diumenge, 28 de febrer del 2016

21.- El document del dilluns. El funicular

Aquesta postal era a la caixa japonesa on la meva àvia guardava les postals que no li van cabre als dos àlbums. Està escrita el 1907 i la foto és del funicular del Tibidabo, inaugurat el 1901. Si l'amplieu, veureu que el rètol de la casa diu APEADERO - OBSERVATORIO. S'entén: l'Observatori Fabra, on accedien amb transport públic tant els empleats com els científics.

Vaig tenir un moment de desconcert, perquè al funicular on actualment hi ha un apeadero a mitja pujada (a l'alçada de la carretera de les Aigües) és el de Vallvidrera. Per això vam anar a "investigar" amb una amiga.

Avui, al funicular del Tibidabo ja no hi ha cap baixador intermedi, però l'edifici de l'antic baixador continua dempeus i el funicular hi passa a fregar. El que més sorprèn és el canvi de panorama. La terra erma que apareix a la postal, ara és plena de verd. Això sí, un verd polsegós i desordenat, arbres alts, torts i molta bardissa, una vegetació impenetrable, entre altres coses perquè pel mig hi ha una malla de ferro rovellat que protegeix tota la línia del funicular.

La foto porta impreses en vermell tres inicials, A.T.V., que corresponen a l'editor de moltíssimes sèries de postals: Àngel Toldrà i Viazo. Aquesta foto, així com moltes altres d'aquestes sèries, va ser disparada per Lucien Roisin, fotògraf francès establert a Barcelona, que va fer a Espanya més de 50.000 instantànies per a postals. Va travar amistat amb el Doctor Andreu, que va donar-li l'exclusiva de les fotos del Tibidabo. Ara s'han publicat llibres i s'estan fent estudis del prolífic fotògraf, perquè a més de la qualitat tècnica de les seves imatges va contribuir amb les postals a la difusió d'imatges i a la cultura. 
 
(Aquí podeu veure tots els Documents del dilluns)
(I aquí els del Temps de correspondència)

dimarts, 23 de febrer del 2016

(Agafat de Vilaweb)

Varufakis: ‘Si no parlem clar, el capitalisme es menjarà la democràcia’

Us oferim sencera i traduïda al català la conferència TED talk que l'ex ministre grec ha impartit a Ginebra



La vaga del metro

Em sap molt de greu que aquesta setmana hi hagi vaga de metro i autobús. El Congrés del Mobile no és un congrés qualsevol que només omple butxaques de taxistes, hotelers i restauradors, sinó és un congrés d'una indústria puntera que ofereix llocs de treball de qualitat (i també escombraria, per descomptat). En l'actual situació, amb desmoralització de tants per la penúria i per la falta de feina, posar en perill oportunitats de remuntada em sembla malèvol.
No entro en el que demanen els empleats, perquè m'excitaria massa. La premsa ho explica. Només un punt, però: en altres lluites van aconseguir que tots els empleats tinguessin les vacances als mesos d'estiu. La dificultat que això va crear es va pal·liar agafant treballadors que feien hores a l'estiu (crec que són treballadors a temps parcial, tot i que no conec bé les condicions). Si un dels punts que ara es reivindiquen és que aquests treballadors tinguin les mateixes condicions que els altres, tornarem a estar en la mateixa: a l'estiu un autobús cada 25 minuts.
Aquesta setmana, cada cop que vegi congressistes barallant-se amb un mapa, els oferiré ajuda. Ahir ja vaig començar.

diumenge, 21 de febrer del 2016

20.- El document del dilluns. L'observatori

He trobat dos exemplars d'aquest menú, sense data. Per la imatge i perquè és en català, suposo que es tracta de l'observatori Fabra. I també perquè els menús eren entre papers de Josep Comas i Solà, que en va ser el primer director i era germà de la meva àvia. No sé per quin motiu es devia celebrar l'àpat, potser va ser en ocasió de la inauguració el 1904. En tot cas llegeixo que, entre el Llomillo a la Novetti i el Rostit, van servir Casiopeas, que probablement era alguna invenció del cuiner en honor de l'astronomia: Casiopea és una constel·lació en forma de W, normalment força visible.

No fa molt vaig anar a fer una visita a l'Observatori i em va fer gràcia el dibuix esquemàtic del bitllet, amb cúpula, ullera i entrada neoclàssica-maçònica. I ballant al voltant, com si fossin estrelles, les inicials de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, a la qual pertany l'Observatori.


La noia que ens va fer de guia va dir, entre moltes altres coses, que Barcelona, durant tants anys girada d'esquena al mar, mirava cap a Collserola i que la figura de l'observatori és present a la retina dels barcelonins.

(Aquí podeu veure tots els Documents del dilluns)
(I aquí els del Temps de correspondència)

divendres, 19 de febrer del 2016

Retrats una vegada més


Més sessions de retrats entre dibuixants. I una mica de modificació amb programes de dibuix que aclareixen, enfosqueixen i fonen colors.




diumenge, 14 de febrer del 2016

19.- El document del dilluns. Jugar al quinto


Avui, imatges de família.
El bingo té un antecedent que a casa meva en deien el quinto (no quina, sinó quinto). Les marques que es posaven a sobre els cartrons no eren fitxes, sinó mongetes seques, i el bombo era una garrafa, tal com es pot veure a la foto de la família Petit, més alguna veïna, reunida a casa l'avi al carrer d'Aribau per passar un diumenge a la tarda, per allà l'any 1913.
Si s'amplia i es mira bé, es pot veure que el nen més gran ja sap els números i s'hi fixa amb una concentració endimoniada, la nena escolta el que diuen les dones i el més petit, que va ser el meu padrí Mario, juga amb les mongetes. I que a la pantalla del llum de gas hi entra un cable, perquè ja l'han transformat en llum elèctric.
El que no es pot endevinar per la foto és la manera com es denominaven alguns números. Si s'havia de cantar el 15 es deia la niña bonita, el 33 eren els anys de Cristo, el 77 les banderes d'Itàlia, el 44 les cadiretes, el 22 els aneguets... Algunes d'aquestes expressions encara són vigents.

(Aquí podeu veure tots els Documents del dilluns)
(I aquí els del Temps de correspondència)

diumenge, 7 de febrer del 2016

18.- El document del dilluns. Una ballarina


Entre tots aquests documents, procedents del tancament de diversos pisos familiars, que he anat llegint i catalogant i que ara comparteixo amb vosaltres, hi havia d'haver alguna història heterodoxa. I sí, hi és. Finalment ha sortit "la ballarina": un paquet amb cartes en italià signades per una noia també italiana, de nom artístic Ketty Lewis, fotos i retalls de diari sobre les seves actuacions a El Caire i a Beirut.
L'orient mitjà!
Som al 1948 i el receptor d'aquesta correspondència n'ha fet un paquetet i abans d'emigrar a l'Argentina l'ha confiat secretament a la Carmen, una bellíssima persona, una tieta soltera que tenia l'estampa de Sant Expèdit entre la seva correspondència i que va dur petits dietaris tota la seva vida.
Jo obro el paquet seixanta-set anys després.

(Aquí podeu veure tots els Documents del dilluns)
(I aquí els del Temps de correspondència)

dissabte, 6 de febrer del 2016