dimecres, 31 d’agost del 2011

Les mares de Déu i la crema d'esglésies durant la guerra civil espanyola

Encapçalo aquesta nota amb una foto d'una estàtua del S XIV que representa Santa Anna -mare de la Mare de Déu-, la Mare de Déu i el Nen Jesús, cadascú assegut a sobre de l'altre, tres generacions fent la pila del greix. La vaig veure en una església aquest estiu, a Castrojeriz, un poble entre Burgos i Palencia, quan feia un altre tram del Camí de Santiago i la vaig trobar tendra i divertida. Està en relació estreta amb el que ve a continuació:

Estic acabant de llegir "El día más feliz de mi vida. Memorias", Espasa Hoy, 2000, de Luis Carandell. Hi ha coses interessants. En un dels capítols (pàg. 66) parla del començament de la Guerra Civil espanyola i explica que passejant amb el seu avi per Barcelona van presenciar davant d'una església com es formava una pila d'imatges per calar-hi foc. Anomena els sants que hi amuntegaven i diu:
"No recuerdo que estuviera la Virgen -no aparece en la retina de mi memoria-, aunque luego he sabido que los revolucionarios del 36 guardaron a María Santísima una consideración especial. Muchos años después, ya en la transición política del franquismo a la democracia, Santiago Carrillo me contó durante una cena que en alguna ocasión había oído gritar a los anarquistas incendiarios:
-¡Con el Hijo haced lo que queráis; pero a la Madre, ni tocarla!"
Una mica més endavant, després d'explaiar-se sobre la tradició mariana a Espanya, la gran cantitat de verges i ermites que existeixen, escriu:
"Un amigo de Zaragoza me contó que, durante la guerra, cuando la ciudad estaba en manos de los anarquistas, vio a una patrulla que se disponía a entrar en el templo del Pilar y oyó que uno de los milicianos, el que parecía tener más autoridad, les gritaba a sus compañeros:
-¡Con la Virgen no os metáis, que no tienen nada que ver con la religión!"

M'ha semblat que tenia lògica, perquè la Mare de Déu és una figura que entronca amb cultes ancestrals sobre la fertilitat i sobre vés a saber quins altres temes antiquíssims. Però... mai havia llegit o sentit a dir que durant la guerra no es cremessin imatges de la Verge en els incendis a esglésies o que se'n cremessin menys que de crucifixos o sants... Ho estic preguntant a tothom que m'envolta (al tipus de gent a qui es poden preguntar aquestes coses) i de moment les respostes van en la mateixa direcció: "mai n'he sentit a dir res d'això, però en realitat seria natural...".
Seria interessant recollir dades. ¿Es va cremar a Valls la Candelera? Tantes imatges de verges com tenim, què els va passar? Resultaria apassionant descobrir que els incendiaris anarquistes van ser sensibles a aquest arquetip femení. S'agrairan comentaris, informacions i suggerències de vies d'investigació (eulaliapetit@gmail.com)

Tanco la nota amb una Isis egípcia donant de mamar al seu fill Horus.

diumenge, 28 d’agost del 2011

La mort de l'Heribert Barrera

Ahir al vespre vam sentir a les notícies que s'havia mort l'Heribert Barrera, als 94 anys. Jo estava sopant amb el meu pare que és a punt de fer-ne 93. "L'Heribert era molt persona" va dir. Per a ell i la gent de la seva generació aquesta frase és un dels millors elogis. Més endavant va dir: "Tenia un any més que jo." I també: "Quan et fas vell et vas adonant que... no ets res. I l'Heribert és, ...era, molt intel.ligent i ho va veure de seguida, va deixar tots els càrrecs, tot..., per als altres". A les postres torna a parlar-ne: "Era molt bon amic. Amic dels de debò, si et podia fer un favor te'l feia sense esperar". Més tard va afegir: "A vegades estava massa preocupat per no ofendre l'interlocutor".
(Anirem, no anirem a l'enterrament? Ja fa uns mesos, davant dels problemes de mobilitat i de memòria del meu pare, i arran de la mort d'un conegut, li vaig haver de dir: "No passis ànsia que als 92 anys ja no estàs obligat a anar a l'enterrament de ningú." Em va contestar, sospirant: "Tens raó, ja només estic obligat a anar al meu, d'enterrament". Ja veieu l'escenari.)

En efecte, el meu pare, Ricard Petit, i l'Heribert Barrera eren molt bons amics des que feien el batxillerat a l'Institut Balmes, que abans de la guerra estava situat dins l'edifici de la Universitat central, i ho van continuar sent. Jo, doncs, el vaig conèixer de petita i sempre m'ha fet aquest efecte de persona èticament íntegra i intel.lectualment rigorosa, que potser són virtuts republicanes, però que de gran he pensat que són calvinistes. A Catalunya hi ha hagut (parlo en passat) un calvinisme laic republicà, per dir-ne d'alguna manera, i l'Heribert en seria un exemple paradigmàtic. És anecdòtic, però el fet que fos estrictament abstemi ajuda a forjar la imatge.
El 1969 quan jo vaig arribar, sense passaport, a París per demanar refugi polític, portava una carta del Barrera a un seu amic, llavors alt càrrec de l'administració francesa, per si em podia ajudar. L'Heribert la va escriure, tot sabent que jo, noieta eixalabrada, no era precisament de la seva corda política.

Ara, arran de la mort d'en Barrera, vaig a criticar LA VANGUARDIA.
A LA VANGUARDIA tenen un problema, potser perquè la redacció està inflada de becaris que no cobren, agafen molts nois joves mal pagats o exageren fent contractes temporals. Dic potser, només potser. El cas és que quan va morir el Jorge Semprún, van ser l'únic diari que va donar la notícia amb 24h de retard. Avui, a la pàgina dedicada a la mort del Barrera, hi llegeixo algunes dades que no sé si són exactes, però el que de segur no és cert és que "(pàg 16)... Barrera havia nascut a la Ciutat Comtal el 6 de juliol del 1917, estava casat amb René Masterllet i tenia 94 anys", perquè devia fer ben bé trenta i tants anys que es va separar de la Renée i ja fa anys s'havia tornat a casar. Quan he vist que ha passat un mes ingressat a l'hospital, he pensat: "I no han tingut temps de preparar una necrològica sense errors tan evidents?".

Aquest estiu al pis on encara viu el meu pare, he obert un paquet lligat amb cordill, que diu: "Correspondencia de 1936 a 1945 més o menys". Hi he trobat un dietari del meu pare fet des del front, i algunes altres coses que caldrà llegir amb calma. Hi ha una carta de l'Heribert, suposo que des de Montpeller, del setembre del 1940, que probablement va fer arribar a mà a través d'algú altre perquè està escrita en català, i que m'ha semblat interessant. Us la transcric:

18-9-40

 Estimat Ricard:

Poder-te escriure així és viure. No perquè hi hagi res a dir, desgraciadament, però sembla que el no haver d'usar els termes forasters suprimeix la distància.
M'han dit que cada vegada estaves més boig. No m'estranya perquè jo també. Ara que faig el boig en estricta intimitat només i la meva fama inmarcessible de noi seriós arriba al zènit. Aquesta fama em carrega cada vegada més. Fa deu anys per exemple els que es trobaven en el meu cas tenien la sortida d'emportar-se'n mil duros de la calaixera i anar-se'n a Mallorca amb una artista de music-hall. Però ara no hi ha solució. 

Parlem de coses serioses. Viure aquí ara és un suplici moral. Anar a Mèxic -si es pot- em sembla que és trencar tots els lligams que em [ens] retenen a casa nostra, és renunciar als antics ideals de vida sense tenir-ne de nous perquè m'he convençut que ho soc tot menys un aventurer. La possibilitat de tornar i de fer-vos companyia sembla que per ara es presenta per mi particularment difícil. A més ja sé que per vosaltres -menys encara que pels que som aquí- no tot són flors i violes i que potser fet i fet encara estaria pitjor.

Cada dia però se m'arrela més la convicció de que per sobre de tot cal no abandonar la partida i no resignar-se a sofrir aquesta gent per sempre. Jo no sóc pas dels que cregui que m'ho han de portar fet i que ja em sacrifico prou a l'exili. Per això en darrer terme, tan aviat com pugui, considero sempre la tornada a fi de contribuir a la lluita en el terreny que sigui i amb les armes que siguin.

A més aquesta lluita representa ja per mi quasibé l'únic objectiu. Intento encara molt sovint enganyar-me a mi mateix i fer-me creure que em queden altres camins oberts. Però de totes les coses tinc ja l'escepticisme del que en torna -fins i tot sense haver-hi estat. Tinc també la voluntat de superar-lo aquest escepticisme i encara eternament espero i desespero.

Voldria evitar aquesta projecció al futur i assaborir només el goig de cada dia. Als nostres anys podríem [prodria] divertir-nos si fessim abstracció. Però jo en soc incapaç i aquest soleil du Midi només em cova negres pensaments.

