Ja fa un any...

Ja fa un any que va marxar. La seva néta Júlia ha publicat la foto del recordatori amb una frase seva: "Fes bondat, que sempre és un bon consell".

Dedicat a la Maria Petit Molera. Can Monmany

És obligatori clicar!
Ja fa dies, dibuixant amb la Rosa Ricart a can Monmany, Valldoreix.
Dedicat a la Maria Petit Molera.

El Camí de Santiago 14, segona tongada. Per al Joan Mató i el Jaume Ungé. Els paisatges

(Podeu clicar per ampliar la imatge)
Aquí vaig parlar de les meves impressions del tram de Camino de Santiago o de Sant Jaume que vaig fer fa dos anys, de Roncesvalles a Logroño.

Fa poc explicant a uns amics històries del segon tros d'aquest camí, de Logroño a Palencia, fet l'estiu passat, me'n vaig adonar que no n'havia escrit res al blog. Ara doncs començo a publicar una altra sèrie de notes i esbossos, a veure si acabo d'animar en Jaume Ungé i en Joan Mató a fer-lo.

Quan vaig començar aquest segon tram -Logroño/Palencia- vaig experimentar el canvi de paisatge: des de Logroño, vinyes i més vinyes, fins a Burgos, blat i més blat. M'havien advertit: a Burgos, ja veuràs, la meseta castellana és tremenda; allà ja no trobaràs tants estrangers al camí, hi ha menys gent i és molt monòton, has d'estar preparada psicològicament.
Però sempre és bonic viure les coses directament, perquè ni em va semblar tremendo ni psicològicament difícil. Al contrari, vaig començar a trobar divers el paisatge de camps de cereal, amb camins que baixen, valls obertes, camins que pugen i vistes àmplies, petites mesetes i màquines immenses de segar aparcades o treballant aquí i allà, trossos de bosc... Vaig apreciar-ne la varietat.

(Podeu clicar per ampliar la imatge) 

Dedicatòries. Per a la Montserrat Llovera

Dedicatòries: per als qui els agrada ballar

Per a tots els qui els agrada ballar.

Eugenia Bieto a La Vanguardia. Dedicatòria

Eugènia Bieto ha pres possessió del càrrec de directora d'ESADE.
A LA VANGUARDIA d'aquest diumenge 5 de Setembre hi havia un extens article a la penúltima pàgina, on es fa un retrat del seu caràcter i de la seva biografia personal, a més de la seva trajectòria professional. I es fa referència a un fet familiar sobre el que vull estendre'm.

La Bieto ja era un crac en matemàtiques quan anàvem a escola i encara teníem 13 anys. La majoria de les dones que vam estudiar juntes el Batxillerat ens hem tornat a retrobar després des més de 40 anys i ens anem veient cada mes.
El dia que va aparèixer l'Eugènia a una de les nostres reunions informals, ens va fer un resum de les seves peripècies vitals durant aquestes quatre dècades llargues en què no ens havíem vist.
Intentar fer una explicació global de les nostres vides adultes és un exercici que, a mida que ens hem anat retrobant, hem anat fent cada una de nosaltres dirigint-nos a la resta. Ha estat molt interessant. Totes ens hem sentit escoltades amb atenció i afecte per les altres. I a mi, que m'agrada massa observar i treure conclusions, m'ha semblat que en general ens hem "resumit" principalment des del punt de vista emocional, hem parlat del nostre camí més personal i íntim, dedicant molta menys estona a parlar de les nostres vides professionals.

L'Eugènia Bieto, que entre totes nosaltres és de lluny la que té una responsabilitat social de més trascendència, no va ser una excepció en la manera com va enfocar el relat del seu trajecte vital.
Després vam passar a parlar dels nostres pares i de les nostres famílies i ens va contar la història del seu avi, esbossada en l'article de La Vanguardia, citat al començament.
Aquí és on volia venir a parar. És una història per fer-ne una novel.la.

L'article de La Vanguardia diu: Tras las hojas de su árbol genealógico se esconden varias novelas que nunca se ha decidido a escribir: la de su abuelo de Reus, que a finales del XIX emprendió la aventura de su vida y fue peluquero en París, se marchó con un ballet ruso a Moscú y trabajó en la corte imperial al servicio de la zarina. De su abuela rusa tomó el nombre Eugènia.

La Bieto ens en va donar més detalls.

En efecte, el seu avi patern és un noi de Reus, inquiet. LLavors Reus era la segona ciutat de Catalunya, però li és petit i amb 18 anys decideix marxar a conèixer món. Deixa una carta a la família, tanca la porta i se'n va.
A París. Som a finals del segle XIX i això és tota una aventura.
Quan entra a la capital francesa no té de què viure, però passa davant d'un portal i veu que demanen un aprenent. És la seva, ser aprenent escau molt bé al qui encara no té ofici. El comerç resulta ser una perruqueria i ell serà, doncs, aprenent de perruquer.

Passen els anys. Uns quants anys.

Un bon dia del maig de 1909 arriben a París, de tournée per primer cop, els famosos ballets Diaghilev. Els ballets russos, creats per Sergei Diaghilev, van fer furor a tot Europa per la seva vitalitat i per la seva modernitat, i són importants en la nostra història.
Alguns detalls que ens situen aquesta institució: Sergei Diaghilev treballa estretament amb Stravinsky i encarrega obres a destacats compositors de l'època. Entre molts d'altres, a Manuel de Falla, i veu la llum El sombrero de tres picos picos que s'estrena a Londres el 1919 amb decorats i figurins de Picasso. Vegeu aquí sota:
El 1917 els ballets Diaghilev eren a París un altre cop i Pablo Picasso s'enamora d'una de les seves ballarines, Olga Khoklova. Es casen i tenen un fill, Pablo, que apareix a molts quadres del pintor. Aquí sota Olga, pintada per Picasso.
Us dono encara un altre apunt de color. El 1929 Sergei Diaghilev mor al Lido de Venècia, al Grand Hôtel des Bains. Diuen que qualsevol dia pot ser bo per morir, però el Lido de Venècia no es un lloc qualsevol per morir, sembla un lloc reservat per a un coreògraf homosexual que ha gaudit d'una especial aura artística.

Tornem a París. Els ballets russos, acabats de crear, hi actuen el 1909 i les temporades dels anys següents: el 1910, el 1911, el 1912, el 1913, el 1914... ¿Quin any es va produir l'encontre? No ho sabem segur. Però podem imaginar que és durant una de les primeres temporades que les ballarines demanen un perruquer que les atengui. Sigui quina sigui la data, el cert és que és l'avi de l'Eugènia Bieto qui les va a pentinar.
¿És només bon perruquer? ¿És també simpàtic, seductor, respectuós? ¿Aprecien la seva intel.ligència? En qualsevol cas, les ballarines n'estan tan satisfetes que, acabada l'estada a París, volen que les acompanyi a Rússia.

Havia sortit de Reus per veure món i respirar fondo, si ara en té la possibilitat ¿què millor que anar fins a Sant Petersburg? No deixa escapar l'ocasió i marxa, doncs, amb els ballets Diaghilev a la ciutat més monumental del nordest europeu.

Aquí comença un nou capítol de la seva vida.

A Rússia treballa amb les ballarines, que continuen valorant la seva feina i vantant-se de tenir un perruquer molt bo, un perruquer vingut expressament de París per pentinar-les.
¿Com era de nombrosa l'èlit peterburgesa? ¿Com corrien les notícies entre l'alta societat de la ciutat? Potser l'èlit era un món relativament petit i les notícies s'hi propagaven fàcilment, el cas és que la tsarina Alexandra té notícia del perruquer francès i el crida a la cort.
Ja tenim al nostre avi Bieto a la cort imperial del tsar de totes les Rússies.
No sé per què, quan l'Eugènia ens explicava la història, jo vaig pensar "Potser li va fer pentinar les nenes". He trobat a internet una foto de les "nenes" o "petites grans duquesses", les filles del tsar Nicolau II i de la tsarina, i m'ha encantat la imatge. Fixeu-vos en el caràcter que mostren les seves expressions, i també en els cabells tan esbullats que duen, cabells que m'han fet rectificar: el més probable és que no pentinés les nenes sinó que pentinés la tsarina.

Buscant una mica més, també he trobat aquesta foto imponent de la tsarina Alexandra:

Em sembla difícil d'imaginar què devia significar la vida a la cort imperial russa, però quan he vist, també a internet, la foto de Rasputin, he pensat "És veritat! era la tsarina del Rasputin!" Que serveixi només per ambientar la història:

El matrimoni imperial havia tingut quatre tsarevnes (nom oficial de les "nenes") i finalment havia nascut el tsarevitx (el noi). Aviat van descobrir amb horror que l'hereu patia hemofília i després d'uns quants sustos, van recórrer a un monjo il.luminat, d'ulls penetrants, que ja corria per la cort de feia un temps. Era Grigory Efimovich Rasputin. Diuen que va ser amb hipnosi com va aconseguir millorar la salut del tsarevitx, el cas és que va acabar tenint captivada a tota la família, en particular la tsarina.

Com més influència exercia el personatge dins la família, més mala fama agafava entre la societat peterburgesa. Corrien tot tipus de notícies escandaloses, de detalls sinistres. Quan s'inicia la Primera Guerra Mundial i el tsar Nicolau marxa al front, deixa el govern en mans d'Alexandra i les enraonies contra Rasputin es multipliquen. Se l'acusa d'influir en les decisions polítiques de la tsarina, de tenir-li menjada la voluntat, fins al punt que un grup d'aristòcrates decideix acabar amb la vida de Rasputin.

La seva mort per si sola donaria per a tota una obra de teatre.

El 30 de desembre de 1916, en plena guerra, un cosí del tsar, el Gran Duc Demetri de Rússia, i el príncep Fèlix Iusúpov perpetren l'assassinat.

Rasputin és invitat a una festa a Sant Petersburg i li ofereixen uns pastissets farcits, com qui no diu res, amb cianur. Fina cosa. També li posen un xic de cianur a la copa de vi, per si de cas. Doncs res, Rasputin se sent una mica malament, però ja veuen que així no el liquiden. Llavors li disparen. Al pit, perquè es volen assegurar el tret, mai millor dit. El monjo trontolla, però sense arribar a caure. O sigui que el príncep i el gran duc me li donen un cop ben fort al cap, amb un bastó que té el puny ple de plom i, per arrodonir-ho, se l'enduen i el llancen al Neva. Diuen que quan van trobar i respescar el cos, es va demostrar que finalment havia mort ofegat.

Si avui dia a les nostres perruqueries, les dones comencen a explicar assumptes domèstics i personals tan bon punt els lliguen el pentinador a la cintura, a la cort imperial tampoc no podia ser tan diferent. L'avi Bieto, per força, devia sentir a parlar d'aquest assumpte de primera mà i ens hauria pogut contar què pensava de tot plegat. Però com que segurament les confessions de boudoir li arribaven totes sense excepció, i repetides per canals diversos, potser del Rasputin i de l'hemofília de nen n'estava fins al capdamunt i ens hagués dit: Ca, home, ca! què us he de dir!

¿Què més ens va explicar l'Eugènia? Que el seu avi s'havia casat, amb una dona originària d'Odessa (un altre nom que fa somiar), que ella pensava que devia ser jueva. Que van tenir dos fills.

I l'ultim episodi: la revolució russa!
A la presa del Palau d'Hivern, el meu avi hi era! va exclamar.

Els temps històrics fan costat a un home inquiet; són també temps inquiets que el converteixen en revolucionari.
Segurament ha viscut tan a prop la cort, tan a prop el despotisme, tan a prop el poder absolut, que li sembla que el canvi és necessari. Però potser justament perquè ha viscut tan a prop la cort, tan a prop el despotisme, tan a prop el poder absolut, li sembla que el canvi ha de ser cautelós. Reforma agrària, capitalisme, democràcia parlamentària.
L'avi de la Bieto serà del partit menxevic. I quan s'esdevé la revolució de febrer del 1917, obté un càrrec. Molt important, ens va dir l'Eugènia, no sé si era governador d'alguna província, o... no sé.

Però després de la presa del Palau d'Hivern, a partir de l'octubre, són els bolxevics qui dominen la situació i l'avi de la Bieto, ara ja el nostre avi, s'ha d'exiliar.
Les revolucions no són cap broma i la manera com va acabar a Ekaterinenburg la família que ell havia pentinat ens indica de segur que va fugir oportunament.

No recordo el final del seu relat. ¿Va tornar a Reus? ¿Va anar a París? ¿Va continuar fent de perruquer?
Fos com fos, em va quedar al cor l'espurna d'un home que tenia somnis, mans hàbils, que va fer costat a l'art i que va participar en l'última gran utopia igualitària.

Ser directora d'ESADE és molt important, però haver tingut un avi de Reus voltant per darrera l'Hermitage, l'octubre del 1917, també ho és.

Felicitats pel nomenament.

Per a la Queralt Molera. Dedicatòries

M'ho acaben d'explicar. És notícia de primera mà i fresca, d'ahir al vespre, diumenge 11 d'abril de 2010.
La meva cunyada va a visitar un nen ingressat a l'Hospital de Sant Joan de Déu. A un descampat del costat hi ha un pàrking organitzat, amb molts cotxes aparcats: és diumenge a la tarda i hi ha moltes visites. Ella passa la tarda a l'hospital i quan marxa són les 10 del vespre. Al descampat-pàrking ja no queden pràcticament cotxes. I al costat del seu... hi ha un porc senglar!!
Pensa: prudència, si hi ha cries potser ataca... Dóna una volta, circunspecta, amb les claus a la mà, no treu l'ull del senglar, a veure què fa... Quan veu que l'animal s'aparta, corre a obrir la porta, es fica al cotxe, engega i marxa respirant fondo.

He vist que a la xarxa es troben notícies sobre porcs senglars a Barcelona, però la majoria daten del 2008. Mireu aquí i un vídeo, aquí. Ara he recordat que fa justament dos anys un company estava de baixa i vaig preguntar:
-Què li ha passat al Juanjo?
-Té una contractura forta al coll. Es veu que amb el cotxe va xocar amb un porc senglar...
-Que va xocar amb el cotxe amb un porc senglar? on?
-Al carrer Muntaner.
Aquesta notícia no és tan recent, però també és de primera mà. De totes maneres el que va dir: Al carrer Muntaner, potser va exagerar, no ho sé.

Dedicatòries. Per al Daniel Vilaplana

Extret del programa de l'exposició de les pintures de Ramiro Fernández Saus que il.lustren el programa del Liceu de la temporada 2009-2010

Per al Frederic Sànchez. Dedicatòries

LA RIA DE BILBAO I EL MARGE ESQUERRE DEL NERVIÓN
 
La ria de Bilbao és un lloc considerat lleig, però que té l'atracció de tots els ports industrials. Ferro, tràfic, pràctics, vaixells mercants. Una cosa que va de debò.
A la margen izquierda el paisatge té un rera fons més preocupant perquè s'hi entreveuen edificis de pisos de vida difícil.

Per a l'Anna Petit Solé. Dedicatòries

Va ser no fa molt, quan va començar a ploure cada dia i es feien brometes sobre si caldria o no la tuberia del trasvassament. Aquestes pluges les hem entomades amb beatitud i aquí parlo de dos dies passats a l'aire lliure, just cobert el cap amb una caputxa d'anorak. Era gairebé la felicitat.
El camp era de secà, però estava verd de petites herbes i pigallat de flors. És un lloc d'on he parlat altres cops al blog. No és pas molt lluny de l'autopista, però sense camí asfaltat, resulta un lloc solitari, apartat, únic.
Va ser un cap de setmana comunitari amb criatures corrent amb llibertat amunt i avall per una era i uns camps on ningú els pot atropellar, perquè no hi ha cotxes, ni poden caure a cap piscina, perquè no hi ha aigua, ni poden enrampar-se a cap cable, perquè no hi ha electricitat. Els han explicat que si agafen un càvec l'han de portar amb les punxes cap avall i que amb unes estisores de podar a la mà mai s'ha de córrer.
A la nit abans d'anar a dormir una volta per fora. No es poden veure les estrelles perquè el cel és cobert, però la foscor absoluta pel nord, per l'est i per l'oest, quan saps que tens per cada una de les bandes una distància oberta d'uns quants kilòmetres, fa efecte. Només es veuen lluminàries pel cantó de migdia, allà lluny, és la vila de Valls.
Sento com un luxe aquesta sensació de solitud. Sobretot quan de tornada a Barcelona llegeixo al diari com anem per l'Everest: un embús tremendo per pujar-hi.

Per al Jordi Flos. Dedicatòries

Era un viatge a coberta en un vaixell que es deia Phaestos que feia el trajecte des d'Heraklion, el port del nord de Creta, fins a El Pireu. Tenia pintat a sobre les planxes del casc un enorme príncep de Knossos.
Feia sol, però el ventet era fresc, tothom havia trobat un racó o un seient per estirar les cames i descansar. Hi havia uns bancs de fusta com els de la Rambla de Catalunya a Barcelona, que eren ideals. Vaig sentir que em cridaven. Evlalía, Evlalía!! ¿Era a mi? No, era una nena que feia entremaliadures i que es deia com jo. La majoria eren grecs originaris de Creta que tornaven a treballar a Atenes a primers de setembre després de passar les vacances al poble. Molts cistells de llimones, cada família se'n duia llimones de la iaia cap a casa.


Aquest dibuix amb els anys ha anat canviant de color, unes ratlles continuen negres i les altres s'han tornat vermelles. Em sembla que les negres van ser traçades amb tinta xina negra, les altres, amb retolador també negre.

