A la placeta de Valentí Almirall hi ha una parella asseguda a un banc, a l'ombra dels arbres, i uns nens juguen als gronxadors. Per darrera l'edifici del Districte surt una xemeneia industrial i es veu el mur que s'ha conservat dels antics tallers de la Renfe, ara reconvertits en el parc del Clot.
La façana de l'Ajuntament del barri és d'estil neoclàssic, de color granat i blanquinós, i al centre té dues dates: 1866-1887, que suposo que són les de la construcció.
A les finestres principals hi ha dos símbols: una abella amb el seu rusc i un compàs sobre una roda d'engranatge. La laboriositat i la tècnica entenimentada.
A la part de dalt de l'edifici hi ha una torre amb un rellotge ben gran. Un rellotge no és cap símbol, però avui m'ho ha semblat i m'han començat a desfilar idees pel cap.
De primer, he pensat que el compàs quedava massa maçònic. Després, com tantes altres vegades davant de símbols del progressisme del segle XIX, m'he entendrit. La unió de la tècnica i el progrés, d'una banda, i la bondat i l'esforç de l'altra em semblen entranyables i ingènues alhora. En una nota de fa temps sobre l'astrònom Comas i Solà i sobre l'Acadèmia de Ciències volia reflectir justament aquest sentiment.
(Podeu clicar per ampliar el dibuix)
Sant Martí havia estat anomenat el Manchester espanyol per la concentració d'indústria i d'organitzacions obreres. Fullejant a casa he trobat un dibuix (reproduït per Dolors Barranco) del segell d'una unió de treballadors martinencs del segle passat, que s'adiu molt amb el sentiment de què he parlat més amunt.També m'ha travessat la ment l'expressió "las fuerzas del trabajo y la cultura", que a l'època del Santiago Carrillo havien d'enderrocar el franquisme. O sigui, se m'ha acudit que l'abella eren els del "trabajo" i els dels compassos els de la "cultura". Ha estat un flash.
I després un altre: quan ja marxava, he vist sortint per sobre les cases d'allà mateix la torre-coet de l'Agbar, tan lluminosa, tan imponent, i m'he preguntat si hi devien haver encastat algun animal simbòlic a alguna paret, alguna figura que representés una ideologia positiva i llegible. Suposo que no, que la idea que transmet és la mateixa magnificència de la torre. Però potser algú diria que no és una torre-coet, sinó que és una torre-rusc i tornaríem a la finestra de l'abella treballadora.
Arribo al rellotge que remata aquest Ajuntament de Sant Martí. En un edifici públic, que et donin l'hora de manera ben visible és una incitació a l'aprofitament del temps i al treball. Per això deia que, avui, el rellotge m'ha semblat un símbol i he fet una última associació d'idees: vivia en aquest districte, però més avall, al Poble Nou, la Marcela Bustinza, una dona basca, que se sentia euskaldun i socialista, i que posseïa una ètica d'esquerres antigues, de pedra picada, d'abans de la guerra. Fa pocs anys, ja era molt gran, però pensava assistir a la manifestació del primer de maig i tot comentant les reivindicacions laborals del moment, ens va dir: "De todas maneras, los sindicatos también tendrían que decir a la gente que hay que trabajar". I aquest matí l'he recordada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada