diumenge, 23 de juny del 2013

Treure el suro de les alzines sureres

He trobat aquesta imatge a internet, però no sé on està situat aquest mosaic tan original. En tot cas va bé pel que vull explicar.
Aquest dissabte passat al poblet empordanès de Llofriu, al costat de Palafrugell, van celebrar la Festa del suro, amb activitats diverses: mercat artesanal, visites guiades literàries pel món de Josep Pla, una passejadeta per les Gavarres, i sobretot una demostració de com es pela una alzina surera.
Fa ja molts anys un amic del batxillerat, que estava estudiant Biològiques, es va trobar fent la mili a Extremadura i rebent un encàrrec ben compromès per part del seu superior jeràrquic: "Como Vd és científico, ocúpese de sacar el corcho de los alcornoques de esta finca, que és del Ejèrcito. Coja los hombres que necesite". Ens deia: "Mai no m'ho havien explicat ni mai se m'havia acudit pensar-hi: com es pelaven els suros".
Doncs a Llofriu vam poder veure com es fa. Un parell de bosquetans amb aspecte autèntic van donar uns cops de destral horitzontals i verticals a la base d'una alzina, cada un treballava per una banda. Molt aviat van deixar de picar, i amb el mànec de la destral, que acaba en forma de tascó, van fer palanca entre el tronc i el suro. En pocs minuts tenien dos trossos de suro a terra.
Algunes explicacions rebudes: no s'ha de ferir el tronc de l'abre, se l'ha d'stressar com menys millor. El primer cop que es pela un suro el que s'obté s'anomena pelegrí i és d'una qualitat inferior. Quants anys tarda a refer-se el suro? Uns 14.
Després en una petita exposició a Llofriu sobre el tema, un dels nostres amics ens explica alguns aspectes del procés. Ell es va criar a la Selva en una fàbrica de suro, on el seu pare era el vigilant, i diu que els fardos de plaques de suro, ben lligats amb filferro, es bullen per netejar-los i poder-los aplanar. Després ens ensenya com es tallava "l'esquena" dels cubs de suro, és a dir la part més exterior i més lletja. Per fer taps de xampanys es tallaven rodanxes i després s'encolaven. I ens parla dels accidents que hi havia, els dits que es perdien. "No us explicaré res morbós, només que un cop jo anava amb el motxo fregant el reguerot de sang, darrera el treballador". També explica que antigament la feina la feien artesans que se n'anaven en grup amb els seus coves i les seves ganivetes a treballar vora el riu. Amb un porró a la vora. "Tenien fama de ser molt borratxos". A vegades mentre tots anaven fent taps i tirant-los al propi cove, n'hi havia un que els llegia el diari en veu alta. De tant en tant els treballadors llençaven un tap acabat de fer al cove buit del lector. Com si fos un pagament. Vaig conèixer un home molt gran a Barcelona, científic, propietari d'una acadèmia d'ensenyament i fill de Palafrugell, que de petit havia llegit pamflets anarquistes en veu alta als qui treballaven els taps, a canvi d'uns cèntims. "A casa meva no eren tapers, eren músics. A vegades m'adormien cantant-me La Internacional", em va dir.