dimarts, 31 de gener del 2012

Per a la Mariona Bigorra


 
Els quaderns Moleskine s'ensenyen al Youtube! 
Aquí sobre video d'un quadern d'aquarel.les fet a París (no és meu, eh! però ja m'agradaria!)

dissabte, 28 de gener del 2012

Els aiguamolls de El Prat de Llobregat

A veure si avui surt una nota optimista. 
L'actual desastre econòmic no ens ha de fer oblidar que en els anys de bonança es van fer coses de què ara podem gaudir. Hi ha llocs que es van agençar mangníficament i que ara podem aprofitar. Aprofitem-los.

Fa anys vaig anar a la desembocadura del Llobregat i hi vaig fer uns dibuixos. Ara hi acabo de tornar i n'he fet d'altres. El que he vist ara m'ha meravellat. Ara és un espai sanejat, ordenat, amb zones agrícoles, zones de protecció ambiental, zones d'esbarjo, punts d'informació...
Recomano altament que un dia d'hivern amb solet hi aneu a passar una bona estona i a caminar uns quants quilòmetres. Arribeu a El Prat (en tren!) i endinseu-vos pels camins peatonals que circulen entre horts, masies en funcionament i masies derruïdes, erms, aiguamolls, basses i arriben fins al Llobregat i fins a la platja.
El Semàfor és una construcció vora la platja que ha estat modificada per servir de mirador. Si el dia és clar es veu alhora el mar i Montserrat. Al mirador de Els Carrabiners, passa el mateix: teniu un cartell que us explica des de quan es feia servir aquest espai, i quines vicissituds ha sofert. Mireu les basses del Tet, de la Bunyola, de l'Arana... No sentireu altre soroll... que el dels avions que ja baixen per aterrar al Prat!

Aquí sota, desembocadura del Llobregat, mirant riu amunt.
Aquí sota, desembocadura del Lobregat, mirant cap al nord. 
El que em sembla que ha desaparegut, i ha estat comprat per l'aeroport, és La Granja que hi havia a la finca de La Ricarda. Aquí sota, apunt pres fa anys de la façana de la masia o casa pairal d'aquesta granja, amb esgrafiats de tema agrícola.
A continuación les quadres de La Granja, d'estil no sé si modernista o posterior.
I detall dels marcs de les finestres, amb rajola de València, amb bust clàsic inclòs.
Acabo amb la casa-torre de la finca anomenada La Ricarda, pel nom de la bassa que hi ha al centre de la propietat. És una finca immensa, tancada, on no es pot entrar si no és amb algun permís especial, la qual cosa fa que els circuits peatonals, o sigui els circuits per a nosaltres, poble corrent, tinguin un impediment. Però jo actualment m'ho miro d'una altra manera (he dit que avui la nota seria optimista): la propietat de la finca ha fet que avui aquest espai no sigui una urbanització, ni un camping, ni un parc temàtic tipus Port Aventura. Ja és molt. Encara que no pugui trepitjar la seva finca, i sense coneixe'ls de res, els estic agraïda.
I encara un altre dibuix, de fa anys: caseta per a caçadors (deu existir encara?).

dilluns, 23 de gener del 2012

El GR92 - Més sobre el tram Cadaqués - Roses

(Cliqueu sobre la imatge per veure-la sencera)
Alguns dibuixos i alguna cosa més d'aquest tram del GR92 Cadaqués-Roses.
Aquí a sobre, el cap de Creus vist quan es deixa Cadaqués i es va pujant cap al pla de la Figura, camí de cala Jóncols.
Aquí sota, arribada a cala Jóncols, amb el cap Norfeu i al fons el Montgrí.

(Cliqueu sobre la imatge per veure-la sencera)
Una altra imatge, aquí sota: una pedra blanca de les que afloren al cap Norfeu i que es troben entre les més antigues del món, formades a l'era Primària o Paleozoic.

