En el viatge que he fet ara, al 2016, els carrers dels pobles m'han semblat més endreçats i rectes, però al 1991 em van semblar traçats molt capritxosament. Hi havia qui construïa un banc particular sobre la vorera, qui plantava carxofes al peu dels arbres del carrer, qui s'havia fet un porxo i hi havia plantat una parra, unes façanes estaven molt endins, unes molt enfora, uns aparcaven al cotxe al garatge que tenia porta que s'obria al carrer, d'altres es feien un carrer particular dins del seu terreny per entrar-hi amb el cotxe... En un llibre que em vaig comprar sobre el delta, d'aquest sistema d'urbanisme caòtic en deien "solucions personalitzades". L'3expressió em va agradar molt, humanitzava el desgavell, el beneïa amb un toc de llibertat.
Un bon home que tenia l'hortet que donava al carrer i un pati amb tobogan per als seus néts, que tampoc no se sabia bé si era un tros de carrer que havia fet seu o què, ens va dir: "Ara ja no queden terrenys grans al mig del poble per poder tenir tanta vianda com tenim noltros". Vianda al delta vol dir moltes coses variades (en aquest cas les coses eren: hortet, pati, banc, tobogan, piscineta...).
En el moment de la marxa, després de cinc dies de ser a l'alberg, hi havia nois deltaics que s'acomiadaven de les nostres noies amb abraçades i petons apassionats, i dalt de l'autocar vam haver de passar kleenex a les enamorades i consolar algun plor.
Quan l'autocar arribava a la Bisbal d'Empordà, un alumne dels llestos es va mirar el carrer principal del seu poble i va exclamar irònic: "No sé, aquest poble és molt raro, el trobo molt enganxat, totes les cases es toquen..."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada