Al Museu d'Història de Catalunya hi ha una exposició amb un títol molt
mono:
Princeses de terres llunyanes. La propaganda penjada als fanals de la ciutat té aquesta imatge retallada d'aquí a l'esquerra, que també és molt fina. Oberta fins al 2 d'agost.
S'hi documenten
quatre casos de princeses catalano-aragoneses i hongareses que emparenten amb l'altra cort.
En comento només alguns aspectes. (Aquí hi ha
una web amb un comentari complet interessant).
Els
magiars arriben al segle IX d.C. a la conca del Danubi i s'hi instal.len definitivament. Poble ramader procedent d'Àsia Central han travessat els Urals, s'han establert a la conca del Don i després han continuat cap a occident fins al seu emplaçament actual. La seva llengua és una raresa dins del conjunt europeu, pertany al grup anomenat fino-úgric, com el finès.
Mai no havia vist objectes antics hongaresos i em quedo sorpresa perquè arriben del centre d'Àsia, però decoren les peces amb formes i
símbols del tot semblants als que han imperat a Europa en les antigues civilitzacions neolítiques. Tinc força "material" acumulat sobre aquests qüestió i un dia ens hi posarem.
Un altre aspecte del qual mai havia tingut notícia: aquests hongaresos eren
experts genets guerrers i disparaven fletxes que donava gust. Van ser "llogats" en diverses ocasions per uns i altres per "solucionar" problemes. En concret, els genovesos els encarreguen desbaratar cap a mitjan segle X un assentament marítim musulmà situat a la Provença, prop de Marsella, que els impedeix navegar tranquil.lament. Els hongaresos complint l'encàrrec fan una
ràzzia espectacular, de la qual se'ns mostra el trajecte en un mapa; mapa elaborat a partir de les actes eclesiàstiques on se citen les esglésies que van ser saquejades, incendiades, reconstruïdes i consagrades de nou (se'n deu dir "reconsagrades"?). Els hongaresos es van estendre pel Llenguadoc, van travessar els Pirineus, van arribar fins a Barcelona (l'església de Sant Pere de les Puel.les va rebre de valent), i van girar cap a ponent. Es deturen davant les muralles de Lleida. Déu n'hi dó.
La
primera de les princeses que va travessar Europa entre els dos països és
Constança (1179-1222), filla d'
Alfons el Cast, rei d'Aragó i Comte de Barcelona, i de
Sança de Castella. Als 16 anys l'envien a Hongria a casar-se amb el rei Emeric I i al cap d'un any hi té un fill, Ladislau, destinat a ser el proper rei d'Hongria. En efecte, el 1204 mor el rei Emeric I i el nen Ladislau és coronat nou rei amb el nom de Ladislau III. El regent és el germà del difunt, que intriga fins al punt de destronar el nen-rei. Constança fuig a Viena amb el seu fill, que morirà l'any següent (1205).
Fent càlculs ràpids, veiem que Constança deu tenir 25 ó 26 anys. La seva moguda història continuarà.
Torna a casa, al monestir de Sixena, d'on sortirà per contraure un altre matrimoni polític. Aquest cop es casa -la casen- amb Frederic I de Sicília. Ella ja té trenta anys, ell setze. El noi, per ascendència familiar, tres anys més tard esdevé emperador de Sacre Imperi Romà Germànic i ella, per tant emperadriu.
Buscant al Wikipèdia, llegeixo que la mare de Constança era
Sancha de Castella i Polònia. ¿Polònia? em pregunto. Doncs sí. La tal Sancha o Sança de Castella era filla d'una d'aquestes princeses viatgeres destinades a forjar aliances, establir paus, ampliar poders, parir hereus i noves princeses que servirien per forjar aliances, establir paus, ampliar poders, etc. Es deia
Riquilda o Rica de Polònia, va viure quaranta-cinc anys. Si les dates i dades del Wikipèdia són exactes, Riquilda es casa als 12 anys amb Alfons VII de Castella, hi té dos fills i als 17 anys enviuda. Als 21 es torna a casar, aquest cop amb Ramon Berenguer III de Provença, hi té una filla, i torna a quedar viuda. Aquest cop als 26 anys. Aquell mateix any es torna a casar, no es tracta de perdre temps. El nou marit és Ramon V de Tolosa. L'enciclopèdia no dóna més detalls. Només que Riquilda va morir als 43 anys com a comtessa consort de Tolosa.
Enmig d'aquestes meteòriques històries principesquess hi ha un monestir, el de
Sixena, que m'ha cridat l'atenció. A l'exposició es menciona que Sança de Castella va fer construir el monestir de Sixena (a l'actual Villanueva de Sigena, província d'Osca), i que hi va crear una escola per a instrucció de noies nobles. Veient ara, a la xarxa, la trajectòria de la seva mare, de Polònia a Castella, de Castella a Provença i de Provença a Tolosa, no m'estranya que pensés a crear una escola on la seva pròpia filla Constança es prepararia per als futurs avatars. Constança es va instruir a Sixena i hi tornà després d'haver quedat viuda a Hongria i sense fill a Viena. Sembla ser que en aquesta segona etapa la seva mare, llavors ja viuda, n'era l'abadessa.
A l'exposició, com un incís, es parla de les
pintures murals del monestir de Sixena. Hi ha una foto, la miro bé i les pintures em sonen. Aquestes pintures ara són al
MNAC i, m'hi havia fixat, són molt diferents de les altres que hi ha al museu, entre altres coses perquè semblen en blanc i negre. A l'exposició de les
Princeses s'explica que tenen aquest aspecte de resultes de l'incendi que van patir quan la guerra civil. S'exposen tres imatges que tenen gràcia. La primera són les aquarel.les que van fer els primers il.lustradors enviats (per la Mancomunitat de Catalunya? pel Museu?) a començaments del segle XX. En aquella època es van enviar dibuixants i aquarel.listes als quatre cantons del país per fer dibuixos i aquarel.les que descrivissin les pintures murals romàniques.La segona són les fotos que es van fer anys després (en blanc i negre, érem als anys 20!!). I la tercera, les fotos de l'estat en què van quedar les pintures acabada la guerra. És interessant. Són tres imatges fidedignes de tres moments diferents.
