dilluns, 28 de desembre del 2015

12.- El document del dilluns. Dietari del 1886

És una pàgina d'un breu dietari escrit entre el 30 de maig i el 22 de juny de 1886 en una masia del Camp de Tarragona per un meu besavi, Cirilo Monserrat, que estava malalt. Tenia 48 anys i va morir una setmana després de l'última anotació en aquests fulls. 

Sang freda! La transcripció aquí sota (el color vermell és meu i algunes comes, també):

[...] y al anarsen a casa sen va portá un cistallet [de cireres] y diu que las van trobá riquisimas.


(1º Junio) Dimars
Ve la Roseta y'l seu noy. Encara no arriba aquet, atribulat, cau y's fa sang á la barra y ya tenim plos. Acompañat á la Roseta, Joanet de la Masia y aquet es el primer quem dona un atac barrical al ciraré garrofal, que tinch moltas ganas de veure madú y que crech no podré veure ni madú ni sireras.

(2 Junio) Dimecres
La canalla trempada, aguantant demá que es festa y ne vindran de nous. Y'l xicot de Jaume vol fullá el niu de caderneras que ya al admetllé de devan de la casa. A las 6 arriba Pepito que troba el metge y capella.

(3 Junio) Dijous
Altre vegada animación y com q ya Pepito es aquesta mes distreta pero la canalla porta gana ques menjan uns ginbarros de pa que da gust de veure, pero per aixó he dat ordre quel diumenge tinguen pa sech.
La Roseta va á misa á Picamoixons y ferran el burro quel deixan bastan be dels cascos.
Plou un ruxat que serveix per regar los melons. Sen va Pepito.

(4 Junio) Divendres
Me sembla que no ya res de nou sino que Pep de Porta esta cremat perque no li he volgut deixá l'ruch.

Com van deixá ahí a Romualdo, are la canalla son 4 y aixó es un verdader segar de pesols per tots ells, y gana non falta.
He comprat una arroba arros. 

(5 junio) Disapte
Re de particular. La tropa va perden la gana de modo que Pepet a fet buñols y los nanos ya no sels poden empasar. [...] 

Són notes breus durant vint-i-quatre dies. Hi ressenya el temps que fa; algunes compres i comptes; les trapelleries dels"nens" -els seus fills Joan i Júlia (la meva àvia) de 9 i 7 anys-; qui treballa a la finca; les visites que rep; i com segueix un cirerer que té plantat prop de casa. Hi anota també el seu estat de salut, perquè se sap malalt. Hi ha algunes notes d'humor i simpatia pel moviment de la canalla -"la tropa"
Jo no sabia que "ser un segar de pèsols" és una expressió que s'aplica a una cosa fàcil de fer, que va com la seda.

(Aquí podeu veure tots els Documents del dilluns)
(I aquí els del Temps de correspondència)

dimarts, 22 de desembre del 2015

Exposicions


Exposicions a visitar aquests dies de Nadal:

Set vaixells, set històries al Museu Marítim, fins al 31 de desembre de 2015. Els menors de 17 anys entren sense pagar i el diumenge a la tarda és gratuït. S'hi mostren diversos aspectes de la navegació marítima. Hi ha un vídeo sobre la càrrega i descàrrega mecanitzada de containers, impressionant.

El triomf del color de la Fundació Mapfre al c Diputació entre c Balmes i rambla de Catalunya. Fins al 10 de gener del 2016. Entrada gratuïta (jo no he reservat per internet i no he trobat cua, tot i que hi havia força gent). Veureu quadres preciosos.

Pérez de Rozas. Crònica Gràfica de Barcelona 1931-1954 a l'Arxiu Fotogràfic (al c Comerç). No hi he anat encara, però té molt bona pinta. Teniu temps, no acaba fins al 21 de maig del 2016.

dilluns, 21 de desembre del 2015

11.- El document del dilluns. El japonisme


Avui moltes imatges i poca lletra.
Aquestes postals, junt amb moltíssimes més que a la meva àvia Júlia Monserrat ja no li cabien als àlbums, eren dins la capsa d'aquí sota. I hi havia altres postals amb motius japonesos, però he triat aquestes perquè m'han semblat les més maques. Estan datades del 1904.