Bé, prous funerals. Records als amics. Una abraçada

Heribert

(Recordo als possibles lectors que en aquesta carta en Barrera acabava de fer vint-i-tres anys.)

diumenge, 14 d’agost del 2011

La planta de triatge de residus de Gavà-Viladecans

(LLEGIU EL POST, ÉS UN TEMA IMPORTANT. Publicat també a Canvi de Pell)

Des que un bon dia em vaig començar a fixar en les papereres i containers dels carrers de Barcelona i vaig començar a fer bisuteria de deixalles domèstiques, i des que vaig començar el blog CANVI DE PELL, em vaig proposar investigar què passava amb les nostres escombraries.
Segueixen tres notes sobre les tres visites que he fet aquest any a:

la planta de triatge de Gavà-Viladecans;
la depuradora d'aigües de El Prat;
la dessalinitazadora d'aigua també de El Prat.

Avui començo amb les notes de la visita a la planta de triatge dels containers grocs (envasos) de Gavà Viladecans, on vénen a desembocar camions de Barcelona i de part dels municipis del Baix Llobregat.

La primera informació que es rep en aquesta visita és que la mitjana de producció de deixalles domèstiques en aquesta àrea és de 1'38Kg. per persona i dia. Això inclou també les papereres del carrer i les escombraries de comercos. Com més "ric" és el municipi  més deixalles produeix (Sant Cugat i Begues arriben a 2Kg per habitant i dia), i com més "pobre" (Santa Coloma de Gramanet) menys quilos de deixalles. També és interessant saber que des que ha començat la crisi han disminuït les tonelades d'escombraries.
Algunes altres xifres: per aquí passen 25.000 tones anuals de deixalles, de les quals un 15% de deixalles que "no toquen " (per exemple als contenidors grocs els hi encolomen molt de cartó...). En total calculen que unes 8.000 tones anuals (és a dir una tercera part escassa) han d'acabar anant a la incineradora. Aquí podeu trobar més dades.

També donen una explicació general sobre les cinc principals fraccions de recollida:

els containers blau i verd (vidre i paper) porten directament els seus continguts a fàbriques de reciclatge d'aquests materials (tinc in mente d'investigar-ho, també);
els containers grisos (que s'abocaven abans al Garraf) van a una incineradora (vull visitar la de Sant Adrià del Besòs!);
els containers marrons, amb matèria orgànica, estan destinats a la creació de compostatge, com a adob, i a la creeació de biogas (també ho vull anar a veure de prop).

En aquesta planta de Gavà-Viladecans es fa el triatge del contingut dels containers grocs, d'envasos de metall i plàstic, i també és una planta de triatge i emmagatzament de "voluminosos" procedents de la recollida de "trastos vells": funciona com una deixalleria d'aparells electrònics (munts de neveres i altres que estan esperant a ser transportats a una indústria que hi ha al Pont de Vilumara, que les aprofita; prestatges plens de mòbils, esperant el transport a algun altre lloc, etc.), i també hi vam veure emmagatzemades altres coses, com per exemple una muntanya immensa de matalassos (sembla que, finalment! han trobat alguna indústria que pensa que potser els aprofitarà per fer alguna cosa...), una extensió grandeta plena de bombones de butà... Una de les coses que es recullen aquí és fusta de mobles vells i fusta procedent de la poda municipal d'arbres. Hi ha unes muntanyes tals d'armaris desmuntats i unes altres, també enormes, de branques d'arbres, que quan se'ns explica que, d'entrada, es tritura la fusta per fer conglomerat, però que no sempre tenen prou capacitat, i molta s'acaba cremant a la incineradora, ens sembla evident. Déu meu, hi ha tant volum! Començo a pensar: ¿les fàbriques que agafen aquestes serradures per fer nova fusta de baixa qualitat... quina capacitat tenen d'aprofitament d'aquest nou material? ¿Quina és la qualitat d'aquestes serradures que tenen vernís, pintura, potser fins i tot claus i frontisses incorporats? 

Abans que comencin a explicar-nos què passa amb els plàstics i envasos pròpiament dits, la idea ja és clara: que ningú es pensi que això del reciclatge és fàcil, perquè hi ha una qüestió econòmica de base - ¿algú, algun industrial està disposat a pagar X€ per alguna de les coses que es recullen allà? ¿A qui li interessen els frigorífics? ¿Quants diners val el camió que els durà a la indústria que els desballesta i n'aprofita alguna part?  ¿qui paga el transport? ¿Quina qualitat té el paper, el vidre, la fusta reaprofitada? És per això que, quan la nostra monitora-guia ens ha dit que ara sembla que hi ha algú que pot aprofitar matalassos, ho ha dit amb cara de satisfacció... finalment potser tindran "sortida"...!

