ALEMANYA 2. Sobre la historia natural de la destrución. W.G. Sebald

(Continuació de Alemanya 1)
Del 1942 al 1945 moltes ciutats alemanyes van ser bombardejades sistemàticament.
El llibre de W.G. SEBALD, Sobre la història natural de la destrucción, Anagrama 2003, és un estudi sobre l'escassa repercussió que va tenir en la literatura alemanya la destrucció d'aquestes ciutats.
El que m'ha impressionat és justament el relat d'aquesta destrucció.
Hem vist fotos i postals de les ruïnes de Dresde, de Munich, d'Hamburg... Tot munts de runa i uns caminets en el que havien estat carrers. A vegades van acompanyades d'altres fotos dels mateixos llocs ja reconstruïts. Però de l'horror i del sofriment de la gent que entomava les bombes se n'ha parlat menys.
Unes quantes dades:
La Royal Air Force estableix un pla de bombardejos que es posa en pràctica a partir del febrer del 1942 "per destruir la moral de la població civil enemiga i en particular la dels obrers". Més endavant el pla troba reticències al si de la societat anglesa, perquè a la primavera del 44, tot i els atacs, la moral de la població civil està aparentment intacta i la producció industrial ha estat afectada només marginalment. I les crítiques s'alcen també per les pròpies baixes entre els membres de les tripulacions dels bombardejos aeris, altíssimes. De cada 10 membres en moren 6. No obstant això, les bombes van continuar caient fins al final de la guerra.
Agafem el cas d'Hamburg.
A mig estiu del 43, els avions britànics amb el suport de l'Octava Flota Aèria dels E.U.A. duen a terme un atac sistemàtic sobre la ciutat que té com a objectiu reduir la ciutat a cendres de la manera més completa possible. El 28 de juliol a la una de la matinada cauen deu tones de bombes explosives i incendiàries sobre Hamburg. El mètode, ja experimentat en altres atacs, era llençar primer bombes explosives que arrancaven portes i finestres dels seus marcs, després es tiraven bombes incendiàries lleugeres que incendiaven els teulats, i a continuació venien les bombes incendiàries més pesades que penetraven fins a les plantes inferiors. En pocs minuts els grans incendis creats es van escampar, es van unir i una gran part de la ciutat es va convertir en un mar de flames. Sembla que el foc va arribar a dos mil metres d'alçada i que va atraure amb tanta potència l'oxigen que els corrents d'aire van agafar una força d'huracà. La descripció de W.G. Sebald és dantesca:
(...) las llamas se levantaban a la altura de las casas, recorrían las calles como una inundación, a una velocidad de más de 150 kilómetros por hora, y daban vueltas como apisonadoras de fuego (...) En algunos canales el agua ardía. En los vagones del tranvía se fundieron los cristales de las ventanas y las existencias de azucar hirvieron en los sótanos de las panaderías. Los que huían de sus refugios subterráneos se hundían con grotescas contorsiones en el asfalto fundido del que brotaban gruesas burbujas. Nadie sabe realmente cuántos perdieron la vida aquella noche ni cuántos se volvieron locos antes de que la muerte los alcanzara.
No continuo citant. Les imatges de morts i l'èxode dels supervivents desorientats i embogits són esgarrifoses.
Reconeix l'autor que Hitler hauria fet el mateix sobre Londres si hagués pogut, però ara aquí no vull fer valoracions sobre estratègies polítiques ni militars. Ni sobre l'holocaust. M'impressiona el silenci lligat al mal, el silenci sobre el mal.
Assenyala W.G. Sebald que la gran majoria d'alemanys van guardar com un secret familiar vergonyós els records terribles d'aquesta destrucció, records protegits per una mena de tabú que no permetia que el secret fos confessat ni a un mateix.
Sebald imagina la fúria de la reconstrucció i el miracle alemany poant força psíquica d'aquest gran secret compartit: que tots sabien que estaven reconstruint el país amb milers de cadàvers sepultats a la runa, que tots sabien que estaven creant un nou Estat amb cadàvers en els fonaments, cadàvers dels quals no s'havia de parlar.
M'ha costat molt escriure aquesta nota.
Volia fer-ho després de parlar de Una mujer en Berlín, perquè el tema en el fons és el mateix, i abans de publicar noves notes sobre alguns monuments de Berlín.
(Proper post: Alemanya 3. El monument a l'Holocaust)

Doris Lessing

(La caricatura que encapçala aquest post està treta d'aquí)

M'alegro profundament del Premi Nobel a la Doris Lessing, perquè és un personatge que em cau molt bé.
El que més m'ha agradat del que he llegit de la Doris Lessing (que tampoc no és gaire) és el més autobiogràfic: "En busca del inglés", "Dintre meu", "Passejant per l'ombra", "Risa africana"... Com si el que més m'impressionés fos la seva pròpia vida, la manera de mirar i de narrar...
Un dia a Londres, passejant vora el Tàmesi a les 8 del matí a l'alçada de Chiswick, passaven de tant en tant uns personatges que em van fer pensar que si l'anglès veritable que la D.Lessing buscava a Londres acabada de desembarcar de l'Àfrica, que si aquest anglès-anglès existia, havia de ser un d'aquells passejants matiners. "En busca del inglés", em va fer gràcia que un títol tan bo em vingués al cap en aquell moment i que m'evoqués l'humor i les sensacions del llibre.
Conservo molts flaixos de la meva vida quotidiana en què davant d'algun fet he pensat en algun fragment de la Doris Lessing, prova que la seva manera d'escriure m'ha fet entrar molt endins idees i sensacions. A continuació un exemple dels més banals:
Em discuteixo amb el dentista per tot això dels implantaments de dents i li dic que tampoc no fa falta fer tractaments tan agressius, que portar pròtesis no deu ser tan terrible:
-Els anglesos que marxaven de colons a l'Àfrica, encara que només tinguessin trenta anys, es veu que es feien arrancar totes les dents i encarregaven una dentadura postissa abans d'embarcar -li dic.
-I ara! No pot ser.
-Ho explica la Doris Lessing a les seves memòries.
-Aquests anglesos... Segur que els sicilians que anaven a Nova York no se'n feien arrencar cap.
(...tinc al cap altres flaixos més subtils... Per a una propera ocasió.)