El Camí de Santiago 17. Més esglésies, verges, cristos i festes

A Santa Maria la Real, a Nàjera descobreixes la imatge de la Mare de Déu romànica en una mena de gruta humida al fons de la basílica, que em fa creure que deu formar part del llistat de misterioses mares de Déu trobades, les de les coves i balmes, les que s'adoren a dins replecs de terra formats pel degoteig d'aigua i que evoquen sexes femenins.

En aquesta zona de l'església, on el sostre perd alçada i es converteix en cova, hi ha els sepulcres reials i els de los señores de Vizcaya. N'hi ha un dedicat a Doña Blanca de Castilla, mare de l'importantíssim rei Alfonso VIII -pert cert morta de part als 18 anys!-, que és una lliçó d'història sagrada i d'història de la mort. El sepulcre està esculpit amb representacions de morts bíbliques: les dels Sants Innocents morint per ordre d'Herodes, la del nen que es disputaven dues mares, a mans del savi rei Salomó, el dia del judici final...

Arribant a Castrojeriz vaig entrar a la magnífica Colegiata de Nuestra Señora del Manzano i em va sorprendre trobar-hi una exposició entorn d'imatges de la Verge Maria. (En vaig parlar aquí.)
El títol de la mostra era "María, al principio". A part de les estàtues de verges romàniques, gòtiques i renaixentistes, hi havia poemes, cites i històries que tendien a donar primacia a la devoció a la mare de Déu per sobre de les altres divinitats. Hi havia una cita que reprodueixo: "Desde la eternidad fui yo establecida: desde los orígenes, antes de que la tierra fuese." (Prov. 8.23)  Ara he buscat aquests versos dels Proverbis i veig que estan dedicats a la Saviesa, però els de l'exposició me'ls han transformat en versos dedicats a la Mare. Ja veieu la intenció de la mostra, en la línia d'equiparar la Mare de Déu a les antigues divinitats femenines prehistòriques.

Aquí sota, la virgen del Manzano a qui Alfondo X el Sabio havia dedicat algunes cantigas.

El Camí de Santiago 16. Esglésies, verges, cristos i festes

Passant per pobles i ciutats coneixes moltes esglésies, molts altars i moltes imatges. Les esglésies no sempre són obertes, no sempre hi entres, però quan ho fas sempre hi trobes alguna meravella.

A Ventosa celebraven el día de la Virgen Blanca i ens van dir que al vespre hi havia una cerimònia on tot el poble cantava la Salve.
Després de sopar a l'alberg, vaig pujar a dalt del turó on hi havia l'església, amb dues noies alemanyes.
Ens vam trobar l'església plena, totes les famílies i totes les criatures del poble eren allà, mudadíssims i amb flors a la mà. Tothom portava una flor o un ram, amb aspecte d'haver estat agafades dels jardinets o dels testos de cada casa. La cerimònia va ser una ofrena de flors a la Mare de Déu, la Virgen Blanca, van desfilars tots els nens, totes les dones, tots els homes cada u amb la seva flor i van cantar una Salve amb lletra i música estranyes que mai no havia sentit. Després hi havia una lletania no gaire poètica que venia a dir: quan de temps fa que no et resàvem, però una mare sempre espera, t'oferim tot el que ens ha anat bé aquest any i et demanem... tot el vulgueu imaginar, sempre referit als de Ventosa.

A la sortida les noies alemanyes van dir que mai havien vist tanta gent dins d'una església catòlica, una d'elles va trobar que no tothom cantava la Salve i va dir que els protestants canten tots i senten el que canten. Van quedar escandalitzades per una urna de vidre, que hi havia en una capella lateral, amb un Sant Crist acabat de baixar de la creu, amb les llagues, la corona de punxes i tota la pesca, de mida natural, que suposo que el treien per Setmana Santa. No ho van dir, però ja vaig veure que els semblava una cosa com de Gabinet de Curiositats macabre.

A l'església també hi havia tres gegants croates (no exagero amb això de gegants) que eren al nostre alberg. Feia una estona, un d'ells havia fet sopar per a tots tres, després quan tot estava preparat havia cridat els altres dos i, asseguts a taula, es van senyar i el més gegant de tots va obrir un llibre i els va llegir, suposo que en croata, un text, suposo que religiós. Abans de veure el senyal de la creu i tot això jo havia pensat que eren com paramilitars balcànics (potser ho eren!).

Torno a la festa de la Virgen Blanca de Ventosa. Ens van preguntar uns iaios que per què no es quedàvem l'endemà quan els homes joves del poble treien la verge en processó. Van bailando los mozos, una cosa única, preciosa, y luego en el polideportivo damos comida a todos los que vayan (video).
Semblava una festa antiga d'aquestes que enllacen amb creences del camp i de la fertilitat.

Les mares de Déu i la crema d'esglésies durant la guerra civil espanyola

Encapçalo aquesta nota amb una foto d'una estàtua del S XIV que representa Santa Anna -mare de la Mare de Déu-, la Mare de Déu i el Nen Jesús, cadascú assegut a sobre de l'altre, tres generacions fent la pila del greix. La vaig veure en una església aquest estiu, a Castrojeriz, un poble entre Burgos i Palencia, quan feia un altre tram del Camí de Santiago i la vaig trobar tendra i divertida. Està en relació estreta amb el que ve a continuació:

Estic acabant de llegir "El día más feliz de mi vida. Memorias", Espasa Hoy, 2000, de Luis Carandell. Hi ha coses interessants. En un dels capítols (pàg. 66) parla del començament de la Guerra Civil espanyola i explica que passejant amb el seu avi per Barcelona van presenciar davant d'una església com es formava una pila d'imatges per calar-hi foc. Anomena els sants que hi amuntegaven i diu:
"No recuerdo que estuviera la Virgen -no aparece en la retina de mi memoria-, aunque luego he sabido que los revolucionarios del 36 guardaron a María Santísima una consideración especial. Muchos años después, ya en la transición política del franquismo a la democracia, Santiago Carrillo me contó durante una cena que en alguna ocasión había oído gritar a los anarquistas incendiarios:
-¡Con el Hijo haced lo que queráis; pero a la Madre, ni tocarla!"
Una mica més endavant, després d'explaiar-se sobre la tradició mariana a Espanya, la gran cantitat de verges i ermites que existeixen, escriu:
"Un amigo de Zaragoza me contó que, durante la guerra, cuando la ciudad estaba en manos de los anarquistas, vio a una patrulla que se disponía a entrar en el templo del Pilar y oyó que uno de los milicianos, el que parecía tener más autoridad, les gritaba a sus compañeros:
-¡Con la Virgen no os metáis, que no tienen nada que ver con la religión!"

M'ha semblat que tenia lògica, perquè la Mare de Déu és una figura que entronca amb cultes ancestrals sobre la fertilitat i sobre vés a saber quins altres temes antiquíssims. Però... mai havia llegit o sentit a dir que durant la guerra no es cremessin imatges de la Verge en els incendis a esglésies o que se'n cremessin menys que de crucifixos o sants... Ho estic preguntant a tothom que m'envolta (al tipus de gent a qui es poden preguntar aquestes coses) i de moment les respostes van en la mateixa direcció: "mai n'he sentit a dir res d'això, però en realitat seria natural...".
Seria interessant recollir dades. ¿Es va cremar a Valls la Candelera? Tantes imatges de verges com tenim, què els va passar? Resultaria apassionant descobrir que els incendiaris anarquistes van ser sensibles a aquest arquetip femení. S'agrairan comentaris, informacions i suggerències de vies d'investigació (eulaliapetit@gmail.com)

Tanco la nota amb una Isis egípcia donant de mamar al seu fill Horus.