dilluns, 26 d’agost del 2013

Camí de Santiago 63. La llibertat

Ja s'ha acabat i em sap greu que ja s'hagi acabat.

Anar sol i caminar, parlar, menjar i dormir en aquelles habitacions tan grans amb desconeguts té un punt que no havia imaginat mai i que he descobert en la pràctica. Et fa ser immensament lliure. No et sents jutjat ni analitzat per ulls coneguts l'avaluació dels quals et pugui importar. És com si la teva personalitat flotés, hagués perdut pes, hagués deixat anar tot el llast. Jo m'he sentit lliure i feliç. I amb temps i espai per deixar anar el pensament i que aflorin emocions i sentiments.
Ara, una mica de  descans de Barcelonetes i de Facebook.

diumenge, 25 d’agost del 2013

El Camino de Santiago 62. A Coruña, el museu arqueològic

(Dibuix de ceràmica campaniforme)

Al llarg d'aquest camí he aprofitat per visitar algun museu arqueològic. Ara, quan sóc a A Coruña per agafar el tren cap a Barcelona, aprofito per visitar el que està situat al Castillo de San Antón.

Molt breu. Hi ha tres aspectes que normalment no trobem als museus arqueològics catalans:

El primer són aquestes esteles, mig estela mig megàlit, que normalment es clavaven a terra i, doncs, quedaven dretes. A León n'hi havia una de molt particular (ídolo del Tabujo). Aquí en dibuixo una altra, també amb figura humana esquemàtica. La inscripció DMS de la base fa referència a la invocació als Déus Manes, per tant ja hi ha contacte amb el món romà. És relativament moderna. Però els cercles concèntrics, els cercles puntejats i l'aspa ens remeten als símbols del Paleolític.
El segon aspecte són els anomenats petròglifs. Són gravats a pedres o roques en el sòl, de les quals només sobressurt una ínfima part a la superfície. Es veu que és un "fenòmen atlàntic". A Escòcia, com a Galícia, n'hi ha uns quants. A Barcelonetes en vam parlar a diferents notes:
El petroglif d'Achnabreck
Més sobre espirals i cercles concèntrics gravats a la roca
Sobre les idees que sorgeixen mirant símbols antics
Aquí, al museu de A Coruña, hi ha un intent d'agrupar els símbols gravats als petroglifos (vegeu esquema del full del museu, aquí sota). Diuen que la quarta columna representa puntes de llança i armes i que correspon ja a l'Edat dels Metalls (quan es feia servir el bronze i el ferro per a armes de cacera mentre que a l'agricultura es continuaven usant eines de pedra).
Això que segueix és de la meva collita: la primera i segona columna -món dels cercles, cercles concèntrics, espirals i puntejats-, així com l'últim símbol de l'última columna -la ziga-zaga-, són símbols que es troben en les manifestacions artístiques més antigues, en particular gravats a algunes de les figuretes femenines del primer neolític europeu, i que van passar a formar part de la decoració dela ceràmica neolítica.
El tercer aspecte present al museu també és especifíc del nordoest peninsular: la cultura dels castros o cultura castreña. Segurament heu vist fotos, sovint fotos aèries, de les bases circulars o ovalades d'aquestes cases que formaven els poblats o castros. Aquesta cultura celta castreña va entrar en contacte directe amb la cultura romana. A mi algunes pallozas m'hi han fer pensar.
Bé, amics, amigues, s'acaba el Camí i demà encara faré una breu reflexió.

dissabte, 24 d’agost del 2013

El Camí de Santiago 61. A Coruña, el port


(Heu de clicar per veure el dibuix sencer)

A Coruña és una ciutat dins d'una península, i a més aquesta península té com si diguéssim dos monyons. O sigui que l'aigua hi és molt present.
Anant al Museu Arqueològic, que és en el castell-illot de San Antón, m'he aturat a mirar el port (tots els ports tenen un magnetisme especial).

divendres, 23 d’agost del 2013

Camí de Santiago 60. Finisterre, la nit

Al vespre, a Fisterra anem a sopar peix a un restaurant del port. S'ha fet fosc però encara no és negra nit i les gavines es veuen molt blanques contra un cel blau marí.

Exposició al Museu Picasso fins l'1 de setembre: Autoretrats de Picaso

S'acaba l'1 de setembre. Si podeu, no us perdeu l'exposició dels Autoretrats del Museu Picasso. Atenció: no cal fer la cua al Museu, s'hi entra per la porta de les exposicions temporals on no n'hi ha, de cua.

dijous, 22 d’agost del 2013

El Camí de Santiago 59. Finisterre

(Cliqueu per veure el dibuix sencer)

A Finisterre o Fisterra hi ha... 16 albergs! un de públic i 15 de privats... Es nota la competència perquè és una població força petita i no tots els peregrins que van a Santiago s'arriben fins al Finisterre. Alguns "comercials" et vénen a buscar a l'arribada de l'autobús. No hi ha clientela per a tots.

Som quatre dones que ens hem posat d'acord a l'última etapa per fer juntes aquest camí fins a Fisterra, hem rigut molt, també ens hem emocionat. Una té cinquanta anys, un fill de catorze, treballa com a cuidadora en un geriàtric i és navarresa. L'altra en deu tenir amb prou feines trenta i és lleidatana. Té la plaça de mestra al Pirineu. La tercera en té quaranta i bastants, un fill gran que ja és fora de casa, i treballa de cambrera al seu poble, a la conca minera entre León i Astúries. Formem un quartet ben heterogeni

Al vespre anem caminant cap al far i ens trobem que el carrer de sortida del poble està embussat per una gentada: és un seguici funerari, van a enterrar algú al cementiri del poble que és en la mateixa direcció del far. Hem d'anar una estona a aquell pas lent... i fa impressió acompanyar un mort mentre vas a "la fi del món" a veure pondre's el sol...

La posta de sol vista des del far és espectacular. Fa fred i bufa un vent ben fort. Quan som de tornada al poble, ja s'ha fet fosc.

dimecres, 21 d’agost del 2013

Camí de Santiago 58. Santiago

M'és difícil d'escriure aquesta nota. El resum molt sintètic seria: l'església continua tenint un poder fortíssim.
Vejam.

Arribar a Santiago és la fita clàssica d'aquest camí.
Però avui dia hi ha molts historiadors, antropòlegs, etc. que diuen que el camí original devia ser fins al mar, segurament fins a Finisterre, una peregrinació antiga cap a Occident, on es pon el sol, on acabava el món conegut, un camí anterior al cristianisme. Té un sentit: un camí o peregrinatge fins on mor la llum seria com voler morir i renéixer espiritualment; quan acabes el camí, ja ets un altre.
Aquests historiadors continuen dient que l'església a partir del segle IX va decidir fer-se amb aquest camí espiritual i cristianitzar-lo. Havia d'acabar el seu recorregut on se suposava que s'havien trobat les despulles de Sant Jaume (que havia arribat uns 800 anys abans a les costes gallegues en una barca de pedra!). A partir d'aquí, es difon la idea i té èxit a tot Europa.

Ara hi ha gent que, amb aquesta revisió crítica del camí, un cop passat Santiago, continua caminant fins al Finisterre, veuen la posta de sol i és llavors quan donen per acabat el peregrinatge.
Però... quan ets a Santiago te n'adones que l'Església té absolutament abduït aquest camí: quan has arribat a Santiago i has vist volar el botafumeiro, la peregrinació vulguis que no s'ha acabat. L'església té segrestat el final, és aquí a Compostel·la i no a un altre lloc. M'és difícil d'explicar-ho, però sents que anar fins a Finisterre és com un afegit turístic, ja és una altra cosa.
Jo, però, hi vaig anar. Ara, que hi vaig anar amb autobús.

dimarts, 20 d’agost del 2013

Camí de Santiago 57. Més camins entre arbres

(Cliqueu per ampliar la imatge)

(Un altre intent de dibuixar els camins emboscats.)

Arribo a un lloc perfecte, casualment, perquè al poblet anterior a l'alberg ja no hi havia places lliures.
Es diu Ribadiso Dabaixo i és un nucli petit vora el riu Iso, ple d'arbres i de verd. L'alberg està format per unes contruccions tradicionals vora el corrent i els que ja s'hi han instal·lat s'hi refresquen els peus. S'hi arriba per un pont que diuen que és romà. Quan hi passo m'he de fer a una banda perquè hi circula un tractor que tot just hi cap. Em fa gràcia que els romans fessin un pont en un lloc tan perdut, que no crec que figuri al Google Maps ni res.

Al bar on descanso abans de sopar coincidim una noia guatemalteca i dos homes madurs, valencians. La guatemalteca estudia a Madrid i és políticament molt correcta, en canvi els dos valencians són més aviat del gènere gamberro, molt simpàtics. Es veu que van començar a fer el camí gallec com una juguesca amb els amics: "Això ho fem naltros en una setmana i ens sobre temps!"
Un d'ells es dedica al cultiu i venda d'arbres per a carreteres, parcs, etc. i reconeix que està encantat dels arbres que està veient per Galícia.
L'altre té una feina encara més particular: compra xufles i les ven als productors d'orxata. "Si l'orxata fos un producte dels catalans, altre pèl nos lluiria" diu, perquè ell creu que els catalans saben fer lobbies com han fet amb l'avellana... Es veu que ara l'orxata es fa amb una mica de xufles valencianes i moltes xufles de la Costa de Marfil. Ens critica el Mercadona, perquè són un "chudíos" que escanyen els agricultors.
Me'ls he trobat més dies, sempre a bars, rient i bevent cerveses o gin-tonics.

dilluns, 19 d’agost del 2013

El camí de Santiago 56. Una romeria trepitjant fulles d'eucaliptus

(Cliqueu per ampliar la imatge)

L'any passat, a Astorga, un francès estava molt preocupat perquè li semblava que el camí anava canviant a mida que s'acostava a Galícia. Trobava que hi havia més gent, més gresca. "Ja veig que això es convertirà en un circ" em va dir de malhumor.

Passant per un camí olorós, amb temibles plantacions d'eucaliptus als costats, penso que el francès tenia una mica de raó. Recullo unes quantes fulles de terra, grogues, taronges, rosades, verdes, i com que estic positiva, encara que siguin d'eucaliptus, les trobo molt boniques. I això del "circ" també m'ho miro per la part bona. No és cap circ, sinó que el camí ha agafat el to d'una romeria.

És veritat que és una mica diferent. Hi ha més gent, gent que fa només aquests trams finals. Si fas els cent quilòmetres últims a peu, a Santiago et donen la "credencial". Això de la credencial és com un títol i per obtenir-lo has de presentar un carnet que tenim tots els que fem el camí amb les dates i segells dels albergs on hem dormit. Als albergs municipals o institucionals i als albergs parroquials o dels "Amigos del Camino" no t'acceptarien si no tinguessis aquest carnet que dóna fe que estàs fent aquest camí a peu o en bici, i no una altra excursió.
Quan vaig arribar a Santiago hi havia una cua tan llarga per aconseguir la credencial, que ho vaig deixar córrer immediatament. Però hi ha persones que fan els quilòmetres justos per poder-la tenir. Els fa molta il.lusió. (A mi també me n'hauria fet si no fos que no vull acabar aquest camí fent cues, em sembla un contrasentit.)

Aquí hi ha més gent que es fa portar les motxilles per taxis, però no per problemes d'esquena ni de genolls, sinó per comoditat. A Palas de Rei vaig dormir amb vuit dones italianes molt agradables, que pertanyien a un club de marxa nòrdica. S'anaven a dutxar... i sortien de la dutxa embolicades en barnús. Totes duien barnús! i unes motxilles molt grans que transportava un taxi. Com que hi ha més taxis, també hi ha més reserves a albergs privats. És com un canvi de sistema. També es fan més fotos, en pla turístic. 

Hi ha certa alegria de romeria: he sentit cantar pel camí diversos cops, cosa que no havia vist fer ni a La Rioja ni a Palència. Es xerra més i hi ha més grups de gent que va junta. Vaig coincidir amb vuitanta joves d'un col.legi de Madrid, vuitanta!, i també amb un grup d'escoltes de Tàrrega (un caminant que es fixa en el foulard que duen els diu: "Hombre, ya sabía que existían los boy-scouts, però hasta ahora sólo los había visto en películas"). Hi ha grups que vénen del mateix poble i que tots duen la mateixa samarreta promocional d'una cursa, d'una travessa o d'una festa. Com un equip. M'ha passat davant un grup que són d'Alboraya i sento que parlen de quant falta pel següent poble: "El primer que el vesca, que ho diga!" exclama la dona més gran.

M'he trobat diversos cops una àvia de seixanta-quatre anys que va amb el seu nét que en té deu. Són de Guadalajara. Tohom els coneix, tothom els hi parla, tothom està al cas que avui és l'aniversari de la iaia i sento pel camí que uns quants li canten el happy birthday. El nen es diu Miguel i està orgullosíssim de tenir una àvia que se l'enduu a caminar i a dormir pel món.

Tot això a mi no em posa de malhumor com al noi francès. Ho trobo alegre.

diumenge, 18 d’agost del 2013

El Camí de Sant Jaume 55. Símbols antics a les esglésies gallegues


Només dos apunts. El de sobre és un detall de la portalada de l'església romànica de San Roque a Melide. Els símbols gravats a la pedra no són en absolut religiosos. Poden semblar marques de picapedrers als carreus o els detalls que, multiplicats, formen les sanefes de la ceràmica neolítica.


A l'església romànica de Barbadelo, un cartell explica les vicissituts del temple i assenyala que "había habido comunidad masculina i femenina, como en Samos". A la portalada hi ha també símbols molt poc habituals a la iconografia cristiana. Un dels motius antics que hi apareix són els cercles entrellaçats, propis del món celta, que juga sovint amb circumferències i troncs imbricats.
En algunes esglésies on hi ha parets pintades més modernament, ja al segle XVI i XVII, tornem a trobar aquestes filigranes celtes, com si fossin símbols prehistòrics que haguessin perviscut fins molt tard.

Contrast: a Palas de Rei hi ha també una església antiga, San Tirso. Però a la façana principal, just a sobre la portalada hi han clavat un fanal d'enllumenat públic. A més: resseguint l'arc de la porta hi ha una tira de llum fluorescent (no l'he vist encès, però hi es). I a dins a l'església hi ha música: Qué será será, lo que sea ya sonará... La lletra m'ha semblat que està adaptada a les creences divines: o sigui que en lloc de dir lo que sea ya sonarà, diu una cosa del tipus lo que sea Dios lo dirà... Aquests de Palas tenen una església antiga però la tracten com si fos moderna.

dissabte, 17 d’agost del 2013

Camí de Santiago 54. Esglésies, cementiris, pedres i menhirs

Moltes de les esglésies dels pobles estan envoltades pel cementiri, és a dir que hi ha un mur que encercla el cementiri i al bell mig hi ha l'església. Per tant, per entrar a l'església has de passar abans pel cementiri. M'ha vingut al cap que és com posar el lloc de pregària a dins d'un dolmen, que no era més que una tomba comunitària prehistòrica.

I parlo de dolmens, perquè les pedres en aquest tram gallec són omnipresents:
A les àrees de descans de les carreteres, les taules no són de fusta, sinó que són blocs plans de pissarra, d'una peça -parlo de taules grans per menjar-hi ben bé vuit persones!
Em fixo en l'escaleta per entrar en una casa que té la porta principal una mica elevada. Ni volta catalana ni biga inclinada per sostenir els graons; és una escala massissa, de pedres, de dalt a baix. No sé si m'explico, vull dir que no hi ha cap forat que sigui "un sota escala".
Molts camps estan delimitats amb filferros de punxes, però no hi ha estaques de fusta per aguantar el filferro, sinó que fan servir grans pedres, més o menys planes, aixecades i clavades a terra (vegeu el dibuix).

En un lloc apartat, un lloc emboscat sense altres cases, apareix un bar, del no res. Es diu "O carteiro". I al costat del bar hi ha un menhir. Un menhir modern, aixecat deu fer pocs anys, amb un rètol entendridor que diu "En homenaxe ao carteiro Alfredo". M'imagino hiverns de neu, camins impracticables, i el carteiro Alfredo ben abrigat travessant el bosc per venir en aquest lloc tan aïllat a dur la carta del noi que és a la mili o del parent que va marxar a Amèrica.

divendres, 16 d’agost del 2013

El camí de Santiago 53. Els cruceiros, les creus, les sanefes celtes


M'he trobat a llocs diferents tres creus o cruceiros que són "dobles": per una banda hi ha representat Jesucrist clavat a la creu i per l'altra hi ha la Mare de Déu amb Crist baixat de la creu, als braços. Són representacions matusseres perquè és difícl fer cabre a la creu la verge i el fill adult a la falda, sense que sobressurti gaire. Són dels segles XVI - XVII.

Sens dubte és una idea massa esquemàtica, però quan a l'art antic apareixen moltes dones, ja siguin figuretes femenines o mares de déu, sento olor ancestral. Una amiga deia: "de l'època d'abans que els déus fossin homes..."

dijous, 15 d’agost del 2013

Camí de Santiago 52. Samos

A Triacastela es pot triar de continuar per la vall de Sant Xil o pel monestir de Samos. Trio d'anar per Samos i pel camí veig un castanyer amb un cartellet que diu que té 800 anys. Més endavant passo pel costat d'altres espècimens que també tenen edats centenàries.

El camí que duu a Samos ofereix de cop i volta una vista del monestir des de dalt, es veuen totes les construccions allà baix i els dos claustres, tot com si fos un pessebre. Es tracta d'una vall tancada, com la de tants monestirs antics. Es triava una vall aïllada que permetés la vida retirada als eremites; és la idea del "desert" per fer vida espiritual. I és el mateix concepte que intenten reproduir els claustres
A Samos hi ha, doncs, un monestir benedictí amb dos claustres, un gòtic i un renaixentista. Però el que m'ha agradat més de visitar és l'ermita de San Salvador, que és una ermiteta diminuta del segle IX, allà a  a vora, segurament un oratori originari dels primers eremites, quan vivien en cabanyes individuals al voltant. Al costat té un xiprer descomunal, no sé si centenari o mil.lenari.

La guia que ens obre l'ermita ens diu que la porta d'entrada i la que dóna a l'espai de l'altar semblen mossàrabs, però que no està clar que ho siguin (mireu la foto). Diu que aquest cenobi, com d'altres, va ser fundat segurament per Sant Martin Dumiense, que al segle VI va venir de Portugal i va fundar diverses comunitats religioses. També explica que la litúrgia original era la de San Fructuós, una litúrgia hispànica. I que a finals del segle X ja vivien sota la regla de Sant Benet.
Es diu, es desmenteix per tal o qual detall i es torna a dir per tal altra raó, que a Samos originàriament hi havia comunitat masculina i comunitat femenina.

A l'oest europeu, on s'han guardat tants trets del món celta, aquesta possibilitat de les dues comunitats -masculina i femenina- fa somiar en un món antic amb tradicions ancestrals on l'incipient cristianisme es va estendre amb característiques ben diferents de les que va acabar tenint un cop oficialitzat i uniformitzat.

Més endavant, entre Portomarín i Palas de Rey, passant per un d'aquests pobles sense rètol, però que aclareixo que es diu Portos, creuo una pista que duu a un monestir o poble anomenat Vilar das Donas, un lloc on, segons especifica el rètol, hi ha ruïnes gòtiques i romàniques amb restes de pintures de figures femenines "que farien pensar en antigues comunitats religioses femenines". Un altre cop aquest fantasma d'un temps antic on la dona tenia tot un altre paper del que va tenir posteriorment.
Com que per anar-hi i tornar-ne hauria de fer una volta de cinc quilòmetres, segueixo el meu camí i em dic: "En una altra ocasió". De totes maneres em fa una mica de ràbia pensar que fa uns anys hauria tingut prou marxa per arribar-m'hi.

dimecres, 14 d’agost del 2013

Camí de Santiago 51. Més sobre dones. L'altra cara

Després d'arribar a Galícia per O Cebreiro, el cel era molt clar, però hi havia núvols baixos i blancs que tapaven les parts més enfonsades del paisatge, per sota d'on jo caminava.
De tant en tant s'esqueixava un tall de núvol i tot solet... cap amunt! em passava per sobre el cap i s'acabava d'estripar, com un tall de cotó que vola. Màgic. "No creo en las meigas, pero haberlas, haylas".

Una altra pujadeta i arribo ben morta, amb la llengua fora, a un lloc que es diu Alto do Poio. Em dic que d'allà no passo. L'indret és una carretera segurament molt secundària que té a cada banda un bar amb habitacions i lliteres: dos albergs privats cara a cara. I res més.
Em quedo al de la banda per on he arribat i veig que gairebé ningú no creua la carretera per instal.lar-se a l'altre alberg. El "meu", que està regentat per una vella d'aquestes de la bateta de quadrets, una mica descarada, es queda amb tota la clientela. 

A mitja tarda ja he entrat en contacte amb gairebé tothom que dormirà aquí, i una dona jove, que és professora a Nebraska, em diu que "nosaltres" no tenim wifi, però que a l'altra banda de la carretera sí que en tenen. Ha anat a veure si el podia fer servir i un home malcarat li ha dit que ni parlar-ne, que si dormia a "l'altre" alberg no podia fer servir el "seu" wifi. Em demana que hi vagi jo a parlar-hi, perquè potser el problema és el seu pobre castellà.
Travesso la carretera deserta, a ple sol. Vaig a fer una missió. ¿Com em rebran "els altres"? Al clatell sento l'alè i les pessigolles d'un western clàssic.

Doncs em reben fatal. Estan baralladíssims. L'home malcarat em diu que al "nostre" alberg li diuen el "cuchitril", que a la "nostra" mestressa li diuen "la abuela bruja" no sé què més, i que al matí quan ens despertem tots plens de xinxes li farem fàstic. Literal. Vistes les circumstàncies, no em sembla gens oportú treure l'assumpte del wifi.
Torno a travessar en sentit contrari la carretera deserta i a ple sol, i dic a la dona de Nebraska que per avui s'oblidi d'internet. No sé prou anglès per explicar-li, sense alarmar-la, lo de les xinxes i que tinc la sensació que l'home malcarat està profundament convençut que la "nostra" mestressa és bruixa i que li ha llançat mal d'ull perquè no tingui clients. Que estem, en definitiva, davant d'un cas ancestral.

Se m'acut esplaiarme i donar la versió completa de la meva missió a una noia de Castelló que s'ha fet amiga de la de Nebraska.
Al vespre la dona americana ja està assabentada de tot, però s'ha quedat només amb el detall més tècnic. Em pregunta preocupada si crec de veritat que al "nostre" alberg hi ha "insects".
Es justifica:

-El que passa és que als Estats Units és molt car fer-se desinfectar la casa. Jo quan arribi ho deixaré tot al jardí, entraré a casa meva sense res, a dutxar-me. Faré una rentadora, que la tinc a fora, amb aigua ben calenta i deixaré assecar al sol totes les coses durant dos o tres dies. Realment, si t'entren insectes és caríssim fer-se desinfectar la casa.

L'endemà m'aixeco amb tres picadetes...

dimarts, 13 d’agost del 2013

El Camí de Santiago 50. Galícia, les dones


(Cliqueu per ampliar la imatge)

Al llarg del camí que segueixo a Galícia, ja no veig com a Castella dones amb faldilla tubo i jaqueteta que van per la carretera a fer visita a algú. Aquí van amb botes de goma negra, pantalons, una bateta de quadrets abotonada al davant i mànigues de samarreta que surten per sota. A totes les veus treballant.
Per un camí en passa una amb un gall viu sota el braç i em fa l'ullet: "¡Este ya está sentenciau!"

No hi ha glamour però hi ha molta feminitat. En un restaurantet, entra un ciclista, derrotat:
-¡Vengo muerto de hambre y de cansancio!
-Lo primero lo podemos remediar...
La mestressa del restaurant és una d'aquestes dones amb la bateta de quadres, molt més jove del que sembla a primera vista, amb cara i veu molt afables. Li serveix el menú i sento que li diu afectuosa i provocativa:
-No quiero ver que quede nada en el plato, eh!

I també m'ha semblat que hi ha costum de dur vida austera.
En un bar, la dona que em serveix es refereix a com s'ha gastat els anys previs a la crisi: "Parecía que el dinero caía del cielo. Venían aquí unas chicas a cenar y yo les preguntaba ¿pero qué celebráis? y me decían que era el cumpleaños de una de ellas,¡fíjese! Yo cada año cumplo años y jamás se me ocurrió celebrar mi cumpleaños... Si parecía que les regalaban el dinero...
A Samos, parlo amb una dona de Pontevedra que amb el seu marit han muntat un furanxo, que és una mena de taverna on serveixen pop: "Yo trabajaba en un hotel y me despidieron, porque se estaba pidiendo cada vez más a los turistas, aquello era ya un abuso, y claro dejaron de venir..."
A tres llocs diferents coincideixo amb argentits descendents d'avis o besavis gallecs, que van tornar a treballar a Galícia fa uns deu anys quan la crisi els va enxampar allà. Una em diu: Crisis hay siempre, y hay que trabajar en lo que toca... Un altre: Hay que bailar aunque sea con la fea, el caso es que baile bien... 


(Per fer el dibuix m'he hagut de fixar en les cols. Jo diria que no les tallen de cop, sinó que els van arrencant les fulles que deuen necessitar per fer el caldo gallec. M'he fet un tip de menjar-ne, sempre amb èxit. També m'he hagut de fixar en els castanyers que tenen forats als troncs, veritablement com si fossin ulls. Si amb una mica d'imaginació considerem que les branques són els braços alçats, ja tenim els personatges que poblen els boscos fantàstics dels contes nòrdics.)

diumenge, 11 d’agost del 2013

El Camino de Santiago 49. L'agricultura


(Podeu clicar i ampliar el dibuix)

La sensació que tinc és que el camp està molt aprofitat i mecanitzat. Les cases als pobles ja no tenen blasones, sinó estables, magatzems per als tractors i dipòsits de pinso per als animals. Hi ha gallines, bens, vaques. Gossos vells.
No s'estan per romanços. Passo per un lloc on han volgut enreixar una finestreta d'alguna cort. Hi han plantificat una parrilla vella de fer carn a la brasa, amb mànec i tot. Una mica de ciment, i apa!

En realitat els pobles no són tals pobles, sinó cases disperses. Costa localitzar quan camines els noms del pobles que apareixen a la guia, perquè pràcticament no hi ha rètols ni tampoc no veus pobles. Hi ha dies que penso: "No sé pas on sóc". 

Amb els quilòmetres passa una cosa semblant: quants n'has caminat avui? Cada guia assenyala distàncies diferents. Per primer cop he vist peregrins que es miraven el GPS.

divendres, 9 d’agost del 2013

Camí de Santiago 48. Galícia, el arbres, la humitat

(Cliqueu per ampliar la imatge)
 
La vall del Bierzo s'acaba amb una pujada forta fins al primer nucli gallec, que és O Cebreiro. Ara vénen uns dies de pujades i baixades contínues, de boscos magnífics, roures, castanyers, faigs i per sota falgueres. Verdor i humitat. Immenses baboses negres que travessen els camins. Vaques que transiten per les corredoiras, riuets on et pots descalçar i remullar-t'hi els peus. Petits ponts. Una meravella.

Jo intento dibuixar aquests camins que són un túnel de verdura. Cap m'acaba de satisfer. La realitat és molt més bonica.

dimecres, 7 d’agost del 2013

Camino de Santiago 47. Gent

A Ruitelán, abans d'encetar la pujada cap a O Cebreiro, a Galícia, m'aturo a un alberg. Al vespre hi ha sopar comunitari.

A la meva taula hi ha tres homes de Renteria que van junts, caminen molts quilòmetres cada dia i es fan portar les motxilles per un taxi, perquè un ha tingut un problema de genoll. Al costat, hi seu un noi del Québec que ha viscut a Mèxic i parla castellà. El quebequès pregunta a un dels de Renteria si més enllà de les qüestions polítiques, hi ha una cultura basca. El de Renteria em fa passar una mica de vergonya: "A ver, nosotros tenemos un idioma. No es por menospreciar, eh -em mira-, pero los catalanes y los españoles tienen dialectos del latín, que es otra cosa. Nosotros no, lo nuestro es un idioma. En español, por ejemplo, dicen el presente -vol dir "sujeto"-, después el verbo y luego todo lo demás. En euskera no, en euskera es al revés, es muy difícil. En mi familia hablan euskera, yo no porque... bueno pero lo entiendo, lo general lo entiendo todo, pero hay que estudiarlo. Es muy difícil."

També hi ha un pare amb el seu fill de quinze anys. Són de Salamanca i vénen amb bicicleta. El noi de quinze anys s'emmiralla en el noi quebequés, que en deu tenir vint-i-pocs. Vol saber com és que camina sol, què va estudiar, on viu, de què treballa, què significa l'ample braçalet de cuir que porta... El quebequès, que té un físic i una aparença lluminosa com si fos un déu bellíssim que acabés de baixar del cel, li contesta que quan va acabar la secundària va fer de cambrer i "va anar a estudiar a la Universitat de la vida", que viu i treballa a Chamonix, que camina sol perquè creu que el camí s'ha de fer a peu i sol, com a la vida mateixa, on sempre s'està sol, que el braçalet no significa res, que només és un bracalet que porta perquè sí... El noi de Salamanca ja té preparada una altra bateria de preguntes, però el seu pare el fa callar.

Dos homes francesos jubilats diuen que al llarg del camí han pogut veure perfectament que a Espanya hi ha molta crisi, però que també han pogut veure perfectament que encara que tinguem tanta crisi tenim tantíssima solidaritat... Han interioritzat els diaris, que es diu ara. Si fos dolenta els hauria preguntat: "Exemples, si us plau?"

Més: dues amigues coreanes expliquen que a Corea s'han publicat diversos assajos sobre el Camí, en particular un d'una escriptora que no entenc bé com es diu, i que per això hi ha tantes noies coreanes que fan aquest camí.

Els propietaris del l'alberg són dos homes que han viscut més de trenta anys a Barcelona, la transició, la moguda i els anys posteriors. Un d'ells tenia un restaurant al carrer Consell de Cent i és cuiner. Em diu enigmàticament: "Pero a veces en la vida hay que cortar con todo y empezar de nuevo". I fa nou anys que van comprar aquesta casa per muntar-hi un alberg.

Aquests personatges que van canviant cada dia, són un dels regals del camí.

dilluns, 5 d’agost del 2013

Cami de Santiago 46. Villafranca del Bierzo.

(Cliqueu per ampliar la imatge)
 
Villafranca del Bierzo és una de les capitals del Bierzo. Té un castell descomunal amb dues torres de base circular, immenses. Al davant una dona ven cireres (per tot el camí hi ha cirerers, camps de cirerers i gent que ven cireres).
-¿Qué es este castillo?
-Es el castillo de la condesa...
-¿De una condesa?
-Sí, la condesa vive en la torre de la izquierda y en la de la derecha vive la servidumbre...
No sé si mai havia sentit a dir a ningú la paraula "servidumbre". És un mot de novel.la decimonònica... Per solidaritat, dibuixo la torre de la dreta.

A un bar de la plaça major del poble em seveix una cambrera que és exacta que la Concha Velasco de jove. Li  agrada que l'hi digui, però ja ho sabia.

Dormo en un alberg una mica hippy. Una dona gran, argentina, m'explica per què fa el camí. Em diu que ha tingut una vida amb moltes dificultats, que li han passat tot tipus de desgràcies, però que sempre ha sentit que Déu no l'abandonava, que era amb ella. Em diu: "Soy muy creyente". Ja fa temps que va decidir fer aquesta peregrinació quan en tingués ocasió i va dur una pedra que per a ella representa la seva vida. La volia dipositar al peu de la Cruz de Ferro, la creu que hi ha a l'entrada del Bierzo. "Quería entregar mi vida a Dios, con todo lo que ha habido de malo y también con lo que ha habido de bueno." Em diu que a la Cruz de Ferro va pujar fins al peu de la creu a oferir la pedra, que va començar a plorar i que no podia parar.

Se'm posa la pell de gallina. És una història tan senzilla, tan clara, tan vital, hi ha tanta humilitat... Penso que Déu ha mort però que el que és sagrat continua existint. Aquests viatjants i arrieros que al llarg de la història han deixat pedres a la Cruz de Ferro, que abans havien deixat pedres a l'antic altar de Mercuri que hi havia hagut al seu lloc, i que segurament més antigament hi havien deixat pedres als déus celtes... tenen alguna cosa a veure amb la meva companya argentina de llitera. Feien un gest semblant d'entrega, un oferiment.

L'oferiment.
Em ve al cap el gest d'unes estatuetes ibèriques que a molts museus i exposicions estan etiquetades com a "oferents": són personatges que duen faldilleta curta, una caputxa punxeguda i tenen les mans obertes, ensenyant les palmes, els braços estesos cap avall, una mica separats del cos. També he pensat en els musulmans quan resen posant les mans obertes a l'alçada del pit, com si estiguessin disposats a entomar la pluja. Són gestos d'humilitat. I d'agraïment. Jo en aquest camí he sentit molt agraïment. No em feu dir agraïment a qui, però era agraïment per gairebé tot.

He intentat fer un paral.lelisme entre aquest déu que la meva companya d'alberg sent que no l'ha abandonada mai i la sort que alguns sentim que mai no ens ha acabat d'abandonar. Lligar l'agraïment i l'entrega. No me n'acabo de sortir, d'aquesta comparació.

dissabte, 3 d’agost del 2013

Camí de Santiago 45. Esglésies al Bierzo


Encara al Bierzo, en un poble que es diu Cacabelos, hi ha una església, la de la Virgen de las Angustias, amb un nen Jesús que juga a cartes. L'església és tancada i només us en puc oferir la façana amb unes cigonyes al campanar. He trobat a la xarxa una imatge del retaule amb el Nen Jesús, donant un cinc d'oros a Sant Antoni de Pàdua. Què deu significar precisament el cinc d'oros?


dijous, 1 d’agost del 2013

Camino de Santiago 44. Vinya


(Cliqueu per ampliar la imatge)
 
Aquest miniclima de El Bierzo fa que hi hagi vinya. Com qui diu, no en veia des de Santo Domingo de la Calzada, a la Rioja. Els ceps són molt vells, amb les soques gruixudíssimes, desmesurades.

Pel camí, en una zona de pollancres prop d'un riu, veig venir cap a mi tres dones. Joves, cabell recollit en monyo. Alguna cosa em fa pensar que no són del país. Quan es van acostant les siluetes, em semblen el tipus de dones romaneses que pidolen pels carrers de Barcelona. "Que fort si fossin romaneses i aquí al mig d'aquest paratge em demanessin diners!" penso.
Doncs quan les tinc a un parell de metres, en efecte, una d'elles fent gestos de sordmut m'allarga un escrit de recollida de signatures, previ a la demanda del donatiu!