dimecres, 7 d’agost del 2013

Camino de Santiago 47. Gent

A Ruitelán, abans d'encetar la pujada cap a O Cebreiro, a Galícia, m'aturo a un alberg. Al vespre hi ha sopar comunitari.

A la meva taula hi ha tres homes de Renteria que van junts, caminen molts quilòmetres cada dia i es fan portar les motxilles per un taxi, perquè un ha tingut un problema de genoll. Al costat, hi seu un noi del Québec que ha viscut a Mèxic i parla castellà. El quebequès pregunta a un dels de Renteria si més enllà de les qüestions polítiques, hi ha una cultura basca. El de Renteria em fa passar una mica de vergonya: "A ver, nosotros tenemos un idioma. No es por menospreciar, eh -em mira-, pero los catalanes y los españoles tienen dialectos del latín, que es otra cosa. Nosotros no, lo nuestro es un idioma. En español, por ejemplo, dicen el presente -vol dir "sujeto"-, después el verbo y luego todo lo demás. En euskera no, en euskera es al revés, es muy difícil. En mi familia hablan euskera, yo no porque... bueno pero lo entiendo, lo general lo entiendo todo, pero hay que estudiarlo. Es muy difícil."

També hi ha un pare amb el seu fill de quinze anys. Són de Salamanca i vénen amb bicicleta. El noi de quinze anys s'emmiralla en el noi quebequés, que en deu tenir vint-i-pocs. Vol saber com és que camina sol, què va estudiar, on viu, de què treballa, què significa l'ample braçalet de cuir que porta... El quebequès, que té un físic i una aparença lluminosa com si fos un déu bellíssim que acabés de baixar del cel, li contesta que quan va acabar la secundària va fer de cambrer i "va anar a estudiar a la Universitat de la vida", que viu i treballa a Chamonix, que camina sol perquè creu que el camí s'ha de fer a peu i sol, com a la vida mateixa, on sempre s'està sol, que el braçalet no significa res, que només és un bracalet que porta perquè sí... El noi de Salamanca ja té preparada una altra bateria de preguntes, però el seu pare el fa callar.

Dos homes francesos jubilats diuen que al llarg del camí han pogut veure perfectament que a Espanya hi ha molta crisi, però que també han pogut veure perfectament que encara que tinguem tanta crisi tenim tantíssima solidaritat... Han interioritzat els diaris, que es diu ara. Si fos dolenta els hauria preguntat: "Exemples, si us plau?"

Més: dues amigues coreanes expliquen que a Corea s'han publicat diversos assajos sobre el Camí, en particular un d'una escriptora que no entenc bé com es diu, i que per això hi ha tantes noies coreanes que fan aquest camí.

Els propietaris del l'alberg són dos homes que han viscut més de trenta anys a Barcelona, la transició, la moguda i els anys posteriors. Un d'ells tenia un restaurant al carrer Consell de Cent i és cuiner. Em diu enigmàticament: "Pero a veces en la vida hay que cortar con todo y empezar de nuevo". I fa nou anys que van comprar aquesta casa per muntar-hi un alberg.

Aquests personatges que van canviant cada dia, són un dels regals del camí.