diumenge, 6 de juny de 2004

PRAGA (Notes 27) ¿I què se n'ha fet del realisme socialista?

A Praga pots mirar inquisidorament i preguntar-te què queda a carrers, places i edificis, de l'època socialista. Ens ho hauria d'explicar algú del lloc, ens hauria d'ensenyar a mirar i, m'imagino, a mirar fora del centre històric. En qualsevol cas, els ulls inquisidors que busquen estrelles de cinc puntes a les façanes dels edificis i estàtues d'obrers robustos als jardins, no descobreixen res.
Res? Sembla estrany. Els ulls han vist un fris antibel.licista en un edifici que ha resultat ser dels anys 20, uns gravats en la base d' uns fanals que representen treballadors amb brusa ampla, també d'abans de la II Guerra Mundial. S'han parat davant d'una escultura en una plaça: dos treballadors amb eines a les mans; té un algo, és bonica...
Al Veletzrni Palac penso que la col.lecció tan completa d'art del XIX i XX ha d'abordar per força la qüestió. I en efecte, ho fa.
Vegem com.
En una de les sales, hi ha muntada una secció amb falses parets que formen un passadís. Al començament, hi ha un tauler explicatiu -l'únic al museu que dóna una visió general d'un moment cronològic-, sobre l'art a l'època stalinista. El primer que constato és això, d'una banda l'explicitació clara del fenomen, i d'altra que es circumscriu el període a l'stalinisme.
El text que inicia la mostra d'aquest passadís recull una cita molt il.lustrativa d'algun personatge de l'època on es diu que l'art ha de servir per agitar les masses. Continua el text dient que va tractar-se d'un període on es va prohibir el que és fonamental per a l'art: la llibertat del creador. I fa com un balanç: van ser uns anys on els artistes van fer "obstrucció", però no era possible capgirar la situació (cito de memòria). També diu que el resultat va ser la creació de dos corrents artístics, un oficial i un altre d'extraoficial. Enlloc no es diu que el que t'ensenyaran a continuació no tingui valor artístic. Hi ha pintures, escultures, fotos, maquetes... i trobo entranyable que el que han recollit tingui una qualitat indubtable (fins i tot dins l'estil kitch d'alguns quadres: oli de papa, mama i nen feliços en una cuina amb nevera, escoltant la ràdio; o dins l'estil patriòtic ampul.lós: bronze de soldat rus i soldat centroeuropeu abraçant-se.). És una tria digna, que lliga amb la frase de fa una estona "es podia fer obstrucció, però no es podia capgirar...".
Una de les peces és una maqueta d'una estàtua gegantina de l'Stalin que hi havia en un dels turonets de Praga que dominen el riu. Seguia darrera l'Stalin una corrua de gent, el poble entusiasta guiat pel seu líder. Aquesta escultura, que sembla ser que es divisava des de mitja ciutat, va ser enderrocada crec que l'any 56 quan ja mort Stalin va començar el procés de denúncia de l'stalinisme.
(Abans d'acabar la sèrie de notes sobre Praga -espero que aviat!- vull tornar a parlar d'aquesta estàtua i de la família Pàmies)
Comento només una última cosa de les sales d'art del segle XX del Veletzrni Palac: les obres corresponents als anys 50 i 60, les del "corrent extraoficial", són nombroses, diverses, molt interessants, i la majoria porten un rètol que indica "donació" dels anys 70.

Cap comentari: