dimarts, 31 d’agost del 2004

E. Hopper

(Val la pena que cliqueu per veure les imatges ampliades)
Aquest estiu, a Londres, he vist dues exposicions antològiques que han valgut la pena. La primera, la d'Edward Hopper a la Modern Tate (en va informar la
Teresa Amat). La segona, la de la glamourosa Tamara de Lempicka, la deixo per a la propera entrada.
Aquí hi ha un link amb la biografia d'Edward Hopper i un llistat de les pintures, on podeu clicar i fer zoom. És d'aquesta web d'on he tret les imatges de Hopper que poso en aquesta nota.
En els quadres crea ambients molt especials: espais buits, espaiosos, on es palpa el silenci,

amb personatges solitaris, immbòlis, que ... somien, esperen, s'avorreixen? Hi ha alguna cosa de desolació i de nostàlgia.

Un altre aspecte és el del voyeurisme. Hi ha diversos quadres amb personatges (dones) dins una habitació, vistos a través de la finestra, alguns molt innocents:

d'altres amb picardia (aquí sota, un dibuix meu inspirat en un d'aquests últims):

(Podeu trobar l'original clicant aquí i tirant una mica avall.)
Sovint les escenes estan relacionades amb el viatge, la carretera, l'hotel, l'habitació d'hotel, una casa des de la vora de la via de tren...
Alguns olis també fan referència al cinema, el dels anys 40. Un dels seus quadres més famosos és Nighthawks (1942), ocells de nit, que a mi em fa pensar en la pel.lícula "El falcó maltès".
(Cliqueu, per ampliar la imatge, si us plau)

Són molt conegudes les tres imatges que segueixen: edificis retallats contra el cel i vistos des d'abaix; és una perspectiva molt efectista.

Algun cop he fet servir l'expresssió "sembla una casa del Hopper", en concret referint-me a aquesta casa d'aquí a sota, que vaig dibuixar fa anys al Camp de Tarragona.

divendres, 27 d’agost del 2004

Hammersmith

(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les)
Em diuen: "Aquí al barri, el riu treu el cap més avall. Arriba-t'hi que t'agradarà, és com un poble".
El barri és Hammersmith, amb una estació per on passen tres línies de metro, és a dir que no som a cap extraradi. Vaig fins al riu, que és a tocar, però he de travessar un parell de vies ràpides d'aquestes tan antipàtiques que hi ha en ple Londres. I sí, allà hi ha una ciutat ben diferent.
Hi ha cases de dues plantes a carrers molt tranquils, algun pub, el river path, el caminet que voreja el riu, i molta vegetació. A les vores de l'aigua hi ha ànecs, al mig una illa.
Passo per una caseta que té un rètol commemorant que aquí hi va viure William Morris, l'artista i ideòleg del moviment de les Arts and Crafts del segle XIX, i que també va ser biblioteca i lloc de reunió del grup socialista del barri, impulsat igualment per Morris.
És una casa petita, victoriana, vermellosa, feta amb rajoles de terracota que imiten pedres, fruites i flors. Canvien les formes, però el color sempre és el mateix.
A l'alçada de Hammersmith és on es fan les competicions dels clubs de rem d'Oxford i Cambridge i hi veig passar remers. Res, però, comparat amb dos dies després.
És dissabte, són tres quarts de vuit del matí, i sóc més amunt, a l'alçada del pont de Chiswick (pronunciar Txísik, com Greenwich, que es pronuncia Grínitx).
Aquí hi ha diversos clubs de rem i gent remant al riu i d'altra que amb botes altes de goma pugen i baixen les barques (és un dir, semblen piragües). La Lola, que em té a casa seva i que és qui m'informa i qui m'ha portat fins aquí, se'n va a remar. Amb estil, com podeu veure:
Jo aprofito per anar pel path, riu amunt, fins a Richmond.
És un passeig entre arbres frondosos i alguns passants anglesos que saluden. "What a lovely day, isn't it?" Em creuo amb un indi que també passeja a aquestes hores del matí.
Em ve al cap el llibre de la Doris Lessing "En busca del inglés": el 1952 arriba a Londres per primer cop per instal.lar-s'hi, procedent de Rhodèsia, l'actual Zimbabwe, i vol conèixer "l'anglès" de veritat, aquell de què tant ha sentit a parlar de la colònia estant. Penso que aquest caminet, aquest dia, aquesta hora és ideal per trobar l'anglès, suposant que l'anglès de la Doris Lessing dels anys 50 existeixi encara o hagi existit mai.
Després m'explicaran les normes per remar pel riu.
Per quina banda s'ha de remar?
Depèn de si es puja o de si es baixa, però a més depèn també de si la marea està pujant o baixant.
Ah, i encara hi ha altres normes: si el teu club és en una banda del riu i et toca remar per la banda contrària, has de travessar..., però no per qualsevol lloc, sinó que s'ha de fer per uns punts enigmàtics que no estan senyalats enlloc i que no se sap qui ha decidit: a l'alçada del pub The Dove, sota el pont de Chiswick i vés a saber...

dimarts, 24 d’agost del 2004

Per a la Teresa Amat. Des de l'últim pis de la Modern Tate

Com que la Teresa Amat ens recomanava l'exposició d'Edward Hopper a Londres, li dedico, tal com vaig prometre, un dibuix fet des de la terrassa de dalt de tot de l'edifici del museu (que era una central tèrmica i fa molt d'efecte).
(Podeu clicar per ampliar els dibuixos)
Hi he afegit alguna grua i no hi he fet sortir un edifici que hi ha a la banda dreta. És com una torre-supositori o torre-coet, crec que del Norman Forster, amb uns rombes que fan que la torre de la plaça de les Glòries de Barcelona sembli elegant en comparació.
Avui, en honor a la Teresa, que m'ha animat més d'un cop, ensenyo trampes, i us poso el dibuix també en vermell, quan l'original era de colors, però no m'acabava de fer el pes. Hi ha uns programes per modificar dibuixos que són una passada.
De totes maneres no volia parlar d'aquest tram tan cèntric del riu, sinó d'un tros de més amunt que em va fer descobrir aquest estiu una altra cara de Londres.
Proper post: El Tàmesis, de Hammersmith a Chiswick

De les entrades intruses

En algun blog vaig llegir que l'autor esborrava els comentaris insultants o poca-soltes que li apareixien.
Jo últimament rebo molta propaganda escombraria en forma de comentaris, en general de productes farmacèutico-sexuals i sempre en anglès, i em dedico a esborrar-los sistemàticament, excepte els que se m'escapen, que ara ja són bastants. En general no m'apareixen a l'últim post, sinó que apareixen a entrades anteriors. M'han comentat que aquestes empreses tenen com uns robotitos que van deixant missatges bojos per les weblogs i jo estic de buy viagra i de penis enlargement fins a la coronilla.
Ara un comentari sobre els qui arriben a la weblog a través del Google. Que algú posi Praga al buscador i li surtin les Barcelonetes m'omple d'orgull, però que algú posi Industrial Bolsera i li surtin les Barcelonetes, que hi cliqui i que hi entri, cosa que passa tres cops per setmana, em fa patir. Perquè els pobres van a parar a un post on jo donava una recepta de trufes i deia que els motllos de paper es podien comprar a la Industrial Bolsera. O sigui que se'm fa evident que perden el temps com a mínim tres persones cada setmana (cosa que m'hauria de relliscar, ja ho sé, però...).
Fa un moment he escrit buy viagra i penis enlargement, però he dubtat, ho he esborrat, ho he tornat a escriure, conscient que si algú busca els mots al Google, té moltes possibilitats que li surti aquest blog que conté les paraules, però que ni informa, ni ven, ni regala els productes.
M'han explicat, també, que els bloguistes sortim força amunt en el ranking del Google perquè estem sobredimensionats pel fet que ens "anunciem" els uns als altres, a través de les llistes de links que proposem als nostres blogs. Per tant, unes paraules innocents que surten en un post del meu blog (Industrial Bolsera, per exemple) poden fer pensar al cervell del Google que a Barcelonetes parlo moltíssim de la Industrial Bolsera, hi tinc tot el catàleg publicat i facturo una barbaritat.
I ja de xafarderia: de tant en tant m'entra algú, que em temo que sempre és la mateixa persona, que ha escrit al buscador del Google "noietes+despullades".
Per cert, que tinc pendent aclarir com funciona la classificació de les imatges al buscador del Google, és a dir com tria el mot sota el qual arxivar les imatges. Si algú ho sap i ens en vol fer cinc cèntims...

divendres, 20 d’agost del 2004

¿Mackintosh o the Mackintoshes?

(Podeu clicar sobre les imatges per engrandir-les)
Era de Glasgow un personatge mundialment famós, Charles Rennie Mackintosh.
Arquitecte i dissenyador de gairebé tots els elements que intervenen en l'acabat de l'edifici: mobles, làmpares, vidres, paper de paret, plafons, tèxtil, ferro forjat..., va ser al seu país el màxim exponent de l'Art nouveau, o Modernisme, que va desenvolupar amb un estil original.
Una visita a l''Escola d'Art de Glasgow, construïda i decorada per ell, és molt il.lustrativa de què es vol dir quan s'afirma que hi ha influència de l'art oriental i més concretament del japonès en el modernisme.
També es diu que Mackintosh va inspirar-se en les línies arquitectòniques tradicionals d'Escòcia per a la construcció dels seus edificis modernistes.
Ambdues coses són clares a l'edifici de l'Escola d'Art: la influència pròpia del país i la japonesa.
Agafem la façana principal de l'Escola: sembla la façana massissa, pesada d'una casa-castell, però a la vegada que dóna sensació de solidesa, està "forada" per uns immensos finestrals per on entra la llum a les aules, uns finestrals que tenen proporcions de paravent japonès. És una síntesi estranya, però evident. M'ha estat impossible de dibuixar i les fotos que he trobat a la xarxa no em satisfan (el carrer és una mica estret per poder prendre bones fotos).
Per cert, impagables les explicacions i l'actitud de l'alumne de l'Escola que dirigeix la visita guiada. Sembla tret d'una d'aquestes pel.lícules de nois d'Oxford i Cambridge que fan acudits irònics sense riure i que parlen sense mirar l'interlocutor, perquè gasten aires d'estar de tornada de tot.

L'estil decoratiu és molt estilitzat, com podeu veure a la dona amb rosa, i hi ha molta geometria en els detalls. Fixeu-vos en les rajoles que va col.locar a les parets de l'Escola d'Art i que servien de senyals.
Mireu també un blog catalano-escocès, molt interessant, que té un encapçalament de disseny "mackintoshià".
Deixeu-me comentar alguna dada biogràfica.
A l'Escola d'Art, on estudiava Mackintosh, hi havia un altre noi, Herbert MacNair, i dues germanes, Frances i Margaret Macdonald, tots plegats interessats pel mateix estil decoratiu. Eren anomenats The four, per la similitud del seu treball que van mostrar en exposicions conjuntes... els dos nois es van casar amb les dues germanes. Mackintosh, doncs, va tenir com a companya fins a la seva mort la Margaret MacDonald.
Aquí teniu la seva foto:
encara que jo crec que ella es devia agradar més en aquesta altra:
Llegint la llista de treballs de Mackintosh, els encàrrecs i la seva realització, la Margaret MacDonald sempre hi té un paper de primer ordre. Ja al començament del seu matrimoni, van ser invitats, els Four, per un grup d'artistes vienesos per exposar a Viena a la vuitena Exposició Secession. La Margaret era coneguda per la seva obra, però no sabien ni que fos una dona, i va rebre la invitació a nom de Monsieur Macdonald.
Mackintosh, pocs mesos abans de la primera Guerra Mundial, es va veure amb poca feina i van començar les depressions i els problemes greus amb l'alcohol. Va retirar-se, amb la Macdonald, a Suffolk, per mirar de curar-se i va ser llavors quan en plena guerra el van voler acusar d'espia per cartes rebudes d'amics austríacs que tractaven de publicar dibuixos seus a Alemanya. Es va traslladar a Londres, on va treballar fent dissenys per a la indústria tèxtil, sempre amb la Margaret al costat.
El 1923, amb nous problemes econòmics, la parella va traslladar-se viure al sud de França, on la vida era més barata. Veient les aquarel.les i olis d'aquells anys... oh sorpresa! ... el sud de França és el Vallespir. Vegeu un quadre dels molts que va pintar a Port Vendres.

Potser aquestes dades biogràfiques sobre la davallada i el relat de la seva mort, esdevinguda l'any 1928 a Londres acompanyat per la Margaret, fan entranyable una frase que, en canvi, llegida en fred, pot semblar ampul.losa i buida: Hi ha esperança en l'error honest. No n'hi ha cap en el perfeccionisme gèlid del mer estilista.

dijous, 19 d’agost del 2004

Quins cels!

A Escòcia, els cels, els núvols i els seus infinits dibuixos són especialment dramàtics.
(Podeu clicar sobre el dibuix per ampiar-lo)
Repeteixo un dibuix (és la primera vegada que ho faig!), que em sembla també il.lustratiu del títol d'avui.

dimecres, 18 d’agost del 2004

El jardinet zen de Glasgow

A Glasgow hi ha un Museum of religious life and art. No conec cap altre centre d'aquest tipus i la visita és interessant.
Hi ha tres nivells.
El primer és una mostra artística de peces molt escollides, relacionades amb les religions. Aquí es pot veure l'oli de Dalí amb aquell Sant Crist vist des de dalt.
En un altre nivell, hi ha explicacions de conceptes i ritus religiosos, així com una exposició visual, corresponents a les principals etapes de la vida humana; el naixement, la infantesa, la pubertat..., la mort, l'altra vida. Les religions que es tenen en compte en cada un d'aquests moments són les "importants": el cristianisme, el judaisme, l'Islam i també el budisme, l'hinduisme i el sikhisme.
El tercer pis està dedicat a la religió a Escòcia, tema interessant ja que l'anglicanisme és la branca de la Reforma instal.lada a Anglaterra, mentre que l'església escocesa té una estructura pròpia i una especificitat marcada.
Per cert que en aquest museu m'assabento que els monuments funeraris que vaig visitar a la vall de Kilmartin són una transició entre els antics enterraments col.lectius i els enterraments individuals de l'Edat del Bronze (entenc que en els estrats més antics s'hi han trobat enterraments de moltes persones i que, en canvi, als estrats més moderns s'hi han trobat enterraments molt individualitzats. Vaja, que hi començava a haver classes i uns que eren més importants i tenien més privilegis que altres... És el que entenc).