Són manifestacions tardanes del que es va anomenar japonisme. Cap al 1870 arriben a Europa, sobretot a París, estampes i objectes decoratius procedents del Japó que causen gran impressió i influeixen en l'obra d'alguns pintors. Hi ha un llibre d'Edmund de Waal -mig document, mig novel·la- molt recomanable, La llebre amb ulls d'ambre, que em va fer descobrir el tema.

A sota, algunes imatges que demostren la introducció de motius japonesos a la pintura:

La dama dels ventalls (1873) per Édouard Manet:



Retrat d'Émile Zola (1868) per Édouard Manet:


Retrat del pare Tanguy (1887) per Van Gogh:


Madame Matisse amb kimono (1905) per André Dérain:


I un cartell de 1892 per Henri de Toulouse Lautrec que és una mostra de l'ús dels colors plans, influència de l'art japonès:

(Aquí podeu veure tots els Documents del dilluns)
(I aquí els del Temps de correspondència)

divendres, 18 de desembre del 2015

dijous, 17 de desembre del 2015

Colectivo las twins

Rosa i Celeste formen el grup de ball las Twins. El divendres passat ens van permetre de dibuixar el seu espectacle, un número basat en el ball de dues bessones absolutament diferents -la Rosa és molt alta, la Celeste, petitona. Perfectament pensat i executat, a estones còmic, a estones tendre. També van oferir-nos un ball, "Recuerdo, no recuerdo" molt emotiu. Jo no sé dibuixar el moviment i he distorsionat un parell de les imatges que bonament vaig prendre.

dimarts, 15 de desembre del 2015

PERENNIA

Ahir em va rondar pel cap tot el dia un dels epigrames llatins publicats per Mònica Miró al seu llibre PERENNIA. Que ningú no s'espanti, el que m'atreu és la primera frase:

Mai no he deixat de guanyar ni he parat de perdre. La mort va intervenir, i ara em veig alliberat de totes dues coses. Viviu feliços vosaltres que ho llegiu.  

A TELÓ BAIXAT, nou blog sobre espectacles

Un nou blog molt interessant i recomanable per llegir crítiques teatrals:  

diumenge, 13 de desembre del 2015

10.- El document del dilluns. Obrers francesos



Aquest és el livret d’ouvrier de la meva besàvia francesa, nascuda el 1874 al departament del Pas-de-Calais. Hi diu ser modista i treballar a casa d’una tal Mademoiselle Pecqueux. Aquest livret es trobava al costat d’una demanda de passaport ja que volia marxar a treballar a l’estranger.

En fullejo les primeres pàgines, on hi ha en lletra impresa una llei del 1851, una del 1854, un parell de decrets i uns quants articles del codi penal. S'hi explica què és el Livret d'ouvrier, el que et pot passar si no el tens i que Déu t'agafi confessat si el falsifiques o te n'inventes les dades. En total set pàgines. Déu n'hi do amb l'Estat francès. 

En documentació que he buscat per altres bandes, llegeixo que el Livret d'ouvrier va fer-se obligatori molt aviat, el 1804, just després que Napoleó es proclamés Emperador. El livret substituïa els documents que durant el segle XVIII alguns gremis donaven als seus artesans i aprenents, on indicaven el grau que havien assolit dins la professió. Per tant, el nou livret imperial volia ser un pas endavant cap a la societat moderna que s'estava creant, ja que ara era l'Estat i no les antigues confraries qui identificava els treballadors. Però era una arma de doble tall, perquè el control sobre els obrers quedava institucionalitzat.
 
En lleis successives es va anar perfilant el control policial que havia d'exercir el document. L'havia de tenir en regla tot treballador empleat a "manufactures, fàbriques, factories, mines, jaciments, pedreres, obres, tallers i altres establiments industrials" —ja no sé quins "altres" podien quedar per enumerar—, o que treballés "a casa seva per a un o diversos patrons". Hi havia d'estar apuntat el nom de l'amo per al qual estigués treballant i, en acomiadar-se, l'amo havia d'anotar-hi una mena de liquidació. En els diversos articles de la legislació, s'endevina que, si el treballador havia demanat setmanades per avançat o si tenia multes pendents i marxava abans d'estar al dia, el livret delatava el deute. 

A la llei del 1854 s'hi diu que en cap cas s'hi escriuran comentaris favorables o desfavorables a l'obrer, la qual cosa indica que se n'hi escrivien i que segurament hi havia hagut pressions perquè el tal livret fos menys inquisitiu. Un altre punt interessant és que, de primer, només va ser obligatori per als homes, mentre que al 1854 ja ho és per a "l'un i l'altre sexe", després que a Lió es generalitzés el treball femení en el món de la seda. 

El document servia també de passaport interior i l'autoritat competent hi havia d'estampar un visat per poder-se desplaçar a un lloc determinat dins de França, i no s'hi valia de canviar de parer a mig camí i anar a una regió diferent de la que figurava al visat. A més, el visat no es podia obtenir si feia un any que no es treballava enlloc, i menys encara si no s'havia obtingut la liquidació de l'últim amo. Aquests articles —l'11 i el 12—, tot i que no porten cap títol que digui "Els cantamañanas que es quedin a casa", són molt clars. 

Sorprèn llegir que aquest document va ser abolit el 1890, ja que la meva besàvia se'l va fer set anys més tard, al 1897. Sembla que es livrets encara es continuaven expedint anys després de la seva supressió oficial, que les autoritats els continuaven demanant i que, fins i tot, alguns bons treballadors l'exigien per no ser presos per rodamons i detinguts quan emigraven d'aquí cap allà. La meva besàvia probablement només se'l va fer per obtenir el passaport, perquè segurament a l'Ajuntament de Sangatte -el seu poble- no s'estaven per modernitats de lleis que suprimien documents pensats amb tant de seny i, a més, devien ser partidaris del Vuelva Vd. mañana.

Potser voleu saber on volia emigrar la meva besàvia amb aquest passaport? A Rússia, la Rússia dels tsars! Però va canviar de parer i va acabar anant a raure a Barcelona.


(Aquí podeu veure tots els Documents del dilluns)
(I aquí els del Temps de correspondència)
 

dimarts, 8 de desembre del 2015

12è Aniversari del blog















Déu n'hi do!
Ara passo gairebé tots els posts al Facebook, que és d'on procedeixen la majoria de visites.
Fa uns anys em van explicar que els blogs ja no estaven de moda, vaig arronsar les espatlles, i ara fa poc m'han dit que hi tornen a estar...  
Aquí el primer mes de Barcelonetes, el desembre del 2003, fa 12 anys. Veig que llavors m'enrotllava més que ara.

diumenge, 6 de desembre del 2015

9.- El document del dilluns. Sardanes de casats i solters



Aquesta postal va ser enviada el 1916. Mostra una ballada de sardanes a Parlavà, al Baix Empordà, d'on era filla una de les meves besàvies. No és una foto nítida, però si l'amplieu hi veure la cobla a la dreta, contra la paret; a primer terme, dues sardanes només d'homes; més lluny, una que és mixta i al fons, una que sembla només de dones. Les bruses blanques d'elles i les gorres d'ells, assenyalen el gènere.
Em va sorprendre veure una sardana formada només per homes. La meva cunyada, que és de Berga, em va dir "És la dels solters. I la mixta, la dels casats. A Berga, quan jo era petita, els homes i dones solters ballaven en rotllanes separades".  
He rondat per Internet buscant pistes d'aquesta segregació a la sardana i no hi he trobat res.

(Aquí podeu veure tots els Documents del dilluns)
(I aquí els del Temps de correspondència)

divendres, 4 de desembre del 2015

Més retrats


Trobar-se un grupet de gent i dibuixar-se uns als altres és una de les activitats plaents i barates que es poden fer. Cadascú posa deu minuts per als altres. Aquí a sobre, el que bonament em va sortir a mi. I aquí a sota, com em van dibuixar a mi. I aquí l'anterior sessió de retrats.