diumenge, 25 de febrer del 2007

APAGUEM ELS LLUMS PERQUÈ S'ENCENGUIN ELS PROJECTORS

El dia 1 de febrer de 19:55 a 20:00 es proposa apagar tots els llums per donar un respir al planeta (la proposta prové de França). Si la resposta és massiva, l'estalvi energètic pot ser brutal. Només 5 minuts, i a veure què passa. Sí , sí, ja sé que estarem 5 minuts a les fosques i amb cara de ximples, però recordeu que internet té molta força i podem fer una cosa gran. I passeu la notícia... És a través d'aquestes iniciatives com podem demostrar que encara tenim força.
Més informació a: Amis de la terre i una mica més explicat a Alliance pour la planète.
Llegeixo en aquesta última web francesa que han triat l'1 de febrer perquè lendemà surt a París el nou informe del grup intergovernamental d'experts sobre l'evolució del Clima (GIEC) de les Nacions Unides. Aquest esdeveniment tindrà lloc a França i per això la iniciativa surt d'allà. Diuen que s'ha d'aprofitar l'ocasió perquè s'enfoquin els projectors (això té gràcia; d'aquí he tret el títol del post) sobre la urgència de la situació climàtica mundial.

divendres, 23 de febrer del 2007

Nou número del Paper de Vidre

Ha sortit Paper de Vidre, la revista virtual que dedica aquest número a la Màscara.

El Guti

Comentari informatiu de l'homenatge que es va fer el divendres 16 de febrer a Antoni Gutiérrez Díaz, que va ser dirigent del PSUC durant l'època franquista i la transició, i que va tenir posteriorment altes responsabilitats al Parlament Europeu. Va morir fa quatre mesos, el passat 6 d'octubre, als 77 anys.
L'acte els hi va sortir molt bé. Van combinar-se molts parlaments curts amb un vídeo-entrevista al Guti, i imatges i altres vídeos de determinats personatges que testimoniaven a distància.
No es tracta aquí d'explicar qui va ser el Guti ni de parlar de la política de l'antic PSUC, però si que voldria relatar algunes de les coses de tall anecdòtic que es van dir a l'homenatge i que van acabar creant un ambient molt emotiu. Era la reconstrucció de la humanitat d'un personatge, a més a més de la reivindicació dels seus encerts polítics.
Una de les primeres persones que van parlar "a distància" a través de la pantalla de l'àudio-visual va ser el Pujol que recordava que, a Premià, al costat de casa els seus avis hi havia una caseta on van venir a viure una família que es deia Gutiérrez,"i a l'altra banda de cals meus avis, n'hi va venir a viure una altra que es deia Díaz, em sembla que uns venien d'Almeria i uns altres de Múrcia, el cas és que un dels nois dels Gutiérrez es va casar amb una noia de cals Díaz i... bueno, doncs tenim a l'Antoni Gutiérrez Díaz". El Pujol, en una altra ocasió, referint-se a la confiança que despertava el personatge, va explicar que la Ferrusola, quan els seus nens eren petits, va tenir un problema de salut amb una de les criatures i li va dir al marit "I si parléssim amb el Guti?"
El Guti, en efecte, era pediatra de professió i va entrar al PSU l'any 59 a través d'una relació que va establir a la mateixa consulta. Un dels assistents a aquest homenatge, que s'asseu vora meu i que és del Poble Nou, em comenta que a començaments dels anys 60, al seu barri, havia sentit a parlar (en veu baixa una mica enigmàtica) d'un metge que visitava "sense cobrar". Un detall que té importància en la construcció del personatge.
Al vídeo-entrevista, el mateix Guti explica que ja de petit es va trobar situat en un dels bàndols. Nascut l'any 29, recordava perfectament l'entrada dels nacionals a Barcelona. Un oncle seu va ser afusellat, un altre condemnat a presó i tenia la imatge de diversos parents destruint els carnets de la CNT.
Un dels primers a parlar va ser el Gregorio López Raimundo, en cadira de rodes, però amb una lectura i una dicció claríssimes. Va evocar que poc després de l'entrada del Guti al PSUC va obtenir una beca per especialitzar-se a Helsinki i que, en el seu pas par París, li van encarregar que a la tornada busqués una casa segura perquè el López Raimundo s'hi pogués estar quan vingués clandestinament a Barcelona. La casa segura on va anar a parar el López Raimundo va ser la dels pares del mateix Guti. I aquí ens va oferir una foto de primera categoria de la vida que molts portaven a començaments del 60: "Después de terminar el trabajo en la tienda donde estaba empleada en los bajos de la finca, la madre subía al piso, preparaba la cena, cenábamos los tres y luego, el matromino instalaba sobre la mesa del comedor cuchillas de afeitar y sobrecitos, y pasaban un par de horas ensobrando las cuchillas. Sin decirlo se había instaurado una especie de competitividad para ver quien hacía más montoncitos. Yo al cabo de unos días también empecé a participar pero creo que sin su eficacia".
Desfilen molts. Un parla sobre la seva afició a la pesca i com anaven a pescar junts. Una noia ens explica que el va anar a entrevistar l'any passat per fer el seu treball de recerca de 2n de batxillerat. La Montse Comas ens diu que li va portar el judici perquè el readmetessin com a metge de la Sanitat Públia, D'altres citen les seves estades a la presó i com hi va conèixer Julián Grimau.
El Pere Portabella també s'aixeca per parlar, però aquest sense llegir cap paper. Amb el colze al faristol relata de manera décontracté que el Guti l'anava a veure sovint a les 7 del matí, quan ell no feia gaire estona que havia sortit del Bocaccio; com va sorgir la idea de l'Assemblea de Catalunya; del charme que el Guti desplegava per guanyar-se els que no eren del Partit. Ens fa riure a tots dient la por que li feia quan un comunista li parlava de les masses: "A la presó discutíem si seria possible escalar el mur, i li vam preguntar a un de Manresa que era escalador si faria falta un piulet o què, i ens va dir que aquell mur era escalable amb les mans. Però el Solé Barbarà va dir que ni piulet ni mans, que de la presó només ens en traurien les masses."
A la pantalla surt el Carrillo dient que el Guti era tan... el que ja us podeu imaginar i, detall curiós, mentre parla hi ha una columneta de fum que puja verticalment per la dreta de la pantalla, ve de baix, travessa la solapa i se'n va per dalt. Als noranta i tants continua fumant sense parar.
Per la pantalla passen fotos antigues impagables: una portada d'un setmanari amb la foto del Guti i un gran titular: "El Carrillo catalán". Un vídeo d'un programa televisiu on l'Angèl Casas (show) entrevista tres reis mags disfressadíssims: el Joan Barril, el Quico Pi de la Serra i el Guti.
Hi ha un parlament del Bargalló (en total, tres consellers a l'escenari, amb el Castells i, evidentment, el Saura) que comença fent una referència inevitable a la corbata que ell no porta i que el Guti no portava. Abans ha sortit una referència sobre això a l'entrevista del Guti: "La primera vegada que em van detenir a la comissaria em van treure la corbata i vaig pensar 'no me la tornaran a treure mai més'. Després a l'època del Tarradelles, a ell no li agradava que no es dugués corbata a les reunions del Consell. Quan s'estava morint el vam anar a veure i li vaig dir 'avui m'hauria hagut de posar corbata, perquè si mai me l'he de posar una última vegada, seria avui per vostè', i ell em va dir 'no cal' (I jo afegeixo que el Tarradellas es mirava les xiruques del Xirinachs i li deia 'Mossèn, que se'n va d'excursió?'). Torno al Bargalló: ens va dir que havia estat militant de les Joventuts Comunistes i després del PSU 'de Catalunya' "que és com en deia el Solé Barbarà i jo sóc del clan de l'avellana i mai dèiem PSUC sempre dèiem PSU de Catalunya." No va ser l'únic que va ensalçar la dimensió nacional, catalana i integradora del PSUC i del Guti.
Parla d'Europa diversa gent, dels anys que el Guti va ser vicepresident del Parlament Europeu a Strasbourg. Una senyora del Parlament Europeu, que no sé qui és, explica que acompanyant el Guti mai acabaves de travessar els passadissos, perquè s'aturava tothom a parlar-hi, des del bidell als parlamentaris: "Era muy apreciado, hasta Alejo Vidal Quadras me preguntaba por él, por su salud". (Penso: té mèrit). També parla un alemany del grup dels verds que, amb accent argentí, ens explica 'lo dels divendres'. "Muchos parlamentarios, a veces también el presidente, marchaban los jueves por la noche a sus países para pasar el fin de semana y era conocido que las sesiones del viernes, con el Guti de vicepresidente, eran días propicios para hacer pasar según que que leyes o normas...".
El seu fill va ser el penúltim a parlar, abans del Saura que va cloure l'acte, però no m'estenc més. Ha estat una crònica anecdòtica i no política. En tot cas va ser bonic sentir que a algú se'l recorda com a una persona entranyable, més enllà de la representació o del paper polític que va tenir. El títol de l'acte Estimat Guti era significatiu.

dissabte, 17 de febrer del 2007

Inanna de Carolyn Carlson

Hi ha hagut a començaments de febrer al Mercat de les Flors a Barcelona unes poquíssimes representacions del ballet contemporani Inanna de Carolyn Carlson.
Un espectacle magnífic, amb alguns moments emocionants, en particular una dansa solitària al començament de l'obra: joventut, alegria, desinhibició i una mica d'innocència. I un gest repetit per la ballarina que evoca el replegament sobre si mateixa i després l'entrega cap enfora del que té a dins les entranyes, un gest molt íntim, molt bonic.
Carolyn Carlson desplega durant l'espectacle un ampli ventall d'actituds femenines.

Inanna era una d'aquestes deesses neolítiques que van sobreviure l'època del patriarcat. Durant les civilitzacions mesopotàmiques, tot i aquell famós Codi d'Hamurabi que establia la llei -i que es pot veure al Louvre, gravat sobre un immens fal.lus de pedra negra-, van perviure divinitats femenines antigues, molt antigues, tan antigues que es reconeixen com a comunes a la majoria de les mitologies del Mediterrani oriental. Inanna està associada a la fertilitat, a l'amor, també a la guerra, a l'estrella Venus, va baixar als inferns, i el seu marit, Dumuzi, déu de la vegetació, moria cada any a l'hivern i renaixia a la primavera. Els habitants de la ciutat d'Uruk la tenien com a protectora.
La capacitat d'aquestes figures femenines antigues per representar molts arquetips femenins diferents és un dels aspectes que les fa tan atractives. Com si aquesta diversitat fos una gran part de la seva força. No hi ha patrons uniformadors, únics. La feminitat és rica perquè és múltiple i multiplicadora.

Després de la funció, una conversa sobre tot això. El segle XXI serà potser el segle de la feminitat. Em pregunto què vol dir exactament. Em ve al cap l'entrevista a la Contra de La Vanguàrdia de dimecres 31 de gener a Susana Tamaro que es queixa amargament dels passos donats enrera últimament en punts bàsics del que ella entén per feminisme. Com si la major llibertat, el major nombre de llocs de poder ocupats per dones, el grau d'educació superior i més estès, la proliferació de lleis favorables... haguessin tingut una contrapartida negativa. La Tamaro diu:

-¿El feminismo ha fracasado?
-Yo participé en ese movimiento y sí, fracasamos, porque ahora para una chica, incluso una niña, lo importante es tener un buen cuerpo, ser carne de cama o de miradas.
-Eso es aspirar a bien poco.
-Es de una pobreza para la vida de las adolescentes extraordinaria, peor que en el medievo, porque se manipulan, cambian sus labios, sus senos, y lo hacen a los 16 o 18 años. En Italia las niñas de 7 y 8 años van vestidas con minifalda, maquilladas, como pequeñas prostitutas. Son educadas para ser mujeres objeto. Es una perversión total y está ocurriendo en silencio, ante nuestros ojos.

No sóc tan pessimista pel que fa a la generalització, però algú em pregunta si crec que en el futur pròxim hi haurà més càrrecs importants de poder ocupats per dones, i contesto que sí, em pregunta llavors si crec que deixarà d'augmentar aquesta tremenda cirurgia estètica... i contesto que malauradament crec que no.

dilluns, 5 de febrer del 2007

Gargallo

S'ha clausurat l'exposició a la Pedrera sobre l'obra de l'escultor Pau Gargallo.

A Barcelona, hi ha uns "Aurigues olímpics", que Gargallo va fer per l'estadi de Montjuïc els anys 20. Quan es va remodelar l'Estadi i els seus voltants per als Joc Olímpics del 92, es va veure que els aurigues estaven molt fets malbé i es va decidir que se'n farien dues còpies exactes. Una es va posar al lloc on es trobava l'original i que és el lloc per on va ser pensada, al capdamunt de l'entrada de l'estadi. Ara doncs, a banda i banda de la porta principal hi ha un auriga.
L'altra còpia es troba en un lloc especial. Al costat del Parc Esportiu Can Dragó hi ha un altre parc, petit, amb una muntanya artificial que separa el parc, del trànsit de la Meridiana. Si estigués més net podria ser un lloc molt agradable i gens corrent a la ciutat. És una vall verda i recollida als peus d'aquesta muntanyeta. Doncs bé, a dalt del turonet hi ha l'altra còpia dels "Aurigues olímpics", i s'hi pot pujar per un camí empedrat i mirar-los de tu a tu. Són una parella, noi i noia.
Per situar-nos, es troba entre el centre comercial Heron City i el nou Corte Inglés, d'una banda, i el Passseig de Fabra i Puig de l'altra, sempre a la banda muntanya de la Meridiana.
Per rematar el tema dels Aurigues us poso un dibuix de Rosa Ricart inspirat justament en aquesta escultura.

diumenge, 4 de febrer del 2007

No vam apagar

No tinc gaire instint en les coses públiques. Va resultar una apagada minúscula, més institucional que altra cosa. He empetitit la bombeta que diu "Action", però espero que encara es vegi. S'hi ha de tornar.