Al Born amb els Inky fingers

Amplieu la imatge

Al Born avui, amb el grup d'aficionats al dibuix. 

Hi ha una exposició sobre Montserrat Roig, amb fotos sobre els camps nazis, fotos seves fetes per Pilar Aymerich i la seva sèrie d'entrevistes Personatges a la televisió.
Tot molt ràpid perquè a les 7 tanquen.

Viena 19, final i descans.- La Venus de Willendorf i la "Fanny"

A la sala de les Venus paleolítiques només n'hi ha dues, la conegudíssima Venus de Willendorf, datada entre el 22.000 a 20.000 aC. i la menys coneguda Venus de Galgenberg (aquí sota), més antiga, de 30.000 anys aC. Mai no n'havia sentit a parlar, va ser descoberta el 1988 a Àustria, i per la posició de la figura que sembla que balli, la van anomenar Fanny, nom d'una ballarina austríaca. Es molt petita, de pedra verda i, en efecte, sembla que balli. Van trobar-la trencada però es veu que els trossos encaixen perfectament.

Viena 18.- Les figures femenines prehistòriques

Continuem al Museu d'Història Natural de Viena. Aquí sobre una figura del primer Neolític europeu, mitjan 5è mileni, la lady of Pazardzhik, del que ara és Bulgària (la boca no m'ha quedat bé). Aquí sota dues fotos meves amb més figures femenines del mateix tipus.

I ara la quantitat. No és mateix trobar una figureta que sis mil. Justament l'arqueòloga lituano-americana Marija Gimbutas parlava de 6.000 estatuetes femenines recenssades en la part sud-oriental d'Europa, datades del primer Neolític Europeu, abans de l'arribada dels pobles indoeuropeus. La quantitat és significativa, vol dir que hi ha una idea, una creença... que es repeteix, es difon, s'expandeix... La foto d'aquí sota és d'una vitrina on es mostren trossos d'aquestes figures, per recordar-nos que n'hi ha moltes.
(Parèntesi: al Museu arqueològic de París, que és als afores, es pot visitar la Salle Piette, que és el gabinet o museu que tenia el senyor Piette de peces prehistòriques, bàsicament del sud de França. La quantitat aclapara, fa entendre que allò era una cultura estesa, que repetia uns símbols, unes idees.)

Viena 17.- Prehistòria al Museu d'Història Natural. Ceràmica i símbols

Continuo al Museu d'Història Natural de Viena, a la secció de prehistòria. Començament del Neolític europeu, aproximadament 5.300 aC. Ja tenim cereals i farinetes, probablement llet i cervesa. Necessitem pots.
La ceràmica més antiga té incisions geomètriques, algunes de les quals també es troben a les figures femenines més antigues i a les peces d'os del Paleolític, és com si els atuells domèstics agafessin el relleu i passessin a ser portadors d'uns símbols, segurament importants i significatius, encara que no sapiguem què volien dir. Per exemple, els triangles i les ratlles de les tres peces de baix són formes que apareixen a les Venus del Paleolític, i les espirals de la ceràmica de dalt estan presents en les roques megalítiques escoceses.
Fa anys vaig escriure algunes notes sobre les teories de Marija Gimbutas i els símbols prehistòrics:
aquí, després d'una exposició sobre l'antiga Sumèria, 
aquí, des d'Escòcia,
aquí després d'una exposició sobre "Deesses" a Barcelona
i a moltes altres notes de les Venus prehistòriques.

Viena 16.- El Museu d'Història Natural. Hallstatt

Avui ,11 de setembre, aniré a la concentració. Posats a mirar enrere, avui a Barcelonetes tirem 3.200 anys enrere. O tot o res! (que no s'enfadi ningú)

El Museu d'Història Natural és de visita obligada. Només vaig "veure" una planta i m'hi hauria quedat tot el dia: minerals, meteorits d'una tona de pes, exposició de fotos dels planetes del sistema solar, reproducció a escala natural d'homínids, ancestres nostres...

El Museu inclou també la prehistòria, des de les troballes més antigues, de fa 30.000 anys, fins a les restes trobades a Hallstatt, que pertanyen a l'Edat del Bronze final i a l'Edat de Ferro (1.250-450 aC). Està molt ben explicat i és interessant saber que a Hallstatt hi havia una gran mina de sal (crec que ara encara s'explota, perquè al final de la mostra hi ha propaganda d'una companyia actual, que deu haver participat en el finançament de l'exposició).

És precisament gràcies a la sal que s'han conservat tantes restes d'aquesta cultura: les motxilles amb què es transportava la sal a l'esquena, que permeten ser buidades sense haver-les de descarregar, és a dir que s'inclinaven cap endavant i vessaven la sal per damunt del cap; les boines (sí, boines!) amb què es protegien el cap, els guants o protectors dels palmells de la mà, sabates, eines... Gràcies a la gran quantitat de restes d'ossos humans i als coneixements actuals, es pot saber quin tipus de feines manuals portava a terme cada grup humà, dividits per gèneres i per edats. La visita és com una classe de medicina paleontològica, amb radiografies que permeten saber a través de l'estat de les vèrtebres si es duien pesos al cap o a l'esquena; i també les marques que deixen els lligaments musculars als ossos que serveixen per saber si es feia força amb els braços...

Hi ha dos sales petites, amb il·luminació especial per centrar l'atenció del visitant: una és la de les Venus -preparo una nota a part-  i l'altra la de les peces d'or. Fan molt d'efecte. Els esbossos d'aquí dalt pertanyen a la "Sala de l'or".

