dimarts, 29 de juny del 2004

Les figures femenines ibèriques

Continuo amb un altre exemple de figura femenina del modern món ibèric, que pot ser vista com una pervivència del culte femení de la Vella Europa.
La zona murciana és plena de jaciments ibèrics i actualment moltes de les troballes es poden veure als petits museus dels municipis, perquè sembla que ha passat l'època en què totes les peces se les enduien a Madrid. Al museuet de Cieza hi ha una d'aquestes figures femenines tan estilitzades que, si no fos perquè un està al cas de tot això que expliquem aquí, es preguntaria què és: un palet de riera desgastat de manera que s'ha convertit en una peça abstracta, com un vuit en tres dimensions, que resulta del tot femení.
En la mateixa línia, un detall que pot ser anecdòtic, però que ens toca de la vora: quan Marija Gimbutas es refereix als símbols d'aquestes crences que han perviscut dins d'altres cultes, cita "les Mares de Déu negres". En efecte, el color de terra fosca, ocre o vermellós, era un color associat a la fecunditat dins la Vella Europa, i explica per aquesta raó l'especial devoció que encara es professa a les verges de color fosc, com la Mare de Déu de Montserrat.

dimecres, 23 de juny del 2004

De la relació entre els pantalons texans i les venus.

(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)
Faig un incís per evocar la vella guàrdia de prehistoriadors, entre els quals Bosch Gimpera, que havia estat conseller republicà de Governació (de la IIa República) i rector de la Universitat de Barcelona, i les joves generacions de prehistoriadors, entre les quals Marija Gimbutas.
Al pròleg de l'edició castellana de The language of the Goddess, (Editorial Dove y Grupo Editorial Asturiano, Oviedo 1996) l'editor, historiador i antropòleg J.M.Gómez-Tabanera escriu:
... recordé cómo había conocido y tratado años atrás a la hoy finada Marija Gimbutas, coincidiendo con ella en varios congresos internacionales de Prehistoria. Fue una larga y fructuosa amistad de la que me lucré incrementando mis limitados saberes. La recuerdo aún, dicharachera y desafiante, en el Congreso de Ciencias Prehistóricas y Protohistóricas de Praga en 1966, hace ya treinta años, y a la que, asimismo, asistían mis admiradas amigas Annette Laming-Emperaire y Z.A.Abramova, con las que pude incluso ironizar sobre venus esteatopigias paleolíticas y contemporáneas, pero también en torno a mamuts y monstruos sagrados de la Ciencia allí reunidos, entre los que recuerdo cual si fuera ayer a Jan Filip, Pedro Bosch Gimpera, Luis Pericot, M.Almagro Bach, A.Beltrán, H.G.Bandi, A.Leroi-Gourhan, G.Gamps... brindando pautas a otros arqueólogos más jóvenes como E.Ripoll, E.Aguirre, I.Barandiarán Maeztu, A.Arribas... Entre ellos se alineaba, ¡cómo no!, Marija Gimbutas, una arqueóloga lituana nacionalizada estadounidense, cuyas tesis nos fascinaban a todos, más, cuando con las mismas venía a reivindicar el papel de la mujer en la Prehistoria, remitiéndonos a los resultados de sus excavaciones en diversos yacimientos neolíticos en la Europa oriental que le habían dado tema para publicaciones a veces polémicas. Recuerdo que alguien comentó que si al Congreso hubiera podido asistir J.J.Bachofen -el famoso autor de Das Mutterecht-, hubiera hecho buenas migas con Marija Gimbutas; pero también el particular recelo que inspiraban sus planteamientos a mi viejo amigo H.Delporte, al inolvidable Pedro Bosch Gimpera e incluso al ducho Antonio Beltrán, al contemplar a Marija en las distintas sesiones, embutida en sus jeans, reservando otras galas para los actos protocolarios del Congreso. [...]
(Sobre les venus, vegeu els arxius_mt d'arqueologia de la weblog Barcelonetes)

dimarts, 22 de juny del 2004

Més sobre deesses prehistòriques


A l'últim post érem a la porta del Museu Nacional, a Praga, comentant troballes prehistòriques, a punt d'empènyer la porta i entrar-hi.
Dèiem que Marija Gimbutas havia desenvolupat el concepte de la Vella Europa.
Com que he trobat notes i fotocòpies, avui us puc fer arribar el mapa del que seria la Vella Europa. I aprofito per rectificar la cronologia que vaig donar l'últim dia: el període en què ella considera que s'hi va desenvolupar el neolític és del 7.000 al 3.500 a.C.
Alguns links més: un que conté un mapa de la Vella Europa, la web de la biblioteca de la institució de M.Gimbutas i J.Campbell i un altre amb una biografia de M.Gimbutas

dilluns, 21 de juny del 2004

Quan els déus encara eren dones


Continuem amb els comentaris prehistòrics.
Marija Gimbutas (1921-1994) ha estat una arqueòloga lituana, que es va afincar als Estats Units després de la segona Guerra Mundial.
Me'n va parlar fa uns anys Casilda Rodrigáñez i vaig tenir ocasió de conèixer dos dels seus llibres: Goddesses and Gods of Old Europe, i el que està editat en castellà El lenguaje de la diosa, Editorial DOVE y Grupo Editorial Asturiano, 1996.
Encara que no tinc a mà ni notes ni els llibres, intentaré explicar el que bonament recordo del que vaig llegir, que em va semblar interessantíssim. Excuseu la pobresa i les imprecisions.
Marija Gimbutas posseïa una sòlida formació teòrica i alhora va participar en excavacions i investigacions pràctiques. Un dels punts que va atraure el seu interès van ser les més de sis mil figuretes femenines prehistòriques trobades a jaciments europeus. L'estudi d'aquests jaciments la va dur a elaborar un concepte que ella mateixa va anomenar la Vella Europa.
Aquesta Vella Europa té els següents límits geogràfics i cronològics. Abraça els territoris que s'estenien des del sud d'Ukraïna, fins a les illes gregues, i des de la riba nord del Mar Negre fins al nord-est de la península itàlica. El període en què situa aquesta Vella Europa és el primer neolític, entre el 7000 i el 4000 a. C., abans de les primeres invasions indoeuropees.
¿Què té d'especial aquest període i territori?
Que s'hi han trobat nombroses restes que demostren que hi va existir una civilització neolítica amb poblacions que tenien un nombre considerable d'habitants, amb una organització de tipus pacífic (escassesa d'armes), i amb creences que giraven entorn al culte o cultes a personatges femenins.
Aquesta civilització matrifocal de la Vella Europa entra en crisi a partir de les primeres invasions indoeuropees que arriben d'orient a partir del 4.000 a.C. Els indoeuropeus imposen una cultura de domini de tipus patriarcal, que desplaça o intenta desplaçar les antigues creences. Per dir-ho amb una imatge, els indoeuropeus porten uns déus nous que fan fora les antigues deesses a cops de colze, i sota aquesta substitució n'hi ha una altra que ja no és religiosa sinó cultural i econòmica.
Les creences matrifocals es resisteixen a desaparèixer i Gimbutas analitza com perviuen, barrejades amb els moderns déus patriarcals.
I estudia el que és també molt interessant: com es mantenen els antics cultes en zones perifèriques al nou poder indoeuropeu. L'illa de Creta, amb la seva civilització minoica i la presència de figures femenines tan importants, és per a Gimbutas un reducte de la Vella Europa, al sud d'una Grècia que ja era indoeuropea i patriarcal. En aquesta perspectiva, el rapte d'Europa prendria un significat nou: Zeus disfressat de toro rapta Europa, és a dir venç finalment la Vella Europa refugiada a Creta. (Si non é vero...)
Estudia també la cultura a territoris més occidentals, com si les deesses haguessin fugit a refugiar-se cap a occident. La cultura ibèrica, que té arrels preindoeuropees, és un camp fecund per rastrejar els antics cultes.
(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)