Acabo amb un apunt sobre Cadaqués. És l'únic lloc on he vist actuar un pregoner. Era l'any 1957 (!!). Al matí passava el pregoner municipal i s'aturava a unes quantes cruïlles de carrers, tocava la trompeta, les dones sortien a les finestres i ell anunciava cridant que a tal hora arribava el venedor de tal o qual cosa, que s'havia perdut o trobat tal objecte... Quan acabava, sovint sortia alguna dona a un portal o a alguna finestra i li demanava a crits que ho repetís, que havia arribat tard. El pregoner renegava com un condemnat (recony de dones, etc...) abans de repetir els avisos de mala manera, més ràpidament i amb menys professionalitat. Era un personatge molt popular, amb fama de tenir mal caràcter.
Em van explicar pocs anys més tard, que el pregoner de Cadaqués s'havia suïcidat la nit de Nadal. Quan la gent sortia de missa de gall van veure un bulto penjat del seu balcó i van creure que era un ninot o alguna broma. L'estiu següent la corda encara voleiva al balcó.


Ara Cadaqués és un enclau turístic amb una carretera potable, però ha estat un racó apartat i oblidat de la vida metropolitana. M'explicaven d'una vella del poble que havia estat a La Havana, però mai havia trepitjat Barcelona: s'havia embarcat a Palamós.
Aquesta característica de poble especialment perdut, m'ha vingut al cap pensant en dos personatges que hi van buscar refugi, a èpoques ben diferents, com si allà estiguessin fora del món.
Narcís Monturiol, perseguit per l'autoritat el 1848, es va refugiar a França, però el 1855 trobant-se un altre cop en la mateixa situació, va anar a viure un temps a Cadaqués: ja era prou lluny. Va ser allà veient el perill de la feina dels corallers, que se li va acudir de fer un submarí.
Josep Pla als anys 40 viu una llarga època a Cadaqués, lloc que simbolitza un període d'exili interior.

diumenge, 22 de gener del 2012

CU-CÚ

Si heu llegit la nota anterior, ja enteneu de què va el dibuix (aquest es pot ampliar, a diferència de l'anterior que no ho permet, i no acabo de saber per què)

Barcelona, la placeta de Milans. Una història


Aquí comença una història antiga de la placeta de Milans.


Ciril·lo Monserrat Masó, fill d'un casa benestant de Valls, marxa a viure a Barcelona amb vint anys o poc més. Som al 1865. Té dotze germans, dels quals dos o tres són capellans. La seva família a Valls és coneguda amb el nom de Cals Capellans.

A Barcelona diuen que va muntar un banc, justament a la placeta de Milans, on vivia. Aquest banc devia ser un negoci força modest perquè he conegut i tocat el moble que es veu que era "el banc": una mena de chiffonnier alt, una rastellera de calaixos. Els tres del mig són falsos calaixos, en realitat és un taulell que s'obre i descobreix un secreter per tenir-hi ploma i tinter, escriure-hi pagarés i guardar-los en sis calaixets petits que hi ha a la part de dins.

En Ciril.lo entra en contacte amb el grup de Figueres, en Josep Tutau, l'Abdó Terrades, en Narcís Monturiol. Eren més grans que ell, li devien fer impressió amb les seves idees de millora social, amb interessos tan allunyats dels que devien ser normals a Cals Capellans. En Tutau era economista i va ser ministre durant la primera República, l'Abdó Terrades escrivia, era comunista utòpic i es va implicar en política, en Narcís Monturiol bullia d'idees, com és conegut. En Ciril.lo va comprar accions del projecte del submarí Ictineo i estava invitat a una de les primeres immersions, a la qual per raons que desconec finalment no va poder assistir. 

Tenim, doncs, que en Ciril.lo es va formant en idees noves. Acompanya els grans, Tutau i Monturiol, en un viatge que fan a Londres per visitar l'exposició universal que s'hi celebra i agafar-hi idees.  
Londres! El Ciril.lo eixampla mires.

Una anècdota dels temps revolucionaris que corrien: el Ciril·lo durant un temps va tenir un mico, que sovint s'instal.lava al balcó. La particularitat d'aquest mico és que anava vestit de capellà i que tenia un barret de teula que havia après a treure's per saludar els clients que venien al banc.
Quan en Ciril.lo es decideix a casar-se amb Francisca, vídua d'un de la colla de Figueres, ella va a ca la modista i comenta que es casa. Sorpresa, sent com la modista contesta que ja ho sap, i que coneix el nuvi. 
"El coneixeu? però de què el coneixeu?" 
La modista la tranquil·litza: "El coneixem perquè li fem les sotanes del mico".

Els meus besavis.

Aquí acaba una història antiga de la placeta de Milans, tan vera o poc vera com ho pot ser una història antiga.

Contra la crisi

Com a ex-funcionària vaig assistir a la manifestació de funcionaris contra les retallades de la Generalitat, el dimecres passat.

La vaig abandonar aviat.

Em vaig sentir incòmoda amb els bombers, gent tan estimada, que tenen una feina necessària i sense tatxa, que són els més simpàtics, sens dubte, tocant xiulets, fent sonar sirenes i llençant fums, però que em consta que tenen un calendari laboral d'escàndol, que els fa estar de guàrdia tres dies de cada quinze. Si es fan els càlculs, les hores surten igual: 24h x 3dies = 72h, que equivalen si fa o no fa a les hores de feina de dues setmanes. És un horari que es compleix a la, diguem-ne, caserna menjant i dormint la meitat del temps i, mira per on, els permet de tenir una altra feina. Un horari que dificulta algunes qüestions importants de torns i disponibilitat d'efectius en moments de feina extrema. El desastre i els morts de l'incendi d'Horta de Sant Joan potser van tenir alguna cosa a veure amb aquests torns demencials.
Resumint, que els bombers em cauen molt bé, però no per compartir manifestació reivindicativa. Em sentia com si demanéssim viure de la sopa boba.

I ja em va fer sortir urticària manifestar-me amb els mossos d'esquadra que també deuen ser uns tipus fantàstics presos individualment, però que en grup resulten molt xuletes. Un que s'havia posat la gorra bufant-la cap amunt perquè semblés una barretina, em va fer recordar la seva forma de protesta de parlar només en castellà, i em va decidir a tocar el dos.

No escric ni poc ni molt sobre la crisi perquè tinc una desorientació màxima i no tinc cap pensament ni reflexió original.

dimecres, 4 de gener del 2012

El GR92 - Tercer tram. Cadaqués - Roses

Després del segon tram (El Port de la Selva- Cadaqués) ve Cadaqués - Roses.

Tram de costa, excepte el Cap Norfeu que es talla per l'interior. De costa verge, com no em pensava que en quedés cap tros a Catalunya. Sembla que és un paratge sense aigua, que mai va estar ni poblat ni conreat. Ara que, tècnicament, es podria dur l'aigua des d'on fos, no s'hi ha construït perquè em sembla que és zona protegida.

És una excursió preciosa, però això sí, no es para de pujar i baixar a les cales.
Passem cala Jóncols, una pura meravella, cala Calitjar, cala Pelosa i després cala Montjoi, on hi ha el Bulli, ara tancat. Continuem camí de l'Almadrava i Roses, i veiem sobre la Punta Falconera tota la badia de Roses, amb les Medes i el Montgrí al fons, de siluetes tan característiques, però girades de l'altra banda -estem acostumats al Baix Empordà!

Són gairebé les cinc i el mar és de tots els colors blau cel imaginables. Es veu el fum d'uns quants vaixells de pesca que van cap al port de Roses a tota màquina, perquè si arribem tard els posen una multa. És una de les visions més maques dels últims mesos! He pensat en aquells versos del Cant Espiritual de Joan Maragall:
Amb quins altres sentits me'l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes...
i el mar immens, i el sol que per tot brilla?

(Si us plau, cliqueu sobre el dibuix!)

Més Mercè

dimarts, 3 de gener del 2012

Barcelona. Des del Moll de la Fusta

Des del Moll de la Fusta: la Verge de la Mercè volant sobre l'anunci de CONDEMINAS.
(Estreno quadern. Es un quadern molt rústic, que em va regalar algú que el va comprar a Cuba. Els fulls no són de paper d'aquarel.la, són d'un paper molt gruixut, com paper secant, si esborres es pela. Però he pensat que s'ha de fer servir tot. Sortir amb un quadern a la bossa és una manera diferent de passejar i sobretot de mirar. Avui m'he engrescat. O sigui que hi haurà continuïtat.)