diumenge, 28 de novembre del 2004

Interiors 6: exterior i més pou

Continuem amb el pou. He entès (atenció, he entès, no sóc cap experta) que en aquesta terra de secà hi ha dos tipus de pou.
Uns que punxen un corrent d'aigua poderós que surt amb pressió a l'exterior, sovint perforats a força profunditat amb instruments moderns. D'altres, anomenats aquí de llàgrima, són més modestos i en general més antics. Tenen una profunditat menor. Imaginem que un pou dels del primer tipus pot tenir 50m. de profunditat mentre que un dels segons en pot tenir 10 o 12. Aquests pous de llàgrima van a parar a una capa argilosa o similar, més o menys impermeable, i obren una cavitat que funciona aproximadament com una cisterna natural. L'aigua que hi va a parar de manera natural arran de les pluges, hi queda retinguda. La paraula llàgrima està motivada perquè és com si la terra subterrània anés plorant i l'aigua s'escolés poc a poc cap avall i anés omplint la cavitat.
Hi ha pous de llàgrima que són, a més, amb sabata, és a dir que quan els que excaven han arribat a aquesta capa més impermeable, excaven una mica més, lateralment, de manera que la cavitat tingui més capacitat. Aquests pous acusen molt la secada i també les pluges. Quan plou, durant un temps l'aigua és més tèrbola, i evidentment més abundant.
L'aigua es pot treure amb corda, galleda i politja, o bé amb bombes manuals. També hi ha bombes que funcionen amb electricitat, on n'hi arriba -no és el cas d'aquest tros-, o que funcionen amb motors de gas oil. Com més fàcil és treure aigua, més se'n gasta i més aviat baixa el nivell del pou. Per això a alguns trossos han decidit en un moment o altre de la seva història fer un altre pou i ara en tenen dos, que indefectiblement s'anomenen pou nou i pou vell.
Sigui com sigui cada casa té la millor aigua.
(Podeu clicar per ampliar la imatge)
Els saurís o buscadors d'aigua tenen un nimbe una mica esotèric, encara que avui en dia acostumen a tenir empreses perforadores. Jo havia sentit a parlar de pèndols i varetes d'avellaner que s'inclinaven totes soles a mans del saurí. Quan vaig veure'n un de veritat (que a més es veu que era bo i que l'empresa li funcionava) vaig tenir una decepció, perquè va treure un rellotge de butxaca amb una cadena i li va començar a donar voltes com hauria pogut fer-ho qualsevol.
I aprofitant que hem sortit a fora de la casa, fixem-nos en el paisatge d'aquesta part alta del Camp de Tarragona, tocant a la Conca de Barberà.
Al fons, muntanyes pelades, la pedra clapejada del verd de les mates de boix i de ginesta. Un pi torturat per aquí i un altre per allà.
Més a la vora, camps llaurats separats per marges, trossos de terra vermella i trossos de terra grisa més pissarrosa. Vinya, olivera, avellaners, ametllers, algun garrofer, alguna figuera. De tant en tant un bosquet de pins i alzines bordes.
(Més Interiors aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.)

dimecres, 24 de novembre del 2004

La pantalla a la porta del Poliorama

Arrel de la presentació del llibre sobre el Comas i Solà fa uns dies, vaig entrar per primera vegada a la Reial Acadèmia de Ciències, Rambla 115, Barcelona. És l'edifici on hi ha el teatre Poliorama. A la façana s'hi pot veure un rellotge que dóna (o donava, suposo) l'hora oficial, tal com diu en un rètol esmaltat de blanc i negre que hi ha just a sota. En el vestíbul del teatre, davant de les taquilles, comença una escala que puja a l'Acadèmia. Havia passat molts cops pel davant, però mai no l'havia vista. A dalt, al saló d'actes, em mirava les pintures decimonòniques de la paret: alegories de la Ciència, la Tècnica i la Natura.
A la sortida, un cop ja a la vorera de la Rambla, em diuen que em fixi en una pantalla que han posat just a sobre l'entrada, on es passa contínuament informació sobre el centenari de la fundació de l'Observatori Fabra (1904), del qual va ser primer director justament Josep Comas i Solà. És un reclam. Que es noti que el Poliorama comparteix espai amb l'Acadèmia.

dissabte, 20 de novembre del 2004

S.O.S

DEMANO AJUDA ALS BLOGUISTES QUE PASSIN PER AQUEST POST.
NECESSITO (ABANS DE DILLUNS A LA NIT), UNA POESIA (EN CATALÀ O TAMBÉ POT SER EN CASTELLÀ) QUE ES REFEREIXI A LA FORÇA DE LA PARAULA I/O A LA IMPORTÀNCIA DEL TREBALL CONTINUAT.
Una persona amiga que ha de fer una intervenció, podríem dir-ne de mediació o de pacificació, en un medi escolar on hi ha batusses, m'ha demanat ajuda i jo us en demano a vosaltres. O sigui, les idees que vol emfasitzar són: UNA per als alumnes) val més la paraula que el cop de puny; i DOS per als mestres) senyors professors no es desanimin.
Gràcies.

dijous, 18 de novembre del 2004

Interiors 5: el llit



A l'habitació del rentamans hi ha un llit de ferro, ample i alt.