Fa anys, a Alcañiz (Terol), vaig sentir una guia que ensenyava restes de pintures romàniques d'una església i que deia als turistes: "Había más, pero se las llevaron los catalanes". Després de retorn a Barcelona, ho vaig comentar escandalitzada a un amic i em va dir: "Sí, era el meu oncle". El meu amic era parent d'en
Josep Pijoan, i vaig aclarir que el que havia dit la guia a Alcañiz era més o menys veritat, perquè quan es va conèixer a Catalunya la tècnica per desprendre les pintures romàniques de les parets, es van recollir les pintures romàniques, per evitar que fossin venudes o robades, no només de les esglésies catalanes, sinó també d'algunes d'aragoneses. El cas de Sixena en seria un exemple.
Aquí sota foto de les pintures de Sixena que es conserven a MNAC
Aquí sota portalada romànica d'aquest monestir de Sixena
Tornem a les princeses que van amunt i avall. A l'exposició hi ha uns
mapes dels "intercanvis", és a dir de les princeses que es casaven a altres corts. Fa l'efecte de ser un mapa d'importació i exportació de mercaderies. Aquest monestir de Sixena fa pensar en el contrapunt de les coses: la mercaderia ha de ser de qualitat, elles s'instrueixen.
Salto algun segle: em va impressionar el llibre de
Philippa Gregory,
The constant princess, Catalina of Aragon. La història terrible de la filla petita dels Reis Catòlics, morta de fàstic a Anglaterra, on ha arribat per ser Princesa de Gal.les. Al mig de les seves misèries (arriba a passar gana) continua sentint-se convençuda de la grandesa de la seva alta funció : l'han criada des dels tres anys per ser reina d'Anglaterra, és el seu destí.
A l'exposició també s'explica que durant anys i anys, en totes aquestes històries de matrimonis reials hi ha una lluita sorda entre les monarquies i el
papat. Les monarquies casen i descasen, divorcien i repudien a la seva conveniència. Els papes volen convertir el matrimoni en sacrament i tenir poder sobre la institució. Volen que el matrimoni sigui indissoluble i que siguin ells els únics que el poden dissoldre per causes especials. Volen també tenir-hi poder decretant quins són els graus de parentiu que suposarien incest i que impossibilitarien el matrimoni. Al mateix temps insisteixen en la necessitat del lliure consentiment o acceptació de les parts, cosa que significa una crítica als casaments d'infants. Continuo citant els panells de l'exposició: amb el Papa
Innocenci III s'arriba a un cert compromís entre monarquies i Església a propòsit d'aquesta qüestió. El clergat accepta d'eixamplar la permissivitat de matrimonis entre familiars i les monarquies accepten que el matrimoni sigui un sacrament i es consideri indissoluble.
Aquí una web amb informacions sobre l'Església de l'època i el tema. I
aquí una altra.
Un altre tema també només apuntat a l'exposició, i que m'agradaria conèixer bé: les
diverses excomunions que pateixen els comtes de Barcelona (i el complex que els agafa enfront de les monarquies més catòlico-ortodoxes francesa i castellana -això últim no és de collita meva, ho diuen allà).
L'altra història estrella és la de
Violant d'Hongria, la segona esposa de
Jaume I el Conqueridor. Arriba amb 19 anys, té 10 fills, i difon la devoció a
Santa Isabel d'Hongria, parenta seva. Aquí hi ha una explicació interessant: el miracle que s'atribueix a aquesta santa és un miracle que d'alguna manera preconitza l'emancipació de la dona enfront del marit. Jutgem-ho nosaltres mateixos: la santa dóna cada dia menjar als pobres i "el dia de autos" duu les faldilles del davantal recollides i plenes de rosegons de pa. El marit, presumiblement contrari a aquest dispendi, li pregunta què duu al davantal i ella LI menteix i LI diu que està collint roses. Desplega les faldilles del davantal i oh, miracle! els rosegons de pa s'han convertit en roses.
També s'apunta un altre tema: la proliferació de
franciscans i clarisses, com una moda espiritual. Casos d'hereus nobiliaris i reials que renuncien als drets dinàstics i es fan franciscans. Se cita un cas (jo estava completament perduda amb successions, dinasties i genealogies, per saber o recordar de qui es tractava) de nens nobles/reials catalans que s'han criat amb cosinets italians que estaven vivint a Catalunya com a hostatges d'alguna guerra. Els cosinets italians de grans i un cop a Itàlia es deixen imbuir de l'esperit franciscà, i l'encomanen als d'aquí.
L'exposició acaba amb un text de
John Knox, el gran reformador escocès, que és una diatriba contra el govern de les dones, una diatriba forteta que es titula "Primer toc de trompeta contra el monstruós govern de les dones". He trobat a la xarxa
una web protestant que l'excusa, perquè a l'època coincidien Maria Tudor a Anglaterra, Catalina de Mèdicis a França, i la reina Maria a Escòcia, que es veu que no eren "governants exemplars".
En sortir de l'exposició m'ha vingut al cap el cas d'una parella coneguda, que tenen un patrimoni econòmic molt important i cap fill. Han aconseguit adoptar un nen bielorús i entre els desitjos, preocupacions i anhels hi ha el de tenir algú a qui deixar l'herència.