BON ANY

Com l'any passat torno a publicar el christmas de Pol Serra, un il·lustrador de primera. I us dono el mail per si a algú el vol contactar per fer-li un encàrrec: polserra@gmail.com.
Segur que no quedarà decebut.
Aquí teniu el seu portfolio: http://www.polserra.com/

Ressuscita "Canvi de Pell"

Parat des de l'abril, ara ressuscita el blog

LA FIB, FELICITAT INTERIOR BRUTA I EL BHUTAN

Hem sentit a parlar molt del PIB però no tant del FIP, la Felicitat Interior Bruta.
El que jo no sabia és que la primera persona a avançar el concepte hagués estat el rei del Bhutan. 
L'Adela d'Alòs ha tornat fa poc d'un viatge al Bhutan i ens n'ha parlat. Com que ha escrit un paper (llarg) sobre aquest país, el publico a continuació. Hi dóna dades de la situació actual del Bhutan i al final del seu text teniu dos annexos (Mesurar la felicitat i Eleccions i Constitució) molt interessants sobre el FIB. 
Incloc dos mapes.

 

BHUTAN (unes dades i consideracions després d'una estada de 14 dies -octubre 2012)

Entrar a Bhutan és entrar en un altre mon. Tot es mou a poc a poc i es respira una tranquil·litat immensa. La gent és molt innocent, no “contaminada”. Són molt amables i afectuosos. Els turistes són molt ben rebuts perquè saben que contribueixen a la millora del país. S’interessen per què estiguis be.

 Ningú et vol vendre res, ningú et demana res, els nens es posen bé per què els facis fotografies… no existeix la propina (només en algun resort hi ha una caixeta que posa 'tips').

Es va començar a obrir al turisme a finals dels anys ’70. Per tant, és encara un país verge, amb una cultura i uns costums fascinants. Uns temples preciosos, diferents un de l’altre...

Diuen que és l’últim Shangri-La, o últim paradís.

Només  s’hi arriba amb vols de Drukair, la seva companyia. L’aeroport de Paro té una única pista. Diuen que és un dels perillosos perquè està voltat de muntanyes.

Bhutan és un petit país que limita al sud amb l’Índia i al nord amb la Xina. Té una extensió similar a Catalunya (31.000 km.) i uns 700.000 habitants. El 80% viu de l’agricultura mentre tan sols un 3% del territori és cultivable.

Molt muntanyós –amb muntanyes molt frondoses amb arbres fins i tot per sobre dels 3000m. - es troba en la part oriental de la cadena de l’Himàlaia. La muntanya més alta té 7.554 m. Té una alçada mitjana d’uns 2.000 m., però la temperatura no és gaire rigorosa perquè esta situat just sobre el tròpic de Càncer (sud d'Egipte). La part del sud (a uns 700 m.) és tropical.

Està afectat pels monzons. Les millors èpoques per anar-hi són maig (per l’explosió de flors, especialment els rododendres) i octubre (per les festes tradicionals).

Turisme. És una molt important font d’ingressos. De fet diuen que les escoles i la sanitat és financen en gran part amb el turisme. Hi ha una taxa fixa per persona i dia de 250 dòlars que ho cobreix tot:  hotels,  menjar, guies, cotxe, etc.  Amb això i una infraestructura hotelera limitada, el nombre total de turistes l’any no supera els 15.000. I, per ara, sembla que no en volen més (o gaires més).

Hi ha tres categories d’hotels: a la més baixa hi van els indis que són els únics que poden moure’s pel país amb els seus cotxes i sense guia i sense pagar cap taxa. Els de categoria mitjana hi van el 95% dels 10.000 turistes que entren cada any al país. Hi ha després una categoria d’hotels cars o molt cars (des d’uns 400 euros fins a 1000 euros o més, amb menjades incloses). L’estat es queda el 35% del que es paga. Abans d’anar al país cal preparar el programa i els dies que s’hi vol estar. Fins que no s’han ingressat els diners al banc de Bhutan no donen el visat. L’agencia que gestiona el viatge cobra al final, un cop ha demostrat que ha complert el programa establert. D’aquesta manera s’assegura que el turista està ben tractat i rep el que s’ha acordat.

La llengua és el dzongka però hi ha moltes variants i entre ells no s’entenen quan parlen variants. Pràcticament tothom (excepte la gent més gran) parla anglès ja que és la segona llengua obligatòria a l’escola des del 7 anys.

La unificació del país. Fins el 1600 (degut en gran mesura a ser valls tancades i no comunicades), no es va unificar. Qui ho va fer va ser un lama i líder tibetà: Shabdrung que va fer construir nombroses  fortaleses (dzongs) per protegir les diferents valls. Avui hi ha 20 districtes i cada districte té el seu dzong. En els dzong hi ha els  monjos en un cantó i el poder civil a  l’altre. Tots són extraordinàriament bonics.  Després de la mort de Shabdrung comencen  conflictes interns.

L’any 1907, per influència britànica comença la monarquia. Des de 1949 té la  independència dels britànics i estableix vincles molt estrets amb la India. Es quasi un “protectorat” d’aquest país. Les mateixes fronteres de Bhutan estan protegides per l’exèrcit de la India. Ara tenen el cinquè rei.

Fins als anys ‘70s el país ha estat tancat al mon exterior.  Això el fa un país molt especial. Encara “verge”

Va ser el tercer rei - Druk Gyalpo Jigme Dorji Wangchuck-  el que ja va dir que la finalitat del desenvolupament del país havia de ser aconseguir que el pobles fos més  pròsper i mes feliç.  Ho va exposar l’any 1971, amb l'entrada de Bhutan a les Nacions Unides: al PIB en el qual es centren els economistes, calia afegir la felicitat de la gent.

El quart rei -Druk Gyalpo Jigme Wangchuck- educat a Oxford, casat amb 4 germanes i pare de deu fills, agafa la corona l’any 1974, amb 18 anys per la mort  del pare. En el discurs de coronació va dir:  "La felicitat interior bruta és molt més  important que el producte interior brut". Era el monarca més jove del món.

Va emfatitzar que per Bhutan el “Gross National Happiness,” és més important que el "Gross Domèstic Product". "Els rics no sempre són feliços; per contra, els feliços es consideren rics", va dir.

Mentre els models convencionals de desenvolupament es focalitzen en el creixement econòmic, el Gross National Happiness es basa en la premissa que el desenvolupament de la societat té lloc tant en l’àmbit material com en l'espiritual i un i l'altre es reforcen.

Per exemple, han decidit acotar el turisme: poc i de qualitat. De manera que es preservi el medi ambient, hi hagi ingressos per mantenir el sistema educatiu i de salut i es contribueixi a mantenir els folis valors culturals i la idiosincràsia del país.

Al govern, avaluar el GNH l'ha ajudat a reduir les diferencies entre rics i pobres i ha donat més poder al poble que defineix així les seves prioritats.

Els 4 aspectes clau del Gross National Happiness són:

1.    Un desenvolupament socioeconòmic equitatiu i igualitari.

2.    La preservació i promoció del llegat cultural i espiritual

3.    La conservació del medi ambient

4.    El bon govern

 Treballen aquest temes amb experts d’Oxford (http://www.ophi.org.uk/ophi-measure-used-in-creating-the-bhutan-gross-national-happiness-index/) i avaluen la felicitat cada dos anys. L’any 2005, el 52% dels bhutanesos diu que se sent "feliç"; el 45%, "molt feliç", i tan sols un 3% va dir que no ho era.

L’any 2008 han creat una Comissió nacional de FIB i  comitès d’àmbit local.

Amb  el quart rei (pare de l’actual que agafa la corona l’any 2008) el país fa un gran canvi: s’obre a l’exterior, comença la “modernització” però preservant la cultura del país. Comença l’escola pública, gratuïta i obligatòria des dels 7 anys, un desplegament del sistema sanitari (públic i gratuït), s’obra el primer aeroport i es construeix la carretera que enllaça les principals ciutats.
Estan molt atents a evitar els errors que han comes altres països que s’han centrat només en el creixement econòmic.

Defensen un model de desenvolupament basat en els valors: la preservació del medi ambient, la felicitat, la igualtat de gènere.

 A més el budisme –que té una enorme influència- diu que: 1r. No has de desitjar el que no necessites (austeritat), 2n. No has de ser indiferent als altres (sobretot als que estan malament) i 3r. No has de ser posseïu o avariciós.

La protecció de medi ambient, la sostenibilitat són molt importants. Per exemple, podrien explotar mines però volen reservar les muntanyes. Frenen, doncs, alguns aspectes de desenvolupament econòmic, per prioritzar un futur del país 'sostenible'. Per a ells Nepal és l'exemple de que no s'ha de fer: per tenir més ingressos han obert les fronteres a tothom i ara el país està destrossat.

Segons la constitució un 60% ha de ser boscos.

Bhutan és la democràcia més jove del mon. Va ser el quart rei el que va impulsar tenir una constitució i fer eleccions. La gent hi estava en contra. Ell mateix , amb el seu fill, van anar per tot el país explicant la importància de fer eleccions. Les primeres van ser l’any 2008. Tenen 47 diputats que viuen tots en un recinte al costat del parlament (és necessari ja que els desplaçaments interns són molt lents pel mal estat de la carretera. Es poden fer uns 20-25 km/hora). Ara al 2012 hi torna  a haver eleccions i molta gent diu que no votarà perquè “els partits nomes miren als seus interessos”. També diuen que amb els partits politics ha començat la corrupció! Per contra, al rei ningú el discuteix. Porta una vida austera. Que comenci a haver-hi casos de corrupció els preocupa molt perquè reben ajuts de molts països; Suïssa, Canadà, etc. per reconstruir dzong cremats, temples, etc. Sabien que els diners que donaven anirien on havien d’anar. Ara hi ha el risc que redueixin les ajudes.

Hi ha molts animals protegits – panda vermell, lleopard de les neus, takin..- i té una gran quantitat de plantes, moltes d’elles s’usen en la medicina tradicional.

L’any 1999 arriba la televisió i internet. Hi ha wifi a tot el país!

Religió. Té un paper MOLT important. Pràcticament el 80% és budista (al sud hi ha hindús). El budisme serveix per a aglutinar i integrar el país i les persones. S’estima que hi ha uns 10.000 monjos. Entren als monestirs amb 6-7 anys i els estudis duran 9 anys. En els monestirs nomes estudien el budisme i anglès. Hi ha també algun convent de monges.

El budisme: El budisme a Bhutan és molt diferent al d’altres països. A l’haver-hi valls tan tancades, tenen “gurus” comuns i molts de particulars de cada zona. Es el budisme Mahayana. Les llegendes, en les quals creuen, no deixen de fascinar: un dels gurus més venerats és Rinpoche del 700. Diuen que tenia poders sobrenaturals i es va manifestar de vuit maneres diferents. Va volar a sobre de la seva dona transformada en tigre- i va travessar tot el país....Va anar deixant escrits en coves i després hi ha hagut els que anomenen  “buscadors de tresors” (terton) que els han anat trobant. El més conegut és Pema Lingpa (s.XV). Del mateix segle és el Lama Drukpa Kunley que tenia formes molt poc ortodoxes d’ensenyar el budisme. Li agradaven les dones i el vi... En el seu temple hi ha un gran fal·lus per beneir les dones i per a que siguin fèrtils. Moltes cases a Bhutan tenen fal·lus dibuixats a les parets i també de fusta i penjats a les cantonades,  per fer fora els dimonis.

Hi ha molts símbols per tot el país:  banderes d’oració amb escrits de Buda, els “chorten”,...

