La benedicció del terme

El dimarts que ve, 3 de maig, és el dia de la Santa Creu i és tradició que es beneeixi el terme des de la coberta de la Catedral de Barcelona. Si no recordo malament l'acte és a les 8 o a les 9 del matí i s'hi puja per una escala de cargol que arrenca de dins del temple, de la banda esquerra, segons s'entra.

Va sorprendre'm que a la teuladeta que cobreix la torre de l'escala hi ha un cargol. La motivació sembla evident: l'escala-cargol, animal-cargol; però és un figura poc visible. Només la vaig veure quan vaig ser dalt d'aquest terrat de la Catedral, i encara m'hi vaig fixar perquè vaig sentir el comentari d'un que ho explicava a uns altres. Després m'ho vaig mirar des del carrer i sí, es veu una mica, o millor, s'endevina.
Al post sobre la motivació de la figura geomètrica que apareix al Parlament escocès, hi havia comentaris del Jordi de Gumets i del Pere de Saragatona sobre la coberta del mercat de Santa Caterina, que m'han fet pensar en aquest cargol: un enigma o un element amagat, quan el descobreixes, té més valor, sembla que només sigui per tu.
Per cert que els que saben antropologia diuen que aquestes benediccions que es fan des de les teulades de diverses catedrals, tenen arrels neolítiques i adopten la forma de beneir les terres cap als quatre punts cardinals.
Acabo amb una vista que és més clara des d'aquesta teulada que des de la Via Laietana: les plantes de la terrassa del que era (és?) can Cambó. Algú m'informa que va ser un dels primers que es va inventar això dels àtics, i que la gent deia: "Saps que en Cambó se n'ha anat a viure al terrat?" "Què dius? On vas a parar?" Etc.

Misterioses analogies en la inspiració dels artistes

A una nota meva sobre l'edifici del Parlament Escocès deia que el significat de la forma geomètrica que apareixia a les finestres era un enigma. Doncs xafardejant per la xarxa he trobat la resposta: l'Enric Miralles es va inspirar en el quadre de Raeburn amb el reverend que patina de què vaig parlar també en una altra nota fa temps.
 Miro el reverend i miro aquesta mena de cadira sense respatller que hi ha a les finestres i no hi sé veure el lligam. En una visita escolar al Parlament, els nens van dir que la figura semblava un cotxet de criatura dels d'abans, old fashioned. He pensat: "tot llisca".

Quan a la Plaça de Catalunya van inaugurar el monument de Subirachs a Macià, una matrimoni gran se'l mirava:
Ella:- I aquesta escala al revès d'aquí dalt què és?
Ell:- Dona, té un significat.
Ella:- Quin?
Ell: -Jo no el sé, però en té un.
O sigui, que molt de compte, el que no entenem potser simbolitza una cosa respectable.
Segon cas: una criatura de deu anys visita el Guernika amb els seus pares i sent els comentaris dels grans: bombardeig, exèrcit nazi, guerra civil espanyola, morts...
Diu: "Ah! Doncs jo ja l'havia vist en una foto i em vaig pensar que era el naixement d'un vedell a la quadra".
Tots riuen, però penso que havia agafat una cosa essencial: el moviment, el neguit, el trasbals.

El Carmel, les solucions personals, el forat

Telegràfic: cases i carrers al Carmel fan sensació de caos. Som lluny dels barris amb alts edificis uniformes. Aquí hi ha molta diversitat de vivendes, torretes, àtics, terrasses, terrats, balcons, galeries, ampliacions, remendos, garatges, locals, antenes, parabòliques, cables, estenedors i tot això. En general, més aviat destartalat. Alguns racons fan pensar en l'antiga autoconstrucció reconvertida a urbanisme.
Homenatge al que aquest desgavell té d'humanitat i vida.
Lligam mental ràpid amb els pobles del Delta de l'Ebre. Allà també hi ha molta desorganització arquitectònica. Un del país va escriure amb fortuna una expressió eufemística: "En la construcció dels pobles del Delta dominen les solucions personals". Em va agradar molt això de les solucions personals.
Al Carmel, a més, hi ha l'alçada, que té l'inconvenient dels carrers que fan pujada i el gran avantatge de la vista.
Ara el desastre.
A la manifestació de protesta per l'enfonsament al Carmel hi havia poca gent i en vaig marxar amb la sensació que els grans moviments veïnals solidaris ja els hem vist prou.
He anat a veure el lloc i m'he pogut fer una idea de l'espai que ocupen les vivendes de les 800 persones desallotjades que s'estan a hotels. Aquestes quantes mançanes mortes són més espai del que m'imaginava. Passa gent que es para a mirar, comenta, sempre n'hi ha un que té més informació que els altres i que ofereix explicacions. És una ferida forta al mig d'un barri tan viu.
A dalt de tot del barri, hi ha una pintada de l'Associació de Veïns, amb figures, colors, lema, una mica ingènua, però sobretot força despintada.
A l'autobús em trobo un antic alumne que treballa a la recepció d'un hotel on hi ha una vintena d'habitacions ocupades per famílies del Carmel. M'explica petites trapelleries que fan amb la bugaderia. L'ambigüitat amb el noi que dorm a una habitació individual i que el dissabte a la nit duu la nòvia a dormir. El contrast entre el volum de veu dels executius que passen per l'hotel i el de la gent del Carmel. El contrast entre els que es queixen de tot i els que ho agraeixen tot.
Em diu: "Ja veuen que jo no en tinc la culpa. Són bona gent."

Interiors 10 : de xemeneies

Quan van cremar les últimes paperetes per fer fumata bianca, diuen que la capella Sixtina es va omplir de fum. Podia ser pel mal ús d'algun producte químic destinat a fer ben bianca la fumata o per una inescrutable interveneció divina. Jo, però, penso que va ser perquè no havien encebat la xemeneia. I per il.lustrar l'explicació poso aquí al costat un dibuix d'un altre racó de la casa tarragonina que ja ha sortit en aquest blog. La tria està justificada perquè en una llar de foc, però sobretot en una estufa com la que es veu a l'esquerra, encebar la xemeneia és bàsic per tenir èxit en tota l'operació.
Perquè un foc no fumi en el moment d'encendre'l, s'ha de crear prèviament un corrent d'aire calent a la xemeneia que xucli el fum inicial del nou foc. S'agafen uns fulls de paper de diari (imprescindibles tant per a la vida intel.lectual com per a la domèstica), s'arruguen com si en volguéssim fer una torxa, s'hi cala foc i es fiquen dins la xemenia tan amunt com es pugui. Aquest primer foc "d'encenalls", tan viu, en general crea un escalfament prou important perquè tiri bé el foc que ja tenim preparat i que encendrem immediatament.
Al conclave em penso que es van atabalar amb l'emoció de l'elecció.

Més sobre els quaderns de notes

Continuo amb el de l'altre dia sobre els quaderns de notes, posant una imatge d'un quadern d'Eugène Delacroix al Marroc. Val la pena que l'amplieu. Ens aquests dos fulls hi ha a més dels dibuixos, l'escriptura i la distribució de les aquarel.les entre les lletres. Té molt de caràcter.

Quaderns de notes per retenir impressions

Al CaixaFòrum a Montjuïc hi ha una exposició d'aquarel.les de TURNER amb visions de Venècia que per als qui els agraden aquestes coses és molt maca i molt interessant. I gratuïta.
Aquestes aquarel.les, dels anys 1830 i 1840, gairebé abstractes, són una delícia. Tot és llum, aire i aigua. Passen un vídeo que val la pena, on s'explica que Turner al moment de fer exposicions afegia detalls als quadres -gent, góndoles i coses així-, perquè era conscient que al públic li agradava un estil més convencional.
Tal com assenyalen els crítics que apareixen al vídeo, els esbossos de Turner fets amb aquarel.la són més interessants que els quadres a l'oli que pintava més tard: els primers tenen la frescor de la impressió immediata, els quadres posteriors l'han perduda.

(Podeu clicar per ampliar les imtges.VAL LA PENA)
(Faig un parèntesi per comentar que el llibre Delacroix et le Maroc, Guy Dumur, Ed. Herscher, amb imatges dels quaderns de notes d'Eugène Delacroix en el seu viatge al nord d'Àfrica els anys 1830', ens permet arribar a una conclusió semblant: les aquarel.les de les notes que pren tenen una gràcia que ja no apareix als grans quadres que pinta arribat a França. Mireu les imatges dels quaderns que poso aquí al costat i compareu-les amb la pintura de Delacroix d'aquest link que va ser feta a partir dels esbossos.)

Una cosa particular d'aquesta exposició del Turner són els tres quaderns de notes que s'hi mostren. Un s'ensenya per la pàgina on Turner va copiar un quadre de Raphael (?) exposat al Louvre. Em va fer pensar com devia ser el món quan no existia encara la fotografia, i per veure un quadre que era al Louvre hi havies d'anar o bé algú t'havia d'ensenyar una còpia que n'havia fet. I devia passar el mateix amb les piràmides, amb Venècia, amb un asiàtic, una orquídia o un tigre. Saber dibuixar el que es veia a llocs exòtics era posseir una capacitat de comunicació important, alimentava el coneixement dels altres i també la seva imaginació.

Els altres dos quaderns estan oberts per pàgines amb croquis venecians. A mi aquests quaderns de notes em fan somiar, però no sabria explicar ben bé en què. Són intents de retenir impressions, d'acaparar la realitat, de triar el que es veu, d'expressar el que se sent. Intents de fixar el que és fugisser, de no deixar-ho escapar. Són un tros de memòria, una part del sentiment que prenen una forma material, rectangular, reduïda, que cap a la mà, ràpidament envellida, personalitzada. Les tapes i els cantos dels quaderns deixen de ser immaculats a mida que van emmagatzemant l'ànima del qui els fa servir. Acumulen cicatrius.
Crec que l'èxit dels quaderns negres de la marca Moleskine, amb un elàstic molt característic que els manté tancats, es deu a la fascinació de cert públic per aquesta activitat "descobridora". L'aventura viatgera, tipus Bruce Chatwin, nodreix aquest mite. Però hi ha més coses. Exemples d'aquestes "més coses" serien l'emoció especial que aixequen entre els espectadors dos quaderns apareguts en pel.lícules d'èxit: el de "Bailando con lobos", on Kevin Costner anota i dibuixa el que aprèn del llop i dels indis de l'oest, i el del Sean Connery, el pare de "Indiana Jones y las cruzadas", on va recopilant descobriments i misteris esotèrics. A tots dos s'alternen dibuixos i escriptura.

(Podeu clicar per ampliar els dibuixos)
(Acabo això dels quaderns de notes amb dos dibuixets d'un quadern fet a Venècia... no pel Turner, eh?, per mi!)