28.- El document del dilluns. Formularis en català i castellà

Avui toquen dos documents poc vistosos, però interessants per la seva excepcionalitat.
És coneguda la repressió sistemàtica del franquisme contra el català, que va ser escombrat de la vida pública de manera absoluta i va quedar arraconat a la vida privada. És per això que resulta curiós el document d'aquí sobre.
Es tracta d'un rebut de contribució urbana, imprès en català i fet servir el 29 de maig del 1939, quan ja feia quatre mesos que a Barcelona imperava el nou règim. Hi ha un segell a dalt i en diagonal que diu "IMPRESO HABILITADO PROVISIONALMENTE".
L'altre document, aquí sota, també en català no va ser fet servir el 1937, com semblaria a primera vista, sinó que el segell indica que el pagament de la contribució urbana es va fer el 22 d'agost de 1944. En aquest cas, per contrarestar la llengua prohibida de l'imprès reaprofitat, hi ha tres segells igualment en diagonal que diuen ARRIBA ESPAÑA.

(Aquí podeu veure tots els Documents del dilluns)
(I aquí els del Temps de correspondència)

Tots i totes

(De Vilaweb)

Carme Junyent i Quim Monzó parlen del ‘tots i totes’: ‘Una de les estupideses més grans que s’han fet en la història’

'Canviant les paraules no es canvia la realitat de les dones', diu la directora del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades

Es creuen amb dret a tot!

Aquí podeu firmar perquè la consellera d'Ensenyament del país Vanlencià arxivi l'expedient que ha obert a aquesta escola. El delicte atroç: els nens des de la reixa del pati de l'escola es van atrevir a demanar la reobertura de Canal 9 . El President valencià Fabra era a l'altra banda inaugurant alguna cosa.

BON NADAL

Reis de Caldea, pastors de Judea,

Feu-me-li festes al fill del meu cor,

Perquè no plori ni en terra s'enyori,

Mentre li canto dolceta cançó.

Cada gronxada et daré una abraçada,

Cada abraçada, un beset amorós.

Mes rosses trenes seran tes cadenes,

Niu i alcoveta, les ales del cor.

No ploris, no, manyanet de la mare,

No ploris, no, que jo canto d'amor

Mossèn Cinto Verdaguer

(Dibuix de Ramon Casas)

Els temps de la correspondència (i 9)

Continuo i acabo la sèrie amb aquests retalls de cartes de tul·listes catalans que treballen a Calais, dirigides al meu avi Jaume. Aquesta també està escrita des de Calais i és del 1908.
M'agrada en particular perquè expressa molt d'afecte pel meu avi Jaume: en Leopold, el seu cunyat calesenc, ha arribat a Calais procedent de Barcelona, però ha arribat sense en Jaume i hi ha hagut gran decepció. Els seus companys volen que hi vagi, es queixen perquè no hi ha anat, s'imaginen que és allà passejant amb ells. El meu avi era el citat Jaumet, que en aquest moment tenia 23 anys, i el seu amic diu que no pot ser que no estigui amb la seva colla passejant, que s'imagina que encara són tots a Barcelona i que ell s'ha quedat endarrerit comprant al quiosk l'Esquetlla de la Torratxa. 


[...] Tambien tengo que manifestarte que tanto Quinó como Gustavo, Adan, y otros todos pedimos à Leopold porque no has venido con el pues todos deseamos verte me parece que si hubieras venido hubiera habido disputas para ver á casa de quien hubieras preferido para comer y dormir pues todos te hubieramos tirado ben por aquí ben por allí. Enfin es de esperar que el año que viene no dejaras de hacernos una visita pues con lo que te digo mas arriba tambien cuentas con simpatías como puedes ver todos queríamos el retrato que estas tu y Leopol fotografiados.

No te puedes figurar la alegría que tuve al ver á Leopol pues me figuraba en Barcelona de tanto en tanto miraba por atrás como si la cabeza me hubiera dicho esperamos al Jaumet que esta en el kiosco que compra la esquella pues me parecia imposible que tu no estuvieras con nosotros pero en fin conformacion quizas llegará el día que nos veremos comiendo un plato de Langostines los tres juntos con mi familia.

