12.- El document del dilluns. Dietari del 1886

És una pàgina d'un breu dietari escrit entre el 30 de maig i el 22 de juny de 1886 en una masia del Camp de Tarragona per un meu besavi, Cirilo Monserrat, que estava malalt. Tenia 48 anys i va morir una setmana després de l'última anotació en aquests fulls. 

Sang freda! La transcripció aquí sota (el color vermell és meu i algunes comes, també):

[...] y al anarsen a casa sen va portá un cistallet [de cireres] y diu que las van trobá riquisimas.

(1º Junio) Dimars

Ve la Roseta y'l seu noy. Encara no arriba aquet, atribulat, cau y's fa sang á la barra y ya tenim plos. Acompañat á la Roseta, Joanet de la Masia y aquet es el primer quem dona un atac barrical al ciraré garrofal, que tinch moltas ganas de veure madú y que crech no podré veure ni madú ni sireras.

(2 Junio) Dimecres

La canalla trempada, aguantant demá que es festa y ne vindran de nous. Y'l xicot de Jaume vol fullá el niu de caderneras que ya al admetllé de devan de la casa. A las 6 arriba Pepito que troba el metge y capella.

(3 Junio) Dijous

Altre vegada animación y com q ya Pepito es aquesta mes distreta pero la canalla porta gana ques menjan uns ginbarros de pa que da gust de veure, pero per aixó he dat ordre quel diumenge tinguen pa sech.

La Roseta va á misa á Picamoixons y ferran el burro quel deixan bastan be dels cascos.

Plou un ruxat que serveix per regar los melons. Sen va Pepito.

(4 Junio) Divendres

Me sembla que no ya res de nou sino que Pep de Porta esta cremat perque no li he volgut deixá l'ruch.

Com van deixá ahí a Romualdo, are la canalla son 4 y aixó es un verdader segar de pesols per tots ells, y gana non falta.

He comprat una arroba arros. 

(5 junio) Disapte

Re de particular. La tropa va perden la gana de modo que Pepet a fet buñols y los nanos ya no sels poden empasar. [...] 

Són notes breus durant vint-i-quatre dies. Hi ressenya el temps que fa; algunes compres i comptes; les trapelleries dels"nens" -els seus fills Joan i Júlia (la meva àvia) de 9 i 7 anys-; qui treballa a la finca; les visites que rep; i com segueix un cirerer que té plantat prop de casa. Hi anota també el seu estat de salut, perquè se sap malalt. Hi ha algunes notes d'humor i simpatia pel moviment de la canalla -"la tropa". 
Jo no sabia que "ser un segar de pèsols" és una expressió que s'aplica a una cosa fàcil de fer, que va com la seda.

(Aquí podeu veure tots els Documents del dilluns)
(I aquí els del Temps de correspondència)

Naixements mítics BON NADAL

 BARCELONETES US DESITJA

BON NADAL

Exposicions

Exposicions a visitar aquests dies de Nadal:

Set vaixells, set històries al Museu Marítim, fins al 31 de desembre de 2015. Els menors de 17 anys entren sense pagar i el diumenge a la tarda és gratuït. S'hi mostren diversos aspectes de la navegació marítima. Hi ha un vídeo sobre la càrrega i descàrrega mecanitzada de containers, impressionant.

El triomf del color de la Fundació Mapfre al c Diputació entre c Balmes i rambla de Catalunya. Fins al 10 de gener del 2016. Entrada gratuïta (jo no he reservat per internet i no he trobat cua, tot i que hi havia força gent). Veureu quadres preciosos.

Pérez de Rozas. Crònica Gràfica de Barcelona 1931-1954 a l'Arxiu Fotogràfic (al c Comerç). No hi he anat encara, però té molt bona pinta. Teniu temps, no acaba fins al 21 de maig del 2016.

11.- El document del dilluns. El japonisme

Avui moltes imatges i poca lletra.
Aquestes postals, junt amb moltíssimes més que a la meva àvia Júlia Monserrat ja no li cabien als àlbums, eren dins la capsa d'aquí sota. I hi havia altres postals amb motius japonesos, però he triat aquestes perquè m'han semblat les més maques. Estan datades del 1904.

Són manifestacions tardanes del que es va anomenar japonisme. Cap al 1870 arriben a Europa, sobretot a París, estampes i objectes decoratius procedents del Japó que causen gran impressió i influeixen en l'obra d'alguns pintors. Hi ha un llibre d'Edmund de Waal -mig document, mig novel·la- molt recomanable, La llebre amb ulls d'ambre, que em va fer descobrir el tema.

A sota, algunes imatges que demostren la introducció de motius japonesos a la pintura:

La dama dels ventalls (1873) per Édouard Manet:

Retrat d'Émile Zola (1868) per Édouard Manet:

Retrat del pare Tanguy (1887) per Van Gogh:

Madame Matisse amb kimono (1905) per André Dérain:

I un cartell de 1892 per Henri de Toulouse Lautrec que és una mostra de l'ús dels colors plans, influència de l'art japonès:

(Aquí podeu veure tots els Documents del dilluns)
(I aquí els del Temps de correspondència)

Ressuscita el blog Canvi de Pell

Treu el cap per uns dies el blog CANVI DE PELL, amb tres o quatre cosetes nadalenques. Feia un any que dormia.

Colectivo las twins

Rosa i Celeste formen el grup de ball las Twins. El divendres passat ens van permetre de dibuixar el seu espectacle, un número basat en el ball de dues bessones absolutament diferents -la Rosa és molt alta, la Celeste, petitona. Perfectament pensat i executat, a estones còmic, a estones tendre. També van oferir-nos un ball, "Recuerdo, no recuerdo" molt emotiu. Jo no sé dibuixar el moviment i he distorsionat un parell de les imatges que bonament vaig prendre.

PERENNIA

Ahir em va rondar pel cap tot el dia un dels epigrames llatins publicats per Mònica Miró al seu llibre PERENNIA. Que ningú no s'espanti, el que m'atreu és la primera frase:

Mai no he deixat de guanyar ni he parat de perdre. La mort va intervenir, i ara em veig alliberat de totes dues coses. Viviu feliços vosaltres que ho llegiu.  

A TELÓ BAIXAT, nou blog sobre espectacles

Un nou blog molt interessant i recomanable per llegir crítiques teatrals:  

A TELÓ BAIXAT, de Teresa Petit Bozzo.

10.- El document del dilluns. Obrers francesos

Aquest és el livret d’ouvrier de la meva besàvia francesa, nascuda el 1874 al departament del Pas-de-Calais. Hi diu ser modista i treballar a casa d’una tal Mademoiselle Pecqueux. Aquest livret es trobava al costat d’una demanda de passaport ja que volia marxar a treballar a l’estranger.

En fullejo les primeres pàgines, on hi ha en lletra impresa una llei del 1851, una del 1854, un parell de decrets i uns quants articles del codi penal. S'hi explica què és el Livret d'ouvrier, el que et pot passar si no el tens i que Déu t'agafi confessat si el falsifiques o te n'inventes les dades. En total set pàgines. Déu n'hi do amb l'Estat francès. 

En documentació que he buscat per altres bandes, llegeixo que el Livret d'ouvrier va fer-se obligatori molt aviat, el 1804, just després que Napoleó es proclamés Emperador. El livret substituïa els documents que durant el segle XVIII alguns gremis donaven als seus artesans i aprenents, on indicaven el grau que havien assolit dins la professió. Per tant, el nou livret imperial volia ser un pas endavant cap a la societat moderna que s'estava creant, ja que ara era l'Estat i no les antigues confraries qui identificava els treballadors. Però era una arma de doble tall, perquè el control sobre els obrers quedava institucionalitzat.

 

En lleis successives es va anar perfilant el control policial que havia d'exercir el document. L'havia de tenir en regla tot treballador empleat a "manufactures, fàbriques, factories, mines, jaciments, pedreres, obres, tallers i altres establiments industrials" —ja no sé quins "altres" podien quedar per enumerar—, o que treballés "a casa seva per a un o diversos patrons". Hi havia d'estar apuntat el nom de l'amo per al qual estigués treballant i, en acomiadar-se, l'amo havia d'anotar-hi una mena de liquidació. En els diversos articles de la legislació, s'endevina que, si el treballador havia demanat setmanades per avançat o si tenia multes pendents i marxava abans d'estar al dia, el livret delatava el deute. 

A la llei del 1854 s'hi diu que en cap cas s'hi escriuran comentaris favorables o desfavorables a l'obrer, la qual cosa indica que se n'hi escrivien i que segurament hi havia hagut pressions perquè el tal livret fos menys inquisitiu. Un altre punt interessant és que, de primer, només va ser obligatori per als homes, mentre que al 1854 ja ho és per a "l'un i l'altre sexe", després que a Lió es generalitzés el treball femení en el món de la seda. 