El Camino de Santiago 62. A Coruña, el museu arqueològic

(Dibuix de ceràmica campaniforme)

Al llarg d'aquest camí he aprofitat per visitar algun museu arqueològic. Ara, quan sóc a A Coruña per agafar el tren cap a Barcelona, aprofito per visitar el que està situat al Castillo de San Antón.

Molt breu. Hi ha tres aspectes que normalment no trobem als museus arqueològics catalans:

El primer són aquestes esteles, mig estela mig megàlit, que normalment es clavaven a terra i, doncs, quedaven dretes. A León n'hi havia una de molt particular (ídolo del Tabujo). Aquí en dibuixo una altra, també amb figura humana esquemàtica. La inscripció DMS de la base fa referència a la invocació als Déus Manes, per tant ja hi ha contacte amb el món romà. És relativament moderna. Però els cercles concèntrics, els cercles puntejats i l'aspa ens remeten als símbols del Paleolític.

El segon aspecte són els anomenats petròglifs. Són gravats a pedres o roques en el sòl, de les quals només sobressurt una ínfima part a la superfície. Es veu que és un "fenòmen atlàntic". A Escòcia, com a Galícia, n'hi ha uns quants. A Barcelonetes en vam parlar a diferents notes:
El petroglif d'Achnabreck
Més sobre espirals i cercles concèntrics gravats a la roca
Sobre les idees que sorgeixen mirant símbols antics
Aquí, al museu de A Coruña, hi ha un intent d'agrupar els símbols gravats als petroglifos (vegeu esquema del full del museu, aquí sota). Diuen que la quarta columna representa puntes de llança i armes i que correspon ja a l'Edat dels Metalls (quan es feia servir el bronze i el ferro per a armes de cacera mentre que a l'agricultura es continuaven usant eines de pedra).
Això que segueix és de la meva collita: la primera i segona columna -món dels cercles, cercles concèntrics, espirals i puntejats-, així com l'últim símbol de l'última columna -la ziga-zaga-, són símbols que es troben en les manifestacions artístiques més antigues, en particular gravats a algunes de les figuretes femenines del primer neolític europeu, i que van passar a formar part de la decoració dela ceràmica neolítica.

El tercer aspecte present al museu també és especifíc del nordoest peninsular: la cultura dels castros o cultura castreña. Segurament heu vist fotos, sovint fotos aèries, de les bases circulars o ovalades d'aquestes cases que formaven els poblats o castros. Aquesta cultura celta castreña va entrar en contacte directe amb la cultura romana. A mi algunes pallozas m'hi han fer pensar.
Bé, amics, amigues, s'acaba el Camí i demà encara faré una breu reflexió.

El Camí de Sant Jaume 55. Símbols antics a les esglésies gallegues

Només dos apunts. El de sobre és un detall de la portalada de l'església romànica de San Roque a Melide. Els símbols gravats a la pedra no són en absolut religiosos. Poden semblar marques de picapedrers als carreus o els detalls que, multiplicats, formen les sanefes de la ceràmica neolítica.

A l'església romànica de Barbadelo, un cartell explica les vicissituts del temple i assenyala que "había habido comunidad masculina i femenina, como en Samos". A la portalada hi ha també símbols molt poc habituals a la iconografia cristiana. Un dels motius antics que hi apareix són els cercles entrellaçats, propis del món celta, que juga sovint amb circumferències i troncs imbricats.
En algunes esglésies on hi ha parets pintades més modernament, ja al segle XVI i XVII, tornem a trobar aquestes filigranes celtes, com si fossin símbols prehistòrics que haguessin perviscut fins molt tard.

Contrast: a Palas de Rei hi ha també una església antiga, San Tirso. Però a la façana principal, just a sobre la portalada hi han clavat un fanal d'enllumenat públic. A més: resseguint l'arc de la porta hi ha una tira de llum fluorescent (no l'he vist encès, però hi es). I a dins a l'església hi ha música: Qué será será, lo que sea ya sonará... La lletra m'ha semblat que està adaptada a les creences divines: o sigui que en lloc de dir lo que sea ya sonarà, diu una cosa del tipus lo que sea Dios lo dirà... Aquests de Palas tenen una església antiga però la tracten com si fos moderna.

Camí de Santiago 52. Samos

A Triacastela es pot triar de continuar per la vall de Sant Xil o pel monestir de Samos. Trio d'anar per Samos i pel camí veig un castanyer amb un cartellet que diu que té 800 anys. Més endavant passo pel costat d'altres espècimens que també tenen edats centenàries.

El camí que duu a Samos ofereix de cop i volta una vista del monestir des de dalt, es veuen totes les construccions allà baix i els dos claustres, tot com si fos un pessebre. Es tracta d'una vall tancada, com la de tants monestirs antics. Es triava una vall aïllada que permetés la vida retirada als eremites; és la idea del "desert" per fer vida espiritual. I és el mateix concepte que intenten reproduir els claustres
A Samos hi ha, doncs, un monestir benedictí amb dos claustres, un gòtic i un renaixentista. Però el que m'ha agradat més de visitar és l'ermita de San Salvador, que és una ermiteta diminuta del segle IX, allà a  a vora, segurament un oratori originari dels primers eremites, quan vivien en cabanyes individuals al voltant. Al costat té un xiprer descomunal, no sé si centenari o mil.lenari.

La guia que ens obre l'ermita ens diu que la porta d'entrada i la que dóna a l'espai de l'altar semblen mossàrabs, però que no està clar que ho siguin (mireu la foto). Diu que aquest cenobi, com d'altres, va ser fundat segurament per Sant Martin Dumiense, que al segle VI va venir de Portugal i va fundar diverses comunitats religioses. També explica que la litúrgia original era la de San Fructuós, una litúrgia hispànica. I que a finals del segle X ja vivien sota la regla de Sant Benet.

Es diu, es desmenteix per tal o qual detall i es torna a dir per tal altra raó, que a Samos originàriament hi havia comunitat masculina i comunitat femenina.

A l'oest europeu, on s'han guardat tants trets del món celta, aquesta possibilitat de les dues comunitats -masculina i femenina- fa somiar en un món antic amb tradicions ancestrals on l'incipient cristianisme es va estendre amb característiques ben diferents de les que va acabar tenint un cop oficialitzat i uniformitzat.

Més endavant, entre Portomarín i Palas de Rey, passant per un d'aquests pobles sense rètol, però que aclareixo que es diu Portos, creuo una pista que duu a un monestir o poble anomenat Vilar das Donas, un lloc on, segons especifica el rètol, hi ha ruïnes gòtiques i romàniques amb restes de pintures de figures femenines "que farien pensar en antigues comunitats religioses femenines". Un altre cop aquest fantasma d'un temps antic on la dona tenia tot un altre paper del que va tenir posteriorment.
Com que per anar-hi i tornar-ne hauria de fer una volta de cinc quilòmetres, segueixo el meu camí i em dic: "En una altra ocasió". De totes maneres em fa una mica de ràbia pensar que fa uns anys hauria tingut prou marxa per arribar-m'hi.

L'antiga Sumèria (6 i fi) Les mans

Les estàtues masculines sumèries tenen un creuament de mans fascinant. Formen una figura geomètrica de ratlles paral·leles i perpendiculars, que és una troballa estètica. Tenen "forma de símbol"!
Fi de les notes sobre l'exposició al Caixa Fòrum sobre Mesopotàmia, qua acaba el 23 de febrer.

L'antiga Sumèria (5) Tauletes de fang i altres coses

A l'exposició "Mesopotàmia abans del diluvi-3500-2100 aC" al Caixa Forum de Barcelona hi ha moltes tauletes de fang amb esciptura cuneïforme.
I també n'hi ha amb plànols de camps, i amb plànols de cases. Hi ha força referències a la construcció i als rituals amb què s'abordaven els fonaments d'una casa.

Es poden llegir transcripcions d'algunes tauletes, algun vers del Gilgamesh, la retòrica repetitiva...

Hi ha uns vídeos on es pot escoltar l'opinió de diversos estudiosos.

Un de molt interessant sobre el tractament de l'aigua a l'antiga Sumèria, sense aqüeductes, cisternes, ni tampoc clavegueres ni latrines.

Un altre sobre la "invenció" de Sumèria. Sembla que el fet que els europeus "descobrissin" les restes mesopotàmiques a començaments del segle XIX va fer que bolquessin les idees romàntiques sobre les nacions a aquella civilització. Ara aquesta visió està molt discutida.

Un tercer savi parla de la cultura a la zona i diu una cosa que me'n va suggerir moltes d'altres. A partir d'una determinada època se sap que ja ningú no parlava sumeri, però es continuava escrivint en sumeri. Explica el que suposa d'iniciació masculina el fet de sortir de casa la mare i anar a un món d'homes on s'ensenya als nois allegir i a escriure en una llengua que ja no es parla. També explica que l'escriptura sorgeix com una tecnologia necessària per al desenvolupament de quatre grans civilitzacions antigues: la maia, la xinesa, la sumèria, l'egípcia. Els quatre sistemes d'escriptura diferents que corresponen a aquestes quatre civilitzacions van sorgir independentment l'un de l'altre.

Encara en vaig veure un altre, però no sencer, sobre un enterrament a Ur, d'una reina que es va fer enterrar amb tots els seus servents (que evidentment van morir per a l'ocasió...!).

Hi ha també fotos i altres vídeos relacionats amb el tema. Destaco una sèrie de fotos d'aquests immensos deserts que havien estat la rica Sumèria, plans, sense punts de referència...
I un vídeo del desert, vist per satèl.lit, que mostra detalls de vida: aquí una construcció, aquí roderes de cotxe, allà uns solcs de... conreus? Em va fer pensar que, anant en avió per sobre el desert egipci, em va sobtar en un dia radiant veure allà baix un mini nuvolet i després un altre més lluny. Era l'ombra del fum d'un foc que algú, al mig del no res, feia per...  bullir l'aigua del te?

Acabo amb una recomanació. El llibre de l'Agatha Christie Come, tell me how you live, i en castellà Ven i dime cómo vives, que venen a la llibreria de la planta baixa del caixa Fòrum. No és cap novel.la, sinó que hi explica la vida que feia acompanyant el seu marit, que era arqueòleg i feia treball de camp a l'Irak.

L'antiga Sumèria (4) Els oferents

Deixo el tema femení, però continuo amb l'exposició sobre Mesopotàmia al CaixaFòrum de Barcelona.
Una de les coses més encantadores d'aquest tipus d'exposicions són les figuretes d'oferents o adoradors. Acostumen a ser molt senzilles.
(A museus i a les exposicions sobre art ibèric n'hi acostuma a haver moltes i són molt boniques: uns personatges amb caputxa i les mans obertes, unes dones amb ocells a les mans...´)
A la mostra mesopotàmica també tenen aquest toc naïf i he fet quatre gargots d'un bon home molt alt que porta tres bens: un al coll i els altres dos sota els braços.

L'antiga Sumèria (3) El ulls

                                                              (Podeu ampliar la imatge)

Continuem amb l'exposició del Caixaforum, Abans del Diluvi.
Aquestes figuretes són molt petites i segons les explicacions que les acompanyen, estan relacionades amb ulls que poden tenir poders sobrenaturals o que duen sort, etc.
També són molt antigues (4.000 a 3.800 aC.)  i m'han fet pensar que els ulls d'algunes de les anomenades "venus prehistòriques" tenen raigs al voltant del ulls, com la Venus de Gavà.
Aquestes dues figueretes també tenen al coll un "chevron" o galó, símbol que apareix igualment a moltíssimes figuretes femenines antigues. Aquests ulls, doncs, tenen sexe perquè el galó els feminitza.
A l'exposició, al costat d'aquestes figuretes, n'hi ha una altra de més gran. Vegeu-la aquí sota. Els ulls són més estilitzats, dos forats, però té "cos", és com una pera arrodonida. És més femenina (les altres, les petites fan pensar en aquell personatge de la pel·lícula E.T.!! i la gran fa pensar en un mussol, i aquí s'obriria una altra via simbòlica...).

                                                            (Podeu ampliar la imatge)
(Interessats en el tema, vegeu al blog Barcelonetes els arxius sobre Venus prehistòriques -que aborden el tema amb una visió molt ampla- i els arxius de la primavera estiu 2004).

L'antiga Sumèria (2) Figures femenines, triangles i "galons"

(Podeu ampliar la imatge)

Continuo amb l'exposició del Caixafòrum de Barcelona: Abans del Diluvi.
Aquí teniu una altra figureta amb bec-ocell i el símbol femení del triangle púbic. Orelles i pentinat amb forats. La mà sota el pit, oferint-lo, que també és un gest propi de moltes d'aquestes figuretes.

A sota una altra figura femenina, vista de davant i de darrera. Aquesta té un triangle púbic fet de puntets, i té marcada una creu en diagonal que li travessa el pit, com un collaret o guarniment, però en realitat és una variació dels galons o marques que porten al pit aquestes figuretes.
Aquestes marques apareixen a moltísimes d'aquestes figures, tant a Mesopotàmia com a la Vella Europa. Marija Gimbutas les anomena en anglès "chevrons" que en català podríem traduir per "galons". Segons ella són esquematitzacions del triangle públic, i apareixen també a la ceràmica neolítica.
Aquesta figureta té dues particularitats: els galons o collaret també li creuen l'esquena, i porta una mena de melena o trena que li baixa fins a mitja esquena.

 

(Podeu ampliar la imatge)

A l'exposició també hi ha una gerra amb tots aquests trets simbòlics de què parlem: cap femení a la nansa, amb bec i petits pits, una espiga que recorre el cos amb aquesta esquematització triangular, triangle públic, i les incisions al voltant de la guerra de grans triangles, amb "galons" a l'interior.

                                                                (Podeu ampliar la imatge)

(Continuarà) 
(Interesats en el tema, vegeu al blog Barcelonetes els arxius sobre Venus prehistòriques i els arxius de la primavera estiu 2004)

L'antiga Sumèria (1) Figures femenines i rèptils

 

(Podeu ampliar la imatge)

 Al Caixa Fòrum de Barcelona fan una exposició titulada "Mesopotàmia abans del diluvi-3500-2100 aC", fins al 24 de febrer de 2013. Molt interessant per a qui li agradi la història antiga.
Jo hi he anat atreta entre d'altres coses per l'interès que tinc de fa temps per les restes d'antigues creences entorn de la dona i de la feminitat.

Però quan entrem en períodes històrics... "malo!", hi ha poques restes.
La figureta que encapçala la nota és molt antiga (del 4500-4000 aC), amb "cap de llangardaix".
Els meus punts de referència són la lectura de Marija Gimbutas i les exposicions i museus que he visitat. El més característic d'aquesta figureta és el triangle púbic, marcat amb un tipus de triangle que també apareix a la majoria de figuretes de la Vella Europa i a la ceràmica neolítica; i l'altra característica és el cap. Els "caps d'ocell", amb nas-bec, són molt freqüents, però aquesta té cap de rèptil; no n'havia vist cap fins ara. Però la serp també és un símbol de la feminitat, que toca la terra, que s'hi arrossega. També potser perquè és sinuosa, flexible.

Vegeu aquí sota una "maqueta d'un santuari, amb tapa". És com una capseta de sabates, de fang. A dins hi ha unes escaletes que pugen a una mena d'altar. A la tapa i als costats de la maqueta hi ha serps.(Continuarà)

 

(Interesats en el tema, vegeu al blog Barcelonetes els arxius sobre Venus prehistòriques i els arxius de la primavera estiu 2004).

Camí de Santiago 37. Museus arqueològics de León i Astorga

(Cliqueu per veure la imatge sencera.)

El Museo de León, té una part arqueològica que està molt bé. Aquí sobre la peça estrella del museu, una estela funerària de l'època del Bronze, que anomenen el ídolo del Tabujo o Tabuyo, datat del 1.800a.C. (que em va fer pensar amb la Dame de St Sernin al museu de Rodez, a França). Ara he llegit que els erudits l'han relacionat amb aquest altre, trobat a Hernán-Pérez, a la província de Càceres.


(Informo que el nom de León no ve de cap lleó, sinó de legió, legió romana). Doncs bé, la part romana del museu és rica i hi ha força làpides funeràries amb les corresponents traduccions dels textos en llatí. Des que al Musée de la Civilisation Gallo-romaine de Lyon, llegint aquestes traduccions d'esteles vaig descobrir un cas de violència domèstica, me les llegeixo totes, a veure si faig més descobriments! En vaig anotar algunes al Museo de León, a San Marcos i al Museo Romano de Astorga (museu també molt ben muntat. Informo també que el nom d'Astorga ve de Asturica Augusta).
En general aquestes inscripcions a les esteles comencen amb una dedicatòria als Déus Manes, diuen els noms del mort, l'edat, alguna cosa de la seva condició, i donen el nom de la persona que erigeix el monument. Alguns acaben amb la invocació: Que la terra et sigui lleu.
Són com històries. Escolteu-ne algunes:

-Lucio Octavio Magio, hijo de Lucio de la tribu Pupina, natural de Beziers, de 37 años de edad, 19 de servicio, soldado trompeta de la legión...

-A Lucio Valerio, liberto de Lucio, tartamudo, de 56 años de edad, de profesión inspector del vuelo de las aves (adivinador)...

-A (no sé qui), gramàtico...

-(una estela feta erigir per: su liberto)

-A Lide, [esclava] de Quinto Lusio Saturnino, de 28 años, aquí está enterrada.
Taumasto procuró que se hiciera para su contubernal. Que la tierra te sea leve
(Aquesta té un rètol explicatiu al costat: es tracta de dos esclaus grecs que viuen a Astorga. Els esclaus es veu que no podien casar-se, per tant s'aparellaven en contuberni. Taumasto no pot dedicar l'estela a la seva esposa, sinó a la seva contubernal).

El camí de Santiago 19. Atapuerca

(Aquesta imatge no és meva -massa ben beta! L'he trobada a la xarxa i és de Antón Hurtado. Són els bosquets de la Sierra de Atapuerca.)

(Intentaré acabar aquest Juliol les notes sobre el tros del Camí de Sant Jaume que vaig fer l'any passat.)

A l'etapa abans de Burgos, vaig veure que el Camí passa molt a prop del jaciment prehistòric d'Atapuerca i vaig telefonar per conèixer els horaris. L'endemà hi havia una visita guiada a mig matí i vaig decidir anar-hi. Vaig marxar el més tard possible de l'alberg de San Juan de Ortega, a les 8h del matí, que és quan tothom ja ha de ser fora. Hi havia només sis quilòmetres fins a Atapuerca i vaig haver d'entretenir-me per fer temps i arribar-hi a les onze. O sigui que vaig poder llegir les inscripcions de tots els monolits commemoratius que hi ha en un camp a l'entrada del poble.


Un dels monolits té una placa que diu que la pedra pesa 2.500 kgs. i que va ser aixecada per membres de les excavacions i per habitants del poble, seguint "los métodos prehistóricos". 
Un altre dels monolits està dedicat "A Emiliano Aguirre, padre e impulsor del proyecto científico de Atapuerca. Gracias a ti aquí hubo, hay y habrá tesis". La frase és bona.
Vaig començar a veure que els tres arqueòlegs que dirigeixen les excavacions, tenen imaginació, Juan Luis Arsuaga, J.M. Bermúdez de Castro i Eudald Carbonell.

A les 11h era al Centro de visitantes (un local massa luxós pel meu gust, fet amb unes mides, sales, espais per això i per allò que denotaven que hem passat per un període de vaques molt grasses i hem pecat de megalomania). Com que vaig d'observadora multidisciplinar, vaig preguntar a les noies que venen les entrades si aquelles sales de reunions i conferències es feien servir i em van dir que no, que estava previst que s'hi fessin fòrums, convencions i demés, però que de moment no s'ultilitzaven. M'ho vaig apuntar al cap i us ho explico ara. De totes maneres és l'única cosa negativa que us diré.  


D'allà ens van portar en autocar fins a un poble, a uns 18 Km., que es diu Ibeas de Juarros, situat dins la Sierra de Atapuerca i d'allà a l'entrada del jaciment. Vam caminar per una zona elevada des d'on es veu el jaciment, com es treballa i també vam veure un meeting a peu d'obra entre l'Eudald Carbonell i una dotzena de... savis? que també visitaven el jaciment però per la zona de baix de la rasa.

Algunes coses, que potser ja han sortit en reportatges televisius, però que jo desconeixia i que vaig trobar interessantíssimes:

Origen de la descoberta: Al segle XIX una companyia anglesa que volia transportar mineral de ferro des d'unes mines de la Sierra de la Demanda cap al nord industrial d'Espanya, va tallar (fer una rasa o trinxera) la Sierra de Atapuerca per fer-hi passar un ferrocarril. A simple vista van quedar al descobert diversos estrats d'activitat prehistòrica. Es veu que la gent de per allà hi recollia ossos i altres coses, però que va ser sobretot Emiliano Aguirre qui primer va veure la importància del lloc per a l'arqueologia científica, cap al 1976.
(Sigui dit de pas, avui dia segurament estaria absolutament prohibit fer una rasa com la que es va fer per permetre el pas d'un ferrocarril.)
 
Lloc estratègcic: la Sierra de  Atapuerca es troba en un lloc considerat estratègic pels prehistoriadors, ja que pot ser lloc de trànsit entre les conques de l'Ebre i del Duero, i entre la Serra Ibèrica (Serra de la Demanda) i la Cordillera Cantàbrica. A prop hi ha el riu Arlanzón, on era molt fàcil abastir-se d'aigua i caçar-hi, perquè s'hi trobaven animals que hi anaven a beure. La serra d'Atapuerca, doncs, devia ser una zona important de pas. Es possible que aquesta situació fes que s'hi hagin trobat restes prehistòriques pertanyents a un període que abraça més de 800.000 anys.

Situem-nos: Tenim d'una banda l'anomenat Home de Neandertal, un tipus d'home que va viure a Euràsia entre el 230.000 i el 28.000 a.C. Va coexistir durant uns 5.000 anys amb l'anomenat Homo Sapiens del qual s'han trobat restes a Europa a partir del 33.000 a.C. Aquest Homo Sapiens, per entendre'ns, som nosaltres, els actuals habitants dels cinc continents.
Sobre el tema ¿Com va ser que es va extingir l'Home de Neandertal i es va imposar l'Homo Sapiens? s'han dit moltes coses i hi ha teories diverses. He vist que els dos pols de l'explicació estan en pugna. Un: es van extingir perquè devien entrar en contradicció amb l'Homo Sapiens; sobreviu el més fort, el més adaptat (en pla Darwin). L'altre: no té perquè haver-hi hagut violència o domini, fins i tot hi va haver creuament entre les dues espècies (posició més "buenista" que es diu ara). El cas és que el que va desaparèixer va ser el Neandertal i no el Sapiens. En aquesta visita m'he assabentat d'una cosa molt curiosa: la població europea té entre un 1% i un 4% de genoma de l'Home de Neandertal. O sigui tenim (tinc!) entre un 1% i un 4% de genoma de l'Home de Neandertal
Hi ha un altre espècimen més antic, anomenat Homo Hildenberguensis, que seria un ancestre de l'home de Neandertal. Va existir entre el 600.000 i el 250.000.
A Atapuerca han trobat restes d'un nou tipus més antic encara, que han anomenat Homo Antecessor, que devia existir cap al 800.000 i que fan pensar en un ancestre de l'home Hildenberguensis. Cada cop més enrera, cada cop més lluny!


Geologia: El tipus de roca calcària ha permès, per erosió deguda a l'aigua, la formació de coves i avencs subterranis que van constituir trampes naturals per a animals i que van ser utilitzades per aquests primers homes com a dipòsits de cadàvers. Posteriorment aquestes cavitats han estat reomplertes de manera natural per materials que s'hi han sedimentat i s'anomenen dolines.
Rebre l'explicació de com s'investiguen aquests amuntegaments d'ossos i de les conclusions a què s'arriba, és apassionant.

Només un detall: a un dels avencs plens d'ossos d'animals caiguts per accident, s'hi podia entrar gatejant per un forat lateral. Hi entraven alguns mamífers carronyaires i també alguns humans. Per les marques dels d'ossos es pot saber si els carronyaires eren animals (deixaven marques d'urpes) o humans (deixaven marques de destrals). Resulta curiós que quan s'ha fet l'estadística dels ossos dels animals caiguts s'han trobat a faltar molts caps i moltes potes. Vaja, que sobretot hi ha carcanades! Això significa que els humans s'enduien els caps i les potes, més fàcils de tallar i de transportar.

Troballes:
Les troballes són contínues. S'excava del 15 de juny al 15 de juliol. Em vaig preguntar: per què un períde tan curt? per falta de pressupost? No! És que es troba tant de material que fan falta els onze mesos restants per analitzar-lo.

El Parc d'interpretació Arqueològic es troba al costat del Centre de Visitants i s'hi fan demostracions de tècniques prehistòriques: et fan una destral davant teu, fan sonar una mena d'instrument musical, llencen una fletxa amb un propulsor, t'encenen foc... Les persones que ens fan les explicacions i demostracions, tant aquí com al jaciment són arqueòlogues i parlen en tot moment amb coneixement de caua.

Aquesta visita a Atapuerca s'ha d'allargar anant a  Burgos a visitar el Museo de la Evolución. Es va fundar arrel dels descobriments d'Atapuerca, s'hi exposa entre altres el material trobat a les excavacions i els directors, crec, són els tres magnífics del jaciment. S'hi han degut d'invertir molts diners, però el resultat és de qualitat.

Ball pagès a Formentera

A Formentera he tingut ocasió de veure davant l'església de Sant Francesc Xavier una demostració del ball pagès. Unes quantes parelles habillades amb vestits tradicionals, acompanyats de tres músics amb instruments molt primitius, fan uns balls... xocants. Elles miren sempre a terra, en una actitud molt i molt continguda, fan passets petits, com de nines autòmates, en algun ball s'agafen les faldilles o s'estiren el davantal de banda a banda, en un altre tanquen les mans ajuntant les puntes dels dits cap amunt, són només lleus variacions. Ells, en canvi, són molt actius, salten, alcen les cames gairebé com si ballessin un aurresku, somriuen i miren descaradament les dones mentre fan les cabrioles, repiquen unes grans castanyoles i s'acosten a les noies en actitud de gresca provocadora.