La cultura, el folklore:  La gent continua vestint amb els vestits tradicionals (els homes fins al genoll –el gho-i les dones amb faldilles llargues, les kiras). De colors  vius. També els nens vesteixen així. Només a la capital, Thimpu, es comencen a veure joves amb texans i vestits “occidentals”. Estan preocupats de perdre aquests costums perquè són conscients que és un dels al·licients del turisme. De moment la llei obliga a tots els que treballen en l’àmbit públic a portar-ho.

En els actes oficials els homes es posen una bufanda: segons el color indica el rang: groga pel rei, taronja pels ministres i autoritats, blau pels parlamentaris i blanca per al poble.

Organitzen molts festivals (s’anomenen Tsechu) , sobretot a l’octubre. Són molts vistosos i molt populars:  hi va tothom de la localitat i dels voltants.

Donen molta importància a l'educació: obligatòria dels 7 als 17 anys. Els nens van segons els  vestits de la zona on van a escola. Als 18-20 millors alumnes que acaben l’educació obligatòria els envien a estudiar a l’estranger (pagat pel govern).

L’estructura sanitària: Cada districte té un hospital i uns 8-10 centres d’atenció primària. L’hospital més important és el de la capital Thimpu). Si en el teu Cap no t’ho resolen, t’envien a l’hospital del teu districte, sinó a Thimpu. En casos que calgui sortir a fora del país, el govern paga el viatge i el tractament del malalt i d’un acompanyant.

Tenen moltes plantes medicinals (moltes de  més de 4000m). Els ciutadans poden escollir tractaments amb plantes o amb la medicina occidental. Fan molta medicina preventiva. Des de 2004 està prohibit fumar i vendre tabac.!!

L’economia: bàsicament agrícola. Molt arròs, fins i tot a més de 3000 metres! . També cultiven moltes patates i gra tipus fajol i també blat i blat de moro. Al sud el clima és més tropical i tenen plàtans, pomes, etc.  Es una economia de subsistència però no els falta res. L’any 2007 va ser la segona economia del mon que va créixer més ràpid.

Exporten energia hidràulica a la India. Importen molt de la India. Els indis són “els paries”:  els que fan les carreteres, construeixen les cases i viuen en barracons.

La casa: la gent viu en cases molt dignes i molt boniques. Han de seguir totes el mateix estil. No estan permeses cases “modernes”. S’han de construir segons l’arquitectura tradicional. A la part de baix hi ha el bestiar, al mig hi viuen i a dalt conserven el menjar. A fora de moltes cases hi ha una bassa de fusta amb una separació. Es per l’hivern per a fer banys amb pedres calentes (les posen en un canto de la bassa i s’escalfa tota l’aigua).

La família: el matrimoni no és molt important (molts no es casen) i el divorci està ben vist. Hi ha una gran respecte per la gent gran i pels nens.

La mort: quan es moren els incineren i tiren les cendres al riu. Als nens petits no els incineren: els tiren al riu o els porten a dalt de les muntanyes per a que se’ls mengin els voltors. També als vells els porten a les muntanyes pels voltors.

El menjar: Mengen  MOLT picant. Hi ha bitxo vermell i verd per tot arreu. Normalment mengen amb les mans i seuen a terra. En el menú hi ha sempre arròs (també arròs vermell de l’’Himàlaia) i verdures, bolets (sovint).  Mengen poca carn. Sobretot pollastre i vaca, tallat ben petit.  La carn la porten de la India perquè no poden matar cap animal. Segons la religió, si el mates et pots reencarnar en l’animal que has matat. Això fa que hi hagi pertot arreu molts gossos que no són de ningú i són de tothom... Els vacunen per evitar infeccions. A les nits tots borden!!.

Tenen una varietat d’orquídia que es menja. Masteguen una espècie de nou amb lima i una fulla de “betel” i l’escupen (els tenyeix la boca de color vermell ).

Els residus: Un tema que els preocupa molt. Els plàstics i vidres els porten a la India. Un dia a la setmana fan recollides col·lectives de residus.

Comunicacions: A tot el país hi ha una cobertura de mòbil immillorable, fins i tot a 6000 metres!. Amb wifi a tot el país. També ha estat una opció del rei per a garantir la igualtat de comunicació de tothom.

Només hi ha una carretera central, amb unes poques ramificacions. Hi ha pocs cotxes, quasi tots de transports de mercaderies i turistes. No hi ha quasi motos i no hem vist bicicletes. No hi ha tren. Nomes hi ha un aeroport (a Paro) i ara n’han obert un d’us interna Bumthang (al centre). Tothom camina molt (els nens de ben petits van caminant a l’escola),

A destacar: Els dimarts els cotxes no poden circular (nomes els transport públic) per evitar contaminació. Curiós en un país on no hi ha contaminació!! Per ells es un tema cultural. Evidentment en això molta gent no hi està d'acord...

Coses significatives:

La marihuana creix per tot arreu, és autòctona i comença a ser un problema ja que els joves la “fumen” d’amagat.

L'esport nacional: tir amb l'arc. El tiren a 145 metres de distancia.

Thimpu, la capital, és la única capital del mon sense semàfors

Taxa d’alfabetització:  59,5%,i esperança de vida  62,2 anys. Aquestes dades estan canviant molt ràpidament amb l’escolarització i la millora de la sanitat.

.
Principals dificultats:

Creixement demogràfic   (allargament de la vida)

Concentració a la capital (Thimpu). Hi comença a haver-hi algú aturat, alguns casos –aïllats- de violència, etc.

La televisió i Internet.... Els joves volen el que veuen a fora... Es fa més difícil mantenir les tradicions.

Les “toilettes”: no n’hi ha, són brutes, etc. (als hotels no, evidentment). Un tem a no resolt. Per a ells no té tanta importància perquè estan acostumats a anar al camp….

              

ANNEXOS

MESURAR LA FELICITAT

En una investigació de l’any 2006 dirigida per Adrian White (Universitat de Leicester) en 2006, Bhutan és l’octau país més feliç entre 178 analitzats. I era l’únic entre els 10 primers amb el PIB més baix (unes sis vegades inferior al d’Espanya).

Extret d’Internet:

Lo que medimos afecta a lo que hacemos. Si nuestros indicadores sólo miden cuánto producimos, nuestras acciones tenderán sólo a producir más. Por eso había que convertir la FIB de una filosofía a un sistema métrico. Y eso es lo que encomendó el cuarto rey al Centro de Estudios Butaneses, que años después ha dado con un índice para medir la felicidad.

La materia prima es un cuestionario que responderán los ciudadanos butaneses cada dos años. La primera encuesta se realizó entre diciembre de 2007 y marzo de 2008. Un total de 950 ciudadanos de todo el país respondieron a un cuestionario con 180 preguntas agrupadas en nueve dimensiones:
1. Bienestar psicológico. 2. Uso del tiempo.
3. Vitalidad de la comunidad. 4. Cultura.
5. Salud. 6. Educación. 7. Diversidad medioambiental. 8. Nivel de vida. 9. Gobierno.
Éstas son algunas preguntas del cuestionario: "Definiría su vida como: a) Muy estresante, b) Algo estresante, c) Nada estresante, d) No lo sé". "¿Ha perdido mucho sueño por sus preocupaciones?". "¿Ha percibido cambios en el último año en el diseño arquitectónico de las casas de Bután?". "¿En su opinión, cómo de independientes son nuestros tribunales?". "¿En el último mes, con qué frecuencia socializó con sus vecinos?". "¿Cuenta usted cuentos tradicionales a sus hijos?".
Una vez procesada la información de las encuestas, se determina en qué medida cada hogar ha alcanzado la suficiencia en cada una de las nueve dimensiones, estableciendo unos valores de corte. A cada indicador en el que un hogar ha alcanzado o superado el valor de corte se le atribuye un cero. Cuando el encuestado no ha llegado al valor de corte en un indicador, se le resta el resultado al valor de corte y se divide la resta por el propio valor de corte. Por ejemplo, si el límite de la pobreza es 8 y el encuestado ha alcanzado 6, el resultado es (8-6) / 8 = 0,25.
Entonces, ¿cómo se determina quién es feliz? Es feliz aquella persona que ha alcanzado el nivel de suficiencia en cada una de las nueve dimensiones (0). ¿Y cómo se determina la felicidad interior bruta? FIB = 1 - (la media del cuadrado de las distancias respecto a los valores de corte).
Ya tenemos, pues, el valor de la felicidad. Pero es sólo eso, un número. El siguiente paso es comparar la FIB de los diferentes distritos. Compararla a lo largo del tiempo. Descomponer el índice por dimensiones, por géneros, por ocupaciones, grupos de edades, etcétera. Y así, la FIB puede utilizarse como un instrumento para orientar políticas.

Diuen que aquest model seu no és exportable però a ells els serveix per planificar i prioritzar.

Bután no debe ser (ni lo pretende) un ejemplo para otros Estados. Las peculiaridades del país hacen su experiencia inexportable. Bután es una de las economías más pequeñas del mundo, basada en la agricultura (a la que se dedica el 80% de la población), la venta de energía hidráulica a la India y el turismo. Y es un país altamente dependiente de la ayuda externa. Probablemente el concepto de FIB les suene a chino a las remotas tribus de pastores nómadas del este, que se visten con pieles de yak, practican una religión animista y ofrecen animales sacrificados a sus dioses en las montañas. Y más aún a los 100.000 ciudadanos de la minoría étnica nepalí que viven en campos de refugiados en Nepal desde principios de los noventa, después de haber sido expulsados de Bután por el Gobierno.

El quart rei abdica quan encara no té 60 anys en un dels seus fills, Tothom l’”adora” per tot el que ha fet pel país i per l’austeritat en què viu..

En una pàgina web llegeixo: Es un rey dios. El único rey de la historia de la humanidad que merece ese apelativo. Muchos pueblos, por muchos motivos, han venerado a sus mandatarios. Pero él es especial. Es una mente iluminada. Es como un buda". Quizá no haya que ir tan lejos como Ashi Sonan Choden Dorji, de 41 años, la hermana pequeña de las cuatro reinas, que define así a su cuñado, tomando té en el elegante salón de su casa a las afueras de la capital. Pero podría aceptarse la palabra visionario si se tiene en cuenta que el rey acuñó, hace 35 años, un término que hoy, en este escenario del poscomunismo y del poscapitalismo salvaje, constituye el centro de uno de los debates más interesantes que se están produciendo en el pensamiento económico mundial. Un debate al que se han apuntado premios Nobel como Joseph E. Stiglitz o Amartya Sen y líderes occidentales como Nicolas Sarkozy o Gordon Brown.

No fue un mero eslogan. Desde aquel día, la filosofía de la felicidad interior bruta (FIB) ha guiado la política de Bután y su modelo de desarrollo. La idea es que el modo de medir el progreso no debe basarse estrictamente en el flujo de dinero. El verdadero desarrollo de una sociedad, defienden, tiene lugar cuando los avances en lo material y en lo espiritual se complementan y se refuerzan uno a otro. Cada paso de una sociedad debe valorarse en función no sólo de su rendimiento económico, sino de si conduce o no a la felicidad.
Dos factores pueden explicar que esta especie de tercera vía de desarrollo se haya llevado a la práctica precisamente aquí, en este aislado reino del Himalaya. Por un lado, está su profunda raigambre en la filosofía budista. Y por otro, el proverbial retraso de Bután en su apertura al mundo. El lama reencarnado Mynak Trulku explica el primer factor: "La felicidad interior bruta se basa en dos principios budistas. Uno es que todas las criaturas vivas persiguen la felicidad. El budismo habla de una felicidad individual. En un plano nacional, corresponde al Gobierno crear un entorno que facilite a los ciudadanos individuales encontrar esa felicidad. El otro es el principio budista del camino intermedio". Y esto enlaza con el segundo factor, que explica Lyonpo Thinley Gyamtso, ex ministro del Interior y de Educación: "Están los países modernos, y luego está lo que era Bután hasta los años setenta. Medieval, sin carreteras, sin escuelas, con la religión como única
guía. Son dos extremos, y la FIB busca el camino intermedio".

