dimarts, 31 de juliol del 2007

Els volcans de l'Auvergne

(Continuació de Le Mont-Dore)
Clermont Ferrand és la capital del departament del Puy-de-Dôme, i al bell mig del casc antic hi ha una catedral gòtica imponent i completament negra. Està construïda amb pedra volcànica.
Tota la zona és plena d'antics volcans apagats, els volcans de l'Auvergne.
Alguns d'aquests vells volcans tenen llacs als cràters, com per exemple el llac Pavin. És un lloc molt bonic, amb una fageda frondosa per on es pot passejar fent el tomb al llac i recollir maduixetes.
Hi ha un rètol que diu que està prohibit banyar-s'hi. Segons un habitant de per allà totes les comunes franceses posen rètols com aquest a llacs i rius i així s'estalvien haver-hi de plantar un socorrista.
Un dels pics més alts de la zona és justament el Puy-de-Dôme, que té al cim una estació no sé si meteorològica o de telecomunicacions, i just al costat les ruïnes d'un temple romà dedicat a Mercuri, construït sembla ser sobre un temple gal anterior. Els romans aprofitaven llocs sagrats, cultes i el que es presentés per davant. Al Musée Bargoin, a Clermont-Ferrand, hi ha un fotimer de braços i cames de fusta, exvots trobats a la Source des Roches, a Chamalières, del segle I d.C. En concret en van trobar 10.000 (comptant els sencers i els trencats) i al Museu els tenen posats d'una manera que sembla una instal.lació d'un escultor modern.
Prop de Clermont hi ha la plana on va tenir lloc la famosa batalla de Gergovie: els gals amb Vircengétorix al cap davant van guanyar als romans el 52 a.C. (hi ha un vellet als Asterix que de tant en tant diu "Jo hi era a Gergovie!!"))
En una esplanada del Puy-de-Dôme que acaba en un altíssim espadat, hi ha gent esperant de llençar-se amb parapente. El paracaiguda, estès a terra, l'estan inflant amb un gas especial que li llencen amb una mena de bombona, el parapentista està dret i immòbil, amb arnesos que el lliguen al paracaiguda, i va vestit com d'aviador de guerra. El posat és greu, com si estigués esperant la mort. Nosaltres som a la vora el precipici, i de cop i volta es posa a córrer, el paracaiguda s'alça una mica, ens passa pel costat i es llença al buit. Fa efecte.
La segona que s'ha llençat era una noia que duia un monitor. S'han posat tots dos a córrer igual que l'anterior, ens han passat pel costat i al moment que anava a perdre peu, la noia ha frenat i el monitor per darrera me li ha donat una empenta que déu n'hi dó i, apa, tots dos al buit.
(Continua a Issoire, símbols franc-maçons)

dilluns, 30 de juliol del 2007

Le Mont-Dore

(Continuació de Vichy 8)
Vichy és al departament de l'Allier, que forma part de la regió de l'Auvergne. Un dels altres departaments de l'Auvergne és el Puy-de-Dôme on, al Massif du Sancy, es troba le Mont-Dore, un poble conegut també pel termalisme. Per arribar-hi es travessen uns paratges deserts, de muntanyes verdes i desgastades, que valen el viatge.
El principal establiment termal del Mont-Dore és un edifici immens d'estil neobizantí. Per dintre té aquí i allà alguna columna i algun capitell romà, aprofitats de construccions anteriors. L'aspecte és més aviat penós, a no sé que un s'ho prengui com si busqués localitzacions per a una pel.lícula del Visconti. Escrostonats per una banda, humitats per l'altra, parets amb l'enguixat bufat, i aquell pintat de ratlles fosques i clares que vol donar to al conjunt.
I el més espectacular: una sala immensa i lluminosa, que es pot mirar des de dalt abocat a una balaustrada, de sostre altíssim amb claraboies, que té rengleres de cadires davat de rengleres de marbres contra rengleres de rajoles de València blanques, on hi ha encastades rengleres d'aixetes, cada una amb un tub que sembla de butano d'abans de les normatives de seguretat.
Aquests tubs te'ls poses al nas i en surt el gas picant que s'ha extret de l'aigua termal. Sembla que inspiris bombolles de Fanta.
Aquí, com a Vichy, et situes a una altra època, i és com si veiessis senyors i senyores d'abans de la Primera Guerra Mundial asseguts en rengleres, amb aquells tubs marrons ara a un forat del nas, ara a un altre.

diumenge, 29 de juliol del 2007

Vichy (8) L'arquitectura

(Continuació de Vichy 7)
I aquí sota un altre dibuix d'un edifici funcional dels anys 20 o 30, just davant de l'hotel on ens estem.

(Continua amb més termalisme a Le Mont-Dore)

dissabte, 28 de juliol del 2007

Vichy (7) L'arquitectura

(Continuació de Vichy 6)

Aquests curistes d'èlit han deixat a Vichy edificis d'estils diversos com es pot veure en aquest link.
Aquí dalt un dibuix amb edifici i detalls art déco.
(Continua a Vichy 8)

divendres, 27 de juliol del 2007

Vichy (6) El termalisme

(Continuació de Vichy 5)

Vichy és la ciutat termal de més tradició a França, ara en franca decadència. Però les cures i els curistes d'èlit l'han dotada d'una arquitectura i d'uns parcs fantàstics. Al mig de la ciutat hi ha el Parc des Sources, amb una pèrgola allargassada (estil ferro Torre d'Eiffel) per passejar a cobert, un teatre d'Òpera, un centre públic "des sources" -amb aixetes de les diverses deus d'aigua que corren per allà sota-, una glorieta per músics a l'aire lliure, i sobretot uns arbres fenomenals. A la vora el riu, l'Allier, hi ha un altre parc, antic i cuidadíssim.

Hi ha un antic hotel, l'Auberge du Cheval blanc, que té una placa recordant que Madame de Sévigné hi va anar a fer cures pel seu reuma l'any 1676 . I també hi ha tres o quatre grans cases que recorden xalets alemanys i que va encarregar contruir Napoleó III per anar-hi a fer estades.
Els edificis termals estan una mica disfressats de palaus àrabs i tot plegat té un aire decimonònic que ja fa endevinar que, per molta reforma que hagin fet a dins i molts jacuzzis que hi hagin instal.lat, allò ja no ho tornaran a aixecar.
A França moltes cures termals estan pagades per la seguretat social, però es veu que ara es posa en dubte que siguin eficaces en molts casos i estan tancant l'aixeta.
(Continua a Vichy 7)

dijous, 26 de juliol del 2007

Vichy (5) Capital de la França col.laboracionsita

(Continuació de Vichy 4)

El Juny del 1940 l'exèrcit alemany envaeix França i el Govern francès es trasllada a Bordeaux a tota pressa. Hi ha disensió sobre el que cal fer: el general De Gaulle marxa a Anglaterra a fer una crida a la resistència; per la seva banda, el President mana formar Govern al Mariscal Pétain.
Pétain, que instal.la el nou Govern a Vichy, busca l'armistici amb els alemanys, el conclou, fa que l'Assemblea Nacional reunida a la sala d'Òpera de Vichy voti una llei que li atorga plens poders, i difon una nova divisa: Travail, Famille, Patrie (adéu a la Liberté, l'Égalité i la Fraternité).
França en dues meitats: la de nord, ocupada pels alemanys i sota la seva administració directa, i la del sud, sota l'administració d'un Govern francès que segueix cegament la política dels alemanys.
Si es toca el punt sensible de les deportacions, a la França "lliure" hi va haver deportacions.
Vichystes, col.laboracionistes, pétainistes... oposats als diversos grups que fan resistència activa a l'ocupant. Hi ha tots els colors, tots els matisos a cada camp, i enmig un arc amplíssims d'actituds i activitats.
Per acabar d'arrodonir un cert desconcert: el Mariscal Pétain era el militar heroi de la guerra del 14-18 i, a més, ara era un iaio de 84 anys.
El senyor del bar que ens ha dit que sense voler havia sentit la nostra conversa ens explica que Pétain va escollir Vichy per la seva proximitat a la línia de demarcació (al costat, a Moulins), per la gran quantitat d'hotels de què disposava la ciutat que permetria allotjar els ministeris i el cos diplomàtic, i també perquè a Vichy, en raó de les personalitats que hi anaven a fer cures, existia un sistema avançadíssim de telecomunicacions, equivalent en eficàcia al de París. Afegeix també que a Clermont Ferrand, la ciutat gran més pròxima, hi havia un proletariat molt organitzat i era millor evitar-la.
Després aquestes explicacions ens seran repetides per altra gent. N'hi ha alguns que, exculpant els "vichyssois", assenyalen que l'Alcalde de Vichy mai va fer signar al Pétain en el llibre d'honor de la ciutat...
També n'hi ha que els agrada desdramatitzar, i expliquen una mena d'acudit sobre la promiscuitat que es vivia en els hotels durant aquest període: "Van arribar els diplomàtics dels països que reconeixien el Govern de Vichy, cada ambaixada s'instal.lava en una habitació d'hotel, on tenia la seu la delegació i on vivia l'ambaixador amb la seva família. Hi havia històries, embolics i separacions. Es diu que els diplomàtics van arribar amb les seves famílies i van marxar amb la dels altres". En fi...

Hi ha una novel.la titulada Vichy 1940 de Fernando Schwartz que recrea l'ambient a la ciutat durant aquests anys. No és cap gran novel.la però la vaig trobar interessant després d'haver estat a Vichy.
A l'Òpera de Vichy hi ha una placa que honora els 80 parlamentaris que van oposar-se a donar plens poders a Pétain a la sessió de l'Assamblea reunida en aquest teatre.
A davant de l'Hotel du Parc, que és l'hotel on vivia Pétain i on tenia la seu el Govern, hi ha un monolit que vaig haver de llegir dues vegades per entendre si era un memorial pels jueus deportats o un homenatge a l'Església: feia menció de les deportacions de jueus que hi havia hagut a la França dita lliure i parlava també dels capellans i religiosos que havien fet obstrucció a aquestes deportacions. Després he vist que sembla que, en efecte, sectors de l'Església catòlica i de l'Església reformada van protegir ciutadans jueus i van evitar algunes deportacions.
La pel.lícula documental Le chagrin et la pitié de Marcel Ophuls, apareguda l'any 1971, és una crònica excel.lent de la vida a Clermont-Ferrand durant els anys 1940-1944. Té una durada de quatre hores i això ajuda també a fer-ne una pel.lícula gens superficial. Per primera vegada a França es tractaven aquests anys sense donar una visió oficialista que posava únicament l'accent en la resistència. Per primera vegada es mostrava una França real, molt més ambigua en la seva actitud cara a l'ocupant i en alguns caos francament col.laboracionista.
La pel.lícula va ser prohibida a la televisió durant deu anys, fins al 1981 quan va pujar l'esquerra al poder.
Queden molts fantasmes.
(Continuarà a Vichy 6)

William Hogarth al Caixafòrum

Molt recomanable per als que els agradin les coses sociològiques, l'exposició al Caixaforum, oberta fins cap a finals d'agost, amb gravats i olis de William Hogarth.
Aquí a sota dues imatges sobre el tema amorós Abans-Després. El posat d'ella en els Després és entendridor.

dissabte, 7 de juliol del 2007

Vichy (4) A prop de gent que ve de lluny i de no tan lluny

(Continuació de Vichy 3 )
Entre tota aquesta gent del Cavilam, hi ha una brasilenya que dóna classes de francès en una escola d'un barri de favelas de Rio de Janeiro. Una altra brasilenya dóna classes de francès als nanos d'Amapà, prop de la frontera. Ens diu que són d'un medi humil, que tenen els pares emigrats a la Guaiana Francesa i que volen aprendre francès perquè està previst el reagrupament familiar i han d'anar-hi a viure aviat.
Una conversa amb un grup de professors madrilenys, que de tant en tant ens tiren alguna indirecta. Creuen que nosaltres cobrem més. Els dic que no ho sé, però que aquesta no és la veritable diferència. Insisteixo provocativament: "¿Queréis saber la verdadera diferencia entre vosotros y nosotros?" Es crispen una mica, s'esperen un discurs independentista i es posen en guàrdia. "Pues que vosotros trabajáis sólo por las mañanas y nosotros trabajamos también por las tardes". Se'ls talla la respiració, això no ho sabien. Acabem fent broma: "Si yo fuera Esperanza Aguirre, cada vez que os fuerais a quejar, os diría 'mirad que os voy a poner a trabajar por la tarde como los catalanes' ". Jo ric molt, ells no tant.
Hi ha dues alemanyes amb qui ens hem caigut bé. Les alemanyes tenen al voltant de cinquanta anys i donen classes a alguna Univesitat alemanya, formant futurs professos de francès. Són molt intel.lectuals i molt llegides. Una d'elles, simpatiquíssima i extrovertida, ens explica que amb això dels punts, ja li han tret el permís de conduir, per excés de velocitat, ens precisa. Tenen una ideologia d'europees d'esquerres, posició presa sobre la guerra civil espanyola, i tot en elles fa pensar en la generació de postguerra que ha rebut una formació de crítica al nazisme. Ens pregunten i estan més o menys assabentades de les qüestions nacionalistes espanyoles, de Catalunya, del País Basc, de les evidències, de les objeccions.
Totes dues li donen al vi negre i a les postres d'un sopar, en un petit restaurant, els surt molta xerrera. La més gran, que està casada amb un francès, ens parla d'un reportatge que la va impressionar: un home adult, fill d'una francesa i d'un soldat alemany, nascut doncs a la Francça ocupada, parlava amargament de la marginació que havia sofert de nen, per ser fill d'una "col.laboracionsita" que havia mantingut relacions amb un "boche". Més endavant, l'altra, la que ha perdut el permís de conduir, també fa referència a conseqüències de la guerra: ens explica que a casa seva eren originaris de la Selva de Bohèmia, que al 45 van ser expulsats per la nova Txecoslovàquia i van haver d'abandonar casa seva. El pensament se m'en va cap a la història dels Sudets que vaig sentir a Barcelona.
Després de cada una d'aquestes expansions, després de cada una d'aquestes confessions hi ha uns silencis densos. Floten males consciències i greuges.
(Quan acabi aquests posts sobre Vichy vull parlar del llibre "Una mujer en Berlín", que justament afegeix llenya a aquest foc.)
En aquest sopar hem parlat del govern de Vichy i un senyor gran d'una taula veïna que ja ha acabat de menjar, s'aixeca i s'acosta a la nostra. Ens diu que l'excusem, que sense voler ha sentit la conversa, i ens alliçona sobre Vichy: no és el mateix ser "vichyssois" que ser "vichyste" i no tots els habitants de Vichy eren partidaris de Pétain.
En aquesta estada a Vichy sentirem que entre la població també floten encara males consciències i greuges.
(Continuarà a Vichy (5): El Govern de la França "lliure" )