 

En un ball hi ha només una parella, en un altre n'hi ha moltes, i hi ha també un ball amb un noi i dues noies. També n'hi ha un on la parella al final es toca les mans i ella... somriu! (aquest em sembla que és el de casament).

Doncs res, primer he pensat Això és un ball d'abans que les noies haguessin de tenir dot per casar-se. Després he pensat en alguna cosa més antiga, en un ball d'ocells, o sigui un paó conquistant la femella i ella fent-se la que no acaba d'estar per la labor. Ara he mirat a internet i es veu que hi ha més gent que troba que aquest ball té alguna cosa de conquista entre aus. Com que a Formentera hi ha un sepulcre megalític, Na Costa, de l'època neolítica, d'aquests que a mi m'interessant tant, un sepulcre fantàstic, ben conservat... no m'he pogut estar de pensar que en aquestes illes hi ha vingut tothom, però que no tots han substituït completament el d'abans, segur que deuen haver quedat en peu coses de cada un d'aquests pobles. Uns que coneixem hi han deixat la barretina, però potser els de Na Costa hi van deixar alguna cosa més antiga.

(Anècdota: en un dels balls hi ha una noieta que va amb samarreta, short i sabatilles de platja. Acabat el ball, aplaudeixo -no sóc l'única- i la dona gran que tinc al davant es gira a mirar-me, inquisidora. Jo dic amb veu interrogativa: Molt bé, no? Ella em contesta tallant: No! Malament! Jo: Malament? Per què? Ella: Perquè totes han de dur roba pagesa, si no l'any que ve les altres tampoc no en voldran portar. Aquí acabem la conversa.

Després en un altre ball hi ha un home jove amb espardenyes, però amb un pantaló de ciutat, corbata de ciutat i un barret com si fos d'una pel·l.icula de detectius dels anys 50. Va vestit com si diguéssim d'americanu. A la senyora de davant no sé si això li sembla malament o ho troba tolerable.)

NÀPOLS 17. Exposició al Banco San Paolo. Dones masculines a la ceràmica grega

Passant per la Via Toledo trobem la central del Banco San Paolo, instal.lat al Palazzo Zevallos. Hi ha una exposició d'un únic quadre, un del Caravaggio. Entrem, i pugem cap amunt, perquè la sala d'exposicions és dalt de tot d'una escala monumental.

El Caravaggio és el martiri de Santa Úrsula. Molt maco, molt efectista. Ara això es fa: s'exposa un únic quadre i al voltant es donen explicacions, història, comparacions. Es focalitza. Em sembla bé.

Al costat, hi ha una sala amb una exposició de ceràmica grega (Col·lecció de Intesa Sanpaolo) que es diu: Le ore della donna. Doncs a mirar ceràmica grega amb representacions femenines.
Hi ha una ceràmica amb una dona pintora. Interessant.
Més endavant una ceràmica amb dones que s'estan rentant. Un rètol explica que és l'única situació en què a la ceràmica grega es representen dones comunes, no deesses, despullades. A la ceràmica en qüestió les dones pintades estan molt masculinitzades, com podeu observar en la foto d'aquí sota. Un altre rètol explica que el cos despullat sempre era associat als herois i que si les dones es rentaven i tenien el cos despullat havien de ser cossos musculosos... no queda gens clar que aquests cossos femenins-masculins segueixin cap lògica.

I després hi ha algunes ceràmiques amb unes deesses o personatges angèlics femenins, però que tenen penis, que ens deixen de pedra. L'explicació dels rètols corresponents també és molt confusa. No m'agrada gens, em sembla com una traïció a la tradició de les antigues deesses, a l'antic culte a la feminitat i al cos de la dona. :-( Aquests grecs eren tremendos amb el seu amor a la masculinitat.
(Al museu arqueològic hi havia un aprell de frescos romans amb dones amb pit i penis i estaven retolats com a Hermafrodites).


Aquí sota dues fotos d'aquestes ceràmiques:

NÀPOLS 15. Pompeia

Fa anys a Barcelonetes, arran d'una exposició que es deia Un dia a Pompeia, vaig escriure una sèrie de notes, que rellegides sis anys després, continuo trobant recomanables    :-)

Un dia a Pompeia 1
Els llums d'oli Un dia a Pompeia 2
El termopolium de Lucius Betulius Placidus (primera part) Un dia a Pompeia 3
El termopolium de Lucius Betulius Placidus (segona part) Un dia a Pompeia 4
Símbols. Un dia a Pompeia 5

En aquest viatge a Nàpols, hem dedicat un dia a anar a Pompeia.

Alguns comentaris:

Comencem per la visita de la Vil·la dels Misteris, que és una casa de camp on es produïa vi, fora muralles, molt gran, on vivia en el moment de la tragèdia una família d'amos cultes, a qui agradava fer un tipus de vida més antic, a l'estil grec, fins i tot -diuen- més intel.lectual. Es una vil.la coneguda per les pintures murals del triclinium o menjador, que representen escenes segurament relacionades amb la iniciació a algun culte. He llegit interpretacions diverses: ritu d'iniciació dionisíaca? ritu d'iniciació matrimonial? Crec que també atreu l'atenció perquè hi ha un parell de figures femenines que semblen estar patint una flagel.lació i això ha despertat més especulacions. En qualsevol cas es tracta, no només d'unes pintures bellíssimes, sinó que també són imatges "fortes", en el sentit que es nota que tenen molta càrrega simbólica, que són trascendents, que hi ha misteri. Veritablement impressionen.

Durant la visita ens topem amb el thermopolium de LUCIUS VETUTIUS PLACIDUS, i m'adono que és el thermopolium de què vaig parlar a les notes referenciades abans. Jo havia tret les informacions d'una conferència i vaig entendre malament el nom: l'amo no es deia BETULIUS, sinó VETUTIUS. Rectifico.

En aquest mateix carrer del thermopolium hi ha una altra casa amb pintures sobre la paret que dóna al carrer: unes lletres negres sobre fons color sang i unes àmfores, segurament l'anunci d'un altre thermopolium. Encara al mateix carrer uns grans cartells expliquen les excavacions que s'estan duent a terme en una finca: s'hi estan trobant restes de l'any... 3.500 a.JC.! Estem parlant del primer neolític europeu! Això m'impressiona molt, perquè és civilització sobre civilització, pòsit de moltes persones, de molta cultura, molts anys de vida comuna, de vida en societat.

Les excavacions que es duen a terme a moltes de les cases fan que no es puguin visitar força de les vil.les que s'anuncien a les guies. Tinc la sensació que és un immens jaciment on ens deixen pagar i entrar als turistes però que no hi hem d'empipar. Silenci, els arqueòlegs treballen.

La mida de la ciutat aclapara. Penses: aquí no es coneixia tothom ni molt menys, això era una ciutat gran de veritat. Has de fer abstracció del que veus i imaginar-te que els carrers estaven coberts amb tendalls (als murs s'han trobat els forats on es posaven els pals que aguantaven les veles), que les cases i botigues tenien portes i porticons que es treien al matí i es tornaven a col·locar al vespre (també hi ha les marques a la pedra). Una altra cosa que cal imaginar és l'aigua bruta corrent per l'empedrat dels carrers.

Aquestes pedres elevades i planes que semblen passos zebra ajudaven a no mullar-se la vora de les túniques i togues, perquè els carrers devien ser gairebé clavegueres a cel obert.
És curiós que no vaig saber trobar cap llibre a la botiga de la sortida que tractés el tema de les aigües negres. Només en una de les finques hi vam veure una comuna. Potser hi ha més llocs on quedin latrines, del tipus de les que es poden veure a altres jaciments arqueològics. Però aquí no les vam veure. I aquesta única era justament al bordell més famós de Pompeia, exigu i il.lustrat, visitat i fotografiat per tothom.Faré una altra nota sobre el museu arqueològic de Nàpols, però avanço que aquests minifrescs amb posicions eròtiques que hi ha a sobre les portes de les quatre o cinc minihabitacions d'aquest minibordell, els fabricaven en sèrie, per abastir les múltiples cases de prostitució. Al Museu se'n poden veure d'altres de pràcticament idèntics als de Pompeia. Dit sigui de pas: a Pompeia calculen que hi havia uns 80 locals d'aquest tipus.  

Es pot veure més d'un panificio o forn de pa, que tenien la particularitat de ser llocs on a més es molia la farina. Els molins són dues pedres com les de l'apunt d'aquí al costat. La pedra de dalt té uns sortints que permetien ficar-hi un pal per lligar-hi un burro (o un a cada banda). (Torno a pensar en la neteja i en els excrements dels ases al terra del panificio).
També està assenyalada una fàbrica de sabó.


Acabo la visita a Pompeia amb el dibuix d'uns caradures al tren de tornada.
 

NÀPOLS 13. Ercolano

Com és ben sabut el 24 d'agost de l'any 79 d. JC. una erupció del Vesubi i una pluja de cendres va cobrir tres ciutats -Pompeia, Herculanum, Stabbia.
La visita a  Herculanun és molt interessant. A un costat de les ruines comença la ciutat moderna, Ercolano, i queda molt clar que per allà sota continua la lava i les restes de l'antiga vila...
Plovisqueja, hi ha poca gent, el jaciment té unes mides relativament assequibles... És una visita reeixida.
A remarcar les nombroses restes de pintures a les parets de les cases i també algunes restes al carrer.
Aprofito per publicar alguns esbossos fets a les ruïnes.

A les termes femenines, hi ha un mosaic molt bonic del rapte d'Europa, aquí sota;

També hi ha un detall particular a l'apoditerium -sala on les banyistes es despullaven- d'aquestes termes. És una cambra amb bancs contra la paret i a la part de dalt hi ha uns prestatges amb separacions, que són com les taquilles de la roba, aquí sota:

Acabo amb un dibuix d'un thermopolium, que era un establiment on es podia beure i menjar -fred i calent-, a peu dret. És molt curiós perquè la part de dalt del mostrador està feta de trossos de marbre encastats, en canvi la paret vertical del mostrador és de totxo. És com ara, la barra del bar és de marbre i el cambrer sempre hi està passant un drap humit per netejar i tenir-ho ben polit..

Ens vam mirar i remirar les grans cassoles encastades al mostrador -es veu que hi havia cigrons, faves, mongetes cuites i altres coses així-: hi cap bé un cullerot per treure les faves i servir-les, hi cap bé la mà i el braç, per netejar bé l'interior. És un sistema que protegeix les cassoles de ceràmica i permet que estiguin a prop d'on se serveix la clientela. Fa molta gràcia, perquè en realitat s'assembla molt als bars actuals, amb un mostrador tancat que facilita el contacte entre venedor i clientela, però que també és una barrera clara. A més el fet que el comerç estigui tan obert al carrer encara reforça més la similitud.