Per últim, a la planta baixa hi ha un jardinet zen, fet per un especialista japonès, que és una monada. Llàstima que el tenen incorporat a la terrassa del bar del museu i això el banalitza, perquè si no es prestaria a fer un exercici de... bé a intentar fer un exercici de meditació o de deixar la ment en blanc, o del que s'hagi de fer en un jardí zen. M'encantaria poder disfrutar d'un jardí zen i em van agafar ganes de proposar a l'Ajuntament de Barcelona que en faci un de públic, perquè jo a la meva galeria no tinc prou lloc i em temo que només m'hi podria fer un pessebre zen.

dimarts, 17 d’agost del 2004

De les idees que sorgeixen mirant pedres velles i dels cercles


Deia l'altre dia que a l'ombra d'un d'aquests menhirs es disparen les idees i la conversa.
És inevitable sentir un ¿I què diu la Marija Gimbutas dels megàlits?
Doncs, no sé... recordo que parla de la importància de la posició dels cossos en els enterraments i també de la forma del monument funerari. Diu que a molts enterraments el cos es col.loca en posició fetal i que la construcció funerària a vegades té una planta arrodonida i s'hi entra per un passadís, com si tot plegat fos una referència a la matriu materna d'on hem sortit, una referència a la vida que es renova contínuament.
La rèplica està assegurada:
Tot això està molt bé, però la forma rodona no té perquè referir-se a cap matriu materna. El cercle i les formes arrodonides són presents per tot arreu a la natura i podrien simbolitzar qualsevol altra cosa.
Evidentment, sí.
Però en qualsevol cas no són formes arbitràries. Fixem-nos en el que ve ara.
Anem al Museum of Scotland a Edinburgh, que és un edifici modern amb molt de material. Tota una planta està dedicada a "Els primers pobladors" i s'estén fins al 1.100 (després de Crist !!). Tenim, doncs, manifestacions preindoeuropees d'aquest tercer mil.lenni a.C.; objectes indoeuropeus que pertanyien ja als celtes; material romà; decoració dels pictis, el poble "pintat" del nord-est de l'illa, descrit pels romans. I també hi ha estris de l'època en què ja s'estén el cristianisme, i resulta interessantíssim veure com els antics símbols se superposen i adornen els nous símbols cristians.
Vegem-ho amb més deteniment:
(Podeu clicar per ampliar el dibuix)
La figura 1.- correspon a una petita escultura de pedra de la mida d'un puny, que pertany al mateix període que les roques gravades de Achnabreck i als megàlits de Kilmartin. No se sap quina funció podia tenir, en qualsevol cas té gravats els anells concèntrics que es trobaven a les roques d'Achnabreck, que aquí alternen, en una altra cara de la figura, amb espirals. Igualment trobem alternança d'anells i d'espirals en altres pedres gravades (figura 3.-) del tipus de les d'Achnabreck. Els espirals són presents en les decoracions dels pictis (figura 4.-), que daten de l'any 500 d.C. Ens trobem, doncs, que durant 3.000 anys una determinada forma s'ha anat repetint i repetint.
Amb la propagació del cristianisme, apareixen les creus. A la fig. 5.-, una creu del segle VI dC, de l'època de Sant Columba, el monjo irlandès que estengué la nova religió per la Gran Bretanya. Fixeu-vos en la gènesi geomètrica de la creu a partir d'un gran cercle i quatre cercles més petits. Així mateix, a la fig.8.- tenim una creu vikinga de l'any 1.000 trobada a Escòcia (hi havia contínues ràzzies escandinaves i fins i tot establiment permanent de població danesa i noruega); els anells concèntrics són presents a la intersecció dels braços, fins i tot en alguns exemplars molt estilitzats que semblen creus fetes amb escuradents.
A part, doncs, d'aquest símbol circular, hi ha una altra forma molt freqüent, que presenta més variants i que podríem anomenar els entrellaçaments. La fig. 6.- representa una decoració gravada en una creu de l'època d'un altre Sant celto-irlandès-cristià, cent anys anterior a Sant Columba: els cercles estan entrellaçats per les creus i tot plegat forma una xarxa espessa. A la fig. 7.-, del 700 d.C., hi ha una de les moltes figures semblants que estan gravades en una creu dels pictis.
Aquest joc de lligams i entrellaçaments és molt propi del que es coneix com a simbologia celta, i veient-ho en aquest Museum of Scotland em pregunto si aquelles "carreteretes"o caminets que estaven gravats entre els diversos "cups-and-rings" a les roques d'Achnabreck, no eren una manera primitiva d'expressar la relació entre tots els cicles vitals.

dilluns, 9 d’agost del 2004

Megàlits a l'Argyll-2. El Templewood de Kilmartin (Escòcia) i el Cementiri dels Moros de Torrent (Baix Empordà)

Continuem amb el de l'altre dia.
El lloc anomenat Templewood és en realitat una plana on, a més del tal Templewood, hi ha d'altres monuments. El primer que es veu en arribar és el Neither Largie que teniu aquí a sota.
(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les)

A l'altra banda del prat, al peu del bosc, s'intueixen més pedres. Allà hi ha el Templewood, que és un cercle de pedres dretes que delimiten un cairn, o sigui un amuntegament de pedres petites; al mig hi ha una tomba rentangular, feta amb grans pedres planes, tal com veieu a la foto (extreta d'una web...).
Uns metres més lluny hi ha un cairn, i una mica més enllà un altre monument que s'assembla al Templewood. Uns centenars de metres més lluny tenim més megàlits del mateix tipus. I després, quan tornem a ser a la carretera camí cap a una altra banda, anem veient pedres dretes i cairns a dreta i esquerra.
Sebla que en alguna d'aquestes pedres també hi ha gravats d'anelles, com a Achnabreck, però no les sé veure. És igual perquè aquí l'important és una altra cosa. Així com el que era partcicular de Achnabreck era la humitat i el misteri dels símbols, aquí el que és especial és el paratge.
Molt sovint, a les ruïnes i restes de monuments, els emplaçaments són únics i ens diuen alguna cosa sobre les persones que els van escollir. Els emplaçaments no es poden captar bé en fotografies, t'hi has de trobar i llavors sents alguna cosa del que devien sentir els que hi van construir.
El que és particular en aquest jaciment del Templewood, és que van triar un lloc de pas. Aquesta plana tan ampla està envoltada de muntanyes allunyades i un s'imagina fàcilment que hi confluïen molts camins i que podia ser un lloc fàcil de trobada i reunió.
Sembla que en aquests monuments funeraris es nota una transició social: van començar sent llocs per a enterraments comunitaris i van acabar sent llocs per a enterraments de personalitats, com si diguéssim.
L'altra cosa d'aquest Templewood que vull comentar és la similitud amb el Cementiri dels Moros de Torrent, al Baix Empordà, entre La Bisbal, Pals i Palafrugell, per situar-ho d'algunaanera. És un lloc pel qual tinc una debilitat.
En efecte, el Cementiri dels Moros és el nom popular d'un monument megalític que hi ha en un bosquet d'alzines prop d'un camp de conreu. Té una estructura similar a la del Templewood, però és més senzill i sobretot molt més desmanegat. La primera vegada que hi vaig ser vaig pensar que era "un cromlech de pobres".
Les pedres que formen el cercle són molt més petites i la sepultura del centre té més aviat forma de passadís megalític. Aquí hi ha una web amb una foto del Cementiri dels Moros.
En qualsevol cas el que a mi m'impressiona és que a la mateixa època (o al mateix mil.lenni! -estem parlant del 3.000 al 2.000 a.C.) aquestes poblacions preindoeuropees, de llocs tan allunyats i que m'imagino tan mal comunicats, fessin construccions del mateix tipus.
En realitat els dòlmens de casa nostra (dues pedres dretes i una plana a sobre) son la mínima expressió dels dòlmens que en diuen de corredor (com el de la Cova d'en Daina a Romanyà de la Selva), que vénen a ser com una successió de dòlmens normals. I aquests dòlmens de corredor tenen una funció i creen un espai que s'assembla molt als de la tomba rectangular amb parets de pedra plana del Templewood, únicament que a Escòcia han perdut la tapa i en canvi a Catalunya la conserven i sembla una "teulada" i tot.
(Un prehistoriador que em sentís divagar segurament diria que els que no som entesos més ens valdria de callar, però no puc evitar-ho, aquests llocs em fan rumiar.)
De les converses que sorgeixen després d'aquestes visions d'èpoques tan llunyanes en parlarem al post següent.

diumenge, 8 d’agost del 2004

Megàlits a l'Argyll. Achnabreck

A Gran Bretanya i a les illes adjacents hi ha molts monuments megalítics.
Les pedres dretes, els cercles de pedres dretes i els cairns o cercles amb un amuntegament de pedres relativament petites, són els més coneguts. Aquí trobareu imatges de tots aquests tipus de megàlits britànics.
Jo només he vist un parell de jaciments, a prop de Kilmartin, a la regió escocesa de l'Argyll, al nord-oest de Glasgow. En aquest mapa una mica potiner fet per mi he assenyalat la zona amb punts blaus. I a la web de la vall de Kilmartin hi trobareu, clicant una mica, un mapa interactiu detallat de tots aquests monuments.
(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les)
Aquests megàlits tenen un què. No sé si ho explicaré bé, però ho intentaré.
El primer lloc visitat és Achnabreck.
Un caminet verd, sota la pluja insistent, va pujant suaument i apartant-se de la carretera. Les fulles dels arbres degotegen i les sabates s'obren pas entre les herbes mullades. Per la vora del camí una musaranya petitona també avança, però fent el ximplet. Puja i baixa pels branquillons i va de dreta a esquerra, esperitada.
Hi ha alguna cosa molt fecunda en aquesta olor d'humitat.
El caminet verd arriba a un lloc on hi ha arran de terra grans roques parcialment soterrades. Crec que en català d'aquest tipus de pedra en diuen codines. Bé, doncs aquestes codines tenen uns gravats en forma d'anelles concèntrics al voltant d'un forat. Els arqueòlegs els han batejat amb el nom de "cup-and-rings". Aquests conjunts d'anelles tenen lligams entre ells, és a dir, hi ha també unes incisions a la roca que són com unes carreteretes que van d'un grup a un altre.
Les roquess són plenes de "cup-and-rings" per on regalima l'aigua que cau sense parar. A mi em van semblar més aviat de color vermellós, tot i que a la foto que he agafat de la xarxa surten grises.
En aquest link trobareu moltes imatges dels gravats d'Achnabreck.
A la vora d'aquest jaciment hi ha un plafó amb informació. Aquestes figures estan datades entre el 3000 i el 2000 a.C. Es tracta, per tant, a l'igual que els monuments que veurem al segon jaciment, d'una manifestació anterior a l'arribada des celtes, que van ser el principal poble indoeuropeu que va establir-se a les illes. Se m'encén una llumeta al cap i penso en les teories sobre les cultures preindoeuropees exposades per Marija Gimbutas (de qui vam començar a parlar en una nota anterior, tot i que ho vam deixar penjat i tenim pendent tornar-hi).
Si seguim llegint el plafó informatiu ens trobem amb unes frases d'un indi nord-americà(!), on parla del significat dels cercles i espirals en la cultura tradicional dels indis nord-americans. Ve a dir que la natura i la vida són cicles que es renoven contínuament i que els cercles evoquen aquesta idea de recomençament perpetu.
Sobta una mica que els britànics hagin recorregut a un testimoni tan llunyà en l'espai i en el temps per avançar una interpretació dels símbols dels seus antecessors, com si fes por mullar-se en les coses de casa.
Plens de cups i de rings que ens ballen pel cap, continuem camí cap a un nou jaciment, Templewood.
Per al dia que ve.

dijous, 5 d’agost del 2004

Continuació del reportatge del HOLA! o el gust per la desigualtat institucionalitzada

Deixem aparcada momentàniament la lluita de classes i continuem amb la descripció d'ahir: el Britannia varat al port de Leith, a Edinburgh.
Aquest iot, que havia de fer caure de cul el personal, resulta que traspua decadència per diversos costats. Comencem per la saleta on esmorzava la reina que té unes cadires d'aquelles modernes que són com un con geomètric invertit, recobert d'un fil de plàstic tipus scoubidou que va fent ziga-zagues, tot plegat aguantat sobre quatre potes metàl.liques, és a dir aquelles cadires modernes dels anys 50. I continuem amb uns immensos aparells telefònics que tenien els membres de la família a la tauleta de nit, al despatx i a altres llocs des d'on podien trucar al servei. Són uns mamotretos plens de piuets com les centraletes de les telefonistes de poble de quan jo era petita (fa molt), i el telèfon té un dial dels rodons, que em sembla molt llunyà, molt i molt més enllà del 1997, any en què van desfer-se del iot. A més els telèfons són de color negre, que encara fa més autèntic.
No hi entenc, però si aquest iot havia de servir per deixar bocabadats els papanates, han fet bé de varar-lo, perquè em sembla que ara els sultans del Golf Pèrsic tenen uns iots que els hi donen unes quantes voltes, com a mínim en el camp del luxe ostentador.
La visita passa per moltes dependències: el menjador "de diari" on sopaven els oficials amb la família reial, el mess o sala d'estar dels oficials, el mess dels sotsoficials, el mess de la tripulació. La sala de màquines, el consultori mèdic, la bugaderia, la cuina, l'office on preparen el cafè (per als de dalt, amb tassetes de porcellana xinesa bona). Les cambres de dormir de la reina, la del marit, els respectius despatxos, la cabina del capità i la seva cambra de bany (l'únic lloc que es veu en tot el iot on un es pugui rentar). Arribem a una cabina de sotsoficials... Ui!, són sotsoficials, però dormen quatre en un espai mínim, i aquesta cabina on no hi ha espai per a res està presidida per una post de planxar plegable, ben fixada al centre de l'espai. Se't comença a encongir el cor, però llavors ja entres en una zona on no hi ha ni cabines. La tripulació-tripulació dormia en unes lliteres plegables que hi ha pels passadissos i repartidors, i a les parets hi ha uns calaixos metàl.lics amb candaus que devien ser els "armaris" dels de la "puta-base". Hi ha més posts de planxar per aquí i per allà. A la "família", a més de molestar-li els crits, segurament també li molestaven les arrugues.
No m'explaio sobre el contrast d'aquest "dalt i a baix". No val la pena. Com un Versailles, com si diguéssim, però sense l'aspecte artístic.
Per acabar vull comentar l'actitud dels visitants, que són majoritàriament turistes britànics. En primer lloc, no he sentit cap comentari, cap, dels que se sentirien en altres latituds: "Apa, mira com vivien aquests", "Digue'ls-hi tontos, tu", "I un Rolls i tot", alguna procacitat a la Honeymoon Room... i a la part de baix: "I aquí els altres ben amuntegats", "No hi ha dret, no em diguis", etc. A més d'aquesta contenció dels pensaments i impressions, un segon detall em crida l'atenció. Algun cops, a les dependències per on passes, hi ha un cordonet que no et permet tocar, seure, trepitjar o accedir a tal o qual cosa, però a altres llocs pots tocar, seure etc. lliurement el que veus. Doncs bé, cap d'aquests turistes britànics gosa seure als bancs que hi ha al mess dels oficials, ni tampoc al dels sotsoficials, però quan arriben al de la tripulació, allà es deuen sentir a l'alçada de les circumstàncies, com a casa, i s'asseuen un moment prop de les lliteres plegables que ja comencen a veure's per tots els racons.
Després ho comento i em diuen "Tingues en compte que aquí no hi ha hagut mai una revolució de veritat, mai han tallat el coll als rics."

dimecres, 4 d’agost del 2004

Un reportatge de HOLA! o la institucionalització de la desigualtat

He fet una visita molt instructiva al iot reial Britannia, que des de l'any 1997 ja no es fa servir i es troba a Leith, el port d'Edinburgh, destinat a visites turístiques. Instructiva, perquè és una lliçó de cultura britànica i també un motiu per arribar-se al port.
Edinburgh és un port marítim, encara que des del centre de la ciutat el turista ho oblidi. Però passejant per segons quins carrers, de cop i volta, t'adones que ets dalt d'un turonet, hi ha un carrer que fa baixada i veus el mar, a tocar.
(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)
Algunes coses a explicar:
El Britannia era un vaixell insígnia de l'Imperi Britànic, on la grandària i el luxe simbolitzaven el poder, no qualsevol poder, el Poder amb majúscula.
Estava destinat a passejar la família reial arreu del món, perquè hi poguessin invitar a sopar caps d'Estat i que tots pensessin "aquests sí que manen de veritat".
No us penseu que és un iot per anar a Mallorca. Deu haver donat la volta al món uns cinquanta cops, perquè la llista detallada dels viatges que ha fet és marejadora: Austràlia, Canadà, Ceilan, el Carib, Nova Zelanda, Sudàfrica, Hong-Kong i tornem-hi. Els noms dels països més llunyans van i vénen i al final es barregen les lletres i fent comptes ràpids arribes a la conclusió de la cinquantena de voltes al món.
Va ser construït el 1952, perquè la família reial sempre havia tingut un iot estelar i feia falta renovar l'existència. A bord hi havia una tripulació fixa d'uns 250 homes, això sense comptar la quarantena de persones que embarcaven quan hi viatjava la família reial: majordoms, donzelles, secretaris, diplomàtics, consellers, perruquers i altres funcions que ni ens imaginem. Entre aquests 250 homes hi havia una banda de música, amb els seus tambors i les seves trompetes, que tant servia per a un concert a bord com per a una parada militar quan arribaven a un port de les quimbambes. A bord no hi faltava un Rolls, amb els corresponents xofers i mecànics, perquè la reina quan baixava no agafava un cotxe de lloguer, si us plau. La veritat és que veure aquest Rolls tan antic i lluent dalt del Britannia (l'hi ha conservat) fa riure.
Els mariners d'aquest iot estaven sotmesos a un reglament especial que els tenia prohibit cridar, perquè podrien molestar "la família". Les ordres i instruccions a distància s'havien de donar mitjançant un codi de senyals fets amb les mans.
La coberta destinada exclusivament a sa majestat és tan gran que s'hi va muntar un envelat i s'hi va celebrar una trobada de mandataris de la Commonwealth, a l'època en què encara eren molts, i a la foto que es mostra no s'hi veuen gens atiborrats. Al menjador de cerimònies hi caben ben entaulats mig centenar d'invitats i la sala que es feia servir perquè hi prenguessin un drink previ té un piano de cua en un raconet. Hi ha un camarot que té llit de matrimoni (és l'únic llit doble en tot el vaixell): és la Honeymoon Room.
Arribats a aquest punt ja t'està pujant la sang al cap i t'apuntaries a la dictadura del proletariat: ¿és possible que hi hagués 250 paios sense poder fer soroll per dos que s'havien casat?
(Continua demà amb detalls importants)

dimarts, 3 d’agost del 2004

On aniràs bou que no llauris

En un racó de la National Gallery a Edinburgh hi ha un quadre d'un holandès anomenat Jan Steen (1625-1679), que porta un títol: "A school for boys and girls" (1670).
Encara que l'escàner de la postal només dóna una idea aproximada dels detalls de l'escena, si cliqueu per ampliar-la i us hi fixeu bé, veureu que no té desperdici. El desori a l'escola ve de lluny. ¿Es podria, potser, regalar la postal a tots els qui acabessin magisteri i a tots els llicenciats que es vulguessin dedicar a l'ensenyament?
(Podeu clicar sobre la imatge per ampliar-la)

Un parell de detalls simbòlics.
A l'extrem inferior dret del quadre hi ha una cartera per terra d'on surt un dibuix mig arrugat: és el retrat d'Erasme de Rotterdam. Pobre Erasme!
Segon detall: a la part dreta superior un nen s'aixeca amb unes ulleres a la mà i les alça cap a un mussol dissecat que hi ha a la paret. Aquest gest fa referència a un refrany anglès que ve a dir: "De què li serveixen espelmes o ulleres al mussol, si no hi vol veure?". (Al mussol, un psicopedagog actual, li faria un currículum adaptat i santes pasqües.)
Segons l'explicació que es troba al costat del quadre, la pintura fa un paral.lelisme amb el mural de Rafael al Vaticà "L'escola d'Atenes".

dilluns, 2 d’agost del 2004

Escocesos il.lustres

(Continuació de El Reverend gentil)
Parlant de quadres i retrats, en aquestes galeries es descobreix la gran quantitat d'escocesos mundialment coneguts que hi ha hagut.
Aquí en teniu un, Robert Louis Stevenson (1850-1894), dos anys abans de la seva mort, pintat per Girolamo Nerli a l'illa de Samoa, on Stevenson es trobava ja malalt.
No em digueu que no s'assembla moltísim a l'actor Xavier Elorriaga.
(Podeu clicar sobre la imatge per ampliar-la)
Aquestes galeries de retrats m'han fet pensar també en l'esperança de vida tan curta de temps passats. ¡Quants persontages il.lustres morien abans dels 50 anys! (i algú afegiria: "amb la feina feta"). Als 44 anys Stevenson ja era mort i l'Illa del Tresor, el Doctor Jekyll i Mister Hyde, i tantes altres coses que jo no conec, ja havien estat sentides, rumiades i escrites.

diumenge, 1 d’agost del 2004

Tornem-hi

He estat a Escòcia per motius familiars i he aprofitat per fer una mica de turisme. Tinc triats uns quants dibuixos per il.lustrar uns pocs comentaris. I més endavant ja continuaré amb tot allò de les Venus prehistòriques i amb els comentaris de Praga que tenia endagats.
Però, abans de tot això, una informació pràctica per a barcelonins que vulguin anar a les platges de la ciutat. Al telèfon 93.481.00.53, l'Institut Municipal de Parcs i Jardins dóna informació de l'estat diari de les platges. Si us diuen que el vent és fortet i de llevant, més val no acostar-s'hi.

El reverend gentil

(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les)
La National Gallery of Scotland, al centre d'Edinburgh, és una pinacoteca que Déu n'hi dó. Els quadres estan una mica amuntegats i barrejats, però hi ha coses molt maques.
Sir Henry Raeburn (1756-1823) era un retratista prolífic i de qualitat. Tant aquí com a la National Portrait Gallery, que no és gaire lluny, tenim retratats els prohoms escocesos i algunes dones o prodones escoceses de l'època. Són olis bonics que mostren, a més, que el renaixement escocès va tenir lloc al segle XVIII.
I enmig de tots això hi ha una petita meravella, "Reverend Robert Walker Skating on Duddingston Loch". Dic "petita", perquè es un quadre anecdòtic i de mida petita. Aquí he escanejat la postal.
El quadre ha estat convertit en una figura negra i airosa que simbolitza les botigues dels museus escocesos. La idea és bona i el resultat, com podeu veure aquí a sobre, també.

Aquest reverend crec que devia ser un gentleman una mica presumit. Ho dic per l'elegància del vestit i del posat. A la nota explicativa al costat del quadre s'hi diu que potser Sir Henry Raeburn a la mort del reverend va regalar el quadre a la seva viuda i també, i això ja m'interessa més, que l'església del reverend era la Canongate Kirk. Ah! No és qualsevol església, la Canongate. L'acabo de visitar i s'adiu molt amb el personatge: parets enguixades i blanques, i tota la fusta, que és molta, pintada de blau cel, però blau cel pujat. Neta, polida, bonica i un pèl innocent.
_______________
(Sobre la relació entre la figura del Reverend i les formes de les finestres del Parlament Escocès projectat per Enric Miralles, vegeu aquesta nota i també aquesta altra)