dimarts, 20 d’agost de 2013

Camí de Santiago 57. Més camins entre arbres

(Cliqueu per ampliar la imatge)

(Un altre intent de dibuixar els camins emboscats.)

Arribo a un lloc perfecte, casualment, perquè al poblet anterior a l'alberg ja no hi havia places lliures.
Es diu Ribadiso Dabaixo i és un nucli petit vora el riu Iso, ple d'arbres i de verd. L'alberg està format per unes contruccions tradicionals vora el corrent i els que ja s'hi han instal·lat s'hi refresquen els peus. S'hi arriba per un pont que diuen que és romà. Quan hi passo m'he de fer a una banda perquè hi circula un tractor que tot just hi cap. Em fa gràcia que els romans fessin un pont en un lloc tan perdut, que no crec que figuri al Google Maps ni res.

Al bar on descanso abans de sopar coincidim una noia guatemalteca i dos homes madurs, valencians. La guatemalteca estudia a Madrid i és políticament molt correcta, en canvi els dos valencians són més aviat del gènere gamberro, molt simpàtics. Es veu que van començar a fer el camí gallec com una juguesca amb els amics: "Això ho fem naltros en una setmana i ens sobre temps!"
Un d'ells es dedica al cultiu i venda d'arbres per a carreteres, parcs, etc. i reconeix que està encantat dels arbres que està veient per Galícia.
L'altre té una feina encara més particular: compra xufles i les ven als productors d'orxata. "Si l'orxata fos un producte dels catalans, altre pèl nos lluiria" diu, perquè ell creu que els catalans saben fer lobbies com han fet amb l'avellana... Es veu que ara l'orxata es fa amb una mica de xufles valencianes i moltes xufles de la Costa de Marfil. Ens critica el Mercadona, perquè són un "chudíos" que escanyen els agricultors.
Me'ls he trobat més dies, sempre a bars, rient i bevent cerveses o gin-tonics.

Cap comentari: