La mort de l'Heribert Barrera

Ahir al vespre vam sentir a les notícies que s'havia mort l'Heribert Barrera, als 94 anys. Jo estava sopant amb el meu pare que és a punt de fer-ne 93. "L'Heribert era molt persona" va dir. Per a ell i la gent de la seva generació aquesta frase és un dels millors elogis. Més endavant va dir: "Tenia un any més que jo." I també: "Quan et fas vell et vas adonant que... no ets res. I l'Heribert és, ...era, molt intel.ligent i ho va veure de seguida, va deixar tots els càrrecs, tot..., per als altres". A les postres torna a parlar-ne: "Era molt bon amic. Amic dels de debò, si et podia fer un favor te'l feia sense esperar". Més tard va afegir: "A vegades estava massa preocupat per no ofendre l'interlocutor".
(Anirem, no anirem a l'enterrament? Ja fa uns mesos, davant dels problemes de mobilitat i de memòria del meu pare, i arran de la mort d'un conegut, li vaig haver de dir: "No passis ànsia que als 92 anys ja no estàs obligat a anar a l'enterrament de ningú." Em va contestar, sospirant: "Tens raó, ja només estic obligat a anar al meu, d'enterrament". Ja veieu l'escenari.)

En efecte, el meu pare, Ricard Petit, i l'Heribert Barrera eren molt bons amics des que feien el batxillerat a l'Institut Balmes, que abans de la guerra estava situat dins l'edifici de la Universitat central, i ho van continuar sent. Jo, doncs, el vaig conèixer de petita i sempre m'ha fet aquest efecte de persona èticament íntegra i intel.lectualment rigorosa, que potser són virtuts republicanes, però que de gran he pensat que són calvinistes. A Catalunya hi ha hagut (parlo en passat) un calvinisme laic republicà, per dir-ne d'alguna manera, i l'Heribert en seria un exemple paradigmàtic. És anecdòtic, però el fet que fos estrictament abstemi ajuda a forjar la imatge.
El 1969 quan jo vaig arribar, sense passaport, a París per demanar refugi polític, portava una carta del Barrera a un seu amic, llavors alt càrrec de l'administració francesa, per si em podia ajudar. L'Heribert la va escriure, tot sabent que jo, noieta eixalabrada, no era precisament de la seva corda política.

Ara, arran de la mort d'en Barrera, vaig a criticar LA VANGUARDIA.
A LA VANGUARDIA tenen un problema, potser perquè la redacció està inflada de becaris que no cobren, agafen molts nois joves mal pagats o exageren fent contractes temporals. Dic potser, només potser. El cas és que quan va morir el Jorge Semprún, van ser l'únic diari que va donar la notícia amb 24h de retard. Avui, a la pàgina dedicada a la mort del Barrera, hi llegeixo algunes dades que no sé si són exactes, però el que de segur no és cert és que "(pàg 16)... Barrera havia nascut a la Ciutat Comtal el 6 de juliol del 1917, estava casat amb René Masterllet i tenia 94 anys", perquè devia fer ben bé trenta i tants anys que es va separar de la Renée i ja fa anys s'havia tornat a casar. Quan he vist que ha passat un mes ingressat a l'hospital, he pensat: "I no han tingut temps de preparar una necrològica sense errors tan evidents?".

Aquest estiu al pis on encara viu el meu pare, he obert un paquet lligat amb cordill, que diu: "Correspondencia de 1936 a 1945 més o menys". Hi he trobat un dietari del meu pare fet des del front, i algunes altres coses que caldrà llegir amb calma. Hi ha una carta de l'Heribert, suposo que des de Montpeller, del setembre del 1940, que probablement va fer arribar a mà a través d'algú altre perquè està escrita en català, i que m'ha semblat interessant. Us la transcric:

18-9-40

 Estimat Ricard:

Poder-te escriure així és viure. No perquè hi hagi res a dir, desgraciadament, però sembla que el no haver d'usar els termes forasters suprimeix la distància.
M'han dit que cada vegada estaves més boig. No m'estranya perquè jo també. Ara que faig el boig en estricta intimitat només i la meva fama inmarcessible de noi seriós arriba al zènit. Aquesta fama em carrega cada vegada més. Fa deu anys per exemple els que es trobaven en el meu cas tenien la sortida d'emportar-se'n mil duros de la calaixera i anar-se'n a Mallorca amb una artista de music-hall. Però ara no hi ha solució. 

Parlem de coses serioses. Viure aquí ara és un suplici moral. Anar a Mèxic -si es pot- em sembla que és trencar tots els lligams que em [ens] retenen a casa nostra, és renunciar als antics ideals de vida sense tenir-ne de nous perquè m'he convençut que ho soc tot menys un aventurer. La possibilitat de tornar i de fer-vos companyia sembla que per ara es presenta per mi particularment difícil. A més ja sé que per vosaltres -menys encara que pels que som aquí- no tot són flors i violes i que potser fet i fet encara estaria pitjor.

Cada dia però se m'arrela més la convicció de que per sobre de tot cal no abandonar la partida i no resignar-se a sofrir aquesta gent per sempre. Jo no sóc pas dels que cregui que m'ho han de portar fet i que ja em sacrifico prou a l'exili. Per això en darrer terme, tan aviat com pugui, considero sempre la tornada a fi de contribuir a la lluita en el terreny que sigui i amb les armes que siguin.

A més aquesta lluita representa ja per mi quasibé l'únic objectiu. Intento encara molt sovint enganyar-me a mi mateix i fer-me creure que em queden altres camins oberts. Però de totes les coses tinc ja l'escepticisme del que en torna -fins i tot sense haver-hi estat. Tinc també la voluntat de superar-lo aquest escepticisme i encara eternament espero i desespero.

Voldria evitar aquesta projecció al futur i assaborir només el goig de cada dia. Als nostres anys podríem [prodria] divertir-nos si fessim abstracció. Però jo en soc incapaç i aquest soleil du Midi només em cova negres pensaments.

Bé, prous funerals. Records als amics. Una abraçada

Heribert

(Recordo als possibles lectors que en aquesta carta en Barrera acabava de fer vint-i-tres anys.)