Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lingüística. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lingüística. Mostrar tots els missatges

dilluns, 11 de febrer del 2013

"El diccionario" de María Moliner

(Imatge extreta de la web del diari El Norte de Castilla)

He anat a veure, just el penúltim dia de funció a Barcelona, "El diccionario", obra de teatre sobre el personatge de María Moliner, l'autora del Diccionario de Uso del Español - María Moliner.

He estat usuària del María Moliner durant 40 anys i mai m'havia preguntat qui era la María Moliner, fins que un dia vaig llegir la dedicatòria del diccionari a la primera pàgina del primer volum (té dos tomos):

"A mi marido y a nuestros hijos les dedico esta obra terminada en restitución de la atención que por ella les he robado"

Llavors vaig llegir a una altra banda que la Maria Moliner havia fet el diccionari sobre una taula camilla, amb una Olivetti i caixonets de fitxes, ella sola.

A l'obra de teatre apareixen tres aspectes de la seva vida que desconeixia:


-Que havia estat una bibliotecària important a l'època de la República i que va patir, així com el seu marit -catedràtic de Física-, depuració política.

-Que mai va arribar a entrar a l'Acadèmia (ella, que havia escrit un diccionari més valorat pels usuaris que no pas el de la mateixa Acadèmia!!).

-Que va patir de gran una afàsia que li feia perdre les paraules. (Deia sovint, amb coqueta modèstia, que l'únic que havia fet a la seva vida era sargir mitjons, i en aquesta etapa final se li escapa afegir: "pero ahora ya no puedo ni agujar la enhebra". Just quan la frase acaba de sortir dels seus llavis, es tapa la boca amb la mà, horroritzada.)

És una obra de teatre dura, que m'ha agradat moltíssim. Al final hi ha una idea dominant: la depuren i arraconen, però la tenacitat la fa ser immensament productiva.

dissabte, 31 de gener del 2009

Bienvenus chez les Ch'ti o Bienvenidos al Norte

Bienvenus chez les ch’tis, traduïda aquí per Bienvenidos al Norte, és una pel.lícula divertidíssima. Recomano veure-la en versió original (no l’he vista en versió doblada, però em pregunto com poden haver-ho aconseguit), perquè la principal gràcia de la pel.lícula és el xoc entre el francès estàndard i el dialecte del francès anomenat ch’ti. També hi ha la contraposició de tòpics regionals: com la gent del sud veu el nord. Que ningú s’imagini el que no és: no és cap reportatge antropològic, es tracta d’una comèdia amb alguna astracanada. Però el director Dany Boon, ell mateix originari de la regió Nord-Pas-de-Calais, ha sabut donar a la comicitat un toc tendre que a mi m’ha agradat molt. La dedica a la seva mare i endevinem que li parlava ch’ti. A França se n’ha parlat molt i ha tingut moltíssims espectadors.

A part de la recomanació, quatre notes:

Rebem al meu Institut uns joves de Perpinyà, aprenents de forneria-pastisseria, i quan els prenc els noms per fer una activitat, l’un em diu: “Lui, Madame, s’appelle Florian, qu’est-ce que vous voulez, il est du nord, ils s’appellent comme ça!” El que ha parlat es diu Jacques Garrigue. Caminant per la Rambla, més tard, pregunto al Florian, que és un noi alt, ros, d’espatlles quadrades, d’on és exactament i si ha vist la pel.lícula en qüestió. És de prop de Tourcoing, que és al costat de Lille i fronterer amb Bèlgica, ha rigut molt veient la pel.lícula i em parla ch’ti molt de pressa perquè jo no entengui res i m’escandalitzi. Em diu que a la seva mare no li agrada que ell i el seu pare en parlin, els hi diu que “ce n’est pas poli”.

Al conjunt de posts sobre la vida de la meva besàvia, Marie Sophie Dauchez, feia referència al parlar del Pas-de-Calais, d’on era originària. En concret un acudit que explicaven, basat en la frase Guet’ s’ cat ki’s kof’ que volia dir Guette ce chat qui se chauffe. Jo no sabia que això s’anomenava ch’ti.

Sobre aquest parlar de la regió Nord-Pas-de-Calais(1), no us penseu que tot és tan fàcil: en un fòrum francès he trobat que un noi del Senegal pregunta què és això del ch’ti i un altre noi, entès perquè és de la zona, fa molts distingos: es veu que els ch'ti-ch'ti són els del departament Nord, perquè si ets del departament del Pas-de-Calais parles ch’ti però no ets ben bé ch’ti, ets Boyau rouge, tot i que sembla que dir-te ch’ti no és cap ofensa...

En general a França sota el nom de patois s’engloben tots els parlars que no són el francès estàndard, i aquests patois rarament apareixen reflectits al cinema. Per això em va quedar gravada una escena d’una pel.lícula històrica St Cyr, on Mme de Maintenon, l’última dona de Lluís XIV, munta una escola a St Cyr per a nenes nobles les famílies de les quals s’han arruïnat i no les poden dotar. Arriben al castell que serà l’escola de St Cyr, les nenes, i al cap de poc esclata entre elles una batalla campal perquè s’acusen unes altres de pertànyer a la família tal que ha assassinat al membre de la família qual, o que s’ha quedat les propietats de no sé qui. Són de famílies nobles de província enemistades entre elles i les acusacions esdevenen baralla a crits. Doncs bé, recordo l’escena perquè la majoria de les nenes NO parlaven francès sinó altres llengües i dialectes, en general incomprensibles.

Al Wikipèdia, en anglès i aquí en francès, hi ha informació sobre el ch’ti englobat dins d’una llengua o dialecte més ampli: el picard.

(1) No us confongueu: la regió Nord-Pas-de-Calais engloba dos departaments, Nord i Pas-de-Calais.