Sin mas por hoy muchas espreciones de Leopol y toda su familia y amigos y tu los daras de mi parte á Liberto [...]  

Hi ha escrits molt imperfectes en la forma que són tremendament expressius.

Els Temps de la correspondència (8)

En aquesta carta, del 1908,  hi ha una cosa que em fa mota gràcia.
El meu avi, que vivia al Clot i treballava la blonda, devia preguntar a algun dels seus amics que anaven i venien entre Barcelona i Calais, que vegessin com era la família del seu cunyat. En efecte, la seva germana s'havia casat al Clot amb un obrer francès de la seda vingut de Calais. Crec que és dels que, ja casat, va anar i venir durant un temps. ¿Va ser el meu avi qui va demanar "informes"? ¿Els hi van donar espontàniament?


Puedes estar fiero de tener un cuñado como tienes pues cuenta con muchas simpatías en Calais y todos sus hermanos y familia muy modestos y respetables pues no son como las tres partes unos borrachos como abundan en esa de Calais.

He tenido ocasión de ir con los hermanos y he podido jusgarlo yo mismo que son serios y buenos mozos.

Notes: 
1.- Noteu el fiero, del francès, per orgullós.
2.- La paraula modesto està feta servir en sentit positiu, al contrari que avui dia; jo diria que aquí significa el contrari que bravucón
3.- M'agrada assenyalar també la importància que donaven els treballadors "amb consciència de classe" de començaments de segle a no beure gaire, justament perquè eren conscients que podia ser un camí cap a la pèrdua de la dignitat que tan s'esforçaven per aconseguir.

Els temps de la correspondència (7)

Continuo amb la correspondència antiga però canvio de branca familiar. Es tracta de cartes ben diferents. Són treballadors del Clot-Camp de l'Arpa, especialitzats en el ram tèxtil de la blonda. El nom tècnic era tul·listes i també es deia que treballaven la seda (l'emblema de la pallona és present a diverses fàbriques). Com que aquest sector industrial tenia molta tradició al nord de França, a la ciutat de Calais (vegeu història de Marie Sophie Dauchez a aquest blog), alguns dels treballadors del Clot anaven i venien entre les dues ciutats, i hi havia contactes.

Veureu que escriuen en castellà, que és el que han après, y també hi apareixen catalanades. El meu avi, a qui van dirigides aquestes cartes, els contestava amb postals, perquè crec que se sentia més segur havent d'escriure poc. En aquest cercle, qui més qui menys era de la Idea, com es deia llavors, i els comentaris sobre "les condicions de l'obrer" són d'esperar. Som dos anys abans de la Setmana Tràgica.

Calais de 16 de Febrero 1907

[...] y tuve un viaje vastante largo, al otro dia que llegue fui á trabajar pues Julian ya me tenia faena por haora se esta muy bien pues aquí respetan mucho al obrero y no es esa inquisición de casa Viudez aquí el obrero desde el momento que cumple con su obligación nadie le dice nada por si canta ó por si baila ni tampoco pegan si llegas 5 minutos mas tarde y llega al cabo de la semana y no te roban 30 ó 40 pesetas como en esa inquisición sabra que Julian y hyo trabajamos juntos pues el Monsio me dejo su plaza porque asi no encontraria á faltar tanto los de la familia porque asi siemre estamos discutiendo la sopa de hall Julian y yo, lo unico que encuentro á faltar es el Sol de Barcelona [...]

Notes
1.- No he identificat quina fàbrica podia ser la casa Viudez.
2.- Aquesta "sopa de hall" em va fer ballar el cap, fins que me'n vaig adonar que l'únic que havia de fer era treure-li l'h. I ja està, són dos treballadors curiosos, enraonadors, amb humor, que discuteixen la sopa d'all.

El temps de la correspondència (6)

En les cartes antigues és interessant veure l'ús del català i del castellà, y també l'ortografia que es fa servir, que indica com es pronunciava el català. M'agraden les catalanades a les cartes en castellà, perquè és com si sentís bategar el cor del qui escriu.
Només dos exemples.

1.- Carta d'una cosina de Valls a la meva àvia, que llavors tenia catorze anys i vivia a Barcelona. Està datada del 24 de desembre de 1893 i en realitat és una felicitació de Nadal:

[...] Por tanto dirijo al Señor [a la família de Valls, els deien a cals Capellans] mis preces [suposo que vol dir precs] suplicándole os lo conceda colmados de toda suerte de satisfacciones y felicidad, así como un buen fin y principio de año nuevo.
Y así esperándolo, ruégote felicites á nombre de mis amados Papás, hermanos y mio, á Mamá, Ricardo, Pepito, Juanito y á aqueixa chiqueta anomenada Julia á quien espera abrazar esta tu afma prima que t'estima fins al cel. [...]

2.- Carta d'una tal Josefa Peirón, de gener 1901, des de San Esteban de Litera, on descobrim a l'última ratlla quina relació tenia amb la meva àvia i descobrim també a través d'un "tuya" que li parlava en català :

[...] Muchos recuerdos á tu mamá y hermanos y para la Srta Teresa y tu los recibiras de la tuya dida que te quiere y verte desea Adios [...]

Vosaltres també heu sentit bategar els seus cors?

Els temps de la correspondència (5)

Si el temps de la correspondència és un temps reculat, hem de parlar d'insectes que semblen també de temps reculats. Les xinxes. El 1908.

El meu avi, el que era enginyer, va marxar amb dona i dues criatures a viure a Granada a instal.lar-hi el gas ciutat. El seu pare, des d'un piset del carrer Aribau li escriu:

Barcelona 22 de Maitg de 1908

Estimat fill: avuy es el San de la Julia, penso y desitjo l’habeu passat bé y ab salud tots plegats.

Ahir varem rebre la vostra dirigida à la Carmen y per ella havem vist las tragedies que passeu, ab el pis nou, la minyona nova, y sobre tot las chinches noves. Penso que ab el temps tot ho resoldreu ab satisfacció, y que vindrá dia que desitjareu que no hos toquin de Granada.

La Tieta diu que las chinches ab aquells polvos que venen aquí Barcelona (y que també ni deu haber á Granada) es fácil treurelas, después tu com a Quimich ya deus saber altres procediments per ferlas tocar el dos ó matarlas. […]

[Abans d’acomiadar-se els diu] Suposo que cada semana rebeu el “Cu-cut”. […]

Van tornar de Granada perquè se'ls hi va morir una filla.

Els temps de la correspondència (4)

L'encapçalament de la carta és de l'Ateneo Barcelonés, a sota diu Particular. La data, 1897.

El germà gran de la meva àvia és a Barcelona treballant i escriu (en castellà) a la seva germana que és a Sant Feliu de Guíxols.
A la carta hi ha molts encàrrecs, comentaris sobre les persones a qui ha vist, i notícies del que menja. Hi ha dues ratlles que m'han cridat l'atenció: es diria que al pis de Barcelona on viu, al carrer Casp, estan canviant la llum de gas per la d'electricitat.

Barcelona 21 Septiembre 1897

Querida Julia:

[…]

La tan manoseada y cacareada electricidad es por ahora un mito y quizás no pasará de ahí, pues ni tan siquiera han venido a sacar el plano de nuestras fortificaciones, digo de nuestras habitaciones.
[…]

El meu parent no tenia gaire visió de futur.

Els temps de la correspondència (3)

La carta d'avui és diferent. Som al 1933 i el meu avi agafava el primer avió de la seva vida per anar a Suïssa a fer una feina relacionada amb el despatx d'enginyeria on treballava. Explicava que la tripulació va repartir cotó fluix a cada passatger per posar-se'l a les orelles.

A la carta que envia a la família des de Suïssa els descriu el viatge amb entusiasme i com una llicó de geografia:

Zurich 2 agost 1933

[...] No sé lo que en sortirà, desde el punt de vista de negoci, d’aquest viatje, però personalment he tingut una de les impresions mes fantastiques de la meva vida amb el viatje en avió de Barcelona a Ginebra. Com si un adquirís un poder fins ara desconegut de poguer anar com un gran ocell. Sortim del Prat i ens enfilem cap a Horta i Montcada, seguint per sobre les montañes de Tiana; cap a les 8 estavem sobre Granollers, desseguida vorejem el Montseny, l’Empordà i ja som al Pirineu; se sent un xic de fret; una ma de montanyes vistes de manera desacostumada; em recordo sovint dels planols o dibuixos topografics, els abets i els camps semblen copiats del dibuixos que feiem a l’Escola. Tot seguit divisem i passem per damunt de les salines de Narbona; seguim costejant, Sette i altres poblacions i a un quart d’onze baixem a Marsella; un somni. Ni maretj ni mal a les orelles ni pols ni calor; un està encantat. Em menjo la carn rostida, bec un doble de cerveza i a les 11 altra vegada enlaire; res de seguir la conca del Rhone ni cap romanso; dret com un fil cap als Alps. En vulgueu aquí de muntanyes i de valls fondos i casetes que semblen de pessebre; no ens en adonem que veyem ja un llac amb un poble gran, es Aix les Bains, desseguida el Mont Blanc a ma dreta, i avants de la una veyem el llac Lehman i Ginebra. Hem volat a 2.200m. d’alçada; al baixar em sento ensordit un bon ratet pero res mes. Prometo en lo que puga, viatjar sempre mes per l’aire. El tren es un carretó indecent. Espero que les coses marxin per a poguer fer amb vosaltres viatjes semblants. Es la sola recança que tinc; haver disfrutat tot sol d’una tant esplendida impresió. [...]

Notes:

-Suposo que a Marsella devien aturar-se per omplir l'avió de combustible.

-Quan parla dels planols topogràfics de l'Escola es refereix a l'Escola d'Enginyers.
-He guardat l'ortografia original, com es pot veure.

Els temps de la correspondència (2)

Ara som al 1895.
A les nenes que s'educava com a senyoretes se'ls ensenyaven coses diverses, una de les quals era a fer bona lletra i a escriure cartes. No sap escriure ni una carta! dit d'una d'aquestes senyoretes volia dir que figurava molt als balls, però que no havia estat polida com calia en un centre d'instrucció.
Saber escriure una carta suposava cal·ligrafia, ortografia, una mica de gramàtica i una mica de puntuació. I a més a més l'estructura. Totes les cartes contenen les parts següents:

1) comencen desitjant que la salut de la família del destinatari sigui bona
2) continuen indefectiblement excusant-se d'haver tardat tant a escriure i donant-ne la raó
3) ara ve el cos de la carta, sovint força curt, amb alguna coseta sobre el temps, la salut de la família del remitent, menció d'algun encontre...
4) s'acaba donant molts records a tota la família, pares, germans..., del destinatari (d'això abans en català se'n deia donar expressions a...)
5) abans de la signatura o com a post data aquestes senyoretes sempre s'excusen de la mala lletra.

Déu meu, la mala lletra!!
Mireu aquí sobre (amplieu la imatge, si us plau!): la lletra és perfecta, de cal·lígraf i al final afegeix una ratlla on l'estrefà per poder dir "Haz el favor de no mirar la letra que es infernal".

Jo crec que això devia formar part de l'educació: excusar-se encara que no haguessin fet res malament. Una mica d'humilitat i una mica d'hipocresia.

Els temps de la correspondència (1)

Fa temps que estic trastejant amb papers antics. Vaig tenir ocasió de parlar-ne aquí.
Ara em proposo oferir algunes curiositats. Avui comencem amb un exemple d'escriptura creuada. Som al 1898.
Primer s'escrivia en rengles normals, i quan s'acabava el paper es girava el full 90º i s'escrivia en la nova direcció. En aquesta segona part les paraules i fins la lletra eren més espaiades, perquè es pogués llegir amb certa facilitat. No crec que es tractés d'estalviar paper, sinó de fer una cosa barroca i bonica com la d'aquí sobre, i de demostrar perícia cal·ligràfica.

L'antiga Sumèria (5) Tauletes de fang i altres coses

A l'exposició "Mesopotàmia abans del diluvi-3500-2100 aC" al Caixa Forum de Barcelona hi ha moltes tauletes de fang amb esciptura cuneïforme.
I també n'hi ha amb plànols de camps, i amb plànols de cases. Hi ha força referències a la construcció i als rituals amb què s'abordaven els fonaments d'una casa.

Es poden llegir transcripcions d'algunes tauletes, algun vers del Gilgamesh, la retòrica repetitiva...

Hi ha uns vídeos on es pot escoltar l'opinió de diversos estudiosos.

Un de molt interessant sobre el tractament de l'aigua a l'antiga Sumèria, sense aqüeductes, cisternes, ni tampoc clavegueres ni latrines.

Un altre sobre la "invenció" de Sumèria. Sembla que el fet que els europeus "descobrissin" les restes mesopotàmiques a començaments del segle XIX va fer que bolquessin les idees romàntiques sobre les nacions a aquella civilització. Ara aquesta visió està molt discutida.

Un tercer savi parla de la cultura a la zona i diu una cosa que me'n va suggerir moltes d'altres. A partir d'una determinada època se sap que ja ningú no parlava sumeri, però es continuava escrivint en sumeri. Explica el que suposa d'iniciació masculina el fet de sortir de casa la mare i anar a un món d'homes on s'ensenya als nois allegir i a escriure en una llengua que ja no es parla. També explica que l'escriptura sorgeix com una tecnologia necessària per al desenvolupament de quatre grans civilitzacions antigues: la maia, la xinesa, la sumèria, l'egípcia. Els quatre sistemes d'escriptura diferents que corresponen a aquestes quatre civilitzacions van sorgir independentment l'un de l'altre.

Encara en vaig veure un altre, però no sencer, sobre un enterrament a Ur, d'una reina que es va fer enterrar amb tots els seus servents (que evidentment van morir per a l'ocasió...!).

Hi ha també fotos i altres vídeos relacionats amb el tema. Destaco una sèrie de fotos d'aquests immensos deserts que havien estat la rica Sumèria, plans, sense punts de referència...
I un vídeo del desert, vist per satèl.lit, que mostra detalls de vida: aquí una construcció, aquí roderes de cotxe, allà uns solcs de... conreus? Em va fer pensar que, anant en avió per sobre el desert egipci, em va sobtar en un dia radiant veure allà baix un mini nuvolet i després un altre més lluny. Era l'ombra del fum d'un foc que algú, al mig del no res, feia per...  bullir l'aigua del te?

Acabo amb una recomanació. El llibre de l'Agatha Christie Come, tell me how you live, i en castellà Ven i dime cómo vives, que venen a la llibreria de la planta baixa del caixa Fòrum. No és cap novel.la, sinó que hi explica la vida que feia acompanyant el seu marit, que era arqueòleg i feia treball de camp a l'Irak.

Mapa de les llengües que es fan servir al Twitter

He vist aquest mapa a internet, sobre les llengües que fan servir els usuaris de Twitter. Estava focalitzat en l'ús del català, i a sota hi deia: Som diferents, no?

Després he buscat més hi he trobat el mapa sencer d'Europa amb el llistat de les llengües i els colors corresponents. Aquí sota:

I també hi ha mapes d'altres bandes i d'altres ciutats. Per exemple, el de Londres, aquí sota: una barreja impressionant de llengües...
Podeu mirar aquí, una web on trobareu més mapes d'aquest estudi. I aquí el mapamundi.

El GR92-Segon tram: Port de la Selva - Cadaqués

Després del primer tram de Portbou a Llançà, ens saltem el trosset fins a El Port de la Selva i fem el segon tram del GR92, de El Port de la Selva a Cadaqués.
Aquest tram travessa la part nord de la península del Cap de Creus, però per la banda interior. El mar es veu lluny entre els turons.

El paisatge està dominat per marges de pedra seca que aguantaven terrasses i més terrasses. Ho poso en passat perquè ara el paisatge és desolat, els marges estan abandonats i els antics conreus desapareguts. Veiem dos o tres marges amb desguassos, com un pontet que permet a l'aigua de la pluja escorre's pendent avall sense desfer el marge. Aquí sota en teniu la foto.

