Per a la Catherine Perelló Dedicatòries

Una aigüera de marbre molt ben pensada, però que ja es fa servir poc des que hi ha rentaplats.

Bucarest. La memòria perduda

El documental d'aproximadament 1 hora Bucarest, la memòria perduda d'Albert Solé és una pel.lícula tendra i intel.ligent sobre la trajectòria del seu pare, Jordi Solé Tura, vista a través dels ulls d'un nen envoltat de clandestinitat, després d'un adolescent i finalment d'una persona adulta que veu com es degrada la memòria i la vida del pare per l'Alzheimer.

Darrera hi deu haver, imagino, moltes hores d'entrevistes, però a la pel.lícula només se'n conserven fragments molt breus i alguns tenen frases antològiques (els del Fraga Iribarne i els del Carrillo, i també els del Sergi Pàmies).

Trobo que està bé que s'abordi la història sense pretensions d'objectivitat i que quedi clar que es narra des d'un punt de vista tan particular. I també està bé que es plantegi al final la pregunta ¿Va valdre la pena?

Alguns apunts de crònica de l'acte de presentació del documental:

Presentava l'acte la Júlia Otero, que ha treballat amb l'Albert Solé quinze anys. Va explicar que el Solé li havia demanat feina, havien començat a treballar junts "i fins al cap de molt de temps no vaig saber que era fill del Ministre de Cultura! De cap manera no volia que semblés que feia valdre influències!".

El Pasqual Maragall va parlar molt desinhibit: va fer menció dels anys comunistes del Solé i va dir literalment: "són els que ens van fer la feina fins a la transició, ja ho podem dir."
Es va referir a l'Alzheimer i va dir una cosa del tipus "la tenim tots tres, el Suàrez que va fer la transició, tu que vas fer la Constitució i jo que he fet l'Estatut".

També van parlar el Montilla i en Saura, però van ser parlaments mé "plans".

Veure al final el Solé Tura a dalt de la tarima rebent aplaudiments glaçava el cor, perquè em demanava què recordava d'ell mateix i què entenia de l'acte.

El film es passa al cinema Alexandra a partir del 18 de gener.

Per a l'Ascensió Solé. Dedicatòries

Està a punt de ploure. Des de la Carabassa, es veu Meranges al fons.
És el començament de la tardor i trobem bolets (a la propera dedicatòria).

Persèpolis

 

Molt recomanable la pel.lícula PERSÈPOLIS. (val la pena clicar: és la web oficial de la pel.lícula amb força imatges)
Havia agafat el full i havia llegit la sinopsi i m'havia semblat interessant que es tractés d'una visió autobiogràfica de la directora sobre els últims temps del Sha de Pèrsia, la revolta, la pujada islamista...

Però es veu que no vaig girar el full per llegir-ne l'altra cara, perquè no va ser fins al començar la pel.lícula que em vaig adonar que és una pel.lícula de dibuixos, a més en blanc i negre.
Doncs res, el resultat és de primera. A més és una història molt subtil i plena de matisos que inclou un material molt bo sobre l'estada de la protagonista a Viena i la seva vida adolescent entre austríacs.
Hi ha una àvia que, si no fos que les que vaig tenir ja m'agradaven, hagués volgut que fos la meva.

Per a l'Eva Bofias. Dedicatòries

Regal de Reis.
Record d'un viatge que li havia de canviar la vida.

Per a l'Adrià i l'Adela Bofill. Dedicatòries

Un pic-nic i una manta escocesa amb el revés plastificat per a una migdiada a prop de Bont Ddu, al País de Gal.les. Mentrestant l'Adela va fer la seva primera aquarel.la.

Havíem dormit en un alberg a Tremadog, una casa de família que era el lloc de naixement de sir Lawrence of Arabia.

Per a la Mariona Bigorra. Dedicatòries

D'un viatge a Astúries.
Acabàvem de sortir de San Salvador de Valdediós, una església pre-romànica construïda per un rei asturià que havia estat destronat pels seus fills. L'amargor li va fer encarregar una inscripció que condemna a la mendicitat i a la lepra ni més ni menys que durant set generacions el qui travessi la porta de l'església i no segueixi no sé quins vots.
Ens vam enfilar prats amunt a fer un pic-nic sota un castanyer a veure si el verd intens s'enduia la maledicció, cas que ens hagués tocat una mica.

La Mariona ha estat a l'origen d'algunes notes de les Barcelonetes, com la que parlava de Mazarine, la filla de Mitterand, o la que donava la seva recepta de trufes, molt consultada.