dissabte, 27 de juny del 2009

Dibuixar edificis 3

Tercer dibuix d'edifici del qual tinc gravat lloc, moment i "context".

Havíem anat a Milà quinze dies amb alumnes de formació professional que hi feien pràctiques en agències de viatges. Amb l'Antònia, l'altra professora, havíem recorregut totes les agències a veure si tot anava bé. Havíem travessat Milà de punta a punta i havíem parlat amb molta gent. Cada dia tornàvem a l'hotel amb un cabàs d'anècdotes i a l'hora de sopar, quan ens reuníem amb els alumnes, rèiem molt, cada un amb les seves històries.
M'anoto d'escriure un dia de les vivènvies dels alumnes a Milà i de les nostres.

Un diumenge teníem previst anar al Lago Maggiore, fronterer amb Suïssa. Teniu el mapa aquí a sobre i es pot ampliar. Hi convergeixen dos països i dues regions italianes, el Piemont i la Llombardia.
S'hi arriba amb tren per Arona on es poden agafar vaixells turístics que fan diferents recorreguts. Un dels més fressats i més turístics és el que va a les illes Borromees. Aquestes illetes -isola Madre, isola Bella...- pertanyien a la família Borromeo, família importantíssima que va donar un sant, Sant Carlos Borromeo, arquebisbe de Milà, al segle XVI.

Al vaixell que vam agafar nosaltres hi havia un parell de famílies amb monges. Eren les tietes? les cunyades? les padrines? A Itàlia hi ha tantes monges i tants capellans! I elles estaven tan naturals en família!

Jo, en aquell viatge a Itàlia, portava un llibre que en aquell marc em va fer molt efecte. Estava llegint les cartes de l'Stendhal enviades des de Milà el 1816 (Rome, Naples et Florence, Stendhal). Tambe m'anoto de fer un post sobre el que llegia aquell dia sobre l'aigua. Va ser un flash sobre "la diferència essencial entre francesos i italians"(!). Es veu que aquell dia tenia el cap obert per entendre coses que no saps,però, si sabries explicar.


Tot al voltant del llac hi ha hotelets i vil.les i algun poble. S'hi veuren construccions antigues, façanes que indiquen que l'estiueig data de molts anys.



Darrera la zona habitada es veuen boscos i les muntanyes al fons. Fa molt efecte.

Es passa per l'Isola Bella, tota ella és un jardí amb balaustrades, estàtues i un palau; el vaixell et permet desembarcar, però no hi pots caminar sinó pagues un tiquet, perquè es tracta d'un jard privat. És una situació estranya.

La parada llarga la fan a l'isola Madre, on hi ha el palazzo Borromeo. Més que un palau és un vil.la, una casa de camp renaixentista, elegant i senzilla, molt ben integrada en els jardins que l'envolten. Em vaig asseure a mirar-me-la bé. Ja ho sabia, però se'm va fer més clar que la meva generació (?) l'havien educada per valorar l'art romànic (català!). Per valorar l'expressió rústega, innocent, sòbria. Aquesta sensibilitat també valia per a l'austeritat del gòtic català. Però deixava fora renaixements, barrocs i neoclàssics. Havíem rebut el missatge que eren imposants, pretensiosos, grandoloqüents, etc.
Aquell dia davant d'aquell casalot em vaig quedar bocabadada i entendrida. Com una revelació.

Aquí sota, el tercer dibuix que proposo d'ampliar, encara que hi ha el tall al mig dels fulls del quadern i un tros de cel.lo perquè no es perdi la pàgina.

diumenge, 21 de juny del 2009

Dibuixar edificis 2


El Royal Albert Hall és un gran teatre londinenc de planta circular. Es troba a la vora de Hyde Park, just davant del monument encarregat per la reina Victòria al seu estimat marit el príncep Albert, un templet neogòtic, cridaner i daurat.

El juliol passat era a Londres i gairebé cada dia hi passava per davant amb bus. Molt a prop d'aquest punt vaig viure una contraposició d'escenes.

Som a primera hora de la tarda: a l'autobús hi ha bastants negres jamaicans. Al meu costat un xino mastega xiclet de manera molt exagerada, una velleta asseguda més enllà parla sola. Un nen petit marraneja i la mare no li fa cas, un iaio agafa fort els seus paquets. L'autobús es para en un semàfor i miro per la finestra cap a fora. A la vorera hi ha una cua de parelles de mitjana edat. Ells amb vestit, algun jaqué, algun barret de copa; elles amb vestits jaqueta de colors pastel. La cua va avancant a poc a poc i va despareixent per una porteta que hi ha a la tanca del darrera del parc de Buckingham Palace. Un empleat mudat es mira les invitacions que van mostrant les parelles de convidats. La reina deu fer una garden party.
Els de l'autobús i els de la cua, dos mons allunyadíssims a cinc metres de distància.

Un altre dia. A Hyde Park m'agrada que l'herba no estigui del tot tallada; els trossos amb herba alta són molt britànics: el camp dins la ciutat. Passa gent que camina en direccions diferents, a velocitats diferents. Sortint del parc em topo un altre cop amb el Royal Albert Hall. Déu meu quins mamotretos, el teatre i el templet! Els trobo tan exagerats! M'assec als esglaons del monument, d'esquena al príncep daurat, com fan altres turistes i em vaig mirant amb deteniment el Royal Albert Hall. La perspectiva d'un edifici de planta rodona, les línies, les finestres quadrades que alternen amb les d'arc, el joc del roig dels maons i del blanc. Trec el quadern, m'hi estic una bona estona i em sembla que entenc alguna cosa. M'aixeco amb molta força.
Amplieu-lo, si us plau :)

divendres, 19 de juny del 2009

Dibuixar edificis 1

Quan vaig llegir al Wikipedia que la influència de Palladio s'estenia també a Sant Petersburg, vaig recordar que justament a Sant Petersburg em van impressionar les esglésies i palaus neoclàssics. A vegades dibuixant un edifici és com si l'entenguessis.
Seguiran dos dibuixos més.

diumenge, 14 de juny del 2009

Exposició sobre Andrea Palladio

(En aquesta nota val la pena ampliar algunes imatges; les tres primeres i les tres últimes)

Per als qui els agradi l'arquitectura, per als qui els agradi Itàlia o per als que troben que les coses clàssiques tenen un què, és molt recomanable l'exposició al Caixafòrum sobre Andrea Palladio (1508-1580), oberta fins al 6 de setembre.

Especialment interessant el vídeo amb opinions sobre Palladio d'arquitectes reconeguts; en particular la primera aparició (l'arquitecte japonès Isozaki que reconeix que quan va anar a Itàlia com a estudiant no podia entendre perquè Palladio era tan important ) i l'última (un arquitecte anglosaxó que no recordo com es diu, que és molt emotiva. Dóna importància a l'origen de Palladio, que havia treballat a una cantera, havia conegut de primera mà les ruïnes romanes, s'hi havia inspirat i considerava que tan important era fer bé una església com un pont o una vil.la al camp. Diu: "La vil.la romana tenia les dependències que donaven al pati central, era un casa girada cap endins; Palladio dóna la volta al model, i obre la vil.la al defora". Insisteix que és un arquitecte important per la seva obra directa però sobretot per les seves idees i la influència que ha tingut).

Hi ha maquetes precioses, molts plànols, moltes diapositives i alguns grans quadres que il.lustren la temàtica: per exemple, una Immaculada del Greco amb un edifici als peus.
Aquí sota Susanna i els vells de Veronese (per desgràcia, només un fragment):

I aquí sota un Canaletto (em sembla que també està retallat) on es veu l'església San Giorgio Maggiore a Venècia, de Palladio (recordo que val la pena ampliar les imatges):

Tornant de l'exposició he buscat una mica i he trobat una web d'una associació d'arquitectes dones, amb dibuixos moderns sobre obres de Palladio que m'han encantat per la simplicitat. (Quan sigui gran vull ser dibuixant d'arquitectura!!). En poso aquí sota alguns i començo pel de Sant Giorgio Maggiore perquè es pugui comparar amb el del Canaletto :









Aquesta última crec que correspon a una vil.la que també està presentada en maqueta a l'exposició, i que té dues ales per a les dependències del treball agrícola.

Jo no sabia res de l'Andrea Palladio fins que fa anys me'n va parlar la Montserrat Gispert i com que és bona pedagoga em va acabar dient que a Estats Units havia tingut molta influència i que hi havia un tipus de cases senyorials americanes així i aixà, que jo segurament havia vist a les pel.lícules. Se'm va encendre una llumeta. O sigui que jo avui també vull acabar amb Amèrica.
Al Wikipèdia hi ha un article sobre el pal.ladianisme a Gran Bretanya, a Irlanda, a Estats Units i a Sant Peterburg, d'on he tret tres imatges: la primera és la Queens House a Greenwich, dissenyat per Inigo Jones, l'introductor del moviment a Gran Bretanya.

I ara dues imatges d'edificis nord-americans d'influència pal.ladiana:




dissabte, 13 de juny del 2009

Venda de llibres de text de segona mà

M'acabo d'assabentar que l'Institut d'Ensenyament Secundari de Palafrugell Frederic Martí Carreres organitza a fi de mes una venda de llibres de text de segona mà. Ho emmarquen dins un projecte o programa que es diu Escola verda.
Me n'he alegrat i m'ha semblat una molt bona iniciativa.

Es veu que ho han organitzat en pla seriós; una comissió es mira els llibres de text que els alumnes es volen vendre i els posa un preu; A, B o C, segons l'estat en què es troben. El dia tal s'organitza la venda, on cada alumne (que vol) ven els seus llibres i cobra els seus diners, i a continuació pot comprar els del curs superior. Han fet un horari per cursos de manera que hi hagi ordre i concert.

Si aquesta iniciativa, moralment tan lloable, té èxit i s'esten, em fa por que no surti la Generalitat o l'Estat central a dir que és il.legal, que no hi ha IVA o el que sigui i que no es pot fer i menys dins d'un centre públic, etc.

divendres, 12 de juny del 2009

Princeses de terres llunyanes

Al Museu d'Història de Catalunya hi ha una exposició amb un títol molt mono: Princeses de terres llunyanes. La propaganda penjada als fanals de la ciutat té aquesta imatge retallada d'aquí a l'esquerra, que també és molt fina. Oberta fins al 2 d'agost.
S'hi documenten quatre casos de princeses catalano-aragoneses i hongareses que emparenten amb l'altra cort.

En comento només alguns aspectes. (Aquí hi ha una web amb un comentari complet interessant).

Els magiars arriben al segle IX d.C. a la conca del Danubi i s'hi instal.len definitivament. Poble ramader procedent d'Àsia Central han travessat els Urals, s'han establert a la conca del Don i després han continuat cap a occident fins al seu emplaçament actual. La seva llengua és una raresa dins del conjunt europeu, pertany al grup anomenat fino-úgric, com el finès.

Mai no havia vist objectes antics hongaresos i em quedo sorpresa perquè arriben del centre d'Àsia, però decoren les peces amb formes i símbols del tot semblants als que han imperat a Europa en les antigues civilitzacions neolítiques. Tinc força "material" acumulat sobre aquests qüestió i un dia ens hi posarem.

Un altre aspecte del qual mai havia tingut notícia: aquests hongaresos eren experts genets guerrers i disparaven fletxes que donava gust. Van ser "llogats" en diverses ocasions per uns i altres per "solucionar" problemes. En concret, els genovesos els encarreguen desbaratar cap a mitjan segle X un assentament marítim musulmà situat a la Provença, prop de Marsella, que els impedeix navegar tranquil.lament. Els hongaresos complint l'encàrrec fan una ràzzia espectacular, de la qual se'ns mostra el trajecte en un mapa; mapa elaborat a partir de les actes eclesiàstiques on se citen les esglésies que van ser saquejades, incendiades, reconstruïdes i consagrades de nou (se'n deu dir "reconsagrades"?). Els hongaresos es van estendre pel Llenguadoc, van travessar els Pirineus, van arribar fins a Barcelona (l'església de Sant Pere de les Puel.les va rebre de valent), i van girar cap a ponent. Es deturen davant les muralles de Lleida. Déu n'hi dó.

La primera de les princeses que va travessar Europa entre els dos països és Constança (1179-1222), filla d'Alfons el Cast, rei d'Aragó i Comte de Barcelona, i de Sança de Castella. Als 16 anys l'envien a Hongria a casar-se amb el rei Emeric I i al cap d'un any hi té un fill, Ladislau, destinat a ser el proper rei d'Hongria. En efecte, el 1204 mor el rei Emeric I i el nen Ladislau és coronat nou rei amb el nom de Ladislau III. El regent és el germà del difunt, que intriga fins al punt de destronar el nen-rei. Constança fuig a Viena amb el seu fill, que morirà l'any següent (1205).
Fent càlculs ràpids, veiem que Constança deu tenir 25 ó 26 anys. La seva moguda història continuarà.
Torna a casa, al monestir de Sixena, d'on sortirà per contraure un altre matrimoni polític. Aquest cop es casa -la casen- amb Frederic I de Sicília. Ella ja té trenta anys, ell setze. El noi, per ascendència familiar, tres anys més tard esdevé emperador de Sacre Imperi Romà Germànic i ella, per tant emperadriu.

Buscant al Wikipèdia, llegeixo que la mare de Constança era Sancha de Castella i Polònia. ¿Polònia? em pregunto. Doncs sí. La tal Sancha o Sança de Castella era filla d'una d'aquestes princeses viatgeres destinades a forjar aliances, establir paus, ampliar poders, parir hereus i noves princeses que servirien per forjar aliances, establir paus, ampliar poders, etc. Es deia Riquilda o Rica de Polònia, va viure quaranta-cinc anys. Si les dates i dades del Wikipèdia són exactes, Riquilda es casa als 12 anys amb Alfons VII de Castella, hi té dos fills i als 17 anys enviuda. Als 21 es torna a casar, aquest cop amb Ramon Berenguer III de Provença, hi té una filla, i torna a quedar viuda. Aquest cop als 26 anys. Aquell mateix any es torna a casar, no es tracta de perdre temps. El nou marit és Ramon V de Tolosa. L'enciclopèdia no dóna més detalls. Només que Riquilda va morir als 43 anys com a comtessa consort de Tolosa.

Enmig d'aquestes meteòriques històries principesquess hi ha un monestir, el de Sixena, que m'ha cridat l'atenció. A l'exposició es menciona que Sança de Castella va fer construir el monestir de Sixena (a l'actual Villanueva de Sigena, província d'Osca), i que hi va crear una escola per a instrucció de noies nobles. Veient ara, a la xarxa, la trajectòria de la seva mare, de Polònia a Castella, de Castella a Provença i de Provença a Tolosa, no m'estranya que pensés a crear una escola on la seva pròpia filla Constança es prepararia per als futurs avatars. Constança es va instruir a Sixena i hi tornà després d'haver quedat viuda a Hongria i sense fill a Viena. Sembla ser que en aquesta segona etapa la seva mare, llavors ja viuda, n'era l'abadessa.

A l'exposició, com un incís, es parla de les pintures murals del monestir de Sixena. Hi ha una foto, la miro bé i les pintures em sonen. Aquestes pintures ara són al MNAC i, m'hi havia fixat, són molt diferents de les altres que hi ha al museu, entre altres coses perquè semblen en blanc i negre. A l'exposició de les Princeses s'explica que tenen aquest aspecte de resultes de l'incendi que van patir quan la guerra civil. S'exposen tres imatges que tenen gràcia. La primera són les aquarel.les que van fer els primers il.lustradors enviats (per la Mancomunitat de Catalunya? pel Museu?) a començaments del segle XX. En aquella època es van enviar dibuixants i aquarel.listes als quatre cantons del país per fer dibuixos i aquarel.les que descrivissin les pintures murals romàniques.La segona són les fotos que es van fer anys després (en blanc i negre, érem als anys 20!!). I la tercera, les fotos de l'estat en què van quedar les pintures acabada la guerra. És interessant. Són tres imatges fidedignes de tres moments diferents.

Fa anys, a Alcañiz (Terol), vaig sentir una guia que ensenyava restes de pintures romàniques d'una església i que deia als turistes: "Había más, pero se las llevaron los catalanes". Després de retorn a Barcelona, ho vaig comentar escandalitzada a un amic i em va dir: "Sí, era el meu oncle". El meu amic era parent d'en Josep Pijoan, i vaig aclarir que el que havia dit la guia a Alcañiz era més o menys veritat, perquè quan es va conèixer a Catalunya la tècnica per desprendre les pintures romàniques de les parets, es van recollir les pintures romàniques, per evitar que fossin venudes o robades, no només de les esglésies catalanes, sinó també d'algunes d'aragoneses. El cas de Sixena en seria un exemple.

Aquí sota foto de les pintures de Sixena que es conserven a MNAC

Aquí sota portalada romànica d'aquest monestir de Sixena

Tornem a les princeses que van amunt i avall. A l'exposició hi ha uns mapes dels "intercanvis", és a dir de les princeses que es casaven a altres corts. Fa l'efecte de ser un mapa d'importació i exportació de mercaderies. Aquest monestir de Sixena fa pensar en el contrapunt de les coses: la mercaderia ha de ser de qualitat, elles s'instrueixen.

Salto algun segle: em va impressionar el llibre de Philippa Gregory, The constant princess, Catalina of Aragon. La història terrible de la filla petita dels Reis Catòlics, morta de fàstic a Anglaterra, on ha arribat per ser Princesa de Gal.les. Al mig de les seves misèries (arriba a passar gana) continua sentint-se convençuda de la grandesa de la seva alta funció : l'han criada des dels tres anys per ser reina d'Anglaterra, és el seu destí.

A l'exposició també s'explica que durant anys i anys, en totes aquestes històries de matrimonis reials hi ha una lluita sorda entre les monarquies i el papat. Les monarquies casen i descasen, divorcien i repudien a la seva conveniència. Els papes volen convertir el matrimoni en sacrament i tenir poder sobre la institució. Volen que el matrimoni sigui indissoluble i que siguin ells els únics que el poden dissoldre per causes especials. Volen també tenir-hi poder decretant quins són els graus de parentiu que suposarien incest i que impossibilitarien el matrimoni. Al mateix temps insisteixen en la necessitat del lliure consentiment o acceptació de les parts, cosa que significa una crítica als casaments d'infants. Continuo citant els panells de l'exposició: amb el Papa Innocenci III s'arriba a un cert compromís entre monarquies i Església a propòsit d'aquesta qüestió. El clergat accepta d'eixamplar la permissivitat de matrimonis entre familiars i les monarquies accepten que el matrimoni sigui un sacrament i es consideri indissoluble.
Aquí una web amb informacions sobre l'Església de l'època i el tema. I aquí una altra.

Un altre tema també només apuntat a l'exposició, i que m'agradaria conèixer bé: les diverses excomunions que pateixen els comtes de Barcelona (i el complex que els agafa enfront de les monarquies més catòlico-ortodoxes francesa i castellana -això últim no és de collita meva, ho diuen allà).

L'altra història estrella és la de Violant d'Hongria, la segona esposa de Jaume I el Conqueridor. Arriba amb 19 anys, té 10 fills, i difon la devoció a Santa Isabel d'Hongria, parenta seva. Aquí hi ha una explicació interessant: el miracle que s'atribueix a aquesta santa és un miracle que d'alguna manera preconitza l'emancipació de la dona enfront del marit. Jutgem-ho nosaltres mateixos: la santa dóna cada dia menjar als pobres i "el dia de autos" duu les faldilles del davantal recollides i plenes de rosegons de pa. El marit, presumiblement contrari a aquest dispendi, li pregunta què duu al davantal i ella LI menteix i LI diu que està collint roses. Desplega les faldilles del davantal i oh, miracle! els rosegons de pa s'han convertit en roses.

També s'apunta un altre tema: la proliferació de franciscans i clarisses, com una moda espiritual. Casos d'hereus nobiliaris i reials que renuncien als drets dinàstics i es fan franciscans. Se cita un cas (jo estava completament perduda amb successions, dinasties i genealogies, per saber o recordar de qui es tractava) de nens nobles/reials catalans que s'han criat amb cosinets italians que estaven vivint a Catalunya com a hostatges d'alguna guerra. Els cosinets italians de grans i un cop a Itàlia es deixen imbuir de l'esperit franciscà, i l'encomanen als d'aquí.

L'exposició acaba amb un text de John Knox, el gran reformador escocès, que és una diatriba contra el govern de les dones, una diatriba forteta que es titula "Primer toc de trompeta contra el monstruós govern de les dones". He trobat a la xarxa una web protestant que l'excusa, perquè a l'època coincidien Maria Tudor a Anglaterra, Catalina de Mèdicis a França, i la reina Maria a Escòcia, que es veu que no eren "governants exemplars".

En sortir de l'exposició m'ha vingut al cap el cas d'una parella coneguda, que tenen un patrimoni econòmic molt important i cap fill. Han aconseguit adoptar un nen bielorús i entre els desitjos, preocupacions i anhels hi ha el de tenir algú a qui deixar l'herència.