Lectura de "Dona i ocell de Joan Miró"

Ben lluny de la política que s'està manifestant a Catalunya, un grup d'aficionats s'asseu el divendres 20 d'octubre de 2017 a dibuixar l'escultura Dona i ocell de Joan Miró, a l'espai que abans era l'Escorxador, i ara plaça-parc-jardí de Joan Miró de Barcelona.
Ho miris per on ho miris, es tracta de l'evocació d'un fal·lus, però quan t'hi acostes més, resulta que al bell mig d'aquest fal·lus hi ha una vagina oberta, amb mosaic d'un negre escandalós (el negre i el granat són colors tradicionalment associats a la fertilitat). Una clivella que no acostuma a sortir a les fotos.
Els soi-disant barretet i ocell del cim de l'escultura són una brometa infantil i mironiana. Dic brometa perquè és com si es tractés de coronar l'escultura amb un joc o acudit, quan en realitat estem davant d'un intent que ve de molt antic d'unir el masculí i el femení, de fondre'ls en una sola peça. I com totes aquestes coses tan antigues, segur que no és cap broma, sinó que és una cosa important per a la vida humana. La simbiosi entre homes i dones.
Tinc de fa temps el mes profund respecte per les manifestacions prehistòriques, s'estava formant el nostre imaginari. Eren gent pràctica, sabien i creaven coses imprescindibles per sobreviure en condicions difícils i passar el cap d'una glaciació sense morir congelats, com a mínim sense morir congelats abans d'haver-se pogut reproduir i pujar les cries amunt. I les coses que sabien i creaven no només eren destrals i cordills, sinó idees i símbols de les idees.
Me'n vaig a notes de Barcelonetes de fa anys, les notes on tractava de la prehistòria i els símbols artístics que ens n'han arribat. Vaig parlar de Venus o figures femenines prehistòriques, copiades de diversos museus i exposicions. Però no vaig arribar a fer cap nota d'algunes peces on es busca una unió entre l'aspecte femella i l'aspecte mascle, la unió dels contraris o dels diversos.
Hi vaig caure al Museu Nacional a Praga, on vaig fer dos esquemes de peces d'ivori (a la dreta) que em van sorprendre i després vaig veure que l'arqueòloga Marija Gimbutas al seu llibre "El lenguaje de la diosa" reproduïda objectes semblants, procedents de Vestonice (Moràvia) datats del 24.000 a C. (a l'esquerra). Una combinació dels atributs sexuals d'homes i dones.
Aquí sota,

Viena 19, final i descans.- La Venus de Willendorf i la "Fanny"

A la sala de les Venus paleolítiques només n'hi ha dues, la conegudíssima Venus de Willendorf, datada entre el 22.000 a 20.000 aC. i la menys coneguda Venus de Galgenberg (aquí sota), més antiga, de 30.000 anys aC. Mai no n'havia sentit a parlar, va ser descoberta el 1988 a Àustria, i per la posició de la figura que sembla que balli, la van anomenar Fanny, nom d'una ballarina austríaca. Es molt petita, de pedra verda i, en efecte, sembla que balli. Van trobar-la trencada però es veu que els trossos encaixen perfectament.

Viena 18.- Les figures femenines prehistòriques

Continuem al Museu d'Història Natural de Viena. Aquí sobre una figura del primer Neolític europeu, mitjan 5è mileni, la lady of Pazardzhik, del que ara és Bulgària (la boca no m'ha quedat bé). Aquí sota dues fotos meves amb més figures femenines del mateix tipus.

I ara la quantitat. No és mateix trobar una figureta que sis mil. Justament l'arqueòloga lituano-americana Marija Gimbutas parlava de 6.000 estatuetes femenines recenssades en la part sud-oriental d'Europa, datades del primer Neolític Europeu, abans de l'arribada dels pobles indoeuropeus. La quantitat és significativa, vol dir que hi ha una idea, una creença... que es repeteix, es difon, s'expandeix... La foto d'aquí sota és d'una vitrina on es mostren trossos d'aquestes figures, per recordar-nos que n'hi ha moltes.
(Parèntesi: al Museu arqueològic de París, que és als afores, es pot visitar la Salle Piette, que és el gabinet o museu que tenia el senyor Piette de peces prehistòriques, bàsicament del sud de França. La quantitat aclapara, fa entendre que allò era una cultura estesa, que repetia uns símbols, unes idees.)

Viena 17.- Prehistòria al Museu d'Història Natural. Ceràmica i símbols

Continuo al Museu d'Història Natural de Viena, a la secció de prehistòria. Començament del Neolític europeu, aproximadament 5.300 aC. Ja tenim cereals i farinetes, probablement llet i cervesa. Necessitem pots.
La ceràmica més antiga té incisions geomètriques, algunes de les quals també es troben a les figures femenines més antigues i a les peces d'os del Paleolític, és com si els atuells domèstics agafessin el relleu i passessin a ser portadors d'uns símbols, segurament importants i significatius, encara que no sapiguem què volien dir. Per exemple, els triangles i les ratlles de les tres peces de baix són formes que apareixen a les Venus del Paleolític, i les espirals de la ceràmica de dalt estan presents en les roques megalítiques escoceses.
Fa anys vaig escriure algunes notes sobre les teories de Marija Gimbutas i els símbols prehistòrics:
aquí, després d'una exposició sobre l'antiga Sumèria, 
aquí, des d'Escòcia,
aquí després d'una exposició sobre "Deesses" a Barcelona
i a moltes altres notes de les Venus prehistòriques.

Teixit copte al MNAC

A la part d'art romànic del MNAC, a Montjuïc, aquest diumenge vaig descobrir aquesta imatge tan particular. Mai l'havia vista. És un tros de teixit copte del s VI-VII, d'Egipte. Procedeix del "llegat de Joan Estelrich" de l'any 2000. El rètol diu; "Paniske, versió femenina del déu Pan" (??). He trobat la referència d'un article sobre el tema, però no he pogut entrar a llegir-lo.

El camí de Santiago 53. Els cruceiros, les creus, les sanefes celtes

M'he trobat a llocs diferents tres creus o cruceiros que són "dobles": per una banda hi ha representat Jesucrist clavat a la creu i per l'altra hi ha la Mare de Déu amb Crist baixat de la creu, als braços. Són representacions matusseres perquè és difícl fer cabre a la creu la verge i el fill adult a la falda, sense que sobressurti gaire. Són dels segles XVI - XVII.

Sens dubte és una idea massa esquemàtica, però quan a l'art antic apareixen moltes dones, ja siguin figuretes femenines o mares de déu, sento olor ancestral. Una amiga deia: "de l'època d'abans que els déus fossin homes..."

L'antiga Sumèria (3) El ulls

                                                              (Podeu ampliar la imatge)

Continuem amb l'exposició del Caixaforum, Abans del Diluvi.
Aquestes figuretes són molt petites i segons les explicacions que les acompanyen, estan relacionades amb ulls que poden tenir poders sobrenaturals o que duen sort, etc.
També són molt antigues (4.000 a 3.800 aC.)  i m'han fet pensar que els ulls d'algunes de les anomenades "venus prehistòriques" tenen raigs al voltant del ulls, com la Venus de Gavà.
Aquestes dues figueretes també tenen al coll un "chevron" o galó, símbol que apareix igualment a moltíssimes figuretes femenines antigues. Aquests ulls, doncs, tenen sexe perquè el galó els feminitza.
A l'exposició, al costat d'aquestes figuretes, n'hi ha una altra de més gran. Vegeu-la aquí sota. Els ulls són més estilitzats, dos forats, però té "cos", és com una pera arrodonida. És més femenina (les altres, les petites fan pensar en aquell personatge de la pel·lícula E.T.!! i la gran fa pensar en un mussol, i aquí s'obriria una altra via simbòlica...).

                                                            (Podeu ampliar la imatge)
(Interessats en el tema, vegeu al blog Barcelonetes els arxius sobre Venus prehistòriques -que aborden el tema amb una visió molt ampla- i els arxius de la primavera estiu 2004).

L'antiga Sumèria (2) Figures femenines, triangles i "galons"

(Podeu ampliar la imatge)

Continuo amb l'exposició del Caixafòrum de Barcelona: Abans del Diluvi.
Aquí teniu una altra figureta amb bec-ocell i el símbol femení del triangle púbic. Orelles i pentinat amb forats. La mà sota el pit, oferint-lo, que també és un gest propi de moltes d'aquestes figuretes.

A sota una altra figura femenina, vista de davant i de darrera. Aquesta té un triangle púbic fet de puntets, i té marcada una creu en diagonal que li travessa el pit, com un collaret o guarniment, però en realitat és una variació dels galons o marques que porten al pit aquestes figuretes.
Aquestes marques apareixen a moltísimes d'aquestes figures, tant a Mesopotàmia com a la Vella Europa. Marija Gimbutas les anomena en anglès "chevrons" que en català podríem traduir per "galons". Segons ella són esquematitzacions del triangle públic, i apareixen també a la ceràmica neolítica.
Aquesta figureta té dues particularitats: els galons o collaret també li creuen l'esquena, i porta una mena de melena o trena que li baixa fins a mitja esquena.

 

(Podeu ampliar la imatge)

A l'exposició també hi ha una gerra amb tots aquests trets simbòlics de què parlem: cap femení a la nansa, amb bec i petits pits, una espiga que recorre el cos amb aquesta esquematització triangular, triangle públic, i les incisions al voltant de la guerra de grans triangles, amb "galons" a l'interior.

                                                                (Podeu ampliar la imatge)

(Continuarà) 
(Interesats en el tema, vegeu al blog Barcelonetes els arxius sobre Venus prehistòriques i els arxius de la primavera estiu 2004)

L'antiga Sumèria (1) Figures femenines i rèptils

 

(Podeu ampliar la imatge)

 Al Caixa Fòrum de Barcelona fan una exposició titulada "Mesopotàmia abans del diluvi-3500-2100 aC", fins al 24 de febrer de 2013. Molt interessant per a qui li agradi la història antiga.
Jo hi he anat atreta entre d'altres coses per l'interès que tinc de fa temps per les restes d'antigues creences entorn de la dona i de la feminitat.

Però quan entrem en períodes històrics... "malo!", hi ha poques restes.
La figureta que encapçala la nota és molt antiga (del 4500-4000 aC), amb "cap de llangardaix".
Els meus punts de referència són la lectura de Marija Gimbutas i les exposicions i museus que he visitat. El més característic d'aquesta figureta és el triangle púbic, marcat amb un tipus de triangle que també apareix a la majoria de figuretes de la Vella Europa i a la ceràmica neolítica; i l'altra característica és el cap. Els "caps d'ocell", amb nas-bec, són molt freqüents, però aquesta té cap de rèptil; no n'havia vist cap fins ara. Però la serp també és un símbol de la feminitat, que toca la terra, que s'hi arrossega. També potser perquè és sinuosa, flexible.

Vegeu aquí sota una "maqueta d'un santuari, amb tapa". És com una capseta de sabates, de fang. A dins hi ha unes escaletes que pugen a una mena d'altar. A la tapa i als costats de la maqueta hi ha serps.(Continuarà)

 

(Interesats en el tema, vegeu al blog Barcelonetes els arxius sobre Venus prehistòriques i els arxius de la primavera estiu 2004).

Ball pagès a Formentera

A Formentera he tingut ocasió de veure davant l'església de Sant Francesc Xavier una demostració del ball pagès. Unes quantes parelles habillades amb vestits tradicionals, acompanyats de tres músics amb instruments molt primitius, fan uns balls... xocants. Elles miren sempre a terra, en una actitud molt i molt continguda, fan passets petits, com de nines autòmates, en algun ball s'agafen les faldilles o s'estiren el davantal de banda a banda, en un altre tanquen les mans ajuntant les puntes dels dits cap amunt, són només lleus variacions. Ells, en canvi, són molt actius, salten, alcen les cames gairebé com si ballessin un aurresku, somriuen i miren descaradament les dones mentre fan les cabrioles, repiquen unes grans castanyoles i s'acosten a les noies en actitud de gresca provocadora.