Hi ha diferents tipus d'envasos: els que són d'alumini, els que són de ferro, els que són de plàstic "aprofitable" (les ampolles que tenen un punt únic, circular, de soldadura al cul, perquè són fetes d'un plàstic de densitat no molt alta), els que són de plàstic més dens però sense color o de color natural (algunes garrafes d'aigua mineral amb una ratlla clara de soldadura i de color blanquinós ), els que són de plàstic dens amb color (ampolles de llexiu, de xampú, etc. amb una ratlla ben evident de la soldadura i de colors diversos)... Alguns envasos, com els tetrabricks, tenen alhora cartró-alumini-plàstic.

Està demostrat que no es poden posar quinze contenidors per separar TOTES les deixalles, perquè llavors els usuaris acabarien no separant-ne cap. Per tant s'han de fer agrupaments, sabent que després hi haurà encara molta feina de triatge a fer. A Barcelona tenim cinc contenidors i a alguns altres municipis n'hi ha menys... La selecció ara serà, doncs, obligatòria i com veurem la cosa no és gens fàcil.

Petit parèntesi: no totes les llaunes de begudes són del mateix metall. N'hi ha de ferro i n'hi ha d'alumini (depèn de la procedència; moltes de les llaunes que vénen de l'estranger són d'alumini, les fabricades aquí són majoritàriament de ferro).

Fetes les explicacions prèvies, comença la visita. (Et donen uns taps per a les orelles, perquè a la planta de triatge hi ha un soroll fortet, amb explosions, de tant en tant, de botelles i garrafes a les quals els salten els seus, de taps!).

En aquesta planta hi treballa gent diversa d'empreses externes, i unes 25 persones, majoritàriament en règim d'inserció laboral (per entendre'ns, ex-presos i ex-drogaaddictes). La primera imatge que tinc és molt potent: dos homes de mitjana edat que s'estan al començament de la cadena de triatge, mentre van xerrant, i amb les mans dins de guants gruixuts i forts van fent fora de la corretja transportadora ara un tricicle de plàstic, ara un gran film de plàstic que devia embolicar un sofà de l'Ikea, objectes que han estat llençats al contenidor groc, perquè són de plàstic, com si fossin envasos. Es veu que s'han arribat a trobar fins a una bicicleta sencera!

Dues idees.

La primera: em sembla magnífic que els pretesament exclosos socials es dediquin a una feina tan important com aquesta, tan autèntica, tan necessària, imprescindible; aquí no fa falta venir ben vestit, ni ben afaitat, ni tenir cara de no haver trencat mai un plat; aquí del que es tracta és que el plàstic immens de l'Ikea no s'entortolligui amb la cinta de transport i treure noses com el tricicle de plàstic. (Tinc al cap una imatge televisiva de fa temps: per a un camp de refugiats a l'Àfrica, no recordo arran de quina guerra o de quina sequera, ni de quin organisme es tractava, el cas és que demanaven voluntaris "experts en latrines". Vaig pensar que la veritat es troba en això -i perdoneu-: en la merda.)

La segona: el ciutadà-usuari ha associat "container groc" a "plàstic", no a "envasos", i se sent, ens sentim, molt bons llençant antics videos, joguines i cortines de dutxa al container groc. "Craso error!". En realitat estem alimentant aquest terç de material que haurà de tornar a ser embarcat per anar a la incineradora, estem encarint, amb la nostra bona fe, la recollida d'escombraries.

Continuem amb la visita: hi ha exposats, per a coneixement dels visitants, diverses bales compactes de materials diferents: les bosses de plàstic, que pesen de mitjana uns 5gr. cada una, formen una bala cúbica de... 375 Kg.! Hi ha bales de tetrabricks, de xatarra de ferro, de xatarra d'alumini, bales d'envasos de plàstic PET (el de poca densitat), bales d'envasos de "plàstic mix"...
Aquí hi ha en anglès una relació sembla que exhaustiva i fiable dels diferents tipus de plàstic, el seu ús, la seva capacitat de ser o no reciclats. L'explicació que vam rebre a la planta era més simplificada: en primer lloc, plàstic PET fàcilment reciclable per a fer nous envasos o fibres tèxtils per a motxilles... (prové de les botelles transparents que tenen aquest punt de soldadura a la base); en segon lloc, el plàstic més dens de garrafes blanquinoses i translúcides que es pot reciclar, per exemple, per a fer mobles de jardí, ; en tercer lloc, el plàstic "mix", d'alta densitat i de color... que em va semblar que exactament no saben què fer-ne. La nostra guia-monitora ens va explicar que els principals premis i concursos de disseny i reciclatge giren entorn a aquest problema: ¿què fer d'aquest plàstic mix? Hi ha una nota a Canvi de Pell on es parlava dels premis de Disseny per al reciclatge de l'any 2009, amb fotos dels productes guanyadors. Veureu en aquella nota que el contenidor per a compostatge, el prestatge per a botelles i el separador del carril bici estan fets amb plastic mix. Però, tornem a la qüestió econòmica: sortiria a compte fabricar-los en sèrie? quin preu tindrien? quants se'n vendrien?

Anem ara a alguns aspectes més d'aquesta visita.
La platja! 
La platja?
Sí, la platja.
La platja és la paraula amb què denominen un gran hangar o tinglado on entren els camions carregats del contingut dels containers grocs. Entren marxa enrera, descarreguen els envasos i marxen. L'estona que vam ser allà van entrar camions sense parar, un rera l'altre. fins i tot hi va haver una estona que van entrar de dos en dos i la descàrrega, doncs, era doble. La planta de triatge és oberta matí, tarda i nit, de dilluns a diumenge, és a dir que les descàrregues poden ser contínues i la muntanya d'envasos en aquest hangar és... espaordidora. Em disculpo de no haver fet fotos (no sé on tenia el cap!) i d'haver hagut d'aprofitar les d'altri. A la foto d'aquí sota, podeu veure que més enllà de les bales compactades, a la part dreta, hi ha un camió descarregant. Que d'aquest lloc immens, que d'aquestes coloraines variades i que d'aquestes noves i contínues onades d'envasos arribats de tants punts de l'àrea metropolitana en diguin "platja", és molt metafòric i, per metafòric, poètic. Una poesia d'un futur terrorífic.


Continuem amb la visita. Hi ha un bulldozer que va arreplegant els envasos de la platja i llençant-los amunt, fent que la muntanya sigui més alta i que quedi més tros de sòl o de terra lliures per a l'entrada dels camions. Al mateix temps, va llençant paletades d'envasos a la corretja transportadora que comença en un racó d'aquesta platja.


La primera fase és una inspecció ocular i manual. Els nostres dos ja coneguts "exclosos socials" aparten tricicles, films plàstics de l'Ikea i tots els "impropis" que es van presentant. També aprofiten per esquinçar bosses, perquè com ara veureu una de les primeres coses que es farà en aquesta cadena és fer passar les deixalles per un sistema de pues que obre les bosses i en llibera el contingut, tasca imprescindible per poder fer el triatge. (Amb quant d'amor els ciutadans ben pensants omplim la bossa que anirà al container groc, la tanquem ben tancada i intentem que entri pel forat del container, ens empipem perquè no hi cap bé, empenyem amb força i maleïm l'Ajuntment que ha fet el forat massa petit! La primera feina de la planta de triatge és estripar la bossa!).

Després la cadena passa per un punt on un sotragueig i un corrent d'aire fan voleiar bosses de plàstic i safates de porespan. Tot el que és més lleuger. Ja tenim tot això en una banda i no us puc explicar com fan la selecció entre bosses i porespans, perquè no ho vam veure ni ens ho van dir.

Continua la cadena. En un nou lloc, uns electroimans arrosseguen a banda tot el que és ferro. Ja tenim fora les llaunes de tonyina.

Més endavant hi haurà un altre punt on es separarà l'alumini. Interessant assenyalar que aquests enginys per anar separant els envasos no funcionen ni com un rellotge ni amb precisió matemàtica. Per exemple les cosetes petites no les detecten. O sigui que les càpsules Nespresso d'alumini no són reciclables en aquest sistema, massa miniatures. La nostra guia-monitora ens va dir: "Que ningú es pensi que si fa una boleta amb paper de plata i la llença al container groc, s'aprofitarà per a res, és massa petit i cap aparell la detecta."

A la fase final se separen els envasos de plàstic, atenent a la densitat del plàstic. Hi ha una mena d'ull o enginy òptic que identifica la densitat més prima del plàstic i el color transparent, i llença un corrent d'aire que expulsa l'envàs identificat. Passa després per un altre control òptic que identifica les densitats més grans i els colors naturals o "tenyits".

Aquí s'acaben les notes que vaig prendre de la visita.

Vaig sortir amb el cor encongit.