La determinación por medir la felicidad nacida de aquel discurso de coronación del cuarto rey de Bután puede verse como un caso pintoresco o enternecedoramente naïf desde las potentes economías occidentales. Pero la misma inquietud empieza a ocupar las agendas de influyentes mandatarios y eminencias de la economía a nivel mundial. En febrero de 2008, el presidente francés, Nicolas Sarkozy, creó la Comisión Internacional para la Medición del Desempeño Económico y el Progreso Social, debido, en palabras de su director, el profesor de la Universidad de Columbia y premio Nobel de Economía Joseph E. Stiglitz, "a su insatisfacción, y la de muchos otros, con el estado actual de la información estadística sobre la economía y la sociedad" (EL PAÍS, Negocios, 20 de septiembre de 2009). "El gran interrogante", proseguía Stiglitz, "implica saber si el PIB ofrece una buena medición de los niveles de vida". Y los resultados de la comisión, presentados el pasado mes de septiembre, confirmaron las sospechas de Sarkozy: el PIB se utiliza de forma errónea cuando aparece como medida del bienestar. Pero también hay quien advierte de los riesgos de ampliar la variedad de estadísticas económicas, que podría permitir a los Gobiernos agarrarse a unas u otras a su antojo, en detrimento de la objetividad.

ELECCIONS I CONSTITUCIÓ

Extret d’Internet:

En diciembre de 2005, Jigme Singye Wangchuck anunció que abdicaría a favor de su primogénito y que se celebrarían elecciones. "La democracia no entró de la noche a la mañana", explica Lyonpo Sonam Tobgye, con la espada asomando por debajo de su kabney naranja. "Fue un proceso largo. Cuando su majestad dijo que había que hacer una Constitución, la idea no fue aceptada en absoluto por el pueblo. No queríamos una Constitución. Estábamos muy a gusto con nuestro pasado. Teníamos desarrollo, seguridad, habíamos progresado. Aun así, su majestad insistió en que era importante que tuviéramos una Constitución. Y el pueblo aceptó sus palabras, porque nos fiamos de él".
El comité estudió "unas cien" constituciones extranjeras. Después se quedaron con una veintena. Entre ellas, una les inspiró especialmente: la española. "La leímos una y otra vez", recuerda. "Es una muy buena constitución. Es muy progresista. Y ustedes tienen, como nosotros, una monarquía constitucional. Le confesaré una cosa: la leímos un poco tarde. De haberla visto antes, quizá no habríamos estudiado tantas otras".
Entregaron un borrador después de 10 meses, que se colgó en Internet para que lo vieran los ciudadanos y el mundo exterior. "Recibimos unos 400 comentarios de todo el mundo: intelectuales, universidades, organizaciones de derechos humanos. Estudiamos todo eso, hicimos otro borrador y éste se distribuyó al pueblo".

Los reyes, padre e hijo, recorrieron entonces todo el país, hasta las aldeas más remotas, y celebraban reuniones en los pueblos para explicar y discutir el borrador de la Constitución. El 18 de julio de 2008 se aprobó una carta magna sin pena de muerte para un país cuyo delito más común es el expolio del patrimonio artístico y cuyo artículo 9.2 establece: "El Estado se esforzará en promover las condiciones que permitan la consecución de la felicidad interior bruta".

 

BHUTA