Treure el suro de les alzines sureres

He trobat aquesta imatge a internet, però no sé on està situat aquest mosaic tan original. En tot cas va bé pel que vull explicar.
Aquest dissabte passat al poblet empordanès de Llofriu, al costat de Palafrugell, van celebrar la Festa del suro, amb activitats diverses: mercat artesanal, visites guiades literàries pel món de Josep Pla, una passejadeta per les Gavarres, i sobretot una demostració de com es pela una alzina surera.
Fa ja molts anys un amic del batxillerat, que estava estudiant Biològiques, es va trobar fent la mili a Extremadura i rebent un encàrrec ben compromès per part del seu superior jeràrquic: "Como Vd és científico, ocúpese de sacar el corcho de los alcornoques de esta finca, que és del Ejèrcito. Coja los hombres que necesite". Ens deia: "Mai no m'ho havien explicat ni mai se m'havia acudit pensar-hi: com es pelaven els suros".
Doncs a Llofriu vam poder veure com es fa. Un parell de bosquetans amb aspecte autèntic van donar uns cops de destral horitzontals i verticals a la base d'una alzina, cada un treballava per una banda. Molt aviat van deixar de picar, i amb el mànec de la destral, que acaba en forma de tascó, van fer palanca entre el tronc i el suro. En pocs minuts tenien dos trossos de suro a terra.
Algunes explicacions rebudes: no s'ha de ferir el tronc de l'abre, se l'ha d'stressar com menys millor. El primer cop que es pela un suro el que s'obté s'anomena pelegrí i és d'una qualitat inferior. Quants anys tarda a refer-se el suro? Uns 14.
Després en una petita exposició a Llofriu sobre el tema, un dels nostres amics ens explica alguns aspectes del procés. Ell es va criar a la Selva en una fàbrica de suro, on el seu pare era el vigilant, i diu que els fardos de plaques de suro, ben lligats amb filferro, es bullen per netejar-los i poder-los aplanar. Després ens ensenya com es tallava "l'esquena" dels cubs de suro, és a dir la part més exterior i més lletja. Per fer taps de xampanys es tallaven rodanxes i després s'encolaven. I ens parla dels accidents que hi havia, els dits que es perdien. "No us explicaré res morbós, només que un cop jo anava amb el motxo fregant el reguerot de sang, darrera el treballador". També explica que antigament la feina la feien artesans que se n'anaven en grup amb els seus coves i les seves ganivetes a treballar vora el riu. Amb un porró a la vora. "Tenien fama de ser molt borratxos". A vegades mentre tots anaven fent taps i tirant-los al propi cove, n'hi havia un que els llegia el diari en veu alta. De tant en tant els treballadors llençaven un tap acabat de fer al cove buit del lector. Com si fos un pagament. Vaig conèixer un home molt gran a Barcelona, científic, propietari d'una acadèmia d'ensenyament i fill de Palafrugell, que de petit havia llegit pamflets anarquistes en veu alta als qui treballaven els taps, a canvi d'uns cèntims. "A casa meva no eren tapers, eren músics. A vegades m'adormien cantant-me La Internacional", em va dir.

La pel·lícula Hannah Arendt, de Margarethe von Trotta

M'ha agradat veure la pel·lícula Hannah Arendt, de Margarethe von Trotta, directora de qui només havia vist una altra bona pel·lícula, Las hermanas alemanas (en vaig parlar aquí).
Tracta de la filòsofa alemanya Hannah Arendt, que assisteix al judici a Jerusalem en contra del criminal nazi Eichmann. Hi va com a periodista per encàrrec d'un diari nordamericà. Interessantíssimes les reflexions sobre el mal i l'escàndol que van suposar els seus articles.
M'ha fet pensar en el  llibre Los hundidos y los salvados de Primo Levi que vaig llegir fa uns anys, i que també intenta entendre el mal amb majúscula.

Els temps de la correspondència (i 9)

Continuo i acabo la sèrie amb aquests retalls de cartes de tul·listes catalans que treballen a Calais, dirigides al meu avi Jaume. Aquesta també està escrita des de Calais i és del 1908.
M'agrada en particular perquè expressa molt d'afecte pel meu avi Jaume: en Leopold, el seu cunyat calesenc, ha arribat a Calais procedent de Barcelona, però ha arribat sense en Jaume i hi ha hagut gran decepció. Els seus companys volen que hi vagi, es queixen perquè no hi ha anat, s'imaginen que és allà passejant amb ells. El meu avi era el citat Jaumet, que en aquest moment tenia 23 anys, i el seu amic diu que no pot ser que no estigui amb la seva colla passejant, que s'imagina que encara són tots a Barcelona i que ell s'ha quedat endarrerit comprant al quiosk l'Esquetlla de la Torratxa. 


[...] Tambien tengo que manifestarte que tanto Quinó como Gustavo, Adan, y otros todos pedimos à Leopold porque no has venido con el pues todos deseamos verte me parece que si hubieras venido hubiera habido disputas para ver á casa de quien hubieras preferido para comer y dormir pues todos te hubieramos tirado ben por aquí ben por allí. Enfin es de esperar que el año que viene no dejaras de hacernos una visita pues con lo que te digo mas arriba tambien cuentas con simpatías como puedes ver todos queríamos el retrato que estas tu y Leopol fotografiados.

No te puedes figurar la alegría que tuve al ver á Leopol pues me figuraba en Barcelona de tanto en tanto miraba por atrás como si la cabeza me hubiera dicho esperamos al Jaumet que esta en el kiosco que compra la esquella pues me parecia imposible que tu no estuvieras con nosotros pero en fin conformacion quizas llegará el día que nos veremos comiendo un plato de Langostines los tres juntos con mi familia.

Sin mas por hoy muchas espreciones de Leopol y toda su familia y amigos y tu los daras de mi parte á Liberto [...]  

Hi ha escrits molt imperfectes en la forma que són tremendament expressius.

Els Temps de la correspondència (8)

En aquesta carta, del 1908,  hi ha una cosa que em fa mota gràcia.
El meu avi, que vivia al Clot i treballava la blonda, devia preguntar a algun dels seus amics que anaven i venien entre Barcelona i Calais, que vegessin com era la família del seu cunyat. En efecte, la seva germana s'havia casat al Clot amb un obrer francès de la seda vingut de Calais. Crec que és dels que, ja casat, va anar i venir durant un temps. ¿Va ser el meu avi qui va demanar "informes"? ¿Els hi van donar espontàniament?


Puedes estar fiero de tener un cuñado como tienes pues cuenta con muchas simpatías en Calais y todos sus hermanos y familia muy modestos y respetables pues no son como las tres partes unos borrachos como abundan en esa de Calais.

He tenido ocasión de ir con los hermanos y he podido jusgarlo yo mismo que son serios y buenos mozos.

Notes: 
1.- Noteu el fiero, del francès, per orgullós.
2.- La paraula modesto està feta servir en sentit positiu, al contrari que avui dia; jo diria que aquí significa el contrari que bravucón
3.- M'agrada assenyalar també la importància que donaven els treballadors "amb consciència de classe" de començaments de segle a no beure gaire, justament perquè eren conscients que podia ser un camí cap a la pèrdua de la dignitat que tan s'esforçaven per aconseguir.

Els temps de la correspondència (7)

Continuo amb la correspondència antiga però canvio de branca familiar. Es tracta de cartes ben diferents. Són treballadors del Clot-Camp de l'Arpa, especialitzats en el ram tèxtil de la blonda. El nom tècnic era tul·listes i també es deia que treballaven la seda (l'emblema de la pallona és present a diverses fàbriques). Com que aquest sector industrial tenia molta tradició al nord de França, a la ciutat de Calais (vegeu història de Marie Sophie Dauchez a aquest blog), alguns dels treballadors del Clot anaven i venien entre les dues ciutats, i hi havia contactes.

Veureu que escriuen en castellà, que és el que han après, y també hi apareixen catalanades. El meu avi, a qui van dirigides aquestes cartes, els contestava amb postals, perquè crec que se sentia més segur havent d'escriure poc. En aquest cercle, qui més qui menys era de la Idea, com es deia llavors, i els comentaris sobre "les condicions de l'obrer" són d'esperar. Som dos anys abans de la Setmana Tràgica.

Calais de 16 de Febrero 1907

[...] y tuve un viaje vastante largo, al otro dia que llegue fui á trabajar pues Julian ya me tenia faena por haora se esta muy bien pues aquí respetan mucho al obrero y no es esa inquisición de casa Viudez aquí el obrero desde el momento que cumple con su obligación nadie le dice nada por si canta ó por si baila ni tampoco pegan si llegas 5 minutos mas tarde y llega al cabo de la semana y no te roban 30 ó 40 pesetas como en esa inquisición sabra que Julian y hyo trabajamos juntos pues el Monsio me dejo su plaza porque asi no encontraria á faltar tanto los de la familia porque asi siemre estamos discutiendo la sopa de hall Julian y yo, lo unico que encuentro á faltar es el Sol de Barcelona [...]

Notes
1.- No he identificat quina fàbrica podia ser la casa Viudez.
2.- Aquesta "sopa de hall" em va fer ballar el cap, fins que me'n vaig adonar que l'únic que havia de fer era treure-li l'h. I ja està, són dos treballadors curiosos, enraonadors, amb humor, que discuteixen la sopa d'all.

El temps de la correspondència (6)

En les cartes antigues és interessant veure l'ús del català i del castellà, y també l'ortografia que es fa servir, que indica com es pronunciava el català. M'agraden les catalanades a les cartes en castellà, perquè és com si sentís bategar el cor del qui escriu.
Només dos exemples.

1.- Carta d'una cosina de Valls a la meva àvia, que llavors tenia catorze anys i vivia a Barcelona. Està datada del 24 de desembre de 1893 i en realitat és una felicitació de Nadal:

[...] Por tanto dirijo al Señor [a la família de Valls, els deien a cals Capellans] mis preces [suposo que vol dir precs] suplicándole os lo conceda colmados de toda suerte de satisfacciones y felicidad, así como un buen fin y principio de año nuevo.
Y así esperándolo, ruégote felicites á nombre de mis amados Papás, hermanos y mio, á Mamá, Ricardo, Pepito, Juanito y á aqueixa chiqueta anomenada Julia á quien espera abrazar esta tu afma prima que t'estima fins al cel. [...]

2.- Carta d'una tal Josefa Peirón, de gener 1901, des de San Esteban de Litera, on descobrim a l'última ratlla quina relació tenia amb la meva àvia i descobrim també a través d'un "tuya" que li parlava en català :

[...] Muchos recuerdos á tu mamá y hermanos y para la Srta Teresa y tu los recibiras de la tuya dida que te quiere y verte desea Adios [...]

Vosaltres també heu sentit bategar els seus cors?

Els temps de la correspondència (5)

Si el temps de la correspondència és un temps reculat, hem de parlar d'insectes que semblen també de temps reculats. Les xinxes. El 1908.

El meu avi, el que era enginyer, va marxar amb dona i dues criatures a viure a Granada a instal.lar-hi el gas ciutat. El seu pare, des d'un piset del carrer Aribau li escriu:

Barcelona 22 de Maitg de 1908

Estimat fill: avuy es el San de la Julia, penso y desitjo l’habeu passat bé y ab salud tots plegats.

Ahir varem rebre la vostra dirigida à la Carmen y per ella havem vist las tragedies que passeu, ab el pis nou, la minyona nova, y sobre tot las chinches noves. Penso que ab el temps tot ho resoldreu ab satisfacció, y que vindrá dia que desitjareu que no hos toquin de Granada.

La Tieta diu que las chinches ab aquells polvos que venen aquí Barcelona (y que també ni deu haber á Granada) es fácil treurelas, después tu com a Quimich ya deus saber altres procediments per ferlas tocar el dos ó matarlas. […]

[Abans d’acomiadar-se els diu] Suposo que cada semana rebeu el “Cu-cut”. […]

Van tornar de Granada perquè se'ls hi va morir una filla.

Els temps de la correspondència (4)

L'encapçalament de la carta és de l'Ateneo Barcelonés, a sota diu Particular. La data, 1897.

El germà gran de la meva àvia és a Barcelona treballant i escriu (en castellà) a la seva germana que és a Sant Feliu de Guíxols.
A la carta hi ha molts encàrrecs, comentaris sobre les persones a qui ha vist, i notícies del que menja. Hi ha dues ratlles que m'han cridat l'atenció: es diria que al pis de Barcelona on viu, al carrer Casp, estan canviant la llum de gas per la d'electricitat.

Barcelona 21 Septiembre 1897

Querida Julia:

[…]

La tan manoseada y cacareada electricidad es por ahora un mito y quizás no pasará de ahí, pues ni tan siquiera han venido a sacar el plano de nuestras fortificaciones, digo de nuestras habitaciones.
[…]

El meu parent no tenia gaire visió de futur.

Els temps de la correspondència (3)

La carta d'avui és diferent. Som al 1933 i el meu avi agafava el primer avió de la seva vida per anar a Suïssa a fer una feina relacionada amb el despatx d'enginyeria on treballava. Explicava que la tripulació va repartir cotó fluix a cada passatger per posar-se'l a les orelles.

A la carta que envia a la família des de Suïssa els descriu el viatge amb entusiasme i com una llicó de geografia:

Zurich 2 agost 1933

[...] No sé lo que en sortirà, desde el punt de vista de negoci, d’aquest viatje, però personalment he tingut una de les impresions mes fantastiques de la meva vida amb el viatje en avió de Barcelona a Ginebra. Com si un adquirís un poder fins ara desconegut de poguer anar com un gran ocell. Sortim del Prat i ens enfilem cap a Horta i Montcada, seguint per sobre les montañes de Tiana; cap a les 8 estavem sobre Granollers, desseguida vorejem el Montseny, l’Empordà i ja som al Pirineu; se sent un xic de fret; una ma de montanyes vistes de manera desacostumada; em recordo sovint dels planols o dibuixos topografics, els abets i els camps semblen copiats del dibuixos que feiem a l’Escola. Tot seguit divisem i passem per damunt de les salines de Narbona; seguim costejant, Sette i altres poblacions i a un quart d’onze baixem a Marsella; un somni. Ni maretj ni mal a les orelles ni pols ni calor; un està encantat. Em menjo la carn rostida, bec un doble de cerveza i a les 11 altra vegada enlaire; res de seguir la conca del Rhone ni cap romanso; dret com un fil cap als Alps. En vulgueu aquí de muntanyes i de valls fondos i casetes que semblen de pessebre; no ens en adonem que veyem ja un llac amb un poble gran, es Aix les Bains, desseguida el Mont Blanc a ma dreta, i avants de la una veyem el llac Lehman i Ginebra. Hem volat a 2.200m. d’alçada; al baixar em sento ensordit un bon ratet pero res mes. Prometo en lo que puga, viatjar sempre mes per l’aire. El tren es un carretó indecent. Espero que les coses marxin per a poguer fer amb vosaltres viatjes semblants. Es la sola recança que tinc; haver disfrutat tot sol d’una tant esplendida impresió. [...]

Notes:

-Suposo que a Marsella devien aturar-se per omplir l'avió de combustible.

-Quan parla dels planols topogràfics de l'Escola es refereix a l'Escola d'Enginyers.
-He guardat l'ortografia original, com es pot veure.

Els temps de la correspondència (2)

Ara som al 1895.
A les nenes que s'educava com a senyoretes se'ls ensenyaven coses diverses, una de les quals era a fer bona lletra i a escriure cartes. No sap escriure ni una carta! dit d'una d'aquestes senyoretes volia dir que figurava molt als balls, però que no havia estat polida com calia en un centre d'instrucció.
Saber escriure una carta suposava cal·ligrafia, ortografia, una mica de gramàtica i una mica de puntuació. I a més a més l'estructura. Totes les cartes contenen les parts següents:

1) comencen desitjant que la salut de la família del destinatari sigui bona
2) continuen indefectiblement excusant-se d'haver tardat tant a escriure i donant-ne la raó
3) ara ve el cos de la carta, sovint força curt, amb alguna coseta sobre el temps, la salut de la família del remitent, menció d'algun encontre...
4) s'acaba donant molts records a tota la família, pares, germans..., del destinatari (d'això abans en català se'n deia donar expressions a...)
5) abans de la signatura o com a post data aquestes senyoretes sempre s'excusen de la mala lletra.

Déu meu, la mala lletra!!
Mireu aquí sobre (amplieu la imatge, si us plau!): la lletra és perfecta, de cal·lígraf i al final afegeix una ratlla on l'estrefà per poder dir "Haz el favor de no mirar la letra que es infernal".

Jo crec que això devia formar part de l'educació: excusar-se encara que no haguessin fet res malament. Una mica d'humilitat i una mica d'hipocresia.