El document servia també de passaport interior i l'autoritat competent hi havia d'estampar un visat per poder-se desplaçar a un lloc determinat dins de França, i no s'hi valia de canviar de parer a mig camí i anar a una regió diferent de la que figurava al visat. A més, el visat no es podia obtenir si feia un any que no es treballava enlloc, i menys encara si no s'havia obtingut la liquidació de l'últim amo. Aquests articles —l'11 i el 12—, tot i que no porten cap títol que digui "Els cantamañanas que es quedin a casa", són molt clars. 

Sorprèn llegir que aquest document va ser abolit el 1890, ja que la meva besàvia se'l va fer set anys més tard, al 1897. Sembla que es livrets encara es continuaven expedint anys després de la seva supressió oficial, que les autoritats els continuaven demanant i que, fins i tot, alguns bons treballadors l'exigien per no ser presos per rodamons i detinguts quan emigraven d'aquí cap allà. La meva besàvia probablement només se'l va fer per obtenir el passaport, perquè segurament a l'Ajuntament de Sangatte -el seu poble- no s'estaven per modernitats de lleis que suprimien documents pensats amb tant de seny i, a més, devien ser partidaris del Vuelva Vd. mañana.

Potser voleu saber on volia emigrar la meva besàvia amb aquest passaport? A Rússia, la Rússia dels tsars! Però va canviar de parer i va acabar anant a raure a Barcelona.


(Aquí podeu veure tots els Documents del dilluns)
(I aquí els del Temps de correspondència)
 

12è Aniversari del blog

Déu n'hi do!
Ara passo gairebé tots els posts al Facebook, que és d'on procedeixen la majoria de visites.
Fa uns anys em van explicar que els blogs ja no estaven de moda, vaig arronsar les espatlles, i ara fa poc m'han dit que hi tornen a estar...  
Aquí el primer mes de Barcelonetes, el desembre del 2003, fa 12 anys. Veig que llavors m'enrotllava més que ara.

9.- El document del dilluns. Sardanes de casats i solters

Aquesta postal va ser enviada el 1916. Mostra una ballada de sardanes a Parlavà, al Baix Empordà, d'on era filla una de les meves besàvies. No és una foto nítida, però si l'amplieu hi veure la cobla a la dreta, contra la paret; a primer terme, dues sardanes només d'homes; més lluny, una que és mixta i al fons, una que sembla només de dones. Les bruses blanques d'elles i les gorres d'ells, assenyalen el gènere.
Em va sorprendre veure una sardana formada només per homes. La meva cunyada, que és de Berga, em va dir "És la dels solters. I la mixta, la dels casats. A Berga, quan jo era petita, els homes i dones solters ballaven en rotllanes separades".  
He rondat per Internet buscant pistes d'aquesta segregació a la sardana i no hi he trobat res.

(Aquí podeu veure tots els Documents del dilluns)
(I aquí els del Temps de correspondència)

Més retrats

Trobar-se un grupet de gent i dibuixar-se uns als altres és una de les activitats plaents i barates que es poden fer. Cadascú posa deu minuts per als altres. Aquí a sobre, el que bonament em va sortir a mi. I aquí a sota, com em van dibuixar a mi. I aquí l'anterior sessió de retrats.

8.El document del dilluns. Ball

Aquí sobre un carnet de ball que porta impreses les  inicials EM o ME, segurament les de l'amo de la casa que feia la festa, no sabem en quina data.
Com funciona l'invent? El carnet contenia la llista de les peces de ball que tocaria l'orquestra i el noi s'apropava a la noia i li demanava el ball tal o qual, i ella accedia i anotava amb un llapisset el nom del noi, o bé devia dir "Ho sento, ja el tinc compromès". Ara em pregunto si els nois també tenien carnet per anotar els balls que els havien concedit; suposo que era el més pràctic per no ficar la pota.

Quant formalisme! Quan es feia la llista de nois i noies invitats a una festa, sempre hi havia d'haver més nois que noies, perquè ja se sabia que hi havia nois que no ballaven, i  no es tractava que cap noia es quedés asseguda a una cadira perquè no tenia "demandant".

Aquí a sota dues altres mostres de carnets de ball corresponents a les festes majors de Sant Feliu de Guíxols del 1907 i el 1913.

Fixeu-vos en els noms dels balls: vals, polka, mazurca, chotis... Són balls on els nois i noies no només es tocaven les puntes de les mans, com al rigodón o a la sardana, sinó que també s'agafaven una mica per la cintura i l'espatlla. Començava el "agarrao" i un període de més convivència entre homes i dones.
També m'he mirat els noms anotats. Hi ha bastants cognoms i alguns on diu "francès", "Palamós" -suposo que vol dir que és un que s'ha presentat dient que era de Palamós...-. I també hi ha un "Zutano", és a dir que la meva àvia ja no sabia qui era que li havia demanat el ball.

Acabo amb un dibuix caricatura trobat a Internet, justament perquè es tracta d'una polka, ball on s'agafaven per la cintura i se saltava molt.

(Aquí podeu veure tots els Documents del dilluns)
(I aquí els del Temps de correspondència)

Premi Romà Planas i Miró de la Roca del Vallès

L'Almuth Gessner, guanyadora ahir a la Roca del Vallès de la 18ª edició del  Premi Romà Planas i Miró de memorials populars per la seva obra Más dura será la paz, i jo mateixa, que vaig obtenir una menció del jurat pel text Dels Dauchez, dels Vilà i dels Vilà Dauchez

També va obtenir una menció del premi l'obra Diario de Rusia 17.9.41 – 13.8.42, de Daniel Torra Ferrer.

7.- El document del dilluns. Sant Expèdit

Dins d'una capsa plena de cartes de començaments del segle XX, he trobat aquesta estampa de Sant Expèdit. N'he pogut entendre el significat gràcies a les explicacions de la Mònica Miró.

Quatre paraules sobre el sant:
Sant Expèdit, com el seu nom indica, és expeditiu, fa que les cartes que s'envien i que s'han de rebre circulin de pressa. Sempre el representen vestit de soldat romà, amb la seva faldilleta i amb una creu que en llatí diu HODIE (és a dir, AVUI), mentre que la sandàlia trepitja la cua d'un corb que crida CRAS (el mot llatí per dir DEMÀ), que se suposa que és el soroll que fan els corbs.

A l'església de Sant Jaume, a la banda mar del carrer Ferran, Sant Expèdit hi té dedicat un racó d'altar. Encara que la seva estàtua no trepitja cap corb ni es veuen lletres a la creu, és la que té més flors i més espelmes. Hi ha un cartell que diu "Depositen los votos en la caja" i, en efecte, a l'altra banda de la reixa de la capella hi ha un contenidor de plàstic amb papers escrits i doblegats. En uns temps tan descreguts i bolcats a les telecomunicacions, hi ha gent que per rebre notícies confia més en el sant que no pas en el servidor.
.
La meva parenta el 1911 esperava noves de l'Argentina, d'un home que se n'hi havia anat. Qui era i per què havia marxat és una altra història.

(Aquí podeu veure tots els Documents del dilluns)
(I aquí els del Temps de correspondència)

Vol Ras plega

(Cliqueu per veure el dibuix sencer)
Avui amb els Inky fingers hem anat al Poblesec a la seu del grup teatral Vol Ras. Joan Segalés ens han fet una classe sobre fruites per permetre'ns dibuixar-lo. I també ens ha explicat que pleguen. He sortit amb el cor encongit. 

Dedicat a la Maria Petit Molera. Can Monmany

És obligatori clicar!
Ja fa dies, dibuixant amb la Rosa Ricart a can Monmany, Valldoreix.
Dedicat a la Maria Petit Molera.

6. El document del dilluns. Futbol

El qui està assegut exactament al mig de la primera fila i que té la pilota al davant és el meu avi matern. Ens situem al Clot, on vivia, cap al 1905, quan comença a jugar-se a futbol, un esport nou que arriba de l’estranger.

Hi ha dos detalls de la foto que criden l’atenció. En primer lloc, les faccions nòrdiques de molts dels jugadors: cabells i bigotis rossos, pell clara i un aire... diferent. Era un equip d’anglesos que treballaven en una empresa darrere la fàbrica de cerveses Damm.

A Internet he trobat ressenyes sobre la creació de clubs de futbol entre obrers catalans a començament del segle XX, impulsats per treballadors anglesos i escocesos, i també informació sobre el primer equip hispànic, format per britànics a les mines de Riotinto, a Huelva.

