Al mirall del menjador vèiem una porta entreoberta. Dóna a una cambra.
Un llit de matrimoni. Dues tauletes de nit, amb palmatòries sobre el marbre i espai per a gibrelletes a dins. A l'altra banda, un lavabo, gerra i galleda.
L'aigua corrent, una modernitat.
Qui no s'ha rentat mai en una palangana potser no entendrà el que em va dir una persona que també ha passat llargues temporades en aquesta casa i que coneix bé la societat andalusa. Em parlava de les señoritas: "Són molt niñas bien, però què vols que et digui, tenen un lligam amb el camp que les salva una mica. Com que van a les romerias, se saben rentar en una galleda."
Un de secà potser es preguntarà "I d'on la treuen l'aigua, aquesta gent?". Haurem de sortir a fora a ensenyar el pou.
Però això serà a la nota següent. En aquesta encara em falta dir que la màquina de cosir és de les de pedal, perquè aquí, no només no hi ha aigua corrent, sinó que tampoc no hi ha electricitat.
No ens oblidéssim del pobre butà, que serveix per escalfar bé l'habitació (els esperits tècnics: notin que l'estufa té xemeneia). I un vespre d'hivern, rentar-se a la llum del carburo amb manopla i aigua calenta és un plaer, preindustrial si es vol, però un plaer gens manco. (No s'ha de patir pel mullader, perquè les rajoles del terra són de les que xupen l'aigua.)
(Més Interiors aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada