A l'exposició Un dia a Pompeia hi ha només alguna llàntia i a més molt triada, tot i que als museus arqueològics on ensenyen peces romanes acostuma a haver-n'hi un fotimer.
Justament, he estat a Lyon aquests dies on, en el Musée de la civilisation Gallo-romaine, hi ha una petita sèrie de llums d'oli amb gravats eròtics.
A Barcelona, a la botiga del Museu d'Història de la Ciutat, en venen unes de facsímils, que són una monada. De totes maneres no conec ningú que se n'hagi comprada cap i que l'hagi encesa.
Una mica de tècnica sobre els llums d'oli: en principi no sembla tenir més secret que el d'un recipient amb oli i una metxa submergida allà dins, que treu el cap per un foradet. Per capilaritat la metxa està tota amarada d'oli i, quan s'encén, va cremant lentament.
Fa temps, en una mena de festa nocturna en un lloc on no hi havia cap llum a part del de la llar, vaig veure improvisar uns llums d'oli que van funcionar perfectament i des de llavors vaig mirar-me les llànties romanes dels museus com a estris funcionals. El recipient van ser les tapes d'uns pots de conserva. Es posa la tapa metàl.lica d'un pot cap per munt i s'omple d'oli. La metxa va ser feta amb paper de cuina. Un trosset de paper de cuina, enroscat, mirant que quedi prim i llarg, però que no es trenqui. Es posa la metxa fent més o menys rotllana dins l'oli de la tapa i es deixa un extrem cap a fora. La metxa es va empapant d'oli i l'extrem que ha quedat a fora també, però més lentament. Ja es pot encendre i es té una llum que no està gens malament, sobretot si no ha de competir ni ser comparada amb cap altra. I em sembla recordar que dura força.
En canvi el sistema de l'avellana dura molt poc. Una persona del Camp de Tarragona, a la casa sense electricitat que ha estat objecte de diverses notes, em va dir que per pujar l'escala cap al pis de dalt i anar a dormir, amb una avellana n'hi havia prou. Va trencar una avellana (al Camp de Tarragona sempre es té un sac d'avellanes a mà), i l'avellana crua i sense closca la va punxar amb una agulla de cap. Amb una mà va agafar el cap de l'agulla i amb l'altra va encendre l'avellana amb un encenedor. En surt una llum tènue que fa necessari conèixer l'escala, saber cap on és la porta que has d'obrir i cap a quina banda cau el llit, a més té l'inconvenient que en un minutet s'han acabat avellana i flama. El sistema de l'agulla de cap es pot perfeccionar perquè et deixi la mà lliure: es pot clavar en un tap de suro que tingui prou base com per aguantar-se a terra o sobre alguna superfície plana.
I parlant de ser autosuficients en la llum, vull acabar amb un comentari sentit de boca d'un astrònom que explicava el gran interès per a la ciència de fenòmens encara sense explicació. Parlava del pes que tenien algunes matèries que hi ha a l'espai i deia que la quantitat de matèria "X" de no sé quin forat negre que cap en una cullereta de cafè, pesa tant com un elefant (o potser va dir cent elefants), i que això és un misteri per a un científic. La comparació em va fer gràcia, i llavors vaig sentir com seguia amb el mateix esperit divulgatiu i citava com un misteri a elucidar saber com es produïa la llum d'una cuca de llum, que no té els inconvenients energètics dels altres tipus de llum: "Amb un cuca de llum podeu llegir la pàgina d'un llibre, proveu-ho".
No ho vaig provar però me'n vaig quedar amb les ganes. Si aquest estiu algú ho intenta ens ho podria explicar.
____________
(Continuem amb més Pompeia aquí)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada