qual ens farà falta una sortida, perquè, ai! resulta que ell ja és casat i, a més, té fills.
Sense aquest entrebanc, la besnéta no hauria pujat mai a la Croix-Rousse de Lyon pensant en la vida de la besàvia, ni ara estaria escrivint aquesta història, i les altres besnétes no la llegirien, i totes plegades ni tan sols hauríem nascut, o més estrany encara, no seríem qui som. Ens és impossible d'imaginar i ens cal, doncs, aquest problema: el Leonard, que és casat i emmainadat, ha deixat embarassada la Marie. I ara, a aquest problema, li haurem de trobar una solució.
Continua a (Marie Sophie Dauchez 2)

dimecres, 26 d’octubre del 2005

AVÍS

Retorno a les Barcelonetes amb una nova fórmula, transitòria. S'ha de canviar una mica.
He decidit publicar una mena de relat per entregues, a veure com queda. Els posts, si no hi ha problemes tècnics, seran diaris, de dilluns a divendres, perquè no es perdi del tot el fil, i miraré que siguin trossos no excessivament llargs, perquè a ningú no li agafi mal al clatell. En principi, poques imatges, perquè les pàgines no pesin gaire, i un dubte: que no resulti confús, com una història al revés; crec que per un lector habitual (en tinc?) no ho hauria de ser. Calculo que durarà unes quatre setmanes.

COMENÇA EL DIMECRES DIA 2 DE NOVEMBRE

(S'agrairan les crítiques)

dijous, 29 de setembre del 2005

Petit parèntesi i un link

Tinc les Barcelonetes momentàniament aparcades, perquè estic en una altra cosa que espero que no s'allargui més enllà de tres setmanes més, o rebentaré.
Això és el parèntesi anunciat al títol.
Ara el link.
He trobat una entrada molt interessant en el blog Llopgris, que transcriu un Himne a Isis impressionat. Està directament relacionat amb altres notes de les Barcelonetes que s'interessaven per les deesses antigues. Si tot va bé, un altre dia hi tornarem.
Fins aviat.

dimarts, 6 de setembre del 2005

Les trompetes de la fama

He trobat una cançó de Georges Brassens que no coneixia i que, tot i que deu haver estat feta fa 40 o 50 anys, sembla escrita expressament per criticar les actuals tertúlies televisives on es ventilen intimitats d'uns personatges tremendos sortits de no se sap on.
Encara que és molt llarga la descarrego sencera.

Je vivais à l'écart de la place publique,
Serein, contemplatif, ténébreux, bucolique...
Refusant d'acquitter la rançon de la gloir',
Sur mon brin de laurier je dormais comme un loir.
Les gens de bon conseil ont su me fair' comprendre
Qu'à l'homme de la ru' j'avais des compt's à rendre
Et que, sous peine de choir dans un oubli complet,
J' devais mettre au grand jour tous mes petits secrets.

Trompettes
De la Renommée,
Vous êtes
Bien mal embouchées !

(Segueix clicant el continua de més avall)


Manquant à la pudeur la plus élémentaire,
Dois-je, pour les besoins d' la caus' publicitaire,
Divulguer avec qui, et dans quell' position
Je plonge dans le stupre et la fornication ?
Si je publi' des noms, combien de Pénélopes
Passeront illico pour de fieffé's salopes,
Combien de bons amis me r'gard'ront de travers,
Combien je recevrai de coups de revolver !

Trompettes
De la Renommée,
Vous êtes
Bien mal embouchées !

A toute exhibition, ma nature est rétive,
Souffrant d'un' modesti' quasiment maladive,
Je ne fais voir mes organes procréateurs
A personne, excepté mes femm's et mes docteurs.
Dois-je, pour défrayer la chroniqu' des scandales,
Battre l' tambour avec mes parti's génitales,
Dois-je les arborer plus ostensiblement,
Comme un enfant de chœur porte un saint sacrement ?

Trompettes
De la Renommée,
Vous êtes
Bien mal embouchées !

Une femme du monde, et qui souvent me laisse
Fair' mes quat' voluptés dans ses quartiers d' noblesse,
M'a sournois'ment passé, sur son divan de soi',
Des parasit's du plus bas étage qui soit...
Sous prétexte de bruit, sous couleur de réclame,
Ai-j' le droit de ternir l'honneur de cette dame
En criant sur les toits, et sur l'air des lampions :
" Madame la marquis' m'a foutu des morpions ! " ?

Trompettes
De la Renommée,
Vous êtes
Bien mal embouchées !

Le ciel en soit loué, je vis en bonne entente
Avec le Pèr' Duval, la calotte chantante,
Lui, le catéchumène, et moi, l'énergumèn',
Il me laisse dire merd', je lui laiss' dire amen,
En accord avec lui, dois-je écrir' dans la presse
Qu'un soir je l'ai surpris aux genoux d' ma maîtresse,
Chantant la mélopé' d'une voix qui susurre,
Tandis qu'ell' lui cherchait des poux dans la tonsure ?

Trompettes
De la Renommée,
Vous êtes
Bien mal embouchées !

Avec qui, ventrebleu ! faut-il que je couche
Pour fair' parler un peu la déesse aux cent bouches ?
Faut-il qu'un' femme célèbre, une étoile, une star,
Vienn' prendre entre mes bras la plac' de ma guitar' ?
Pour exciter le peuple et les folliculaires,
Qui'est-c' qui veut me prêter sa croupe populaire,
Qui'est-c' qui veut m' laisser faire, in naturalibus,
Un p'tit peu d'alpinism' sur son mont de Vénus ?

Trompettes
De la Renommée,
Vous êtes
Bien mal embouchées !

Sonneraient-ell's plus fort, ces divines trompettes,
Si, comm' tout un chacun, j'étais un peu tapette,
Si je me déhanchais comme une demoiselle
Et prenais tout à coup des allur's de gazelle ?
Mais je ne sache pas qu'ça profite à ces drôles
De jouer le jeu d' l'amour en inversant les rôles,
Qu'ça confère à ma gloire un' onc' de plus-valu',
Le crim' pédérastique, aujourd'hui, ne pai' plus.

Trompettes
De la Renommée,
Vous êtes
Bien mal embouchées !

Après c'tour d'horizon des mille et un' recettes
Qui vous val'nt à coup sûr les honneurs des gazettes,
J'aime mieux m'en tenir à ma premièr' façon
Et me gratter le ventre en chantant des chansons.
Si le public en veut, je les sors dare-dare,
S'il n'en veut pas je les remets dans ma guitare.
Refusant d'acquitter la rançon de la gloir',
Sur mon brin de laurier je m'endors comme un loir.

Trompettes
De la Renommée,
Vous êtes
Bien mal embouchées !