Avui acabem amb un dibuix del sud de la península ibèrica.
Al Museu Arqueològic d'Elx, a l'entrada del Palmerar, hi ha una d'aquestes nombroses estatuetes femenines. És molt tardana, comparada amb les de la Vella Europa; és ja de l'època ibèrica, de segle VI a.C. Té una incisió clara que marca el triangle púbic. Es tracta d'una forma molt repetida en les estatuetes, que adquireix un caràcter simbòlic i que apareix en altres figures i en la decoració de la primera ceràmica.
(El dia que ve: Més sobre deesses prehistòriques)

dimecres, 16 de juny del 2004

PRAGA (Notes 30) Abans que els déus fossin homes

Al capdamunt de la Plaça Vaklav hi ha el Museu Nacional, amb moltes peces pertanyents a molts camps i a molts períodes, repartides per moltes sales. Però aquí el que ens interessa és només una part d'una ala de l'edifici.
La que està dedicada a la prehistòria.
Abans d'entrar en matèria, una mica d'introducció (introducció que durarà més d'un post, ho sento).

L'any 2000 es va fer al Saló del Tinell, a Barcelona, una exposició que van anomenar Deesses.
S'hi va mostrar un conjunt de figures femenines trobades a Europa o al voltant del Mediterrani que pertanyien majoritàriament al Paleolític i al Neolític. (Hi havia, també, algunes figures que ja eren de l'època romana i fins i tot hi havia una Mare de Déu cristiana, que venien a representar el lligam entre aquella creença o tradició antiquíssima i els temps més moderns.)



En aquella exposició les explicacions que es presentaven en els plafons habituals eren confuses. Les estatuetes eren magnífiques, però no se sabia gaire què significava tot allò. Jo hauria dit que els responsables de posar anotacions escrites a la mostra no estaven massa d'acord entre ells, i no s'havien mullat.
(Pròxima entrega el dia que ve: l'arqueòloga Marija Gimbutas, els seus estudis sobre les figuretes prehistòriques i les seves teories. De moment, si voleu, podeu anar mirant l'entrevista que li fan en aquest link)

dimarts, 15 de juny del 2004

Temibles tortures

Temibles pels qui les pateixen i pels qui en moren.
Temibles també pels qui hi assistim, encara que sigui a molta distància.
Han deixat de sortir-ne imatges a la premsa i a la televisió, però continuo sense atrevir-me a parlar-ne, com si m'ho impedissin unes tenalles.
El primer que em va venir al cap, quan van aparèixer aquestes fotos tan crues, va ser un interviu a la televisió d'aquests fets al carrer a alguna ciutat dels EEUU, dies abans del començament de la guerra a l'Iraq. Un entrevistat va dir que estava en contra que s'entrés en guerra i va afegir que era un antic del Viertnam i que la guerra era "el pitjor". Tenia una mirada on es veia que "sabia". M'havia oblidat de la imatge, i em va tornar a venir immediatament, al veure aquestes fotos de presoners a l'Irak, amb el cap tapat, despullats i amuntegats.
Des de la guerra del Golf, patim la impostura de la guerra neta, com si pogués ser. Com si es pogués ser violent impunement, tant pels altres com per un mateix.
I hi ha el temible menyspreu i la temible negació del contrari que obre totes les vàlvules humanes. Hi ha sobretot la crueltat, barrejada amb la humiliació sexual, que resulta tan inquietant (inquietant justament perquè és tan... humana!).
Déu meu, què té el cos i què té el sexe que serveix per al més alt i per al més baix, pel millor i pel pitjor?

dimarts, 8 de juny del 2004

PRAGA (Notes 29) El bon gust


(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)

Al capdamunt de la plaça Vaklav, que més que una plaça és una avinguda ampla i curta, hi ha l'edifici neoclàssic i imponent del Museu Nacional. Per accedir-hi es pugen unes escales i davant l'entrada del Museu hi ha encara una esplanada adoquinada, que és un mirador sobre la plaça.
Allà, a terra, hi ha un discretíssim record per a Jan Pallach, el jove de 21 anys que es va immolar amb foc per protestar per l'entrada dels tancs soviètics a Txecoslovàquia l'any 1968.
La notícia de la mort de Jan Pallach va donar la volta al món i va quedar unida al nom d'aquesta plaça, punt neuràlgic de les manifestacions de protesta. Es menys coneguda la mort els mateixos dies d'un altre jove txec en circumstàncies similars
Ara, en aquesta esplanada hi ha dos muntículs suaus que fan que el dibuix regular dels adoquins a terra s'alteri i es creïn com corbes de nivell (que no m'he atrevit a reflectir a l'aquarel.la per por d'esguerrar-la). Entre els dos cercles d'adoquins elevats hi ha una creu irregular, desdibuixada, del color blau que agafa el bronze a la intempèrie. El nom dels dos nois i les seves edats estan gravats en una placa també incrustada a terra.
Algú ha deixat una única rosa, vermella, al costat.
Emociona el gust exquisit amb què s'ha construït aquest monument. Aquest tros de terra torturada parla per si sola, i és més evocadora que cap altra instal.lació.
Comparo mentalment, amb desavantatge per part nostra, amb el monument a la Gran Via barcelonina davant del cinema Coliseum en memòria dels morts per les bombes durant la Guerra Civil. I amb un altre d'encara més desgraciat a la Meridiana en record de les víctimes d'Hipercor.

dilluns, 7 de juny del 2004

PRAGA (Notes 28) Lidice

En el seu moment aquest nom, Lidice, va donar la volta al món.
Hi hagué protestes a Anglaterra, manifestacions a diverses capitals, amb ell es va batejar més d'un centre escolar americà.
Va ser un nom important en la resistència contra els nazis.
Lidice era una població camperola que l'exèrcit alemany va decidir borrar del mapa en represàlia per uns atemptats de la resistència txeca. No va quedar cap casa dreta i tots els habitants que hi dormien aquella nit van morir. Els 88 nens del poble, tots els nens del poble, van ser conduïts a un camp d'extermini i gasejats.

(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)



L'autobús de línia té parada enmig d'uns camps de conreu. Una mica més enllà hi ha un territori immens, que té més o menys aspecte de parc, i que es troba al lloc on s'alçava Lidice. Ara no en queda cap rastre, només hi ha un petit museu, un memorial i apartat de tot plegat, sobre l'herba, un grup escultòric de bronze representant a mida natural 88 criatures, les més grans darrera, les més petites davant, totes juntes, totes amb els ulls expectants.

L'ofrena més gran no és el museu, el memorial ni l'escultura, sinó la gran quantitat de terreny que no es cultiva i que forma aquest camp-parc tan gran, ondulat, que s'estén com una taca entre els camps llaurats.

M'expliquen d'una família de Barcelona que celebra el casament d'una néta amb un noi que també és d'aquí, però que té una àvia txeca. A la família de la noia hi ha una tieta àvia casada de fa seixanta anys amb un txec, el tiet Janos. "Saps què, que a la taula dels grans seurem junts l'àvia del noi i el tiet Janos, així podran parlar", se'ls acut.
I el dia del casament seuen de costat els dos vellets. Veuen que intercanvien un parell de frases i ja no es tornen a dirigir la paraula en tot el banquet.
"Com ha estat?" pregunten en acabat al tiet Janos.
"Doncs que era una alemanya dels Sudets" respon el Janos.
A Lidice em recordo d'aquesta història, i del que he llegit sobre la regió dels Sudets. Zona de població alemanya dins la República Txecoslovaca, Hitler va decidir annexionar-la a Alemanya i li va servir d'excusa per envair Txecoslovàquia. Al final de la Segona Guerra Mundial, sembla que gran part de la població alemanya del Sudets va ser expulsada. Un punt calent.
(Perdoneu perquè podria semblar que Lidice es troba als Sudets. No, en absolut. Si ara he pensat en això és perquè aquest no-poble m'ha fet pensar en com són de complicades les relacions que a vegades semblen tan senzilles.)

diumenge, 6 de juny del 2004

PRAGA (Notes 27) ¿I què se n'ha fet del realisme socialista?

A Praga pots mirar inquisidorament i preguntar-te què queda a carrers, places i edificis, de l'època socialista. Ens ho hauria d'explicar algú del lloc, ens hauria d'ensenyar a mirar i, m'imagino, a mirar fora del centre històric. En qualsevol cas, els ulls inquisidors que busquen estrelles de cinc puntes a les façanes dels edificis i estàtues d'obrers robustos als jardins, no descobreixen res.
Res? Sembla estrany. Els ulls han vist un fris antibel.licista en un edifici que ha resultat ser dels anys 20, uns gravats en la base d' uns fanals que representen treballadors amb brusa ampla, també d'abans de la II Guerra Mundial. S'han parat davant d'una escultura en una plaça: dos treballadors amb eines a les mans; té un algo, és bonica...
Al Veletzrni Palac penso que la col.lecció tan completa d'art del XIX i XX ha d'abordar per força la qüestió. I en efecte, ho fa.
Vegem com.
En una de les sales, hi ha muntada una secció amb falses parets que formen un passadís. Al començament, hi ha un tauler explicatiu -l'únic al museu que dóna una visió general d'un moment cronològic-, sobre l'art a l'època stalinista. El primer que constato és això, d'una banda l'explicitació clara del fenomen, i d'altra que es circumscriu el període a l'stalinisme.
El text que inicia la mostra d'aquest passadís recull una cita molt il.lustrativa d'algun personatge de l'època on es diu que l'art ha de servir per agitar les masses. Continua el text dient que va tractar-se d'un període on es va prohibir el que és fonamental per a l'art: la llibertat del creador. I fa com un balanç: van ser uns anys on els artistes van fer "obstrucció", però no era possible capgirar la situació (cito de memòria). També diu que el resultat va ser la creació de dos corrents artístics, un oficial i un altre d'extraoficial. Enlloc no es diu que el que t'ensenyaran a continuació no tingui valor artístic. Hi ha pintures, escultures, fotos, maquetes... i trobo entranyable que el que han recollit tingui una qualitat indubtable (fins i tot dins l'estil kitch d'alguns quadres: oli de papa, mama i nen feliços en una cuina amb nevera, escoltant la ràdio; o dins l'estil patriòtic ampul.lós: bronze de soldat rus i soldat centroeuropeu abraçant-se.). És una tria digna, que lliga amb la frase de fa una estona "es podia fer obstrucció, però no es podia capgirar...".
Una de les peces és una maqueta d'una estàtua gegantina de l'Stalin que hi havia en un dels turonets de Praga que dominen el riu. Seguia darrera l'Stalin una corrua de gent, el poble entusiasta guiat pel seu líder. Aquesta escultura, que sembla ser que es divisava des de mitja ciutat, va ser enderrocada crec que l'any 56 quan ja mort Stalin va començar el procés de denúncia de l'stalinisme.
(Abans d'acabar la sèrie de notes sobre Praga -espero que aviat!- vull tornar a parlar d'aquesta estàtua i de la família Pàmies)
Comento només una última cosa de les sales d'art del segle XX del Veletzrni Palac: les obres corresponents als anys 50 i 60, les del "corrent extraoficial", són nombroses, diverses, molt interessants, i la majoria porten un rètol que indica "donació" dels anys 70.