dilluns, 30 de novembre del 2015

8.El document del dilluns. Ball


Aquí sobre un carnet de ball que porta impreses les  inicials EM o ME, segurament les de l'amo de la casa que feia la festa, no sabem en quina data.
Com funciona l'invent? El carnet contenia la llista de les peces de ball que tocaria l'orquestra i el noi s'apropava a la noia i li demanava el ball tal o qual, i ella accedia i anotava amb un llapisset el nom del noi, o bé devia dir "Ho sento, ja el tinc compromès". Ara em pregunto si els nois també tenien carnet per anotar els balls que els havien concedit; suposo que era el més pràctic per no ficar la pota.

Quant formalisme! Quan es feia la llista de nois i noies invitats a una festa, sempre hi havia d'haver més nois que noies, perquè ja se sabia que hi havia nois que no ballaven, i  no es tractava que cap noia es quedés asseguda a una cadira perquè no tenia "demandant".

Aquí a sota dues altres mostres de carnets de ball corresponents a les festes majors de Sant Feliu de Guíxols del 1907 i el 1913.
Fixeu-vos en els noms dels balls: vals, polka, mazurca, chotis... Són balls on els nois i noies no només es tocaven les puntes de les mans, com al rigodón o a la sardana, sinó que també s'agafaven una mica per la cintura i l'espatlla. Començava el "agarrao" i un període de més convivència entre homes i dones.
També m'he mirat els noms anotats. Hi ha bastants cognoms i alguns on diu "francès", "Palamós" -suposo que vol dir que és un que s'ha presentat dient que era de Palamós...-. I també hi ha un "Zutano", és a dir que la meva àvia ja no sabia qui era que li havia demanat el ball.



Acabo amb un dibuix caricatura trobat a Internet, justament perquè es tracta d'una polka, ball on s'agafaven per la cintura i se saltava molt.


(Aquí podeu veure tots els Documents del dilluns)
(I aquí els del Temps de correspondència)

diumenge, 29 de novembre del 2015

Premi Romà Planas i Miró de la Roca del Vallès

L'Almuth Gessner, guanyadora ahir a la Roca del Vallès de la 18ª edició del  Premi Romà Planas i Miró de memorials populars per la seva obra Más dura será la paz, i jo mateixa, que vaig obtenir una menció del jurat pel text Dels Dauchez, dels Vilà i dels Vilà Dauchez

També va obtenir una menció del premi l'obra Diario de Rusia 17.9.41 – 13.8.42, de Daniel Torra Ferrer.
18 anys del Premi Romà Planas i Miró de memorials populars

dilluns, 23 de novembre del 2015

7.- El document del dilluns. Sant Expèdit


Dins d'una capsa plena de cartes de començaments del segle XX, he trobat aquesta estampa de Sant Expèdit. N'he pogut entendre el significat gràcies a les explicacions de la Mònica Miró.

Quatre paraules sobre el sant:
Sant Expèdit, com el seu nom indica, és expeditiu, fa que les cartes que s'envien i que s'han de rebre circulin de pressa. Sempre el representen vestit de soldat romà, amb la seva faldilleta i amb una creu que en llatí diu HODIE (és a dir, AVUI), mentre que la sandàlia trepitja la cua d'un corb que crida CRAS (el mot llatí per dir DEMÀ), que se suposa que és el soroll que fan els corbs.

A l'església de Sant Jaume, a la banda mar del carrer Ferran, Sant Expèdit hi té dedicat un racó d'altar. Encara que la seva estàtua no trepitja cap corb ni es veuen lletres a la creu, és la que té més flors i més espelmes. Hi ha un cartell que diu "Depositen los votos en la caja" i, en efecte, a l'altra banda de la reixa de la capella hi ha un contenidor de plàstic amb papers escrits i doblegats. En uns temps tan descreguts i bolcats a les telecomunicacions, hi ha gent que per rebre notícies confia més en el sant que no pas en el servidor.
.
La meva parenta el 1911 esperava noves de l'Argentina, d'un home que se n'hi havia anat. Qui era i per què havia marxat és una altra història.

(Aquí podeu veure tots els Documents del dilluns)
(I aquí els del Temps de correspondència)

divendres, 20 de novembre del 2015

Vol Ras plega


(Cliqueu per veure el dibuix sencer)
Avui amb els Inky fingers hem anat al Poblesec a la seu del grup teatral Vol Ras. Joan Segalés ens han fet una classe sobre fruites per permetre'ns dibuixar-lo. I també ens ha explicat que pleguen. He sortit amb el cor encongit. 

dimarts, 17 de novembre del 2015

diumenge, 15 de novembre del 2015

6. El document del dilluns. Futbol

El qui està assegut exactament al mig de la primera fila i que té la pilota al davant és el meu avi matern. Ens situem al Clot, on vivia, cap al 1905, quan comença a jugar-se a futbol, un esport nou que arriba de l’estranger.

Hi ha dos detalls de la foto que criden l’atenció. En primer lloc, les faccions nòrdiques de molts dels jugadors: cabells i bigotis rossos, pell clara i un aire... diferent. Era un equip d’anglesos que treballaven en una empresa darrere la fàbrica de cerveses Damm.
A Internet he trobat ressenyes sobre la creació de clubs de futbol entre obrers catalans a començament del segle XX, impulsats per treballadors anglesos i escocesos, i també informació sobre el primer equip hispànic, format per britànics a les mines de Riotinto, a Huelva.

A casa els meus avis deien que l’avi, com a jugador, havia fet furor:“Fuerte como el acero, flexible como un junco, en una palabra, el alma del team...”, era una frase d’una gasetilla que descrivia una de les seves actuacions i tota la família se la sabia de memòria!

L’altre aspecte de la foto és la indumentària dels jugadors. El cinturonet de cuir que subjecta els pantalons m'ha xocat; i també el cos curiosíssim, que fa l’efecte d’una camisa amb una jaqueta per sobre, amb mànigues llargues i bufades, puny i botó. El rengle central de botonets i el coll de la camisa, que dos dels jugadors anglesos completen amb corbates, també és sorprenent. Per arrodonir l’estrany efecte que m'ha fet la, diguem-ne, samarreta, resulta que va ficada per dintre els pantalons i el cinturonet. No sé si aquest uniforme permetia ser flexible como un junco, però donava al futbol l’aire d’un esport de senyors jugat per treballadors.

Acabo amb una foto d'una rajola que té la Mariona Bigorra a casa seva. M'ha dit que és còpia d'una rajola de la dècada del 1930.


(Aquí podeu veure tots els Documents del dilluns)
(I aquí els del Temps de correspondència)

Beirut - París


divendres, 13 de novembre del 2015

dilluns, 9 de novembre del 2015

5.- El document del dilluns. Postals


Al primer document vaig parlar d'un àlbum de postals de la meva àvia. Avui en mostro una pàgina sencera.
Aquestes són del 1902, una sèrie de reproduccions de Ramon Casas.

N'hi ha més de modernistes, molt boniques, d'altres són "vistes" en blanc i negre de monuments o paisatges; hi ha sèries que són de costums: dones fent la bugada al riu, homes treballant manualment en diversos oficis; hi ha una sèrie de papes de Roma, una altra de diaris espanyols; n'hi ha de còmiques -nens que fan de jutges- i també de gatets; algunes són lleugerament picants -senyores guapes amb amples escots. Penjo una pàgina amb una sèrie de la saga germànica, amb Tannhauser, Siegfried i companyia:


Les postals estan escrites per la banda de la foto, i al revers hi figura només l'adreça del destinatari i el segell. Per tant, escriuen a les vores, respectant el dibuix. Però no sempre. Aquí sota en teniu una on no es segueix aquesta norma i que afegeix un vel de misteri:


I aquí una altra que fa servir el sistema de l'escriptura creuada. En aquest cas, a més de l'escriptura horitzontal i la vertical, hi ha una tercera direcció, en diagonal:


Es diuen coses intranscendents: "estic bé", "vosaltres com esteu?", "doneu notícies!", es feliciten, es diuen que han arribat sense novetat, hola i cucú. També hi ha els festejos i el desig de complaure el destinatari amb imatges boniques perquè completi aviat la sèrie. En una postal el meu avi li diu a la meva àvia: "avui és la tercera postal que li envio" (al començament es tractaven de vostè). He pensat en whatsapps lliurats un a un a domicili per carters atrafegats.

Les postals creen un nou fenomen: la recerca de corresponsals desconeguts que des de destinacions llunyanes t'enviïn postals. He trobat postals on algú diu que li han donat l'adreça de la meva àvia per poder intercanviar postals, d'altres que s'excusen per no poder correspondre (l'excusa més freqüent era dir que ja es tenia un corresponsal en aquella ciutat), i agraïments pel fet d'haver enviat una postal bonica per refusar la corresponsalia. El que m'ha impressionat en aquest àlbum és un fons de cosmopolitisme. Hi ha postals enviades des d'Atenes, San Juan de Puerto Rico, Londres, Buenos Aires, Tànger, Bucarest, París, Constantinoble, Palerm... En aquestes corresponsalies la llengua franca, mai millor dit, és el francès.

Una última reflexió. Encara que es tractava d'un intercanvi entre gent que fruïa d'una posició econòmica còmoda, hi ha un aspecte molt democràtic en les postals amb "vistes", que són la majoria. De quin altre mitjà es disposava a l'època per fer-se una idea de l'aspecte que tenien Àvila o Sant Sebastià, si no era a través de les postals?

(Aquí trobareu els altres  Documents del dilluns)

(Aquí podeu trobar els documents dels Temps de correspondència.)

dilluns, 2 de novembre del 2015

4.- El document del dilluns. Bombes

Avui comento una entrada en el dietari del meu avi a propòsit dels bombardejos sobre Barcelona del març del 1938. Però començo amb la contraportada del dietari de l'any anterior, el del 1937, perquè és com una premonició del que estava passant.  
L'avió, un aparell modern que ja començava a servir per a vols comercials de passatgers, s'estava fent servir per bombardejar la població civil durant la guerra. I justament el dietari dels magatzems El Siglo, que és el que el meu avi feia servir per anotar encàrrecs de la seva feina, duia avions a les cobertes.

Però la pàgina que transcric és la del dietari de l'any següent, dedicat al circ. En publico també la portada perquè trobo que respon a l'estètica de la dècada del 1930 (per cert, que els dietaris de post-guerra dels mateixos magatzems tenen un disseny molt pobre i molt trist; els bons dissenyadors devien ser tots republicans i s'havien exiliat o vivien amb el cap sota l'ala, perquè els anuncis de l'interior dels dietaris durant la dècada del 1940 són de pena).


El meu avi quan va esclatar la guerra va començar a escriure alguna nota del que anava passant, sobretot del que anava veient. I així, els fatídics dies 16,17 i 18 de març de 1938, quan els avions italians van estar bombardejant Barcelona cada tres hores, sense interrupció, i van causar nombrosíssimes baixes -875 morts i 1.500 ferits, civils-, va apuntar (ho transcric a sota):



Dijous 17.3.38 
Avui es el dia en que, per ara, ha sofert Barcelona el bombardeig mes fort i mes extens. Ahir ja va tocar a la porta del laboratori i a l’Escola Industrial. Avui ha tocat a la Universitat, plaça de Catalunya, Corts fins R Catalunya, ronda Universitat, pl de Catalunya, interior del casc [?], Tallers, Argenter, P de St Joan, etc, i els efectes han sigut terribles, doncs les cases tocades han caigut del tot i els voltants han sofert els efectes de les fortes trepidacions. A casa –potser efecte de la bomba caiguda al c. Consell de Cent prop de la Rbla- s’han trencat quatre vidres de la saleta del piano i un del balcó del despatx gran, el qual per miracle no ha fet mal.



Divendres 18.3.38 
A consequencia de tants i tan terribles atacs, tothom que pot fuig als pobles dels voltants o mes lluny. A casa en Feliu han marxat a Sn Llorenç Savall, el tio Joan a Terrassa, la Carmen a Sn Just, en Costa a Sn Cugat, etc., etc.



Dissabte 19.3.38 
D’una manera ostensible continua l’exode de la poblacio iniciat des d’abans d’ahir. Els pocs trens que surten van abarrotats aixi com els dels FC de Catalunya, que fan servei normal, pero sortint de Sarria. Tambe els tramvies i autobusos a Badalona i al Pla del Llobregat. No s’han sofert més atacs des d’ahir al demati. Vox populi es que hi ha una treva perque la poblacio pugui evacuar la ciutat.

La bomba que aquells tres dies va causar més mortaldat va ser la que va caure al carrer de Balmes cantonada Gran Via, a sobre d'un camió carregat d'explosius que transitava pel lloc (a davant del cinema Coliseum hi ha una escultura commemorativa del desastre). La força de l'ona expansiva va ser terrorífica: va arribar fins al pis on vivien, a la Rambla de Catalunya entre Mallorca i Provença. A un quilòmetre de l'emplaçament exacte de l'explosió encara es trencaven vidres.

(Aquí trobareu els altres  Documents del dilluns)
Aquí podeu trobar els documents dels Temps de correspondència.)