A casa els meus avis deien que l’avi, com a jugador, havia fet furor:“Fuerte como el acero, flexible como un junco, en una palabra, el alma del team...”, era una frase d’una gasetilla que descrivia una de les seves actuacions i tota la família se la sabia de memòria!

L’altre aspecte de la foto és la indumentària dels jugadors. El cinturonet de cuir que subjecta els pantalons m'ha xocat; i també el cos curiosíssim, que fa l’efecte d’una camisa amb una jaqueta per sobre, amb mànigues llargues i bufades, puny i botó. El rengle central de botonets i el coll de la camisa, que dos dels jugadors anglesos completen amb corbates, també és sorprenent. Per arrodonir l’estrany efecte que m'ha fet la, diguem-ne, samarreta, resulta que va ficada per dintre els pantalons i el cinturonet. No sé si aquest uniforme permetia ser flexible como un junco, però donava al futbol l’aire d’un esport de senyors jugat per treballadors.

Acabo amb una foto d'una rajola que té la Mariona Bigorra a casa seva. M'ha dit que és còpia d'una rajola de la dècada del 1930.

(Aquí podeu veure tots els Documents del dilluns)

(I aquí els del Temps de correspondència)

Beirut - París

Pau per a París

Dibuixants al Conservatori

Dibuixants dels Inky Fingers avui, al Conservatori de Música de Barcelona.

5.- El document del dilluns. Postals

Al primer document vaig parlar d'un àlbum de postals de la meva àvia. Avui en mostro una pàgina sencera.
Aquestes són del 1902, una sèrie de reproduccions de Ramon Casas.

N'hi ha més de modernistes, molt boniques, d'altres són "vistes" en blanc i negre de monuments o paisatges; hi ha sèries que són de costums: dones fent la bugada al riu, homes treballant manualment en diversos oficis; hi ha una sèrie de papes de Roma, una altra de diaris espanyols; n'hi ha de còmiques -nens que fan de jutges- i també de gatets; algunes són lleugerament picants -senyores guapes amb amples escots. Penjo una pàgina amb una sèrie de la saga germànica, amb Tannhauser, Siegfried i companyia:

Les postals estan escrites per la banda de la foto, i al revers hi figura només l'adreça del destinatari i el segell. Per tant, escriuen a les vores, respectant el dibuix. Però no sempre. Aquí sota en teniu una on no es segueix aquesta norma i que afegeix un vel de misteri:

I aquí una altra que fa servir el sistema de l'escriptura creuada. En aquest cas, a més de l'escriptura horitzontal i la vertical, hi ha una tercera direcció, en diagonal:

Es diuen coses intranscendents: "estic bé", "vosaltres com esteu?", "doneu notícies!", es feliciten, es diuen que han arribat sense novetat, hola i cucú. També hi ha els festejos i el desig de complaure el destinatari amb imatges boniques perquè completi aviat la sèrie. En una postal el meu avi li diu a la meva àvia: "avui és la tercera postal que li envio" (al començament es tractaven de vostè). He pensat en whatsapps lliurats un a un a domicili per carters atrafegats.

Les postals creen un nou fenomen: la recerca de corresponsals desconeguts que des de destinacions llunyanes t'enviïn postals. He trobat postals on algú diu que li han donat l'adreça de la meva àvia per poder intercanviar postals, d'altres que s'excusen per no poder correspondre (l'excusa més freqüent era dir que ja es tenia un corresponsal en aquella ciutat), i agraïments pel fet d'haver enviat una postal bonica per refusar la corresponsalia. El que m'ha impressionat en aquest àlbum és un fons de cosmopolitisme. Hi ha postals enviades des d'Atenes, San Juan de Puerto Rico, Londres, Buenos Aires, Tànger, Bucarest, París, Constantinoble, Palerm... En aquestes corresponsalies la llengua franca, mai millor dit, és el francès.

Una última reflexió. Encara que es tractava d'un intercanvi entre gent que fruïa d'una posició econòmica còmoda, hi ha un aspecte molt democràtic en les postals amb "vistes", que són la majoria. De quin altre mitjà es disposava a l'època per fer-se una idea de l'aspecte que tenien Àvila o Sant Sebastià, si no era a través de les postals?

(Aquí trobareu els altres  Documents del dilluns)

(Aquí podeu trobar els documents dels Temps de correspondència.)