Els temps de la correspondència (1)

Fa temps que estic trastejant amb papers antics. Vaig tenir ocasió de parlar-ne aquí.
Ara em proposo oferir algunes curiositats. Avui comencem amb un exemple d'escriptura creuada. Som al 1898.
Primer s'escrivia en rengles normals, i quan s'acabava el paper es girava el full 90º i s'escrivia en la nova direcció. En aquesta segona part les paraules i fins la lletra eren més espaiades, perquè es pogués llegir amb certa facilitat. No crec que es tractés d'estalviar paper, sinó de fer una cosa barroca i bonica com la d'aquí sobre, i de demostrar perícia cal·ligràfica.

La violència i la barbàrie, i la sortida de la crisi

Estic llegint A Sangre y fuego de Manuel Chaves Nogales. El subtítol és esclaridor Héroes, bestias y mártires de España.

Manuel Chaves Nogales era un periodista andalús afincat a Madrid. Un intel.lectual demòcrata, republicà, laic que al 1937, quan el Govern español abandona Madrid, també marxa, i de València anirà a París. Allà escriu aquest llibre a la primavera d'aquell mateix any, amb les impressions sobre la barbàrie ben vives.

Hi narra en nou històries l'extrema crueltat, l'extrema violència i l'extrema estupidesa de la guerra, que acaba de veure i viure. Dels dos bàndols.
El pròleg és una declaracio de principis molt interessant. I les narracions estan molt ben escrites. Veritablement m'envaeix l'angoixa i no asseguro que pugui acabar les nous històries. Però no és gens morbós, hi ha prou el·lipsis, i el lector es va quedant garratibat enmig d'aquella fatalitat.
(Andrés Trapiello va escriure recentement a El País sobre aquest llibre.)

Si me l'he llegit és perquè me l'ha recomanat una amiga durant una conversa sobre dues coses que em ronden pel cap: la violència durant la guerra civil i la crisis actual.

Sobre la crueltat i l'estupidesa en la guerra, la tremenda violència que aquí es va viure de manera directa, a vegades m'he preguntat ¿com es que aquest que conec, aquell que vaig conèixer l'aguantaven, com és que tanta gent decent l'aguantava? Ara m'estic referint a la violència a la reraguarda republicana, a la crueltat i estupidesa a la reraguarda republicana, en concret a Catalunya.
No, no l'aplaudien, no la trobaven bé, no eren indiferents, sinó que crec que veien inevitable que els absoluts desheretats la practiquessin.

Estic fent una miqueta d'investigació, en pla casolà, sobre la vida al Clot-Camp de l'Arpa els anys trenta, per escriure la història dels meus familiars que hi vivien. Dins d'un barri treballador com aquest hi havia situacions socials molt diferents, dins del proletariat de la zona hi havia situacions econòmiques i culturals diferents, nivells morals i autoexigències morals diversos. Estic entrevistant i parlant amb alguna gent gran. Ara ja molt gran.

He llegit dos libres (Quasi un dietari - Memòries 1926-1949 d'Estanislau Torres i Records de la meva infància de Conxita Julià Farrés): dos autors de famílies treballadores del Clot-Camp de l'Arpa expliquen les seves vivències de jovenets. Pertanyen a famílies d'esquerres. Expliquen algunes situacions durant la guerra realment impactants, especialment impactants perquè són vistes per ulls pràcticament adolescents, un ulls que encara no saben l'odi que pot sortir dels qui se senten deixats de banda, i saben que són considerats pàries.

(No entro ara en una qüestió que se m'ha plantejat aquests dies a propòsit dels odis amb diferents orígens: l'odi dels pobres; l'odi dels que sempre han tingut el poder i el volen continuar tenint; l'odi d'uns grups o nacions contra uns altres que són considerats "els altres"... Ni tampoc entro ara en la violència quotidiana que exerceixen els poderosos de sempre quan en tenen l'oportunitat, ni en la violència en la postguerra. És per pensar-hi en un altre moment.)

Vaig ara a la crisi actual. ¿Hi està havent (o ja s'ha consumat) un cop d'estat multinacional per part del capital financer per fer fora del sistema de protecció social una part important de la població (¿10%, 15%, 20%?) que consideren que és poc productiva i massa "cara"? ¿La "sortida" de la crisi serà tenir fora de la roda productiva tota aquesta part de la població, i deixar que se n'ocupi la beneficiència? Si la resposta fos sí, no només tindríem una injustícia social implantada, sinó que estaríem davant d'un ressorgiment de la violència dels desheretats com el que hi ha hagut en èpoques no tan reculades, que ens acabaria semblant ... inevitable.