Ha viscut moltes històries.
Fa ... cent anys? més aviat cent vint-i-cinc... unes criatures hi dormen. És de nit, fa vent i enmig d'una gran tempesta cau un llamp a la casa, entra a l'habitació, recorre el capçal metàl.lic i fon els peus del llit. Les criatures creixen però ho recordaran sempre, ho explicaran a fills i néts fins que són velles.
També hi va haver un mort en aquest llit. Poc temps més tard que el llamp. Un home jove encara, però malalt. Se sap malalt i comença a escriure un dietari on apunta el curs de la malaltia, observacions del temps, de les collites, també comptes i algunes notes d'humor sobre els seus fills, sobre les minyones i els mossos, sobre les visites. Són uns pocs fulls que s'acaben just una setmana abans del dia que assenyala el certificat de defunció. De l'home ens n'ha quedat un retrat a l'oli i els fulls d'aquest dietari on intentava retenir la vida.
El llit ha conegut altres històries, que no se saben. Segurament menys tràgiques.
(Més Interiors aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.)

diumenge, 14 de novembre del 2004

Comas i Solà

Dijous al migdia, un jove enginyer català que treballa al Regne Unit m'explica que ve d'una ciutat irlandesa amb indústria de la branca microelectrònica, on treballen molts enginyers valencians. Em diu que hi ha més enginyers valencians dedicats a la microelectrònica en aquest racó d'Irlanda que en tot el País Valencià. I també em parla, trist i queixós, d'un cas particular d'una empresa catalana que s'ha dedicat fins no fa gaire a la microelectrònica i que ara ha decidit liquidar el negoci i llogar la nau per guardar material d'empreses constructores: cimenteres i tot això. "Aquí tothom posa els diners a la construcció".

El mateix dia, al vespre, assisteixo a la Reial Acadèmia de Ciències a la presentació d'un llibre editat per l'Ajuntament de Barcelona: Josep Comas i Solà, astrònom i divulgador.
Comas i Solà (1868-1937) va ser un científic rellevant, primer director de l'Observatori Fabra i descobridor de diversos asteroides i cometes. Reconegut per diverses associacions i publicacions científiques internacionals de la seva època, va adquirir popularitat, ja que era un aferrissat defensor de la divulgació científica i va multiplicar articles periodístics i conferències públiques. Els dos acudits que vénen a continuació ens ho confirmen.

Un personatge interessant, doncs, de qui parlarem un altre dia, ja que fa uns anys vaig recollir-ne una mica d'informació que pot valer la pena comentar.
I justament, aquest dijous al vespre, sentint parlar en la presentació del llibre del valor d'haver tingut a casa nostra un científic modern fa cent anys, he pensat en el contrast amb la conversa del migdia, i he recordat el que deia el mateix Comas i Solà en un article a La Vanguardia del 6 de desembre de 1899.
Es titulava El intelectualismo en Cataluña i criticava que a Catalunya hi hagués poc treball científic i intel.lectual, que era l'únic que podia fer competir la producció del país amb l'estrangera, i que en canvi agradés massa emmirallar-se en el passat gloriós.
M'ha semblat que era una idea aplicable a la situació actual. Els enginyers produint a l'estranger, els esforços d'aquí invertits en maons i ciment, i mirades meravellades cap als nostres científics cent anys enrera.
Escanejo un paràgraf de l'article citat:

diumenge, 7 de novembre del 2004

Interiors 4: exterior, el pou



Doncs sí, aquí s'ha d'anar a buscar l'aigua al pou. No és lluny, però de tornada, quan es va carregat, fa una mica de pujada. Abans s'hi anava amb cantis (dels negres, de Verdú), ara s'hi va amb bidons. El pou té politja, corda i galleda. I embut per no perdre aigua quan s'aboca per omplir els bidons. Embut i corda són de plàstic, però la galleda continua sent de zenc. Aquí res és perquè sí, tot té una funció pràctica. És metàl.lica, perquè pesa més i al moment d'omplir-se s'enfonsa fàcilment a l'aigua. Així el procés és més ràpid.
Lloc per a una mica de poesia.
Mirar cap avall i veure l'alçada de l'aigua. Dir que el nivell és baix perquè hi ha secada. O dir que l'aigua és tèrbola perquè ha plogut. Fer por a les criatures perquè s'aboquin al pou amb compte. Sentir el grinyol de la corriola, escandalós i entranyable.
Més poesia amb els safaretjos, però aquesta definitivament poesia antiga. Comencen a créixer herbes dins el safareig, és lluny l'època en què a tots els safaretjos a les nenes se'ls donava un grapat de mocadorets per rentar perquè no empipessin. També se les deixava sucar uns segons el monyó del blauet a l'aigua d'esbandir, però rebien un crit si el sucaven una i altra vegada i s'encantaven veient com en sortien núvols de color blau que deixaven l'aigua com tinta.
Lloc per a la tècnica: proper dia, una nota sobre "l'únic que sé de pous".
(Més Interiors aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.)

dimecres, 3 de novembre del 2004

Interiors 3: de rentamans i esponges



Al mirall del menjador vèiem una porta entreoberta. Dóna a una cambra.

Un llit de matrimoni. Dues tauletes de nit, amb palmatòries sobre el marbre i espai per a gibrelletes a dins. A l'altra banda, un lavabo, gerra i galleda.
L'aigua corrent, una modernitat.

Qui no s'ha rentat mai en una palangana potser no entendrà el que em va dir una persona que també ha passat llargues temporades en aquesta casa i que coneix bé la societat andalusa. Em parlava de les señoritas: "Són molt niñas bien, però què vols que et digui, tenen un lligam amb el camp que les salva una mica. Com que van a les romerias, se saben rentar en una galleda."

Un de secà potser es preguntarà "I d'on la treuen l'aigua, aquesta gent?". Haurem de sortir a fora a ensenyar el pou.
Però això serà a la nota següent. En aquesta encara em falta dir que la màquina de cosir és de les de pedal, perquè aquí, no només no hi ha aigua corrent, sinó que tampoc no hi ha electricitat.
No ens oblidéssim del pobre butà, que serveix per escalfar bé l'habitació (els esperits tècnics: notin que l'estufa té xemeneia). I un vespre d'hivern, rentar-se a la llum del carburo amb manopla i aigua calenta és un plaer, preindustrial si es vol, però un plaer gens manco. (No s'ha de patir pel mullader, perquè les rajoles del terra són de les que xupen l'aigua.)
(Més Interiors aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.)

dimarts, 2 de novembre del 2004

Interiors 2. Miralls i escalfapanxes




Som al mateix mejador on hi ha un piano
Un escalfapanxes no és el mateix que una llar de foc, és més petit i més inútil, més decoratiu. Aquest és de marbre negre d'una pedrera que no és lluny de la casa. Ara no en queden sinó uns grans blocs enmig de pins i argelagues, en una queixalada a un turó que fa pensar en els clots, forats o sots de totes les antigues pedreres.
Una cadira de sis potes és una cadira inclinada, precursora de les tumbones. Té l'aspecte decorós de cadira de palla de tota la vida, però ofereix la possibilitat de repantingar-se per no fer res.
La senyora i l'estudiant. Dues figures decoratives de terracota una mica malmenades, un braç trencat. La senyora és molt massissa, una mica maja vestida. Avança un peu en un gest vagament exhibicionista i amb un vano fa veure que es tapa l'escot. L'estudiant porta una mena de sotana i un barret que devien ser propis dels estudiants de començaments del XIX. Mira cap a la banda de la senyora com si li anés a tirar un piropo o a rebre'n una nota amb una cita. Fa 125 anys que s'estan allà, a poca distància l'un de l'altre, amb el gest suspès.
I entremig el mirall. Sempre, mirar-se al mirall.
(Més Interiors aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.)

dilluns, 1 de novembre del 2004

Més "cups-and-rings"

El magazine de El País d'aquest diumenge 31 d'octubre publica unes fotos de roques gravades a Campo Lameiro (Pontevedra) amb animals i també amb cercles concèntrics, gairebé idèntics als cups-and-rings que apareixen al jaciment escocès d'Achnabreck i de què parlàvem en un post anterior.
No només són iguals les formes gravades, sinó que la roca on hi ha els gravats té la mateixa disposició: plana, a flor de terra.
Sembla evident un parentiu, un contacte (marítim), encara que en temps tan reculats ens imaginem els viatges molt difícils. Segons l'article que acompanya les fotos, els gravats estan datats del 2000 a.C., aproximadament de la mateixa època que els gravats britànics, en ambdós casos anteriors a l'arribada dels celtes.
Foto extreta del magazine de EL PAÏS 31.10.04: Laxe do Carballo, a Campo Lameiro (Pontevedra)
Aquí a sota una ampliació dels cercles concèntrics:
En canvi, les fotos dels castros que apareixen a l'article, pertanyen a construccions del període celta i estan datats entre el 800 a.C i el 100 d.C.
Aquí a sobre es poden veure les plantes arrodonides de les edificacions del castro de Baroña, a Porto do Son (A Coruña) a la foto extreta de EL PAÍS. Fixeu-vos en la semblança amb les plantes de tombes, també celtes, trobades al segle XIX a Àustria (i en els detalls minuciosos de l'aquarel.la).
Posts anteriors: Megàlits a l'Argyll 2: el Temple Wood de Kilmartin (Escòcia) i el Cementiri dels Moros del Baix Empordà i també De les idees que vénen mirant pedres velles i dels cercles
.