Les terrasses tenien principalment plantada vinya però amb la fil.loxera, la plaga que va matar la vinya europea i que va arribar a Catalunya cap al 1880, van començar a abandonar-se. La conseqüència va ser la proliferació de l'olivera, però sobretot el despoblament. Veiem alguns antics masos, abandonats.
En aquest interior de la península hi ha barrancs i rieres, ara seques, on hi ha una vegetació exuberant de lloc humid.  No fa molt que ha plogut força i trobem marques de porc senglars. En realitat, moltes marques, fa impressió.

Última cosa: a Cadaqués, un home que ajuda el mossèn a la catequesi dels nens ens informa que van venir xinesos a fer fotos i prendre mesures i vistes, per fer un cadaqués a la Xina! Es veu que ja l'han fet! (potser és un bon sistema, perquè si vénen tots els xinesos a Cadaqués...)

S'esmola l'enginy

No sé si el text que segueix, en alexandrins, cessures i tot el que cal, respon a la dita "Fer de la necessitat virtut", o a l'altra: "El hambre (crisi) agudiza el ingenio". En qualsevol cas, també l'he rebut per mail -és un d'aquests textos que corren per internet- i crec que agradarà als que hagin llegit -o hagin hagut de llegir- Corneille i Racine. 
(Recomanat: llegir-lo en veu alta.)

(La scène se passe dans les jardins du Château Bellevue, à Berlin. Angela von Mecklemburg et Nicolas de Neuilly se sont discrètement éclipsés de la réception offerte  par le roi de Prusse. On entend, au loin, les accents du quatuor de Joseph Haydn.)

Nicolas :
Madame, l'heure est grave : alors que Berlin danse
Athènes est en émoi et Lisbonne est en transes.
Voyez la verte Erin, voyez l'Estrémadoure
Entendez les Romains: ils appellent au secours !
Ils scrutent l'horizon, et implorent les Dieux.
Tous les coffres sont vides, et les peuples anxieux
Attendent de vous, Ma Dame, le geste généreux !
De leur accablement ils m'ont fait l'interprète :
Leur destin est scellé, à moins qu'on ne leur prête
Ce D-mark des Allemands sur lesquels vous régnez.
Cette cause est bien rude, mais laissez-moi plaider...

Angela :
Taisez-vous Nicolas ! Je crois qu'il y a méprise
Folle étais-je de croire à une douce surprise
En vous suivant ici seule et sans équipage
Je m'attendais, c'est sûr, à bien d'autres hommages !
Mais je dois déchanter, et comme c'est humiliant
De n'être courtisée que pour son seul argent !

Nicolas :
Madame, les temps sont durs, et votre cœur est grand
Vos attraits sont troublants, mais il n'est point décent
D'entrer en badinage quand notre maison brûle !
Le monde nous regarde, craignons le ridicule !
Notre Europe est malade, et vous seule pouvez
La soigner, la guérir et, qui sait ? La sauver !
Nous sommes aujourd'hui tout au bord de l'abîme
Vous n'y êtes pour rien, mais soyez magnanime !
Les Grecs ont trop triché ? Alors la belle affaire !
Qu'on les châtie un peu, mais votre main de fer
Est cruelle aux Hellènes, et nous frappe d'effroi !

Angela :
J'entends partout gronder, en Saxe, Bade ou Bavière
L'ouvrier mécontent, le patron en colère.
Ma richesse est la leur, ils ont bien travaillé.
L'or du Rhin, c'est leur sueur et leur habileté.
Et vous me demandez, avec fougue et passion
De jeter cette fortune au pied du Parthénon ?
Ce serait trop facile et ma réponse est non !

Nicolas :
On ne se grandit pas en affamant la Grèce
En oubliant Platon, Sophocle et Périclès !
Nos anciens nous regardent, et nous font le grief
D'être des épiciers et non pas de vrais chefs !
Helmut Kohl est furieux et Delors désespère.
Un seul geste suffit, et demain à Bruxelles
Desserrez, je vous prie, le nœud de l'escarcelle !

Angela :
Brisons là, je vous prie, la nuit est encore belle
Votre éloquence est grande et mon âme chancelle...
Mais si je disais oui à toutes vos demandes
Je comblerais la femme, et trahirais l'Allemande !

(Et ils s'éloignent,
chacun de son côté...)