Museu de la Vida Rural a l'Espluga de Francolí

A l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà) hi ha un museu dedicat a la vida rural i a les feines del camp, i m'havien dit que era nou i que estava bé.
En efecte, és modern, està bé i és molt interessant.

La primera sorpresa ha estat veure que no és un museu públic, sinó un museu privat, construït per la Fundació Carulla. A l'entrada hi ha un panell explicatiu de les activitats industrials i de mecenatge de Lluís Carulla, que era fill de l'Espluga. M'impressiona el personatge, propietari de Gallina Blanca i d'Avecrem, entre altres, que en lloc de gastar-se les plusvàlues en Alfa-Romeos, iots o golfs, munta l'Editorial Barcino, la Fundació Carulla, ajuda a posar en marxa l'Omnium Cultural i emprèn altres iniciatives culturals de caire catalanista. Aquest museu és una prova de tot això.

Què hi ha al museu? Les sales, peces i vídeos abracen des de l'antropologia, els cultius, les tècniques, els oficis de suport a la pagesia, el transport, la natura salvatge que envolta els camps (la sala on he fet aquests dibuixos), el comerç... fins a la mecanització i la producció moderna, els perills ecològics i els reptes actuals.

A l'acabar la visita hi ha una sala d'exposicions temporals. Ara i fins a començaments del 2019 hi ha una mostra de fotografies de la Dust Bowl, nom que pren l'immens desastre ecològic a les Grans Planes dels Estats Units durant la dècada del 1930.

(A l'agost el museu també està obert el dilluns al matí)

Vicente Blasco Ibàñez

D'un viatge fa pocs dies:
A la platja de la Malvarrosa, a València, hi ha la casa de Vicente Blasco Ibáñez, un edifici d'estil neoclàssic del 1904, amb una gran balconada al primer pis, sostinguda per pilastres i cariàtides. Contra el cel absolutament blau i just davant del mar, fa molt d'efecte.
A dins hi ha alguns objectes de la seva família i una exposició permanent sobre les seves facetes d'escriptor, editor, polític i home de món. Interessant.

Algunes imatges per explicar la història:

 Don Vicente

 

En família 

Casa seva a la Malvarrosa

 A la presó, arran d'un article sobre la Guerra de Cuba, el 1896.

 Portades dels llibres de la seva editorial Prometeo

Publicació del llibre de Darwin per la seva editorial Prometeo, quan estava prohibit per l'Església.

 

 A l'àlbum familiar, fotos de Vicente Blasco Ibàñez en actes polítics, envoltats de multituds  

 Durant la Primera Guerra Mundial, visita a França el front i les trinxeres, i escriu Los cuatro jinetes del Apocalipsis. 

 

 El seu viatge al voltant del món a bord del Franconia, durant sis mesos

 Propaganda d'una de les pel:lícules rodades a Hollywood sobre els seus llibres

Teixit copte al MNAC

A la part d'art romànic del MNAC, a Montjuïc, aquest diumenge vaig descobrir aquesta imatge tan particular. Mai l'havia vista. És un tros de teixit copte del s VI-VII, d'Egipte. Procedeix del "llegat de Joan Estelrich" de l'any 2000. El rètol diu; "Paniske, versió femenina del déu Pan" (??). He trobat la referència d'un article sobre el tema, però no he pogut entrar a llegir-lo.

El Rec Comtal i comprar verdura als últims horts de Barcelona

FA vuit dies vaig assistir a un itinerari organitzat pel Museu d'Història de Barcelona. Es tractava de resseguir el Rec Comtal des de Montcada fins a la Trinitat Vella i entendre els diferents plans hidràulics: el medieval, el del segle XVIII i el del segle XIX. Molt interessant. I guiat per una geògrafa entesa i apassionada en la matèria.

Jo no havia trepitjat mai el barri de Vallbona (Districte de Nou Barris), tancat entre autopistes. Ni havia vist el seu petit parc per on passa el Rec. Ni sabia de l'existència de l'àmplia zona d'horts anomenada La Ponderosa que pertany a aquest barri, ni sabia que els horts són regats amb l'aigua del Rec, ni que cada dia de 9h a 14h, diumenges inclosos, a l'entrada dels horts venen la verdura que cultiven. Vegeu aquí sota una foto de La Ponderosa, amb blocs de pisos de Santa Coloma al fons.

Una dona de Sant Andreu que venia de comprar-ne, ens informa, entusiasta:
-Tenen tot el que és de l'època, i sense passar per càmeres!
-I els preus?
-Vejam, barats no ho són. Però és verdura regada per l'aigua del Rec Comtal!
(Un dia d'aquest hi aniré a comprar-ne).

I acabo amb la tercera fotografia de les que va fer Carme Cases; una última foto insòlita: en un dels horts marginals, força més enllà dels de La Ponderosa, hi ha unes fustes i resulta que es tracta de... un pont llevadís!! per creuar el rec i poder arribar a l'hort. A la foto el pont està aixecat.

La Granja de San Ildefonso (Segovia). Més sobre la Fàbrica de Cristales

Una de les sales de la Fábrica de Cristales exposa multitud de botelles i garrafes comunes. Algunes de les visions són un homenatge al pintor Morandi. Mireu les imatges del seus olis.

La Granja de San Ildefonso (Segovia). La Fàbrica de Cristales

A La Granja he visitat la Real Fábrica de Cristales. És una instal.lació molt interessant tant pel que fa a les peces històriques que conserva, les demostracions de producció de vidre artesanal, les exposicions de vidres contemporanis, el procés de fabricació...
Avui el dibuix de l'estàtua de Carles III, rei sota la influència del qual la Fábrica de Cristales va tenir gran desenvolupament. És una estàtua moderna, gairebé caricaturesca, molt bonica, que es troba a la sala de la cúpula central.

Treure el suro de les alzines sureres

He trobat aquesta imatge a internet, però no sé on està situat aquest mosaic tan original. En tot cas va bé pel que vull explicar.
Aquest dissabte passat al poblet empordanès de Llofriu, al costat de Palafrugell, van celebrar la Festa del suro, amb activitats diverses: mercat artesanal, visites guiades literàries pel món de Josep Pla, una passejadeta per les Gavarres, i sobretot una demostració de com es pela una alzina surera.
Fa ja molts anys un amic del batxillerat, que estava estudiant Biològiques, es va trobar fent la mili a Extremadura i rebent un encàrrec ben compromès per part del seu superior jeràrquic: "Como Vd és científico, ocúpese de sacar el corcho de los alcornoques de esta finca, que és del Ejèrcito. Coja los hombres que necesite". Ens deia: "Mai no m'ho havien explicat ni mai se m'havia acudit pensar-hi: com es pelaven els suros".
Doncs a Llofriu vam poder veure com es fa. Un parell de bosquetans amb aspecte autèntic van donar uns cops de destral horitzontals i verticals a la base d'una alzina, cada un treballava per una banda. Molt aviat van deixar de picar, i amb el mànec de la destral, que acaba en forma de tascó, van fer palanca entre el tronc i el suro. En pocs minuts tenien dos trossos de suro a terra.
Algunes explicacions rebudes: no s'ha de ferir el tronc de l'abre, se l'ha d'stressar com menys millor. El primer cop que es pela un suro el que s'obté s'anomena pelegrí i és d'una qualitat inferior. Quants anys tarda a refer-se el suro? Uns 14.
Després en una petita exposició a Llofriu sobre el tema, un dels nostres amics ens explica alguns aspectes del procés. Ell es va criar a la Selva en una fàbrica de suro, on el seu pare era el vigilant, i diu que els fardos de plaques de suro, ben lligats amb filferro, es bullen per netejar-los i poder-los aplanar. Després ens ensenya com es tallava "l'esquena" dels cubs de suro, és a dir la part més exterior i més lletja. Per fer taps de xampanys es tallaven rodanxes i després s'encolaven. I ens parla dels accidents que hi havia, els dits que es perdien. "No us explicaré res morbós, només que un cop jo anava amb el motxo fregant el reguerot de sang, darrera el treballador". També explica que antigament la feina la feien artesans que se n'anaven en grup amb els seus coves i les seves ganivetes a treballar vora el riu. Amb un porró a la vora. "Tenien fama de ser molt borratxos". A vegades mentre tots anaven fent taps i tirant-los al propi cove, n'hi havia un que els llegia el diari en veu alta. De tant en tant els treballadors llençaven un tap acabat de fer al cove buit del lector. Com si fos un pagament. Vaig conèixer un home molt gran a Barcelona, científic, propietari d'una acadèmia d'ensenyament i fill de Palafrugell, que de petit havia llegit pamflets anarquistes en veu alta als qui treballaven els taps, a canvi d'uns cèntims. "A casa meva no eren tapers, eren músics. A vegades m'adormien cantant-me La Internacional", em va dir.

NÀPOLS 19 i fi. La pinacoteca de Capodimonte

Acabo les notes sobre Nàpols amb dos quadres de pintors manieristes del Museu de Capodimonte (situat en una muntanyeta -Capodimonte- d'on hi ha una vista esplèndida sobre la ciutat i la badia). El mot manierista sempre m'havia sonat negativament, com si fos sinònim de amanerat, però una meva amiga, amant de l'art, em va il.lustrar al respecte. Vegeu aquí:  manierista.

El primer és un retrat de dona, "Cortesana", de Il Parmigianino.
I el segon és de Girolamo Mirola, "La intervenció de les sabines en la batalla entre els romans i els sabins".

Dues coses sobre aquest últim quadre.
La primera és que estic segura que Picasso s'hi va inspirar per fer el Guernika; mireu la dona que hi ha al centre amb la criatura en braços i el braç estirat (també podeu veure aquí, al final de l'article, un rapte de les sabines de Picasso).
La segona és un comentari sobre la temàtica: els romans van raptar les dones dels sabins, perquè ells no en tenien o no en tenien prous. Sembla que Ròmul, rei dels romans, va dir als seus homes que encara que fossin raptades les havien de tractar bé. I si continuem amb la llegenda, es veu que les van tractar bé i elles eren mestresses de casa seva i no havien de sortir a feinejar a fora. Quan van venir els sabins a guerrejar contra els romans per recuperar les dones, elles ja havien tingut criatures amb els romans i van sortir amb la canalleta a coll a interposar-se entre uns i altres, en nom de la vida i la pau: "Si guanyen uns perdrem fills i marits, si guanyen els altres perdrem pares i germans".
És una història pro-romana i a la seva manera feminista i pacifista avant la lettre.

NÀPOLS 16. El Museu arqueològic

Ens havíem dit que el museu arqueològic de Nàpols s'ha de visitar després d'haver anat a Herculanum i a Pompeia. No estic segura que hagi de ser així, perquè potser la visita de Pompeia fa somiar més si ja s'ha vist el que hi ha al museu. En qualsevol cas, és un museu ineludible.

Hi ha moltíssim material i no el vam veure tot. Entusiasmen els mosaics, tan variats i tan bells. Aquí solta un raconet d'un mosaic de tema "el riu".

Hi ha frescos molt bonics de personatges diversos. A continuació un d'una dona que rumia, que vaig trobar molt afalagador per al gènere femení.

Força retrats.

A part de les obres artístiques, hi ha molts elements de vida quotidiana, referits als modes de vida, a l'urbanisme. Em va sorprendre agradablement (no m'ho pensava pas) el mosaic de la batalla d'Issos, entre Alexandre Magne i Darius III. És una còpia romana d'una pintura grega. Hi ha tanta complicació narrativa que vaig pensar en las Meninas de Velàzquez i en tot aquell joc de mirades i punts de vista. Faig servir una foto que va fer Lola Hurtado en aquest viatge, amb molta resolució. Fixeu-vos en el soldat caigut als peus de Darius: el veiem d'esquena, però reflectit de cara en el seu escut.

Els gabinets secrets contenen les peces romanes que no s'exposaven perquè es consideraven eròtiques i "impròpies". El morbo entre l'aristocràcia per veure-les era enorme i van acabar considerant més sa fer-les públiques.
Poso aquí al costat un dibuix d'un bust petit de bronze : amplieu la imatge i fixeu-vos que a sobre la calba del bon home hi ha un sexe masculí.
És una versió escultòrica, de fa dos mil anys, d'un acudit "feminista" que em van explicar no fa gaire:

Una nena i una mare.
La nena pregunta a la mare:
-Mare, per què els serveix el penis als homes?
La mare respon:
-Per pensar, filla meva, per pensar.

La colònia Sedó. Turisme industrial

Visita de fa pocs dies:
Al terme municipal d'Esparreguera, però en realitat molt a la vora d'Olesa, hi ha l'antiga colònia tèxtil Sedó. Ara els locals industrials estan ocupats per petites empreses i encara hi ha força gent que viu a les vivendes dels antics treballadors. I a la sala on hi havia la turbina ara hi ha un museu que forma part de la magnífica xarxa de museus de la tècnica a Catalunya.
És una llàstima que només estigui obert els dijous i a més que s'hagi de concertar la visita per telèfon amb antelació. És una llàstima tant per l'interès del museu com per la inversió i l'enginy que s'hi ha invertit.



La turbina (aquí dalt) que aprofitava la força de l'aigua per produir energia, es veu que era la més gran d'Espanya a la seva època. Ara l'han foradada (mireu a la dreta de la foto d'aquí a sobre) de manera que s'hi pot entrar a dins, passar pels tubs i canalitzacions (foto de sota). Es veu com era la immensa aixeta que parava el pas de l'aigua, el forat per on s'entrava a netejar... També hi ha una turbina petita, moderna, per a fer demostracions del seu funcionament i de la creació d'energia elèctrica amb la pressió de l'aigua.
A més tenen una maqueta de la colònia amb una mena de "son et lumière" amb diàlegs dramatitzats, molt digne i molt interessant.

La veritat és que en sortir he pensat que hi ha hagut gent amb molta empenta en aquest país.
Començo i acabo amb imatges d'una de les tres xemeneies de la colònia. Aquesta és helicoïdal, molt bonica.