NÀPOLS 19 i fi. La pinacoteca de Capodimonte

Acabo les notes sobre Nàpols amb dos quadres de pintors manieristes del Museu de Capodimonte (situat en una muntanyeta -Capodimonte- d'on hi ha una vista esplèndida sobre la ciutat i la badia). El mot manierista sempre m'havia sonat negativament, com si fos sinònim de amanerat, però una meva amiga, amant de l'art, em va il.lustrar al respecte. Vegeu aquí:  manierista.

El primer és un retrat de dona, "Cortesana", de Il Parmigianino.
I el segon és de Girolamo Mirola, "La intervenció de les sabines en la batalla entre els romans i els sabins".

Dues coses sobre aquest últim quadre.
La primera és que estic segura que Picasso s'hi va inspirar per fer el Guernika; mireu la dona que hi ha al centre amb la criatura en braços i el braç estirat (també podeu veure aquí, al final de l'article, un rapte de les sabines de Picasso).
La segona és un comentari sobre la temàtica: els romans van raptar les dones dels sabins, perquè ells no en tenien o no en tenien prous. Sembla que Ròmul, rei dels romans, va dir als seus homes que encara que fossin raptades les havien de tractar bé. I si continuem amb la llegenda, es veu que les van tractar bé i elles eren mestresses de casa seva i no havien de sortir a feinejar a fora. Quan van venir els sabins a guerrejar contra els romans per recuperar les dones, elles ja havien tingut criatures amb els romans i van sortir amb la canalleta a coll a interposar-se entre uns i altres, en nom de la vida i la pau: "Si guanyen uns perdrem fills i marits, si guanyen els altres perdrem pares i germans".
És una història pro-romana i a la seva manera feminista i pacifista avant la lettre.

NÀPOLS 18. Catacombes de San Genaro

Volia saltar-me la visita. ¿Catacombes? Uf!
Però val realment la pena. És un cementiri i lloc de culte subterrani, des de força abans de l'expansió del cristianisme. És interessant veure com les voltes pintades d'aquests soterranis es van transformant i s'hi van pintant símbols de la nova religió. Les galeries semblen arquitectura gaudiniana.

NÀPOLS 17. Exposició al Banco San Paolo. Dones masculines a la ceràmica grega

Passant per la Via Toledo trobem la central del Banco San Paolo, instal.lat al Palazzo Zevallos. Hi ha una exposició d'un únic quadre, un del Caravaggio. Entrem, i pugem cap amunt, perquè la sala d'exposicions és dalt de tot d'una escala monumental.

El Caravaggio és el martiri de Santa Úrsula. Molt maco, molt efectista. Ara això es fa: s'exposa un únic quadre i al voltant es donen explicacions, història, comparacions. Es focalitza. Em sembla bé.

Al costat, hi ha una sala amb una exposició de ceràmica grega (Col·lecció de Intesa Sanpaolo) que es diu: Le ore della donna. Doncs a mirar ceràmica grega amb representacions femenines.
Hi ha una ceràmica amb una dona pintora. Interessant.
Més endavant una ceràmica amb dones que s'estan rentant. Un rètol explica que és l'única situació en què a la ceràmica grega es representen dones comunes, no deesses, despullades. A la ceràmica en qüestió les dones pintades estan molt masculinitzades, com podeu observar en la foto d'aquí sota. Un altre rètol explica que el cos despullat sempre era associat als herois i que si les dones es rentaven i tenien el cos despullat havien de ser cossos musculosos... no queda gens clar que aquests cossos femenins-masculins segueixin cap lògica.

I després hi ha algunes ceràmiques amb unes deesses o personatges angèlics femenins, però que tenen penis, que ens deixen de pedra. L'explicació dels rètols corresponents també és molt confusa. No m'agrada gens, em sembla com una traïció a la tradició de les antigues deesses, a l'antic culte a la feminitat i al cos de la dona. :-( Aquests grecs eren tremendos amb el seu amor a la masculinitat.
(Al museu arqueològic hi havia un aprell de frescos romans amb dones amb pit i penis i estaven retolats com a Hermafrodites).


Aquí sota dues fotos d'aquestes ceràmiques:

NÀPOLS 16. El Museu arqueològic

Ens havíem dit que el museu arqueològic de Nàpols s'ha de visitar després d'haver anat a Herculanum i a Pompeia. No estic segura que hagi de ser així, perquè potser la visita de Pompeia fa somiar més si ja s'ha vist el que hi ha al museu. En qualsevol cas, és un museu ineludible.

Hi ha moltíssim material i no el vam veure tot. Entusiasmen els mosaics, tan variats i tan bells. Aquí solta un raconet d'un mosaic de tema "el riu".

Hi ha frescos molt bonics de personatges diversos. A continuació un d'una dona que rumia, que vaig trobar molt afalagador per al gènere femení.

Força retrats.

A part de les obres artístiques, hi ha molts elements de vida quotidiana, referits als modes de vida, a l'urbanisme. Em va sorprendre agradablement (no m'ho pensava pas) el mosaic de la batalla d'Issos, entre Alexandre Magne i Darius III. És una còpia romana d'una pintura grega. Hi ha tanta complicació narrativa que vaig pensar en las Meninas de Velàzquez i en tot aquell joc de mirades i punts de vista. Faig servir una foto que va fer Lola Hurtado en aquest viatge, amb molta resolució. Fixeu-vos en el soldat caigut als peus de Darius: el veiem d'esquena, però reflectit de cara en el seu escut.

Els gabinets secrets contenen les peces romanes que no s'exposaven perquè es consideraven eròtiques i "impròpies". El morbo entre l'aristocràcia per veure-les era enorme i van acabar considerant més sa fer-les públiques.
Poso aquí al costat un dibuix d'un bust petit de bronze : amplieu la imatge i fixeu-vos que a sobre la calba del bon home hi ha un sexe masculí.
És una versió escultòrica, de fa dos mil anys, d'un acudit "feminista" que em van explicar no fa gaire:

Una nena i una mare.
La nena pregunta a la mare:
-Mare, per què els serveix el penis als homes?
La mare respon:
-Per pensar, filla meva, per pensar.

NÀPOLS 15. Pompeia

Fa anys a Barcelonetes, arran d'una exposició que es deia Un dia a Pompeia, vaig escriure una sèrie de notes, que rellegides sis anys després, continuo trobant recomanables    :-)

Un dia a Pompeia 1
Els llums d'oli Un dia a Pompeia 2
El termopolium de Lucius Betulius Placidus (primera part) Un dia a Pompeia 3
El termopolium de Lucius Betulius Placidus (segona part) Un dia a Pompeia 4
Símbols. Un dia a Pompeia 5

En aquest viatge a Nàpols, hem dedicat un dia a anar a Pompeia.

Alguns comentaris:

Comencem per la visita de la Vil·la dels Misteris, que és una casa de camp on es produïa vi, fora muralles, molt gran, on vivia en el moment de la tragèdia una família d'amos cultes, a qui agradava fer un tipus de vida més antic, a l'estil grec, fins i tot -diuen- més intel.lectual. Es una vil.la coneguda per les pintures murals del triclinium o menjador, que representen escenes segurament relacionades amb la iniciació a algun culte. He llegit interpretacions diverses: ritu d'iniciació dionisíaca? ritu d'iniciació matrimonial? Crec que també atreu l'atenció perquè hi ha un parell de figures femenines que semblen estar patint una flagel.lació i això ha despertat més especulacions. En qualsevol cas es tracta, no només d'unes pintures bellíssimes, sinó que també són imatges "fortes", en el sentit que es nota que tenen molta càrrega simbólica, que són trascendents, que hi ha misteri. Veritablement impressionen.

Durant la visita ens topem amb el thermopolium de LUCIUS VETUTIUS PLACIDUS, i m'adono que és el thermopolium de què vaig parlar a les notes referenciades abans. Jo havia tret les informacions d'una conferència i vaig entendre malament el nom: l'amo no es deia BETULIUS, sinó VETUTIUS. Rectifico.

En aquest mateix carrer del thermopolium hi ha una altra casa amb pintures sobre la paret que dóna al carrer: unes lletres negres sobre fons color sang i unes àmfores, segurament l'anunci d'un altre thermopolium. Encara al mateix carrer uns grans cartells expliquen les excavacions que s'estan duent a terme en una finca: s'hi estan trobant restes de l'any... 3.500 a.JC.! Estem parlant del primer neolític europeu! Això m'impressiona molt, perquè és civilització sobre civilització, pòsit de moltes persones, de molta cultura, molts anys de vida comuna, de vida en societat.

Les excavacions que es duen a terme a moltes de les cases fan que no es puguin visitar força de les vil.les que s'anuncien a les guies. Tinc la sensació que és un immens jaciment on ens deixen pagar i entrar als turistes però que no hi hem d'empipar. Silenci, els arqueòlegs treballen.

La mida de la ciutat aclapara. Penses: aquí no es coneixia tothom ni molt menys, això era una ciutat gran de veritat. Has de fer abstracció del que veus i imaginar-te que els carrers estaven coberts amb tendalls (als murs s'han trobat els forats on es posaven els pals que aguantaven les veles), que les cases i botigues tenien portes i porticons que es treien al matí i es tornaven a col·locar al vespre (també hi ha les marques a la pedra). Una altra cosa que cal imaginar és l'aigua bruta corrent per l'empedrat dels carrers.

Aquestes pedres elevades i planes que semblen passos zebra ajudaven a no mullar-se la vora de les túniques i togues, perquè els carrers devien ser gairebé clavegueres a cel obert.
És curiós que no vaig saber trobar cap llibre a la botiga de la sortida que tractés el tema de les aigües negres. Només en una de les finques hi vam veure una comuna. Potser hi ha més llocs on quedin latrines, del tipus de les que es poden veure a altres jaciments arqueològics. Però aquí no les vam veure. I aquesta única era justament al bordell més famós de Pompeia, exigu i il.lustrat, visitat i fotografiat per tothom.Faré una altra nota sobre el museu arqueològic de Nàpols, però avanço que aquests minifrescs amb posicions eròtiques que hi ha a sobre les portes de les quatre o cinc minihabitacions d'aquest minibordell, els fabricaven en sèrie, per abastir les múltiples cases de prostitució. Al Museu se'n poden veure d'altres de pràcticament idèntics als de Pompeia. Dit sigui de pas: a Pompeia calculen que hi havia uns 80 locals d'aquest tipus.  

Es pot veure més d'un panificio o forn de pa, que tenien la particularitat de ser llocs on a més es molia la farina. Els molins són dues pedres com les de l'apunt d'aquí al costat. La pedra de dalt té uns sortints que permetien ficar-hi un pal per lligar-hi un burro (o un a cada banda). (Torno a pensar en la neteja i en els excrements dels ases al terra del panificio).
També està assenyalada una fàbrica de sabó.


Acabo la visita a Pompeia amb el dibuix d'uns caradures al tren de tornada.
 

NÀPOLS 14. El cafè GAMBRINUS

Deixem l'arqueologia i tornem al centre de Nàpols, al costat d'un nom tan sonor com Piazza del Plebescito. 

Hi ha un cafè emblemàtic, el Gambrinus, on cal entrar a prendre alguna cosa. 

Sostres daurats,

i al fons de la sala el teló vermell d'un teatret.

El nom Gambrinus prové del nom d'un rei de Flandes que va ser, diuen, inventor de la cervesa. El local va ser freqüentat per personatges europeus de l'alçada de Guy de Maupassant o Oscar Wilde. Va ser un centre de reunió d'intel.lectuals d'esquerra, i al 1930 el règim de Mussolini, per aquesta raó, va fer tancar les sales. Va ser reobert més tard i he llegit que el president de la República italiana a l'any 2000 va triar aquest local per gastar-s'hi el primer euro.

NÀPOLS 13. Ercolano

Com és ben sabut el 24 d'agost de l'any 79 d. JC. una erupció del Vesubi i una pluja de cendres va cobrir tres ciutats -Pompeia, Herculanum, Stabbia.
La visita a  Herculanun és molt interessant. A un costat de les ruines comença la ciutat moderna, Ercolano, i queda molt clar que per allà sota continua la lava i les restes de l'antiga vila...
Plovisqueja, hi ha poca gent, el jaciment té unes mides relativament assequibles... És una visita reeixida.
A remarcar les nombroses restes de pintures a les parets de les cases i també algunes restes al carrer.
Aprofito per publicar alguns esbossos fets a les ruïnes.

A les termes femenines, hi ha un mosaic molt bonic del rapte d'Europa, aquí sota;

També hi ha un detall particular a l'apoditerium -sala on les banyistes es despullaven- d'aquestes termes. És una cambra amb bancs contra la paret i a la part de dalt hi ha uns prestatges amb separacions, que són com les taquilles de la roba, aquí sota:

Acabo amb un dibuix d'un thermopolium, que era un establiment on es podia beure i menjar -fred i calent-, a peu dret. És molt curiós perquè la part de dalt del mostrador està feta de trossos de marbre encastats, en canvi la paret vertical del mostrador és de totxo. És com ara, la barra del bar és de marbre i el cambrer sempre hi està passant un drap humit per netejar i tenir-ho ben polit..

Ens vam mirar i remirar les grans cassoles encastades al mostrador -es veu que hi havia cigrons, faves, mongetes cuites i altres coses així-: hi cap bé un cullerot per treure les faves i servir-les, hi cap bé la mà i el braç, per netejar bé l'interior. És un sistema que protegeix les cassoles de ceràmica i permet que estiguin a prop d'on se serveix la clientela. Fa molta gràcia, perquè en realitat s'assembla molt als bars actuals, amb un mostrador tancat que facilita el contacte entre venedor i clientela, però que també és una barrera clara. A més el fet que el comerç estigui tan obert al carrer encara reforça més la similitud.

NÀPOLS 12. Capri

Anant a Pompeia i a Ercolano, ja havíem vist l'illa de Capri, allà al mig del mar i de la boira, perquè sovint ens va fer mal temps. Finalment va arribar el dia i vam agafar un ferry per anar-hi. M'havien dit que era excessivament turística. Tot i això a mi em va encantar.
S'imposa caminar una mica cap a l'extrem est, on hi ha les ruïnes del que havia estat la Villa Jovis, el palau que va fer construir l'emperador Tiberi, on va viure deu o dotze anys dirigint l'imperi a distància i on va ser assassinat (Calígula esperava a la sala del costat que entressin els assassins i li diguessin: "Feina feta").
(Aquí sota, dibuix fet a l'entrada de les ruïnes. És un parany de penya-segats on és fàcil emocionar-se i, si algú es vol sentir superior als pobres que són allà baix a la península desdibuixada, doncs pot sentir-se elevat i superior. Això ho dic pensant en l'emperador.)

El camí passa pel costat d'unes vil.les delicioses, amb uns jardins mediterranis, petits i abigarrats, que són mig pati, mig hort, mig jardí, i alguns encara mig bosc. Hi ha molt refinament, aquest refinament italià que es troba a mig camí entre el que és popular i el que és d'èlit. És exuberant i vas pensant Déu meu, que bonic, i li donaries gràcies que existeixi una cosa tan maca i exultant sota la capa del sol.
Us poso alguns dibuixos fets a través de les tanques.

 

 

La guia desgrana noms de personatges famosos que van anar a parar a l'illa (comença per l'estada d'August, abans de la de Tiberi; i dels temps moderns ens parla de Màxim Gorki, de la visita que li va fer Lenin; de Pablo Neruda...). A una altra banda de l'illa hi ha una vil.la, San Michele, ara museu visitable, feta construir pel psiquiatre suec Alex Munthe a finals del segle XIX. El millor de tot, el jardí.   

A l'illa hi ha un port i dues poblacions, Capri i a la part més alta Anacapri, i cap cotxe privat, només taxis i autobusos, i també uns petits cotxes elèctrics que em sembla que són municipals, per dur habitants grans al metge i trajectes d'aquest tipus.

Després d'una jornada plena d'emocions estètiques, acabem prenent un gelat a una terrassa d'Anacapri, a l'hora que les mares van a buscar els nens a les guarderies, que les criatures omplen les places per jugar i lan gent gran surt a prendre la fresca. És com si de cop i volta els turistes haguessin desaparegut i els habitants locals tornessin a prendre el carrer. Potser per haver fruït d'aquesta estona de calma, hem de córrer pert agafar l'útim ferry.

El viatge de tornada, a l'hora de la posta de sol, que il.lumina Capri de costat, torna a ser un moment màgic. Aquesta illa té poders.

NÀPOLS 11. Paestum

Paestum era una ciutat grega al sud de Nàpols, de la qual només queden les ruïnes. És una visita que ens havien recomanat de fer i, de veritat, que val la pena (s'hi pot anar en tren des de Nàpols).
A Wikipedia trobareu, al costat d'aquest mapa de la península itàlica, els noms dels seus antics habitants a l'època de l'edat de ferro (aprox.a.JC.). El color beig clar de Sicília i de la costa del sud de la península representa el territori d'influència directa de les colònies gregues que s'hi van establir a partir del segle VIII a.JC. Penseu que Napoli prové de Neapolis, el nom de la ciutat grega que es va fundar en el lloc on ara tenim Nàpols, i que s'hi va parlar grec fins a l'arribada del romans. Aquest racó de la Campània també forma part, doncs, de la Magna Grècia, encara que estigui situat una mica més al nord del que assenyalen els mapes de la Magna Grècia estricta. En realitat, aquest terme era el que van fer servir els romans per designar aquests territoris de colònies i d'influència grega.

A Paestum hi ha, en primer lloc i sobretot, tres temples amb totes les columnes dretes, que per si sols valen el viatge. Un es creu que estava dedicat a Atenea, l'altre a Hera i el tercer a Poseidó. (Dic que es creu, perquè després al museu vaig llegir que d'estatuetes votives de fang representant Hera n'han trobat també moltes al temple considerat d'Atenea i vaig entendre que això els havia fet ballar el cap).
Aquí sota, esquema dels caparrons de les dues deesses:

Tots tres són d'estil dòric, un pèl xaparros per entendre'ns, i transmeten una sensació de senzillesa i d'elegància sòlida, perfecta. Els capitells dòrics també ajudaven a aquesta sensació de claredat i gairebé bé m'atreviria a dir d'honradesa. Tot ben clar. A Wikipèdia en francès hi ha explicacions interessants sobre els tres temples i les seves particularitats constructives, sobretot del de Poseidó que té una doble columnata, o sigui de dos pisos, tancat la cel.la, que em sembla que és molt particular.

A sobre del traçat dels carrers i de les bases de les cases gregues hi ha les restes romanes de la població que s'hi van intal.lar més tard. Queden dos construccions que ens van fer rumiar: l'ekklesiasterion, del 480 a.JC., de l'època grega, i el comitium, més tardà, de l'època romana, ambdós destinats a la renió dels ciutadans i a la discussió de temes públics. Em preocupava calcular quanta gent hi devia cabre perquè es poguessin sentir sense altaveus. A una web (no tinc ni idea de quina solvència té) he trobat una xifra: 600 persones. Veient les assembleas del 15 M a la Plaça de Catalunya vaig escriure aquesta nota: Parlaments.
Aquí sota, foto del que queda de l'ekklesiasterion de Paestum (la paret que s'hi veu són restes d'un temple a August que els romans hi van fer al damunt).

Al costat de les ruïnes hi ha un museu interessantíssim amb les troballes. El que és més original d'aquest museu són les pintures de les tombes gregues. Una de les més conegudes és la del saltador, el noi que es llança al mar, com a metàfora del pas a una nova vida.

Hi ha molt de material, molt ben exposat i explicat (ara els museus han deixat de ser magatzems i són una passada). Una altra de les coses remarcables són les metopes (els relleus-escultura que hi ha a la part superior dels temples) d'un dels temple, que hi estan exposades i molt ben explicades.

 

També vaig dibuixar petites estatuetes votives de fang.

I acabo amb una conjunt també de fang, molt matusser, representant una rotllana de dones, que també és una imatge molt antiga, que ja apareix més o menys (però més aviat més) a les pintures prehistòriques de El Cogul.

NÀPOLS 10. L'escala i Sanfelice

Teníem la foto d'aquí sobre en un prospecte turístic que ens havien donat, i volíem veure aquesta escala que ens semblava tan espectacular. Vam córrer Sanità amunt i Sanità avall amb el nom de Sanfelice com a referència de l'escala. Vam trobar el Palazzo Sanfelice. Era... i no era el lloc... El palazzo es deia Sanfelice, en efecte, com el nom que teníem anotat, i l'escala... si no era la mateixa s'hi assemblava molt, però estava en molt mal estat, les pintures eren negre-ala de mosca enlloc de verdes... Dubtàvem i finalment vam marxar sense estar del tot convençudes... Mireu-ne la foto aquí sota. No era ben bé el mateix...

Vam anar a altres parts del barri, vam descobrir el Totò, vam passar pel mercat, ... vam girar el cap... i vam veure L'ESCALA! la de veritat! la de la foto que teníem al prospecte! per pura casualitat!
El palazzo de l'escala vertadera es diu Palazzo dello Spagnolo i qui es diu Sanfelice és l'arquitecte tant d'aquest palau com de l'anterior. Sensació de triomf. (Dibuix aquí sota del palazo dello Spagnolo)

NÀPOLS 9. La Sanità i l'humor personal

Al barri de la Sanità també es construeix a la vorera i també es claven estenedors a les façanes. I hi trobem una d'aquestes urnes de santets i oh! sorpresa, a dins hi ha... diria que hi ha... sí, és un bust del Totó! El tenen allà dins la cofurna, perquè era un còmic conegut, estimat i, sobretot, del barri,

En tot el dia no ha parat de ploure i nosaltres anem amunt i avall del barri buscant un palau, com veureu a la nota següent. Preguntem a una bona dona que ve del mercat, amb sabatilles i carregada amb un cabàs de verdura. Canvia el rumb i ens diu que la seguim, que ens ensenyerà per on es va. Pel camí va saludant la gent que hi ha dins les cases: Eh Mario! Eh Giovana! Nosaltres darrera. Quan arribem al lloc on hi ha una mica de panoràmica i ella ha triat per donar-nos les explicacions, ens acomiada divertida amb un "He explicato bene o non he explicato bene?".
Més endavant hem de tornar a preguntar. Ara és una dona fumant a la finestra de casa seva. També molt disposta a explicar el que sigui.

Hem tingut sort? Potser sí. La veritat és que hem trobat molta gent amable. Potser hem estat predisposades a trobar-los amables, perquè no hem patit cap dels robatoris que ens havien pintat com a inevitables a Nàpols. Amics i coneguts ens havien advertit i alarmat: atenció amb les bosses!

Explico algun cas més de bon humor personal.

Un vespre, al port, segurament poc abans que tanquin les taquilles de venda de bitllets perquè gairebé tot és buit de gent, preguntem a un empleat a quines hores hi ha vaixells per anar a Sorrento. Ens diu les hores. Contestem que gràcies i ens disposem a girar cua. Ens crida: Eh! I no em pregunten res més? Nosaltres fem cara de sorpresa. Ell: Per exemple, quant dura el trajecte? quant val? horaris de tornada? Riem i li diem que, si us plau, ens digui quant dura el trajecte, quant val el bitllet i si ens pot donar els horaris de tornada. Triomfant, ens informa del que ens faltava.

Un dia prenem el metro i fem transbordament per agafar després la línia due (com una mena de tren de Sarrià). El tren ja és a l'andana, una de nosaltres hi puja, es tanquen les portes, les altres dues ens quedem a terra i fem un senyal a la de dins volent dir "ens trobarm a l'estació següent". Però sentim un crit i veiem que el revisor ens està aguantat la porta de l'altre extrem del vagó i ens fa un gest perquè anem a pujar per allà. (Em pregunto si al tren de Sarrià encara tenen aquests detalls.)

