dimarts, 22 de novembre del 2005

MARIE SOPHIE DAUCHEZ (16)

Per tot aquest món que us hem mostrat, quan a França diuen canuts, no diuen qualsevol cosa, ja que és un mot amb dimensió èpica i els francesos, tan aficionats a la seva història, se'n senten orgullosos. Hi ha una cançó titulada precisament Les Canuts, que la besnéta va sentir cantar a la televisió francesa no fa gaire, en un espai literari conduït per Bernard Pivot, el presentador estrella dels programes televisius tirant a intel.lectuals. El Pivot, que és un republicà centrista i lionès per més inri, va aconseguir que tots els assistents a la taula rodona l'entonessin, i és per això que la besnéta es va pensar que es tractava d'un aire popular nascut durant les revoltes. Llegiu-ne la lletra:
Pour chanter Veni Creator
Il faut une chasuble d'or
Nous en tissons pour vous, grands de l'église
Et nous pauvres canuts, n'avons pas de chemise
C'est nous les canuts
Nous sommes tout nus !

Pour gouverner, il faut avoir
Manteaux ou rubans en sautoir
Nous en tissons pour vous grands de la terre
Et nous, pauvres canuts, sans drap on nous enterre
C'est nous les canuts
Nous sommes tout nus !

Mais notre règne arrivera
Quand votre règne finira
Nous tisserons le linceul du vieux monde,
Car on entend déjà la révolte qui gronde
C'est nous les canuts
Nous n'irons plus nus !

Vegem com ens queda la traducció:
Per cantar el Veni Creator
Cal una casulla d'or
Nosaltres en teixim per a vosaltres, grans de l'església,
I nosaltres, pobres canuts, no tenim ni camisa
Som el canuts
anem tots nus!
Per governar, calen
Mantells i bandes creuades al pit
Nosaltres en teixim per a vosaltres, grans de la terra,
I a nosaltres, pobres canuts, sense llençol se'ns enterra
Som els canuts
anem tots nus!
Però el nostre regne arribarà
Quan el vostre acabarà
Teixirem la mortalla del vell món
Car ja se sent la revolta que gruny
Som el canuts,
Ja no anirem mai més nus!

Es tracta d'una cançó amb paral.lelismes clars i senzills, i si voleu simplistes, que van tenir com a efecte que es convertís en una tonada emblemàtica de les lluites socials. Però no és d'origen popular, ara la besnéta ho ha descobert a la xarxa, on ha trobat altres dades d'aquest relat. La cançó va ser escrita i musicada el 1894 per Aristide Bruant, en ocasió de l'Exposició de Lyon, per tant no gaires anys abans que el Léonard, la Marie i la Léona arribessin a Lyon.
Bruant és un personatge peculiar que es dóna a conèixer en cabarets parisencs i obre aviat el seu propi local, el Mirliton, on la nit de la inauguració només hi ha tres clients. L'artista s'empipa per l'escassíssim públic, els llença invectives i crea a partir de llavors un estil provocador per acollir la clientela, que donarà renom al seu cabaret. La burgesia parisenca aviat hi assisteix i sent extasiada com se la insulta en cançons, presentacions i comentaris, perquè al cantant li agrada épater les bourgeois i als bourgeois els encanta deixar-se épater. Coses dels francesos. Aristide Bruant completava la seva imatge lluint un estil bohemi i estrafolari, amb vestit negre, botes, fulard vermell i barret d'ales amples, indumentària amb què va ser immortalitzat en un conegut cartell de Toulouse-Lautrec, que havia col.laborat en la decoració del Mirliton.
Comença a (Marie Sophie Dauchez 1) i continua a (Marie Sophie Dauchez 17)