Fa 1 any
dilluns, 7 de juliol del 2014
dissabte, 5 de juliol del 2014
Dibuixant a l'Hort del Xino
(Cliqueu per veure el dibuix sencer)
Al carrer de la Reina Amàlia, tocant al de la Cera, hi ha un solar buit que fa cinc anys (vegeu la seva web) que està ocupat i s'anomena l'Hort del Xino.
Hi hem anat a dibuixar aquest divendres a la tarda. Parterres delimitats amb llambordes, moltes garrafes d'aigua apilades, plantes aquí i allà, una figuera, flors, grafitis a les parets dels costats, un baldaquí de canyes per a fer espectacles, un cobert i una taula...
Saludem alguns dels que semblen els responsables o promotors de la iniciativa; hi ha un noi que toca la guitarra; una senyora del Bangladesh que es diu Dilarà, que ve a regar i cuidar unes carabasses fetes amb llavors del seu país natal i que comencen a treure el nas. S'asseu sobre una pedra, vora meu, mentre dibuixo i fem una mica de conversa amb molts gestos i un vocabulari castellà bàsic, tan bàsic que em quedo parada quan em diu que ja fa 11 anys que és a Barcelona i que mai no van de vacances a Bangladesh.
Va vestida amb aquests xals i pantalons tan vistosos de les dones del seu país, porta joies d'or, xancletes de dit. Té la pell fosca, és baixa i prima, faccions petites i delicades, les ungles dels peus i de les mans pintades amb henna i té les dents tacades de vermell fosc.
Gratant amb una pedra a sobre de la terra de l'hort ens comuniquem les edats que tenim, i també em diu les dels seus fills, aclareixo que un d'ells treballa en una fleca a la Vila Olímpica, que ells saben castellà perquè van anar a l'escola aquí i que els avis són morts i enterrats al Bangladesh. Hem hagut de fer servir una mica d'anglès, perquè "abuelo", "nieto", "hermano" no sap què volen dir. Li dic que per l'edat puc ser la seva mare. Ho entén i riem. Viu allà mateix, al carrer dels Salvador. I, sense que m'ho digui, entenc que no surt mai del Raval, perquè em pregunta sorpresa dues vegades si sóc de Barcelona i cap on visc. També em diu "muslim", "ramadán" i "nueve y media". O sigui que m'està comunicant que fa temps a l'hort abans d'anar a fer el sopar per a tota la família, primer i únic àpat del dia, a dos quarts de deu.
Li faig un dibuix, m'assenyala les arracades d'or, volent dir que encara que estan mig tapades pel xal, s'han de veure. Arrenco el paper i li dono, em demana que el signi i li poso una dedicatòria amable i sentida. Llavors marxa, excusant-se: "sentada" i signe negatiu; gest amb el cap que significa una conjunció causal, per exemple "perquè"; signe de remenar una cassola i "nueve y media". Ens fem un petó de comiat després de l'horeta de companyia.
A les galeries dels pisos del carrer Caretes que donen a l'Hort del Xino, hi ha dos homes i una dona joves, amb cossos negres exuberants, prenent la fresca en shorts, i en un altre balcó una bandera independentista.
Hi ha moltes Barcelones que vivim sense tocar-nos.
Al carrer de la Reina Amàlia, tocant al de la Cera, hi ha un solar buit que fa cinc anys (vegeu la seva web) que està ocupat i s'anomena l'Hort del Xino.
Hi hem anat a dibuixar aquest divendres a la tarda. Parterres delimitats amb llambordes, moltes garrafes d'aigua apilades, plantes aquí i allà, una figuera, flors, grafitis a les parets dels costats, un baldaquí de canyes per a fer espectacles, un cobert i una taula...
Saludem alguns dels que semblen els responsables o promotors de la iniciativa; hi ha un noi que toca la guitarra; una senyora del Bangladesh que es diu Dilarà, que ve a regar i cuidar unes carabasses fetes amb llavors del seu país natal i que comencen a treure el nas. S'asseu sobre una pedra, vora meu, mentre dibuixo i fem una mica de conversa amb molts gestos i un vocabulari castellà bàsic, tan bàsic que em quedo parada quan em diu que ja fa 11 anys que és a Barcelona i que mai no van de vacances a Bangladesh.
Va vestida amb aquests xals i pantalons tan vistosos de les dones del seu país, porta joies d'or, xancletes de dit. Té la pell fosca, és baixa i prima, faccions petites i delicades, les ungles dels peus i de les mans pintades amb henna i té les dents tacades de vermell fosc.
Gratant amb una pedra a sobre de la terra de l'hort ens comuniquem les edats que tenim, i també em diu les dels seus fills, aclareixo que un d'ells treballa en una fleca a la Vila Olímpica, que ells saben castellà perquè van anar a l'escola aquí i que els avis són morts i enterrats al Bangladesh. Hem hagut de fer servir una mica d'anglès, perquè "abuelo", "nieto", "hermano" no sap què volen dir. Li dic que per l'edat puc ser la seva mare. Ho entén i riem. Viu allà mateix, al carrer dels Salvador. I, sense que m'ho digui, entenc que no surt mai del Raval, perquè em pregunta sorpresa dues vegades si sóc de Barcelona i cap on visc. També em diu "muslim", "ramadán" i "nueve y media". O sigui que m'està comunicant que fa temps a l'hort abans d'anar a fer el sopar per a tota la família, primer i únic àpat del dia, a dos quarts de deu.
Li faig un dibuix, m'assenyala les arracades d'or, volent dir que encara que estan mig tapades pel xal, s'han de veure. Arrenco el paper i li dono, em demana que el signi i li poso una dedicatòria amable i sentida. Llavors marxa, excusant-se: "sentada" i signe negatiu; gest amb el cap que significa una conjunció causal, per exemple "perquè"; signe de remenar una cassola i "nueve y media". Ens fem un petó de comiat després de l'horeta de companyia.
A les galeries dels pisos del carrer Caretes que donen a l'Hort del Xino, hi ha dos homes i una dona joves, amb cossos negres exuberants, prenent la fresca en shorts, i en un altre balcó una bandera independentista.
Hi ha moltes Barcelones que vivim sense tocar-nos.
Etiquetes de comentaris:
Barcelona,
històries,
urbanisme,
urbansketchers
Subscriure's a:
Missatges (Atom)