Un altre, i acabo:
Tornem a tenir un dia de pluja continuada. Al museu arqueològic hi ha molta gent (quan plou la gent aprofita per anar als museus). Turistes individuals, turistes en grup, escoles... La noia del guardaroba té molta feina a recollir moltíssims paraigües i a donar els tiquets per recollir-los després. Quatre hores més tard, volem recuperar els paraigües, però hem perdut el tiquet. La noia fa un gest comprensiu i ens dóna els paraigües que li assenyalem. (Em torno a preguntar si al Museu Nacional de Montjuïc et donen cap paraigua sense presentar el tiquet, la fitxa o el que toqui).

(Ja veieu que a aquestes alçades ens havíem convertit en fans del napolitanisme i del seu sentit pràctic)

NÀPOLS 8. Construir a qualsevol lloc

Introducció per il.lustrar el títol del post: Construir a qualsevol lloc. La porta Nolana és una de les portes antigues de la ciutat. Una de les torres té plantificada al cim, com podeu observar al dibuix d'aquí sota, una casa amb un parell de pisos, roba estesa i antena incloses.

Anem al barri espanyol, un barri molt popular.
Una de les coses que sobta al barri espanyol, és el caos.
Caos que s'expressa per començar en el tràfic. Quants carrers no tenen cap senyal de tràfic on s'indiqui si és d'una o dues direccions, si s'hi pot aparcar o no, i on! Si dos cotxes s'hi troben de cara, amb un parell de mirades i un gest es decideix qui recula.
Caos en l'amuntegament d'escombraries, a què m'he referit al primer post. Crec que sense vaga d'escombraries tampoc no cabrien totes les deixalles als containers previstos.
Caos en detalls aquí i allà que et fan pensar Ai, Déu meu!: les plaques de marbre del sòcol d'una casa deuen ballar una mica i me les han enganxades amb aquest cel.lo tan ample de color marró que normalment serveix per fer paquets; aquí serveix per apuntalar façanes.
Hi ha santets i madones a qualsevol edifici, amb els seus testos i gerros de flors a sota, és a dir sobre la vorera. Sense voler, un vianant, una moto o un cotxe podrien donar un cop i bolcar les flors. Doncs res, es munta bé el tinglado: enrajolat a terra, és a dir sobre l'acera, per poder fregar i tenir-ho net, i una bona barana que protegeixi plantes i flors.
També hi ha veïns que s'han fet una d'aquestes voreres particulars de rajola de gres, per entrar a casa seva, un pre-rebedor ben polit. Fins i tot n'hem vist un que s'hi ha col.locat una barana de l'estil de les dels santets. Queda com una entrada particular, molt curiós. Tot, insisteixo, sobre la vorera i suposo que sense cap permís municipal ni bestieses.
Si vull estendre la roba, puc treure la sissí al carrer, i col.locar-la també sobre la vorera. Ara bé, si no vull estar posant i traient la sissí (si mai heu intentat de moure'n alguna, haureu vist com n'és de complicat que no es desmunti), si vull fer-ho més pràctic, doncs clavo a la façana un estenedor d'aquests extensibles i hi poso la roba a assecar quan en tinc menester. No el clavo gaire alt, perquè jo sóc baixeta, sinó que el clavo just a la meva vida, és a dir a l'alçada dels morros dels vianants que transiten per la pobra vorera.
Podria anar desgranant elements del caos.
Després d'escandalitzar-nos una mica... què voleu que us digui, allò respirava llibertat.

NÀPOLS 7. Les piazzes

La piazza de San Domenico Maggiore, al centre-centre de la part antiga (on hi ha el cardo i el decumanus, per entendre'ns) ens va agradar molt. Em va fer pensar que moltes places italianes estan lluny del disseny amb tiralínies, són places molt poc "franceses". Hi ha "de tot" en una desorganització arquitectònica plena de vida que resulta molt agradable.
(Cliqueu per veure la imatge sencera)

Una altra plaça on ens vam entretenir: la Piazza del Mercato. Aquesta sí que té un disseny previ: l'església és el punt central d'una plaça semicircular i les cases estan construïdes seguint la línia d'un amfiteatre. Es curiós per que no són cases amb majúscula, sinó casetes, com de poble.
(Cliqueu per veure la imatge sencera)