 

En un ball hi ha només una parella, en un altre n'hi ha moltes, i hi ha també un ball amb un noi i dues noies. També n'hi ha un on la parella al final es toca les mans i ella... somriu! (aquest em sembla que és el de casament).

Doncs res, primer he pensat Això és un ball d'abans que les noies haguessin de tenir dot per casar-se. Després he pensat en alguna cosa més antiga, en un ball d'ocells, o sigui un paó conquistant la femella i ella fent-se la que no acaba d'estar per la labor. Ara he mirat a internet i es veu que hi ha més gent que troba que aquest ball té alguna cosa de conquista entre aus. Com que a Formentera hi ha un sepulcre megalític, Na Costa, de l'època neolítica, d'aquests que a mi m'interessant tant, un sepulcre fantàstic, ben conservat... no m'he pogut estar de pensar que en aquestes illes hi ha vingut tothom, però que no tots han substituït completament el d'abans, segur que deuen haver quedat en peu coses de cada un d'aquests pobles. Uns que coneixem hi han deixat la barretina, però potser els de Na Costa hi van deixar alguna cosa més antiga.

(Anècdota: en un dels balls hi ha una noieta que va amb samarreta, short i sabatilles de platja. Acabat el ball, aplaudeixo -no sóc l'única- i la dona gran que tinc al davant es gira a mirar-me, inquisidora. Jo dic amb veu interrogativa: Molt bé, no? Ella em contesta tallant: No! Malament! Jo: Malament? Per què? Ella: Perquè totes han de dur roba pagesa, si no l'any que ve les altres tampoc no en voldran portar. Aquí acabem la conversa.

Després en un altre ball hi ha un home jove amb espardenyes, però amb un pantaló de ciutat, corbata de ciutat i un barret com si fos d'una pel·l.icula de detectius dels anys 50. Va vestit com si diguéssim d'americanu. A la senyora de davant no sé si això li sembla malament o ho troba tolerable.)

El Camí de Santiago 17. Més esglésies, verges, cristos i festes

A Santa Maria la Real, a Nàjera descobreixes la imatge de la Mare de Déu romànica en una mena de gruta humida al fons de la basílica, que em fa creure que deu formar part del llistat de misterioses mares de Déu trobades, les de les coves i balmes, les que s'adoren a dins replecs de terra formats pel degoteig d'aigua i que evoquen sexes femenins.

En aquesta zona de l'església, on el sostre perd alçada i es converteix en cova, hi ha els sepulcres reials i els de los señores de Vizcaya. N'hi ha un dedicat a Doña Blanca de Castilla, mare de l'importantíssim rei Alfonso VIII -pert cert morta de part als 18 anys!-, que és una lliçó d'història sagrada i d'història de la mort. El sepulcre està esculpit amb representacions de morts bíbliques: les dels Sants Innocents morint per ordre d'Herodes, la del nen que es disputaven dues mares, a mans del savi rei Salomó, el dia del judici final...

Arribant a Castrojeriz vaig entrar a la magnífica Colegiata de Nuestra Señora del Manzano i em va sorprendre trobar-hi una exposició entorn d'imatges de la Verge Maria. (En vaig parlar aquí.)
El títol de la mostra era "María, al principio". A part de les estàtues de verges romàniques, gòtiques i renaixentistes, hi havia poemes, cites i històries que tendien a donar primacia a la devoció a la mare de Déu per sobre de les altres divinitats. Hi havia una cita que reprodueixo: "Desde la eternidad fui yo establecida: desde los orígenes, antes de que la tierra fuese." (Prov. 8.23)  Ara he buscat aquests versos dels Proverbis i veig que estan dedicats a la Saviesa, però els de l'exposició me'ls han transformat en versos dedicats a la Mare. Ja veieu la intenció de la mostra, en la línia d'equiparar la Mare de Déu a les antigues divinitats femenines prehistòriques.

Aquí sota, la virgen del Manzano a qui Alfondo X el Sabio havia dedicat algunes cantigas.

El Camí de Santiago 16. Esglésies, verges, cristos i festes

Passant per pobles i ciutats coneixes moltes esglésies, molts altars i moltes imatges. Les esglésies no sempre són obertes, no sempre hi entres, però quan ho fas sempre hi trobes alguna meravella.

A Ventosa celebraven el día de la Virgen Blanca i ens van dir que al vespre hi havia una cerimònia on tot el poble cantava la Salve.
Després de sopar a l'alberg, vaig pujar a dalt del turó on hi havia l'església, amb dues noies alemanyes.
Ens vam trobar l'església plena, totes les famílies i totes les criatures del poble eren allà, mudadíssims i amb flors a la mà. Tothom portava una flor o un ram, amb aspecte d'haver estat agafades dels jardinets o dels testos de cada casa. La cerimònia va ser una ofrena de flors a la Mare de Déu, la Virgen Blanca, van desfilars tots els nens, totes les dones, tots els homes cada u amb la seva flor i van cantar una Salve amb lletra i música estranyes que mai no havia sentit. Després hi havia una lletania no gaire poètica que venia a dir: quan de temps fa que no et resàvem, però una mare sempre espera, t'oferim tot el que ens ha anat bé aquest any i et demanem... tot el vulgueu imaginar, sempre referit als de Ventosa.

A la sortida les noies alemanyes van dir que mai havien vist tanta gent dins d'una església catòlica, una d'elles va trobar que no tothom cantava la Salve i va dir que els protestants canten tots i senten el que canten. Van quedar escandalitzades per una urna de vidre, que hi havia en una capella lateral, amb un Sant Crist acabat de baixar de la creu, amb les llagues, la corona de punxes i tota la pesca, de mida natural, que suposo que el treien per Setmana Santa. No ho van dir, però ja vaig veure que els semblava una cosa com de Gabinet de Curiositats macabre.

A l'església també hi havia tres gegants croates (no exagero amb això de gegants) que eren al nostre alberg. Feia una estona, un d'ells havia fet sopar per a tots tres, després quan tot estava preparat havia cridat els altres dos i, asseguts a taula, es van senyar i el més gegant de tots va obrir un llibre i els va llegir, suposo que en croata, un text, suposo que religiós. Abans de veure el senyal de la creu i tot això jo havia pensat que eren com paramilitars balcànics (potser ho eren!).

Torno a la festa de la Virgen Blanca de Ventosa. Ens van preguntar uns iaios que per què no es quedàvem l'endemà quan els homes joves del poble treien la verge en processó. Van bailando los mozos, una cosa única, preciosa, y luego en el polideportivo damos comida a todos los que vayan (video).
Semblava una festa antiga d'aquestes que enllacen amb creences del camp i de la fertilitat.

El camí de Santiago 15. Logroño

 

(Podeu clicar per ampliar la imatge) 

Logroño va ser el punt de partida. Aquí sobre, l'església de Sant Bartolomé.

Vaig passejar-m'hi força i a la calle Laurel i a la calle San Juan, emblemàtiques per les tapes i el chateo, vaig llegir que havien demanat a la UNESCO ser Patrimoni de la Humanitat. A terra d'aquests carrers hi ha encastada una línia de bronze que va fent esses, com si fos el camí d'un simpàtic borrachín. La factura és fina, de disseny per entendre'ns, però no sé si casa gaire amb els interessos de la Unesco. 

Tot i que dos dies després, a Nàjera, en un carrer amb característiques semblats vaig veure un grup de mozos, vestits de blanc amb mocador al coll de no sé quina confraria, cantant a cor i a tot pulmó. Segurament havien pres uns quants aperitius. Fent molta gresca s'estaven enmig del carrer davant d'un local que es deia El buen Yantar i, quan va sortir la mestressa a dir-los que ja podien entrar, que tenia la seva taula preparada, van callar tots i van entrar com xaiets darrera la dona del davantal.

Va ser un flash format per figuretes antigues de les sales de prehistòria dels museus arqueològics: ells, animadors de la vida; elles, regidores del món. (Això tampoc no sé si s'adiu amb els temes a què es dedica la Unesco.)

Una figura de pessebre no habitual

Més imatges relacionades amb el Nadal.
Avui una figureta de pessebre que vaig comprar al barri copte de El Caire a finals de l'any passat.

BON NADAL

(Isis donant de mamar a Horus. Pintura mural de l'època romana. Karanis, Fayyum. Egipte)

BON NADAL

NÀPOLS 19 i fi. La pinacoteca de Capodimonte

Acabo les notes sobre Nàpols amb dos quadres de pintors manieristes del Museu de Capodimonte (situat en una muntanyeta -Capodimonte- d'on hi ha una vista esplèndida sobre la ciutat i la badia). El mot manierista sempre m'havia sonat negativament, com si fos sinònim de amanerat, però una meva amiga, amant de l'art, em va il.lustrar al respecte. Vegeu aquí:  manierista.

El primer és un retrat de dona, "Cortesana", de Il Parmigianino.
I el segon és de Girolamo Mirola, "La intervenció de les sabines en la batalla entre els romans i els sabins".

Dues coses sobre aquest últim quadre.
La primera és que estic segura que Picasso s'hi va inspirar per fer el Guernika; mireu la dona que hi ha al centre amb la criatura en braços i el braç estirat (també podeu veure aquí, al final de l'article, un rapte de les sabines de Picasso).
La segona és un comentari sobre la temàtica: els romans van raptar les dones dels sabins, perquè ells no en tenien o no en tenien prous. Sembla que Ròmul, rei dels romans, va dir als seus homes que encara que fossin raptades les havien de tractar bé. I si continuem amb la llegenda, es veu que les van tractar bé i elles eren mestresses de casa seva i no havien de sortir a feinejar a fora. Quan van venir els sabins a guerrejar contra els romans per recuperar les dones, elles ja havien tingut criatures amb els romans i van sortir amb la canalleta a coll a interposar-se entre uns i altres, en nom de la vida i la pau: "Si guanyen uns perdrem fills i marits, si guanyen els altres perdrem pares i germans".
És una història pro-romana i a la seva manera feminista i pacifista avant la lettre.

NÀPOLS 17. Exposició al Banco San Paolo. Dones masculines a la ceràmica grega

Passant per la Via Toledo trobem la central del Banco San Paolo, instal.lat al Palazzo Zevallos. Hi ha una exposició d'un únic quadre, un del Caravaggio. Entrem, i pugem cap amunt, perquè la sala d'exposicions és dalt de tot d'una escala monumental.

El Caravaggio és el martiri de Santa Úrsula. Molt maco, molt efectista. Ara això es fa: s'exposa un únic quadre i al voltant es donen explicacions, història, comparacions. Es focalitza. Em sembla bé.

Al costat, hi ha una sala amb una exposició de ceràmica grega (Col·lecció de Intesa Sanpaolo) que es diu: Le ore della donna. Doncs a mirar ceràmica grega amb representacions femenines.
Hi ha una ceràmica amb una dona pintora. Interessant.
Més endavant una ceràmica amb dones que s'estan rentant. Un rètol explica que és l'única situació en què a la ceràmica grega es representen dones comunes, no deesses, despullades. A la ceràmica en qüestió les dones pintades estan molt masculinitzades, com podeu observar en la foto d'aquí sota. Un altre rètol explica que el cos despullat sempre era associat als herois i que si les dones es rentaven i tenien el cos despullat havien de ser cossos musculosos... no queda gens clar que aquests cossos femenins-masculins segueixin cap lògica.

I després hi ha algunes ceràmiques amb unes deesses o personatges angèlics femenins, però que tenen penis, que ens deixen de pedra. L'explicació dels rètols corresponents també és molt confusa. No m'agrada gens, em sembla com una traïció a la tradició de les antigues deesses, a l'antic culte a la feminitat i al cos de la dona. :-( Aquests grecs eren tremendos amb el seu amor a la masculinitat.
(Al museu arqueològic hi havia un aprell de frescos romans amb dones amb pit i penis i estaven retolats com a Hermafrodites).


