divendres, 12 de desembre del 2014

Vides

Ahir vaig assistir a l'Ateneu Barcelonès a la presentació del llibre de Conxita Tarruell, Viatge a la Xina, estirant el fil vermell de l'adopció de les nenes, Ed. Pagès. En el col·loqui que va seguir els parlaments, un dels assistents va intervenir matisant alguns aspectes del que s'havia dit, va dir que s'ha de viure a la Xina per entendre-la bé i que ell havia estat 35 anys vivint a l'Extrem Orient, dels quals 11 al Vietnam.

Després, en petit comitè, va acceptar parlar de la seva història:

Era un nen quan la guerra civil espanyola i va arribar refugiat a Catalunya procedent d'algun altre lloc d'Espanya. Vaig entendre que va ser aquí on va aprendre a parlar català. Al gener del 1939 va marxar cap a França amb un tren amb 600 nens més. Tenia 9 anys.

"A França vaig estar recollit en un internat i, quan en vaig sortir, no tenia família, no tenia ningú, vivia on podia; alguns dies sopava i d'altres no". Diu que De Gaule va fer alguna mena d'ordre que permetia que l'Exèrcit acollís els nois que es trobaven en la seva situació, si ho demanaven, i que ell va acabar enrolat a l'exèrcit. "Molts republicans espanyols van anar a parar a la Legió Estrangera Francesa", ens diu. "Jo vaig anar a la guerra d'Indoxina". A la batalla de Dien Bien Phu, el 1954, que va representar el punt final del domini colonial francès a la zona, va ser fet presoner. "La vida llavors va ser terrible, però als que érem més o menys d'idees comunistes, els del Vietminh ens donaven de menjar el mateix que menjaven ells; poc, però el mateix". Ens parla d'un republicà espanyol, un mestre gallec, que també era a Dien Bien Phu i que després, el 1958, va ser el primer encarregat de la càtedra d'espanyol a Pekín. Se li talla la veu d'emoció quan en parla.

I què va fer després, tots aquests anys, al Vietnam i a la Xina? "Feia el que podia".

Ara viu a Barcelona perquè la pensió francesa que cobra no li arriba per viure a França, aquí se'n surt millor. Calculo que té 84 anys. Va vestit amb gorra i jersei de mariner i parla amb el to una mica vehement del qui se sent incomprès.

dissabte, 6 de desembre del 2014

Dibuixant a la Fundació Miró

(Cliqueu per veure la imatge sencera)

Dibuixant es mira d'una altra manera. Amb els Inky Fingers, a la Fundació Miró aquest matí, cel radiant.
A dins i al costat de l'edifici de Sert, tres tipus d'arbre: xifrer o xiprer, olivera i garrofer. En aquest dibuix, dos garrofers, vistos des de l'escala vidriada.

dissabte, 8 de novembre del 2014

Deu Dits, rocòdrom al carrer Pamplona / Sancho de Àvila

Amb els Inkies dibuixant al rocòdrom DEU DITS, carrer Pamplona / Sancho de Àvila. És molt alegre pel color de les, diguem-ne, roques. 
Hi ha criatures molt petites enfilant-se que dóna gust, sota la vigilància dels seus pares escaladors...

divendres, 24 d’octubre del 2014

El poder econòmic assalta el Cel: el TTIP

M'han enviat aquest video de la revista Cafè amb llet. L'he trobat molt interessant perquè dóna dades sobre les maniobres del poder econòmic a fi que el poder polític no tingui cap força. Si us sembla interessant, difoneu-lo

diumenge, 12 d’octubre del 2014

L'Empordà cantat als E.U.A

 
Rebo aquest video de youtube on hi ha una coral del Knox College cantant L'Empordà, una petita meravella. 

Busco a Google què és el Knox College i on és, i em trobo que és a Illinois i que va ser fundat el 1837 amb idees lliberals i d'obertura social. M'imagino, sobretot pel nom, que va ser fundat per un escocès.

Els anys que vaig anar sovint a Edinburg perquè hi tenia la família, vaig fer un dibuix d'una estàtua de John Knox (a dins de l'església de St Gilles a Edinburg), que va ser qui va promulgar les idees calvinistes a Escòcia i fundar l'actual església presbiteriana escocesa, històricament enfrontada a l'església anglicana. L'església escocesa és molt més "protestant", més puritana -tremendament puritana-, amb idees d'igualtat, socialment més "productiva".

Aquells anys també vaig llegir un llibre, The Scottish Enlightenment -un dels primers llibres que em vaig atrevir a llegir en anglès- que fa referència al període la la Il·lustració escocesa (al segle XVIII). El vaig trobar interessantíssim: moltes de les universitats americanes van ser fundades per emigrats escocesos. I ara resulta que hi canten l'Empordà!


divendres, 10 d’octubre del 2014

L'Escola de Circ Rivel a Trinitat Nova


Amb Inky fingers, dibuixant a l'Escola de Circ Rivel. Tenen la carpa muntada a Trinitat Nova, al carrer Portlligat. Darrere, directament, la muntanya. Al costat, unes torres elèctriques que fan fredat. A sota l'Ateneu Popular de Nou Barris. Al voltant, uns coberts i gent relacionada amb aquesta escola, asseguda tranquil·lament. A dins, uns nens que reben classe de circ i més tard gent jove que fa exercicis als trapezis i que és ajudada i corregida en les seves acrobàcies.
Vegeu aquí sota la carpa de l'Escola just abans que es posés a ploure fort.


Sorpreses anant pel carrer

A la Rambla de Catalunya, un llençol a un primer pis. M'agrada, miro bé la signatura del dibuix i busco el nom a internet : Carme Solé Vendrell, il·lustradora. És probable que en aquell primer pis hi hagués una exposició de l'artista. Sigui com sigui, descobrir coses pel carrer és un regal.
Aquí sota una il·lustració seva:

diumenge, 5 d’octubre del 2014

Pels voltants de Tarragona

(Cliqueu per veure la foto sencera)

La foto d'aquí dalt mostra la visió que tenim tothora mentre preparem una sortida "romana" pels voltants de Tarragona. Entrem també a Constantí, on hi ha la vil·la romana de Centcelles, i descobrim el barri de "Las 600 viviendas", nom popular del barri de Centcelles: 600 pisos construïts el 1974 per als obrers que venien a treballar a la petroquimica tarragonina. 600 pisos nous en un poble que  tenia 3.000 habitants! Rebuscant a internet, veig que al terme municipal de Constantí, per acabar-ho d'arreglar, hi ha instal·lada la planta incineradora de Tarragona. 
El nou barri es va concebre, a l'estil de les vivendes del Baró de Viver de l'arquitecte Donato, amb espais oberts a l'interior perquè en gaudissin els habitants. Un noi que hi viu ens explica que ara aquestes places estan buides perquè les mares no hi deixen baixar els nens... pels ionkis...
Em ve al cap:

Cançó de Els Pets (1991),
Tarragona m'esborrona, Constantí em fa patir!



Anava cap a casa després d'haver pencat.
Hi havia un cotxe a les fosques, hi havia un cotxe aparcat.
Si no fos perquè cada dia me'l trobo sempre allà,
diria que és una parella fotent-se el bacallà.
Però no ho és (no ho és!),
no ho és (no ho és!),
però ningú no em vol fer cas
quan els dic que la gent que hi ha allí seient
són ionquis que s'estan xutant.

Tarragona m'esborrona, Constantí em fa patir!

Sortia de la feina i volia fer un cigaló.
Vaig trobar la meva penya, em vaig seure al meu racó.
Gairebé eren les dues i el Miquel volia xapar.
La nit era molt tranquil·la, quan de sobte algú va trucar.
Qui deu ser? (no ho sé!).
Qui deu ser? (no ho sé!).
Qui pot venir a molestar?
Vaig clitxar aviat que els uniformats
tenien ganes de sarau.

Tarragona m'esborrona, Constantí em fa patir!

Pont del Diable, carrers de la part alta,
Francolí brut i encongit,
al obrir la porta, cortines que es mouen,
quan arribes a les sis.
Camp de Mart, petroquímica, turistes i Maginet;
el molí de l'horta, el bassal,
les forques i els pagesos mai contents.
Les voreres brutes trepitgen les putes,
xeringues per tot arreu,
esquerres i dretes, velles pensidetes,
van a missa de deu.
Imperial Tarraco, baixant hi ha el Serrallo
on la gent en té un parell, (de què?),
a la fresca xerrant, seguts al davant
de la Plaça del Castell.
El Tucan, la Cova, Colla Vella, Colla Jove,
les gitanes venen alls,
l'avellana baixa, homes vells amb faixa,
del defora van tornant.
Tocar ferro al balcó, lentament la pudor atravessa la ciutat,
mentre la rutina lentament pentina aquest poble abandonat.

divendres, 3 d’octubre del 2014

Al Servei Estació


(Heu de clicar per veure la imatge sencera)
Amb els Inkies, al primer pis del Servei Estació, on podeu veure la part de darrera de la casa Batlló i més coses, com la cúpula del carrer Consell de Cent cantonada passeig de Gràcia.

Mercat d'Hostafrancs


(Heu de clicar per veure la imatge sencera)
Dibuixant a Hostafrancs, per equivocació, sense els Inkies, que eren al Mercat de Sants. Ho vaig entendre malament.

divendres, 12 de setembre del 2014

Èxit a la Diada de l'11.9.2014

Tres dibuixos magnífics de Juan Linares, habitual dels Inky Fingers (vegeu la seva pàgina TheCalcetín): el Born, les ofrenes al monument de Rafel de Casanova, la manifestació.




dimarts, 9 de setembre del 2014

En la mort de Montserrat Abelló


Montserrat Abelló Soler, poeta i traductora, ha mort avui al migdia. La vaig anar a visitar el dissabte passat, feia molt temps que no hi anava, i la vaig trobar bé i amb el cap clar. Em va dedicar un llibre i ens vam acomiadar amb simpatia. Avui ha fet vida normal al matí, i fins ha pres el seu Manhattan diari abans de dinar. Ha estat ella fins al darrer moment.

Adéu, Montsa.
________________________________________________

Copio el meu modest homenatge publicat el 2008:

Montserrat Abelló. Premi d'Honor de les Lletres Catalanes


L'Òmnium Cultural ha donat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Montserrat Abelló, que al febrer ha fet 90 anys.
La vaig conèixer fa quaranta-un anys, a ella, al Joan Bofill, el seu home, i a tota la seva família. Era la Pasqua de l'any 1967. A mi, més endavant, em va ajudar molt a pujar la meva, de família, i sempre li ho he agraït.
Hi ha una altra cosa que li agraeixo, més especial i delicada, una lliçó de vida.
La Montserrat Abelló té un fill amb síndrome de Down que també vaig conèixer llavors. Em va admirar la disposició de la Montserrat i també la del seu marit, per tractar el problema. Jo aleshores era una noieta inexperta, em semblava que allò que els havia passat a ells era una de les coses més fortes que et puguin passar a la vida, i per tant em meravellava l'ànim que tenien ells dos i la resta de la família, com integraven aquell noi deficient en la seva alegria. Saber que ells havien sabut encarar i acceptar el que porta la vida m'ha donat força moltes vegades.
Al seu primer llibre Vida diària hi ha aquest poema:
Ets tendre,
Estàs malalt.
Confons el negre amb el blanc.
I em pregunto perquè.
Per què jo
No et puc aclarir aquest enigma
Si duus la meva sang

I a l'entrada de casa seva hi té un gravat de la seva amiga i pintora Roser Bru, una altra gran dama catalano-xilena, que evoca el fill malalt de la Montserrat.
Ella ha parlat als discursos i entrevistes de l'empenta que va rebre del Joan Oliver a Santiago de Xile, on estaven exiliats, i més tard a Barcelona, per continuar escrivint.
M'adono que aquella Pasqua del 67, només feia set anys que la Montserrat i la seva família havien arribat de Santiago de Xile. Va ser una sobretaula llarguíssima en què va cantar tota la família. El matrimoni va entonar a cor, amb sentiment i molt divertits, una mena d'himne que havia escrit en Joan Oliver per a la Penya Batibull, una penya que havien fundat els catalans refugiats a Santiago de Xile després de la guerra:
Som una colla de gent catalana
Que la tempesta endugué riu avall
Tot ho hem perdut menys la set i la gana
El bon humor i el delit pel treball

Si el cor no tens de ferro
T'endolcirà el desterro
La Penya Batibull
La Penya Batibull

Aquest poble gentil que ens acull...
No recordo la continuació, venia una estrofa dedicada a Xile i als xilens i es repetia, amb to greu i tavernari, la tornada Si el cor no tens de ferro. I quan tocava dir la Penya Batibull, picaven rient a sobre la taula, com devia fer vint anys abans la colla de gent que cantava a l'altra banda del món.
Molta força de vida.
Montserrat, felicitats pel premi.

dilluns, 11 d’agost del 2014

Jaume Mercader

El  joier i pintor noucentista Jaume Mercader Queralt, de Valls, té olis magnífics del que s'anomena els Boscos de Valls i ha pintat com ningú el paisatge de conreus de secà. Aquí sota, vista de l'Alt Camp de Tarragona des del Coll de Lilla


A Valls, al carrer Major hi ha una botiga que va ser de la seva família i que encara conserva a l'exterior la ceràmica pintada per Jaume Mercader, amb el reclam del negoci.


dilluns, 4 d’agost del 2014

Banderes a la mateixa casa, a la mateixa família

En un poble català han fet servir tovalloles per confegir la bandera republicana, és el primer detall en què em vaig fixar (podeu ampliar la foto). Després, he alçat la vista i he vist que a la mateixa casa, que pertany a una sola família, hi ha la bandera independentista. Molts tenim sentiments imbricats.

dissabte, 5 de juliol del 2014

Dibuixant a l'Hort del Xino

(Cliqueu per veure el dibuix sencer)

Al carrer de la Reina Amàlia, tocant al de la Cera, hi ha un solar buit que fa cinc anys (vegeu  la seva web) que està ocupat i s'anomena l'Hort del Xino.

Hi hem anat a dibuixar aquest divendres a la tarda. Parterres delimitats amb llambordes, moltes garrafes d'aigua apilades, plantes aquí i allà, una figuera, flors, grafitis a les parets dels costats, un baldaquí de canyes per a fer espectacles, un cobert i una taula...

Saludem alguns dels que semblen els responsables o promotors de la iniciativa; hi ha un noi que toca la guitarra; una senyora del Bangladesh que es diu Dilarà, que ve a regar i cuidar unes carabasses fetes amb llavors del seu país natal i que comencen a treure el nas. S'asseu sobre una pedra, vora meu, mentre dibuixo i fem una mica de conversa amb molts gestos i un vocabulari castellà bàsic, tan bàsic que em quedo parada quan em diu que ja fa 11 anys que és a Barcelona i que mai no van de vacances a Bangladesh.

Va vestida amb aquests xals i pantalons tan vistosos de les dones del seu país, porta joies d'or, xancletes de dit. Té la pell fosca, és baixa i prima, faccions petites i delicades, les ungles dels peus i de les mans pintades amb henna i té les dents tacades de vermell fosc.

Gratant amb una pedra a sobre de la terra de l'hort ens comuniquem les edats que tenim, i també em diu les dels seus fills, aclareixo que un d'ells treballa en una fleca a la Vila Olímpica, que ells saben castellà perquè van anar a l'escola aquí i que els avis són morts i enterrats al Bangladesh. Hem hagut de fer servir una mica d'anglès, perquè "abuelo", "nieto", "hermano" no sap què volen dir. Li dic que per l'edat puc ser la seva mare. Ho entén i riem. Viu allà mateix, al carrer dels Salvador. I, sense que m'ho digui, entenc que no surt mai del Raval, perquè em pregunta sorpresa dues vegades si sóc de Barcelona i cap on visc. També em diu "muslim", "ramadán" i "nueve y media". O sigui que m'està comunicant que fa temps a l'hort abans d'anar a fer el sopar per a tota la família, primer i únic àpat del dia, a dos quarts de deu.

Li faig un dibuix, m'assenyala les arracades d'or, volent dir que encara que estan mig tapades pel xal, s'han de veure. Arrenco el paper i li dono, em demana que el signi i li poso una dedicatòria amable i sentida. Llavors marxa, excusant-se: "sentada" i signe negatiu; gest amb el cap que significa una conjunció causal, per exemple "perquè"; signe de remenar una cassola i "nueve y media". Ens fem un petó de comiat després de l'horeta de companyia.

A les galeries dels pisos del carrer Caretes que donen a l'Hort del Xino, hi ha dos homes i una dona joves, amb cossos negres exuberants, prenent la fresca en shorts, i en un altre balcó una bandera independentista.

Hi ha moltes Barcelones que vivim sense tocar-nos.

diumenge, 29 de juny del 2014

Torre de la Creu de JM Jujol a Sant Joan Despí


(Dibuix E. Petit. Cliqueu per veure'l sencer)
Dissabte passat dibuixant amb els Inky Fingers a Sant Joan Despí. Aquí sobre la Torre de la Creu, de Josep Maria Jujol,

Can Negre a Sant Joan Despí

(Dibuix E. Petit. Cliqueu per veure'l sencer)

A dibuixar el passat dissabte a Sant Joan Despí, edificis de Josep Maria Jujol. Aquí sobre Can Negre, masia espectacular al centre del poble, reformada i decorada des del 1915 al 1930. A la façana, la data assenyalada amb xifres romanes és MCMXX. Davant de Can Negre penso que el modernisme a casa nostra es va menjar els moderns moviments arquitectònics posteriors.

dimecres, 25 de juny del 2014

Aznavour a Barcelona


Demà dijous al Liceu: Charles Aznavour. Aquest matí he tingut el privilegi d'assistir com a públic a l'entrevista que li ha fet Mònica Terribas a Catalunya Ràdio (foto aquí sobre) i he quedat admirada de la seva lucidesa, agudesa i perfecte estat físic.


divendres, 20 de juny del 2014

A la placeta de Martina Castells

Nova sortida amb els Inky fingers, aquest divendres a dibuixar al Raval, a la placeta Martina Castells, just darrera de la Plaça del Pedró, on es pot veure l'absis de l'església romànica de Sant Llàtzer. Jo, però, només m'he atrevit a dibuixar  un racó de la plaça. (Per cert, que sortir sempre té premi: avui he après que Martina Castells va ser una de les primeres metgesses espanyoles i catalanes.)

dissabte, 7 de juny del 2014

Des del campanar de Santa Maria del Pi, a Barcelona


L'última trobada amb els Inky Fingers per dibuixar; a dalt de tot del campanar de Santa Maria del Pi: 260 graons i vista de 360º sobre Barcelona. Una sensació de poder immens. El problema és què triar. La maranya de terrats era una opció, però vaig triar el Liceu a l'altra banda de la Rambla.



divendres, 6 de juny del 2014

Dibuix a l'alberg Mare de Déu de Montserrat

(Superposició de dos dibuixos meus) 

A la passeig de Nostra Senyora del Coll núm. 41 hi ha l'alberg Mare de Déu de Montserrat, amb una entrada neoàrab que, si no és maca, és curiosa.

dijous, 5 de juny del 2014

Noietes

(Dibuix meu)

Amb els meus estimats Inky Fingers a la Placeta de Santa Anna, lloc de trobada de joves no gaire fins els divendres al vespre.

dimecres, 4 de juny del 2014

dilluns, 2 de juny del 2014

El Rei abdica


Dibuixar

(Una companya de dibuix esbossada per mi: el lema era: "no has de fer més que començar una ratlla i... continuar-la")

Els Inky Fingers són un d'aquests grups que es poden crear i viure gràcies a internet, i que serveixen perquè gent que abans no es coneixia facin coses junts. En aquest cas es tracta de dibuixar per la ciutat. Cada divendres a la tarda de 6.50h a 8.30 es troben en un lloc diferent per dibuixar, en acabar es mostren els quaderns uns als altres i fan una foto de l'estesa de dibuixos. No pot ser més senzill, ni més gratificant. Al Facebook ho podeu veure.

També es troben els tercers dissabtes de mes al matí, per anar a dibuixar pel carrer, els Urbansketchers. Vegeu igualment la web.

I encara hi ha un altre grup que es troba el primer dijous de cada mes, a la tarda, en un bar que sovint és el de la Biblioteca Jaume Fuster, per fer-se retrats els uns als altres. No tinc cap enllaç.

diumenge, 1 de juny del 2014

L'helicòpter de la policia

Són quarts d'una de la matinada i tinc un helicòpter sobre casa meva que il·lumina, imagino, alguna manifestació, o és que els mossos estan fent pràctiques per quan n'hi hagi més. Si no fos que sé que hi ha hagut el desllotjament de Can Vies a Sants, creuria que són extraterrestres.
El soroll a hores d'ara és insuportable, perquè dura des de mitja tarda, veig veïns sortint als balcons i m'agradaria que hi hagués una cassolada perquè m'hi afegiria de seguida.

dissabte, 31 de maig del 2014

Ral·li d'autobusos d'època

Quan era nena anava d'excursió amb un agrupament escolta. Tornant d'una excursió, l'autobús de línia de l'Alsina Graells, o potser era un autobús de la Sagalés, anava molt ple de passatgers i el conductor va oferir que unes quantes pugéssim al sostre de l'autobús i viatgéssim amb els equipatges. Pujar aquella escaleta de joguina, estirar-nos entre motxilles i bultos, viatjar cara endavant, just aixecant el cap per veure per on anàvem i entomar l'aire, és una de les experiències més excitants de la meva infantesa. Ara ja no hi ha escaleta ni barana al sostre dels autobusos i evidentment no es pot viatjar sense seient ni cinturó de seguretat. Sí, ja sé que ara els cotxes van més de pressa i és més perillós. Però a vegades tinc una mica de nostàlgia dels temps menys reglamentats, com avui, quan he vist a Montjuïc l'autobús de la foto. 

dilluns, 26 de maig del 2014

Visita a la Torre de les Aigües del Poblenou


 
(imatge del punt de llibre en venda a la Torre de les Aigües)

Aquí trobareu la web de la Torre de les Aigües de Can Girona - Macosa, al Poblenou, amb horaris de visites. Ha estat restaurada i condicionada per rebre visites. L'arquitectura interior és impressionant, la vista panoràmica des de dalt, meravellosa i les explicacions, interessants i intel·ligents.
Visites els caps de setmana, 5€, i això sí, tres-cents esglaons a pujar. Qui organitza les visites són els membres de l'Arxiu Històric del Poblenou.

Entre altres coses hi ha una exposició de reproduccions de quadres on apareix la torre. Aquí sota un oli del pintor del Poblenou Ramon Calsina.



dimarts, 22 d’abril del 2014

diumenge, 23 de març del 2014

Adolfo Suárez

Estic escoltant la ràdio: programa Especial Adolfo Suárez.
Les morts sont tous de braves types, deia Brassens a Le temps passé.
(http://www.dailymotion.com/video/x220p7_brassens-le-temps-passe_music)
Rememoro amb els de la ràdio la història recent.
Em va agradar Anatomía de un instante de Javier Cercas.