diumenge, 8 d’agost del 2004

Megàlits a l'Argyll. Achnabreck

A Gran Bretanya i a les illes adjacents hi ha molts monuments megalítics.
Les pedres dretes, els cercles de pedres dretes i els cairns o cercles amb un amuntegament de pedres relativament petites, són els més coneguts. Aquí trobareu imatges de tots aquests tipus de megàlits britànics.
Jo només he vist un parell de jaciments, a prop de Kilmartin, a la regió escocesa de l'Argyll, al nord-oest de Glasgow. En aquest mapa una mica potiner fet per mi he assenyalat la zona amb punts blaus. I a la web de la vall de Kilmartin hi trobareu, clicant una mica, un mapa interactiu detallat de tots aquests monuments.
(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les)
Aquests megàlits tenen un què. No sé si ho explicaré bé, però ho intentaré.
El primer lloc visitat és Achnabreck.
Un caminet verd, sota la pluja insistent, va pujant suaument i apartant-se de la carretera. Les fulles dels arbres degotegen i les sabates s'obren pas entre les herbes mullades. Per la vora del camí una musaranya petitona també avança, però fent el ximplet. Puja i baixa pels branquillons i va de dreta a esquerra, esperitada.
Hi ha alguna cosa molt fecunda en aquesta olor d'humitat.
El caminet verd arriba a un lloc on hi ha arran de terra grans roques parcialment soterrades. Crec que en català d'aquest tipus de pedra en diuen codines. Bé, doncs aquestes codines tenen uns gravats en forma d'anelles concèntrics al voltant d'un forat. Els arqueòlegs els han batejat amb el nom de "cup-and-rings". Aquests conjunts d'anelles tenen lligams entre ells, és a dir, hi ha també unes incisions a la roca que són com unes carreteretes que van d'un grup a un altre.
Les roquess són plenes de "cup-and-rings" per on regalima l'aigua que cau sense parar. A mi em van semblar més aviat de color vermellós, tot i que a la foto que he agafat de la xarxa surten grises.
En aquest link trobareu moltes imatges dels gravats d'Achnabreck.
A la vora d'aquest jaciment hi ha un plafó amb informació. Aquestes figures estan datades entre el 3000 i el 2000 a.C. Es tracta, per tant, a l'igual que els monuments que veurem al segon jaciment, d'una manifestació anterior a l'arribada des celtes, que van ser el principal poble indoeuropeu que va establir-se a les illes. Se m'encén una llumeta al cap i penso en les teories sobre les cultures preindoeuropees exposades per Marija Gimbutas (de qui vam començar a parlar en una nota anterior, tot i que ho vam deixar penjat i tenim pendent tornar-hi).
Si seguim llegint el plafó informatiu ens trobem amb unes frases d'un indi nord-americà(!), on parla del significat dels cercles i espirals en la cultura tradicional dels indis nord-americans. Ve a dir que la natura i la vida són cicles que es renoven contínuament i que els cercles evoquen aquesta idea de recomençament perpetu.
Sobta una mica que els britànics hagin recorregut a un testimoni tan llunyà en l'espai i en el temps per avançar una interpretació dels símbols dels seus antecessors, com si fes por mullar-se en les coses de casa.
Plens de cups i de rings que ens ballen pel cap, continuem camí cap a un nou jaciment, Templewood.
Per al dia que ve.