Montserrat Abelló. Premi d'Honor de les Lletres Catalanes

L'Òmnium Cultural ha donat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Montserrat Abelló, que al febrer ha fet 90 anys.
La vaig conèixer fa quaranta-un anys, a ella, al Joan Bofill, el seu home, i a tota la seva família. Era la Pasqua de l'any 1967. A mi, més endavant, em va ajudar molt a pujar la meva, de família, i sempre li ho he agraït.
Hi ha una altra cosa que li agraeixo, més especial i delicada, una lliçó de vida.
La Montserrat Abelló té un fill amb síndrome de Down que també vaig conèixer llavors. Em va admirar la disposició de la Montserrat i també la del seu marit, per tractar el problema. Jo aleshores era una noieta inexperta, em semblava que allò que els havia passat a ells era una de les coses més fortes que et puguin passar a la vida, i per tant em meravellava l'ànim que tenien ells dos i la resta de la família, com integraven aquell noi deficient en la seva alegria. Saber que ells havien sabut encarar i acceptar el que porta la vida m'ha donat força moltes vegades.
Al seu primer llibre Vida diària hi ha aquest poema:
Ets tendre,
Estàs malalt.
Confons el negre amb el blanc.
I em pregunto perquè.
Per què jo
No et puc aclarir aquest enigma
Si duus la meva sang
I a l'entrada de casa seva hi té un gravat de la seva amiga i pintora Roser Bru, una altra gran dama catalano-xilena, que evoca el fill malalt de la Montserrat.
Ella ha parlat als discursos i entrevistes de l'empenta que va rebre del Joan Oliver a Santiago de Xile, on estaven exiliats, i més tard a Barcelona, per continuar escrivint.
M'adono que aquella Pasqua del 67, només feia set anys que la Montserrat i la seva família havien arribat de Santiago de Xile. Va ser una sobretaula llarguíssima en què va cantar tota la família. El matrimoni va entonar a cor, amb sentiment i molt divertits, una mena d'himne que havia escrit en Joan Oliver per a la Penya Batibull, una penya que havien fundat els catalans refugiats a Santiago de Xile després de la guerra:
Som una colla de gent catalana
Que la tempesta endugué riu avall
Tot ho hem perdut menys la set i la gana
El bon humor i el delit pel treball
Si el cor no tens de ferro
T'endolcirà el desterro
La Penya Batibull
La Penya Batibull
Aquest poble gentil que ens acull...
No recordo la continuació, venia una estrofa dedicada a Xile i als xilens i es repetia, amb to greu i tavernari, la tornada Si el cor no tens de ferro. I quan tocava dir la Penya Batibull, picaven rient a sobre la taula, com devia fer vint anys abans la colla de gent que cantava a l'altra banda del món.
Molta força de vida.
Montserrat, felicitats pel premi.

Per a l'Àurea Gallén. Modernisme a Helsinki. Dedicatòries

Felicitats per l'aniversari abans de res!! Per molts anys!!
A continuació, alguns detalls de decoracions modernistes de Helsinki.
Portes i finestres...

Balcons menys innocents...

Façanes senceres...

Escales d'edificis ...

I fins i tot les portes d'ascensor.

Que tinguis bon viatge!
Eulàlia

Per al Josu Gondra. Dedicatòries

Una amanita muscaria, d'una clapa immensa d'aquest bolets a la Carbassa, a sobre Meranges.
(Sembla que sí, que muscaria ve del llatí musca o mosca, en el sentit que el bolet actua a mena d'insecticida de les bestioles que s'hi acosten. En francès en diuen tue-mouche).

Per al Miquel Serra. Dedicatòries

És un mas bo amb palmeres, al peu del Montgrí. Llàstima de la pedrera amenaçaora que hi ha just al darrera!!

Per a la Júlia Senra. Dedicatòries

Guardo els seus dibuixos de fa més de vint anys, De quan en tenia ... deu

Per a la Carme Prats. Dedicatòries

La Carme ens va fer fer una visita exhaustiva al Museu de la Tècnica de Terrassa, que llavors dirirgia, i ens va encomanar el seu entusiasme.
Les voltes de les naus de l'edifici són una meravella.

Per a la Catherine Perelló Dedicatòries

Una aigüera de marbre molt ben pensada, però que ja es fa servir poc des que hi ha rentaplats.

Per a l'Ascensió Solé. Dedicatòries

Està a punt de ploure. Des de la Carabassa, es veu Meranges al fons.
És el començament de la tardor i trobem bolets (a la propera dedicatòria).

Per a l'Eva Bofias. Dedicatòries

Regal de Reis.
Record d'un viatge que li havia de canviar la vida.