Aquí sota dues fotos d'aquestes ceràmiques:

NÀPOLS 11. Paestum

Paestum era una ciutat grega al sud de Nàpols, de la qual només queden les ruïnes. És una visita que ens havien recomanat de fer i, de veritat, que val la pena (s'hi pot anar en tren des de Nàpols).
A Wikipedia trobareu, al costat d'aquest mapa de la península itàlica, els noms dels seus antics habitants a l'època de l'edat de ferro (aprox.a.JC.). El color beig clar de Sicília i de la costa del sud de la península representa el territori d'influència directa de les colònies gregues que s'hi van establir a partir del segle VIII a.JC. Penseu que Napoli prové de Neapolis, el nom de la ciutat grega que es va fundar en el lloc on ara tenim Nàpols, i que s'hi va parlar grec fins a l'arribada del romans. Aquest racó de la Campània també forma part, doncs, de la Magna Grècia, encara que estigui situat una mica més al nord del que assenyalen els mapes de la Magna Grècia estricta. En realitat, aquest terme era el que van fer servir els romans per designar aquests territoris de colònies i d'influència grega.

A Paestum hi ha, en primer lloc i sobretot, tres temples amb totes les columnes dretes, que per si sols valen el viatge. Un es creu que estava dedicat a Atenea, l'altre a Hera i el tercer a Poseidó. (Dic que es creu, perquè després al museu vaig llegir que d'estatuetes votives de fang representant Hera n'han trobat també moltes al temple considerat d'Atenea i vaig entendre que això els havia fet ballar el cap).
Aquí sota, esquema dels caparrons de les dues deesses:

Tots tres són d'estil dòric, un pèl xaparros per entendre'ns, i transmeten una sensació de senzillesa i d'elegància sòlida, perfecta. Els capitells dòrics també ajudaven a aquesta sensació de claredat i gairebé bé m'atreviria a dir d'honradesa. Tot ben clar. A Wikipèdia en francès hi ha explicacions interessants sobre els tres temples i les seves particularitats constructives, sobretot del de Poseidó que té una doble columnata, o sigui de dos pisos, tancat la cel.la, que em sembla que és molt particular.

A sobre del traçat dels carrers i de les bases de les cases gregues hi ha les restes romanes de la població que s'hi van intal.lar més tard. Queden dos construccions que ens van fer rumiar: l'ekklesiasterion, del 480 a.JC., de l'època grega, i el comitium, més tardà, de l'època romana, ambdós destinats a la renió dels ciutadans i a la discussió de temes públics. Em preocupava calcular quanta gent hi devia cabre perquè es poguessin sentir sense altaveus. A una web (no tinc ni idea de quina solvència té) he trobat una xifra: 600 persones. Veient les assembleas del 15 M a la Plaça de Catalunya vaig escriure aquesta nota: Parlaments.
Aquí sota, foto del que queda de l'ekklesiasterion de Paestum (la paret que s'hi veu són restes d'un temple a August que els romans hi van fer al damunt).

Al costat de les ruïnes hi ha un museu interessantíssim amb les troballes. El que és més original d'aquest museu són les pintures de les tombes gregues. Una de les més conegudes és la del saltador, el noi que es llança al mar, com a metàfora del pas a una nova vida.

Hi ha molt de material, molt ben exposat i explicat (ara els museus han deixat de ser magatzems i són una passada). Una altra de les coses remarcables són les metopes (els relleus-escultura que hi ha a la part superior dels temples) d'un dels temple, que hi estan exposades i molt ben explicades.

 

També vaig dibuixar petites estatuetes votives de fang.

I acabo amb una conjunt també de fang, molt matusser, representant una rotllana de dones, que també és una imatge molt antiga, que ja apareix més o menys (però més aviat més) a les pintures prehistòriques de El Cogul.

Les mares de Déu i la crema d'esglésies durant la guerra civil espanyola

Encapçalo aquesta nota amb una foto d'una estàtua del S XIV que representa Santa Anna -mare de la Mare de Déu-, la Mare de Déu i el Nen Jesús, cadascú assegut a sobre de l'altre, tres generacions fent la pila del greix. La vaig veure en una església aquest estiu, a Castrojeriz, un poble entre Burgos i Palencia, quan feia un altre tram del Camí de Santiago i la vaig trobar tendra i divertida. Està en relació estreta amb el que ve a continuació:

Estic acabant de llegir "El día más feliz de mi vida. Memorias", Espasa Hoy, 2000, de Luis Carandell. Hi ha coses interessants. En un dels capítols (pàg. 66) parla del començament de la Guerra Civil espanyola i explica que passejant amb el seu avi per Barcelona van presenciar davant d'una església com es formava una pila d'imatges per calar-hi foc. Anomena els sants que hi amuntegaven i diu:
"No recuerdo que estuviera la Virgen -no aparece en la retina de mi memoria-, aunque luego he sabido que los revolucionarios del 36 guardaron a María Santísima una consideración especial. Muchos años después, ya en la transición política del franquismo a la democracia, Santiago Carrillo me contó durante una cena que en alguna ocasión había oído gritar a los anarquistas incendiarios:
-¡Con el Hijo haced lo que queráis; pero a la Madre, ni tocarla!"
Una mica més endavant, després d'explaiar-se sobre la tradició mariana a Espanya, la gran cantitat de verges i ermites que existeixen, escriu:
"Un amigo de Zaragoza me contó que, durante la guerra, cuando la ciudad estaba en manos de los anarquistas, vio a una patrulla que se disponía a entrar en el templo del Pilar y oyó que uno de los milicianos, el que parecía tener más autoridad, les gritaba a sus compañeros:
-¡Con la Virgen no os metáis, que no tienen nada que ver con la religión!"

M'ha semblat que tenia lògica, perquè la Mare de Déu és una figura que entronca amb cultes ancestrals sobre la fertilitat i sobre vés a saber quins altres temes antiquíssims. Però... mai havia llegit o sentit a dir que durant la guerra no es cremessin imatges de la Verge en els incendis a esglésies o que se'n cremessin menys que de crucifixos o sants... Ho estic preguntant a tothom que m'envolta (al tipus de gent a qui es poden preguntar aquestes coses) i de moment les respostes van en la mateixa direcció: "mai n'he sentit a dir res d'això, però en realitat seria natural...".
Seria interessant recollir dades. ¿Es va cremar a Valls la Candelera? Tantes imatges de verges com tenim, què els va passar? Resultaria apassionant descobrir que els incendiaris anarquistes van ser sensibles a aquest arquetip femení. S'agrairan comentaris, informacions i suggerències de vies d'investigació (eulaliapetit@gmail.com)

Tanco la nota amb una Isis egípcia donant de mamar al seu fill Horus.

Egipte 34. El Museu Egipci. Període predinàstic

(Aquí a sobre, ceràmica egípcia del període protodinàstic, al Museu Britànic a Londres.  

Ens situem al IV mil·lenni abans de C)

(Fa anys, al British Museum, vaig fugir de les sales principals d'art egipci on hi havia una exposició important sobre les mòmies i centenars d'escolars contestant preguntes de dossiers, contra les vitrines, per terra, sobre l'esquena dels companys... Vaig anar a parar a una sala anomenada Egipte protodinàstic, buida de visitants. I allà em vaig quedar sorpresa de veure moltes similituds entre els motius i dibuixos de la ceràmica egípcia predinàstica, antiquíssima, i l'antiga ceràmica europea neolítica. No només es tractava de la ceràmica, hi havia altres objectes i figuretes d'os que feien pensar en la relació estreta entre totes aquestes cultures prehistòriques.) (D'aquest tema em vaig fer notes aquí i aquí i queda pendent parlar un dia, més endavant, dels símbols de la ceràmica prehistòrica europea i de les restes que en van quedar a la ceràmica ibèrica.) 

Aquí sota, esbossos de ceràmica egípcia del Museu Nacional de El Caire (Naqada I -4.200 a 3700 a.C.- i Naqada II ) on es troben espirals, sanefes en forma de galons ^, els cops de fuet i les retícules, presents a la ceràmica ibèrica, molt més moderna (de ceràmica ibèrica ens n'ha arribat moltíssima i alguns arqueòlegs consideren que és dipositària de dibuixos simbòlics molt antics: quan els indoeuropeus arriben a Europa alguns símbols artístics queden arraconats i perviuen a les zones perifèriques europees, com és el cas dels ibèrics).