divendres, 27 de febrer del 2009

Més sobre l'exposició de Sorolla al MNAC


Hi ha molts visitants, massa per fer tranquil.lament la visita, però val la pena. Oberta fins al 5 de Maig.
En una banda s'exposen els esbossos que va fer per preparar els quadres sobre Espanya i les seves regions que li havia encarregat la Hispanic Society of America. En una altra banda, hi ha els quadres acabats.
Un cop vaig haver vist la primera part, em creia que l'exposició s'havia acabat i vaig recollir la motxilla i tot per marxar. I llavors vaig descobrir que hi havia la segona part, amb aquells mamotretos de quadres de molts metres quadrats (14 plafons i 210 metres quadrats!) i de molt vestit típic. La gran desmesura va ser una sorpresa, al començament gairebé còmica, després vital i agradable.
La primera part, que anomenen "El procès creatiu", em va agradar molt, perquè els esbossos mostren la busca de l'artista i m'emocionen. Aquest aspecte ja ha sortit altres cops al blog.
I l'altra part, la dels quadres, també em va agradar, perquè hi ha les solucions i perquè el Sorolla té una força i una vitalitat que s'encomanen.
Entre quadre i quadre, es projecten a la paret fragments de cartes del Sorolla amb algunes explicacions sobre les pintures.
Per exemple, parlant del quadre que ha de fer sobre Galícia, diu alguna cosa així: "Ya sabes que los grises y las brumas no me gustan, pero aquí hay algo que si logro captarlo será muy interesante". I en efecte, el quadre sobre Galícia no és ni boirós ni plujós, és una Galícia assolellada, amb uns verds, això sí, que són fills de la humitat.
A la banda dels bocets hi ha alguns encaputxats que em van fer pensar: "Em sembla que no li acaba d'agradar ni com li surt ni li acaba d'agradar de dibuixar processons". Després a la part on hi ha els quadres, em vaig admirar davant del de la processó sevillana. A l'home que porta la creu, per no fer-li cara de patiment, també me li posa caputxa, i darrera ve el "paso" una mica tort, amb aquella sensació de perill que es viu a Sevilla durant la setmana santa, que sempre sembla que hi pugui haver un desastre d'un moment a l'altre. A la paret hi ha una de les frases manuscrites del Sorolla, molt sorolliana: "Los duelos con sal son menos".

dilluns, 23 de febrer del 2009

dijous, 19 de febrer del 2009

Sorolla al MNAC, a Montjuic

Demà divendres 20 de febrer, el MNAC obre al públic: Sorolla. Visió d'Espanya. Col·lecció de la Hispanic Society of America (entrada gratuïta).

dimarts, 10 de febrer del 2009

La mort d'Eluana i l'associació Dret a Morir Dignament

Fa temps que volia posar al blog l'enllaç de l'associació Dret a Morir Dignament, de la qual sóc sòcia, i invitar els lectors a formar-ne part. Si entreu a la web, veureu que es tracta d'una associació seriosa i ben fonamentada.
La mort d'Eluana Englaro ha anat envoltada d'actuacions esperpèntiques que fa pensar que els italians ens guanyen en "aspavientos" (acabo de veure la pel.lícula Il Divo, sobre l'Andreotti, i m'hi ha fet pensar). Justament és un tema que vol tot el contrari: serenitat.
S'estan recollint signatures a tot Espanya per donar suport a un manifest i emplaçar el govern a abordar seriosament la qüestió. Un dels punts centrals demana que el govern sàpiga, s'interessi, tingui en compte... de manera fefaent, com moren els ciutadans. És fonamental.
En aquest link trobareu la manera com podeu signar el manifest.
Donar-li difusió entre familiars, companys i coneguts és important. M'he trobat moltes persones sensibles al tema que no saben que existeixi un moviment i que agraeixen que se'ls faciliti l'accés a aquesta informació.

dilluns, 2 de febrer del 2009

La Clase o Entre les murs


Nova recomanació cinematogràfica: Entre les murs, traduïda com La Clase.

Crec que agradarà a qualsevol que es dediqui o s'hagi dedicat, de lluny o de prop, a l'ensenyament, perquè és enormement suggerent a propòsit del que passa a l'aula, el bo i el dolent. En realitat, la traducció en castellà -La clase- és "lliure", però no és cap bestiesa.
És una pel.lícula entre la ficció i el documental, protagonitzada pels mateixos alumnes de l'Institut del 20e arrondissement de París on es roda el film. El director, Louis Cantet ("Recursos Humanos") ha triat també com a actor protagonista -el que fa de mestre-, el mateix autor del llibre que ha donat peu a la pel.lícula.
L'anècdota, cap al final, de l'alumna que ha llegit La República de Plató, és molt bona... i molt versemblant!
Es podrien fer moltes reflexions sobre l'ensenyament en un món tan globalitzat com el nostre o el parisenc.
Única crítica: és un pèl claustrofòbica, ja que el títol en francès -Entre les murs- és exacte, tot passa dins el col.legi, cap escena a casa de cap professor, a casa de cap alumnes, cap escena en dissabte o diumenge.