Patria de Fernando Aramburu

Acabo de llegir Patria de Fernando Aramburu.
És una novel·la interessantíssima per a tots alsl qui hagi preocupat el País Basc i les accions d'ETA durant els anys de la democràcia.
Ben escrit i gens simplista. Molt recomanable.

Vicente Blasco Ibàñez

D'un viatge fa pocs dies:
A la platja de la Malvarrosa, a València, hi ha la casa de Vicente Blasco Ibáñez, un edifici d'estil neoclàssic del 1904, amb una gran balconada al primer pis, sostinguda per pilastres i cariàtides. Contra el cel absolutament blau i just davant del mar, fa molt d'efecte.
A dins hi ha alguns objectes de la seva família i una exposició permanent sobre les seves facetes d'escriptor, editor, polític i home de món. Interessant.

Algunes imatges per explicar la història:

 Don Vicente

 

En família 

Casa seva a la Malvarrosa

 A la presó, arran d'un article sobre la Guerra de Cuba, el 1896.

 Portades dels llibres de la seva editorial Prometeo

Publicació del llibre de Darwin per la seva editorial Prometeo, quan estava prohibit per l'Església.

 

 A l'àlbum familiar, fotos de Vicente Blasco Ibàñez en actes polítics, envoltats de multituds  

 Durant la Primera Guerra Mundial, visita a França el front i les trinxeres, i escriu Los cuatro jinetes del Apocalipsis. 

 

 El seu viatge al voltant del món a bord del Franconia, durant sis mesos

 Propaganda d'una de les pel:lícules rodades a Hollywood sobre els seus llibres

Els Encants

(Cliqueu per veure e dibuix sencer)

Fa deu dies, dibuixant als Encants amb els Inky Fingers. Els marroquins dominen la venda d'andròmines a les parades centrals. Públic comprador de tota mena.

Més fàbrica Damm amb els Inky fingers

Ahir a la fàbrica Damm amb els Inky fingers

Delta de l'Ebre 13 i fi. Des del vaixell

(Clica per veure la imatge sencera)
Una última visió de l'Ebre des del vaixell que fa excursions fins a la desembocadura.

Delta de l'Ebre 12. Al fons, les muntanyes

L'aquarel·la està molt esvaïda i no es veu que, al fons, mirant cap ponent, cada dia teníem presents les muntanyes del Montsià, la terra ferma.

En el viatge que he fet ara, al 2016, els carrers dels pobles m'han semblat més endreçats i rectes, però al 1991 em van semblar traçats molt capritxosament. Hi havia qui construïa un banc particular sobre la vorera, qui plantava carxofes al peu dels arbres del carrer, qui s'havia fet un porxo i hi havia plantat una parra, unes façanes estaven molt endins, unes molt enfora, uns aparcaven al cotxe al garatge que tenia porta que s'obria al carrer, d'altres es feien un carrer particular dins del seu terreny per entrar-hi amb el cotxe...  En un llibre que em vaig comprar sobre el delta, d'aquest sistema d'urbanisme caòtic en deien "solucions personalitzades". L'3expressió em va agradar molt, humanitzava el desgavell, el beneïa amb un toc de llibertat.

Un bon home que tenia l'hortet que donava al carrer i un pati amb tobogan per als seus néts, que tampoc no se sabia bé si era un tros de carrer que havia fet seu o què, ens va dir: "Ara ja no queden terrenys grans al mig del poble per poder tenir tanta vianda com tenim noltros". Vianda al delta vol dir moltes coses variades (en aquest cas les coses eren: hortet, pati, banc, tobogan, piscineta...).

En el moment de la marxa, després de cinc dies de ser a l'alberg, hi havia nois deltaics que s'acomiadaven de les nostres noies amb abraçades i petons apassionats, i dalt de l'autocar vam haver de passar kleenex a les enamorades i consolar algun plor.

Quan l'autocar arribava a la Bisbal d'Empordà, un alumne dels llestos es va mirar el carrer principal del seu poble i va exclamar irònic: "No sé, aquest poble és molt raro, el trobo molt enganxat, totes les cases es toquen..."

El Delta de l'Ebre 11. Barraques

Fa vint-i-cinc anys, encara quedava alguna barraca com a mostra de l'antic tipus de construcció que va perdurar fins a ben entrat el segle XX: estructura de fusta, parets de canya i fang, teulada de borró (una mena de canyeta de les dunes que té la particularitat d'escopir la humitat).
El Poblenou del Delta en aquell moment acabava d'adoptar el nou nom. L'antic era Villafranco del Delta, que li va ser imposat el 1956, quan es va crear.Sembla que hi havia hagut reticències pel canvi de nom, per part d'alguns habitants. Ara encara és un poble especial, blanc, que sembla colonial americà.

El Delta de l'Ebre 10. Canals i comportes

Vam aprendre molt sobre els canals de reg. Entre d'altres, que com que l'aigua de l'Ebre a l'alçada del delta  ja era salada, l'aigua per als camps d'arròs, tant els de la dreta com els de l'esquerra, l'agafaven de l'embassament de Xerta -Tivenys (més amunt de Tortosa).

El Delta de l'Ebre 9. Bous

I ara bous...

Delta de l'Ebre 8. Més ànecs

Més ànecs.

El Delta de l'Ebre 7. Ocells

Ara una mica d'ocells.
Aquí a sota, dos corbs marins que s'estan dalt d'uns pals, assecant-se l'aigua, perquè no tenen la glàndula de l'oli tan perfeccionada com els ànecs, que ni es mullen.

El Delta de l'Ebre 6. Eucaliptus

Avui, de l'estada al delta de l'Ebre fa 25 anys, aneguets bufons i un eucaliptus. Ens van explicar que havien netejat les vores del riu i els arbres els havien trasplantat a un bon terreny i els havien venut a l'Ajuntament de Barcelona per als nous espais olímpics (érem a la primavera del 1991).

El Delta de l'Ebre 5. Botànica: senill i sosa

Més notes de fa un quart de segle.
Aquí dalt exemplars de canyís senill, dits vulgarment a Barcelona plumeros. I a sota branqueta de sosa o barrella.

Aquesta sosa creix a les dunes, i també n'he vist al delta del Llobregat. Té unes protuberàncies, com si fos una planta carnosa. Es recollia, s'assecava, es cremava i se n'obtenien cendres riques en sosa per a la fabricació de vidre i de sabó. Un senyor d'un bar de La Cava ens va dir que abans la cendra es ficava en sacs i l'exportaven a Mallorca. És una planta salicòrnia, resistents a les sals marines.
També ens van fer mirar les fulles dels tamarius amb lupa, per veure els petits cristalls de sal que hi ha als porus de les fulles: són arbustos capaços d'expulsar la sal per aquests porus, i per això aguanten bé vora l'aigua salada. 

El Delta de l'Ebre 4. El tractament de l'arròs

En aquesta mena de colònies de fa vint-i-cinc anys, vam visitar la cooperativa de l'arròs i em vaig quedar impressionada per la muntanya d'arròs immensa que hi havia en un magatzem perquè no cabia a les sitges. Vaig dibuixar aquesta mena de calderes i vaig anotar "molins on es blanqueja l'arròs". Llegeixo el resum de les explicacions que vam rebre de tot el procés de producció.

El Delta de l'Ebre 3. Fa 25 anys

Continuo amb el Delta de l'Ebre perquè hi vaig passar una setmana fa vint-i-cinc anys amb tres professors més i seixanta nanos de quinze anys que feien primer de BUP a la Bisbal d'Empordà, on jo treballava llavors. Veig que encara vaig tenir humor de fer un quadern amb dibuixos, escriure-hi anècdotes i prendre-hi apunts de les ciències naturals que feien els alumnes, a més d'anar amb ells no sé quants quilòmetres amb bicicleta. No hi ha com ser jove.

Els ulls de Minerva

Recomanació:
A Ràdio 4, els diumenges de 15h a 15h15, dins del programa Wonderland, fan quinze minuts de visions llatines, molt amenes i interessants. La llatinista Mònica Miró, autora del llibre d'epigrames Perennia, porta aquesta secció, que es titula Els ulls de Minerva.
La freqüència de Ràdio 4 a Barcelona és  FM 100.8

Com recuperar els podcasts de tots "Els ulls de Minerva" emesos fins ara:

- Primer programa, del 18 de setembre, una introducció a la secció:

http://www.rtve.es/alacarta/audios/wonderland/wonderland-18-setembre-2016/3720733/

- Segon programa, del 25 de setembre, sobre el valor simbòlic dels ulls:

http://www.rtve.es/alacarta/audios/wonderland/wonderland-25-setembre-2016/3729540/

- Tercer programa, del 2 d'octubre, sobre el mite de Pigmalió:

http://www.rtve.es/alacarta/audios/wonderland/wonderland-2-doctubre-2016/3738749/

- Quart programa, del 9 d'octubre, sobre els perfums entre els romans:

http://www.rtve.es/alacarta/audios/wonderland/wonderland-9-doctubre-2016/3745541/

- Cinquè programa, del 16 d'octubre, sobre models de dones romanes:

http://www.rtve.es/alacarta/audios/wonderland/wonderland-16-doctubre-2016/3755727/

- Sisè programa, del 23 d'octubre, sobre gastronomia romana:

http://www.rtve.es/alacarta/audios/wonderland/wonderland-23-doctubre-2016/3763106/

El delta de l'Ebre 2. El far del Fangar

Caminada fins al far del Fangar. Mirant al nord, es veuen els nuclis de  l'Aldea, l'Ampolla i potser L'Hospitalet de l'Infant o Vandellós... Està núvol.

El Delta de l'Ebre 1. Desembocadura

Fa uns dies, al Delta de l'Ebre. Excursió amb vaixell fins a la desembocadura.

Parc del Clot 3

De moment, fi dels dibuixos del parc del Clot.

El Parc del Clot 2

Una mica més de construccions industrials al parc del Clot.
Mentre dibuixo estic pensant que a Barcelona tenim moltes xemeneies i murs industrials a places, parcs i centres cívics. Un ex-alumne meu que s'ha dedicat a la història del segle XIX troba que, al contrari, hem deixat poques restes industrials. "Conserven mitja paret d'una església romànica i fem molt de cuento, però l'arquitectura industrial del segle XIX s'ha destruït tota" em deia. Ho veia amb uns altres ulls.
Continuo amb la meva idea sobre els parcs assentats sobre antigues indústries, Un dia aniré a dibuixar l'entrada del parc de la Pegaso.

El parc del Clot 1

El parc del Clot està fet a l'espai on hi havia els antics tallers de la Renfe, i ha conservat molts murs de les construccions.

Palau Macaya

Amb els Inky Fingers, dibuixant un altre cop al Palau Macaya, al passeig de Sant Joana de Barcelona.

Documental: The Beatles. Eight days a week

És molt agradable d'escoltar i de veure el documental sobre els Beatles Eight days a week, i a més fa pensar:

La generació del baby boom de postguerra, arribada a l'adolescència, en moviment.
Una nova idea de llibertat.
La reacció de la dreta americana.
Les histèries femenines col·lectives.
Les declaracions de la dona americana negra que per primer cop es va sentir una noia com totes les altres.
Les classes socials: el Brian Epstein, el manager, que segons el Paul McCartney "sabia parlar molt bé" i els va fer anar al sastre.
La globalització avant la lettre.
Continuar fent música, créixer, evolucionar, el camí recorregut (per això he triat la foto d'aquí sota)

A més a més: a una de les ressenyes d'Edge of Eternity, tercera part de la novel.la The Century de Ken Follet, hi ha una llista dels temes històrics que hi apareixen (aproximadament anys 1950 -1980) i m'ha sobtat llegir, després de la crisis dels míssils a Cuba, i abans del Watergate,"the British Invasion". Una Invasió Britànica? Resulta que és una denominació encunyada  per parlar de la influència musical i de la contracultura britànica als Estats Units, als anys 60 (confirmat pel Wikipedia).

Viena 19, final i descans.- La Venus de Willendorf i la "Fanny"

A la sala de les Venus paleolítiques només n'hi ha dues, la conegudíssima Venus de Willendorf, datada entre el 22.000 a 20.000 aC. i la menys coneguda Venus de Galgenberg (aquí sota), més antiga, de 30.000 anys aC. Mai no n'havia sentit a parlar, va ser descoberta el 1988 a Àustria, i per la posició de la figura que sembla que balli, la van anomenar Fanny, nom d'una ballarina austríaca. Es molt petita, de pedra verda i, en efecte, sembla que balli. Van trobar-la trencada però es veu que els trossos encaixen perfectament.

Viena 18.- Les figures femenines prehistòriques

Continuem al Museu d'Història Natural de Viena. Aquí sobre una figura del primer Neolític europeu, mitjan 5è mileni, la lady of Pazardzhik, del que ara és Bulgària (la boca no m'ha quedat bé). Aquí sota dues fotos meves amb més figures femenines del mateix tipus.

I ara la quantitat. No és mateix trobar una figureta que sis mil. Justament l'arqueòloga lituano-americana Marija Gimbutas parlava de 6.000 estatuetes femenines recenssades en la part sud-oriental d'Europa, datades del primer Neolític Europeu, abans de l'arribada dels pobles indoeuropeus. La quantitat és significativa, vol dir que hi ha una idea, una creença... que es repeteix, es difon, s'expandeix... La foto d'aquí sota és d'una vitrina on es mostren trossos d'aquestes figures, per recordar-nos que n'hi ha moltes.
(Parèntesi: al Museu arqueològic de París, que és als afores, es pot visitar la Salle Piette, que és el gabinet o museu que tenia el senyor Piette de peces prehistòriques, bàsicament del sud de França. La quantitat aclapara, fa entendre que allò era una cultura estesa, que repetia uns símbols, unes idees.)

Viena 17.- Prehistòria al Museu d'Història Natural. Ceràmica i símbols

Continuo al Museu d'Història Natural de Viena, a la secció de prehistòria. Començament del Neolític europeu, aproximadament 5.300 aC. Ja tenim cereals i farinetes, probablement llet i cervesa. Necessitem pots.
La ceràmica més antiga té incisions geomètriques, algunes de les quals també es troben a les figures femenines més antigues i a les peces d'os del Paleolític, és com si els atuells domèstics agafessin el relleu i passessin a ser portadors d'uns símbols, segurament importants i significatius, encara que no sapiguem què volien dir. Per exemple, els triangles i les ratlles de les tres peces de baix són formes que apareixen a les Venus del Paleolític, i les espirals de la ceràmica de dalt estan presents en les roques megalítiques escoceses.
Fa anys vaig escriure algunes notes sobre les teories de Marija Gimbutas i els símbols prehistòrics:
aquí, després d'una exposició sobre l'antiga Sumèria, 
aquí, des d'Escòcia,
aquí després d'una exposició sobre "Deesses" a Barcelona
i a moltes altres notes de les Venus prehistòriques.

Viena 16.- El Museu d'Història Natural. Hallstatt

Avui ,11 de setembre, aniré a la concentració. Posats a mirar enrere, avui a Barcelonetes tirem 3.200 anys enrere. O tot o res! (que no s'enfadi ningú)

El Museu d'Història Natural és de visita obligada. Només vaig "veure" una planta i m'hi hauria quedat tot el dia: minerals, meteorits d'una tona de pes, exposició de fotos dels planetes del sistema solar, reproducció a escala natural d'homínids, ancestres nostres...

El Museu inclou també la prehistòria, des de les troballes més antigues, de fa 30.000 anys, fins a les restes trobades a Hallstatt, que pertanyen a l'Edat del Bronze final i a l'Edat de Ferro (1.250-450 aC). Està molt ben explicat i és interessant saber que a Hallstatt hi havia una gran mina de sal (crec que ara encara s'explota, perquè al final de la mostra hi ha propaganda d'una companyia actual, que deu haver participat en el finançament de l'exposició).

És precisament gràcies a la sal que s'han conservat tantes restes d'aquesta cultura: les motxilles amb què es transportava la sal a l'esquena, que permeten ser buidades sense haver-les de descarregar, és a dir que s'inclinaven cap endavant i vessaven la sal per damunt del cap; les boines (sí, boines!) amb què es protegien el cap, els guants o protectors dels palmells de la mà, sabates, eines... Gràcies a la gran quantitat de restes d'ossos humans i als coneixements actuals, es pot saber quin tipus de feines manuals portava a terme cada grup humà, dividits per gèneres i per edats. La visita és com una classe de medicina paleontològica, amb radiografies que permeten saber a través de l'estat de les vèrtebres si es duien pesos al cap o a l'esquena; i també les marques que deixen els lligaments musculars als ossos que serveixen per saber si es feia força amb els braços...

Hi ha dos sales petites, amb il·luminació especial per centrar l'atenció del visitant: una és la de les Venus -preparo una nota a part-  i l'altra la de les peces d'or. Fan molt d'efecte. Els esbossos d'aquí dalt pertanyen a la "Sala de l'or".