dissabte, 29 de desembre del 2007

Per a la Rosa Ricart i l'Anna Ponseti. Dedicatòries

Per a l'Anna Ponseti, mare de bessons, que quaranta i tants anys després de deixar l'escola ens continua acollint calorosament a casa seva.
I per a la Rosa Ricart, bessona, amiga i entranyable companya de feina.

divendres, 28 de desembre del 2007

Jordi Solé Tura

Extret d'aquesta adreça:

http://www.3cat24.cat/noticia/239010/politica/El-politic-Jordi-Sole-Tura-te-Alzheimer

El polític Jordi Solé Tura té Alzheimer

Un documental dirigit pel seu fill revela que l'exministre Jordi Solé Tura té Alzheimer.

Albert Solé, fill del polític, ha volgut fer en el film que ha dirigit, "Bucarest. La memòria perduda", una mirada al passat des del punt de vista d'un nen nascut a l'exili quan el seu pare era locutor a la capital romanesa de l'emissora del Partit Comunista, Radio España Independiente.

El film obrirà l'homenatge que es farà a Solé Tura el 14 de gener al centre de Cultura Contemporània de Barcelona, que presidirà l'expresident Pasqual Maragall.

Segons publica "El Periódico", Albert Solé volia retre així un homenatge al seu pare. Recorda, però, que hi ha 800.000 famílies que viuen la mateixa situació a l'estat espanyol, tot i que admet que el rodatge no va ser fàcil per la implicació emocional i el desgast de la privacitat que comportava.

Jordi Solé Tura va formar part de la ponència que va redactar la Constitució del 1978 i també va treballar en l'anterior Estatut de Catalunya. Durant el govern de Felipe González va ser ministre de Cultura.

dimecres, 26 de desembre del 2007

Per al Rafael Senra. Dedicatòries

A les llargues sobretaules d'aquests dies de Nadal el Rafael Senra m'ha suggerit temes per al blog. Li ho agraeixo, així com les innumerables i agradabilíssimes estones passades a la cuina del seu cortijo empordanès.

dimarts, 25 de desembre del 2007

Bon Nadal

Enginy. Enciams, avocats, carbassons, pebrots, ceba, col, taronges, llimones, una magnífica poma... convertits en turbà, capes i corones.
Faig servir el muntatge i fotografia de Roger Cusidó, alumne del Cicle Formatiu de Cuina del meu institut, per desitjar-vos bones festes.

diumenge, 16 de desembre del 2007

Per a la Mariona Petit. Dedicatòries

A l'estiu no tot és repòs. A vegades hi ha molta feina: els tomàquets a l'hort, la salsa de tomàquet, els pots de conserva, esterilitzar-los. I al final les cassoles assecant-se a la finestra.

Per a la Montse Gispert. Dedicatòries

L'església de Maria Salomé a Santiago de Compostel.la amb un atri cobert. Passeig sota la pluja.

diumenge, 2 de desembre del 2007

Quart aniversari

 

Quart aniversari. El desembre del 2003 començava el blog amb aquest dibuix i amb molts interrogants.

En aquests quatre anys hi ha hagut alts i baixos i períodes de poca publicació, però estic contenta de no haver llençat l'esponja. M'agrada mantenir l'eina encara que no sempre la faci servir.
Veig que he continuat fins ara cultivant un estil pudorós, recatat, no-intimista. No em sembla ni bé ni malament, però em fa gràcia constatar-ho. A vegades m'agradaria posseir la soltura d'altres que s'explaien en els temes, a mi sovint em fa por de no estar prou documentada, de dir obvietats o de ser tendenciosa en un mitjà que no permet el creuament fluid, la matisació i la rectificació de parers. En els blogs, encara que només s'ensenyi la poteta, també s'apareix com s'és, amb les angúnies i vanitats pròpies.
Sobre els dibuixos: crec que ha estat un encert fer un blog "il.lustrat", perquè fa alegria i perquè m'ha obligat a fer una tria per mantenir un cert nivell. Desbrossar està bé.
Faig una mica de zapping de les Barcelonetes i m'aturo en alguns posts o sèries de posts que em resulten entranyables: els de Lyon i la narració sobre Marie Sophie Dauchez, els tres de la Revolució Cultural, els de Montpellier i els de Praga, els arqueològics a propòsit de Pompeia, els de les deesses (que hauria de continuar), els escocesos (ídem), els del vel a l'escola francesa...
Doncs ja està, ja m'he fet l'article.
La setmana entrant començo una sèrie de dedicatòries segurament mudes o gairebé mudes. ¿No deia el Joan Fuster que en la literatura el que sobren són paraules? :)
Espero recuperar aviat la possibilitat de rebre comentaris, em sembla un sistema més "democràtic" de funcionar i sobretot més afalagador per a mi.

dilluns, 26 de novembre del 2007

Paper de Vidre num. 45

Ja ha sortit el número 45 de Paper de Vidre, un número que tanca una etapa, per començar-ne una altra ben aviat! Descarregueu- vos-el aquí

ALEMANYA 10 i fi. El cafè Einstein

(Continuació de Alemanya 9. Els grafittis)
Acabo la sèrie amb una entrada amable, fent propaganda d'una estona de repòs al Cafè Einstein, a una cantonada de l'Unter den Linden, prop de la porta de Brandenburg. La cambrera mira com plou des de la porta, l'ambient és acollidor i, penjats a disposició de la clientela, hi ha més de 17 diaris. Per cert, en castellà hi havia El País, i també El Mundo!!
A la tornada de Berlín, vaig llegir a El dia que acabó el siglo XX, de J.M. Martí Font (Anagrama) que als últims anys de la RDA els dissidents citaven al Cafè Einstein els contactes occidentals tipus ecologistes i altres, i que a sota cada taula hi havia un micròfon. No patiu, ara només hi ha El Mundo penjat a la paret.

dimecres, 21 de novembre del 2007

diumenge, 18 de novembre del 2007

ALEMANYA 8. El mur pintat

(Continuació de Alemanya 7. El mur)
A la vora el riu Spree es conserva un quilòmetre llarg de mur, que anomenen East Side Gallery perquè un centenar d'artistes de diversos llocs van pintar-lo amb motius referits a la llibertat ja a finals de l'any 1989. Les pintades van ser restaurades el 2000 i ara, com podeu veure a les fotos d'aquí sota, necessitarien una nova restauració.
Però diuen que volen enderrocar el mur. Tot podria ser. A mi el que em va fer arrufar el nas és que aquest quilòmetre de mur separa aquesta part de la ciutat de "la platja". És un tros amb sorra, vora el riu, que si no serveix per banyar-s'hi, serveix per a prendre-hi el sol i com a lloc de lleure. Ara el mur pintat està trencat aquí i allà i pels forats es pot accedir al riu.
Vaig passar per un dels esvorancs i un negre molt alt em va demanar "l'entrada". Feia, diguem-ne, de porter d'una festa brasilera, amb música i xiringuitos i s'havia de pagar. Li vaig dir que només volia veure l'altra banda i em va deixar passar. En un altre dels esvorancs no hi havia ningú que et demanés res per passar. Gent jove estava estirada pacíficament. En un altre dels forats hi ha clavats cartells enormes anunciant construccions.
Ai! vaig pensar quan vaig veure aquell trossos llargs de sorra, aquí en el millor dels casos m'hi faran una zona d'oci amb concessions municipals per a bars, gandules i demés, i adéu mur i adéu festes alternatives d'estranquis.




dijous, 15 de novembre del 2007

ALEMANYA 7. El mur

(Continuació de Alemanya 6, l'est)
(Foto meva! per primer cop m'he estrenat fent fotos digitals i la facilitat m'ha fet agafar com una mena de bogeria. Da-li a fer fotos i més fotos.
A més de les alarmes, torretes, focus, gossos, vigilants i altres artuligis, aquesta tuberia oberta i plantificada dalt dels no sé quants quilòmetres de mur que encerclaven la part occidental de Berlín, és tan explícita com el mur mateix. Impedia clavar-hi amb més o menys facilitat un ganxo amb una corda per saltar-lo.
La funcionalitat de la tuberia és invenció meva, però no se m'ha acudit cap altra explicació. És una cosa tan rudimentària que crec que potser va ser instal.lada al començament, abans que es perfeccionessin altres sistemes de vigilància.
Prop del Reichstag hi ha creus, flors i fotos d'alemanys que van morir intentant escapar de la zona oriental. La més punyent, la d'una noia de 18 anys que mort al gener del 1989. Al novembre del mateix any s'esbotzava el mur.
(Continua a ALEMANYA 8, El mur pintat)
i que als dos propers posts n'hi haurà més)

dilluns, 12 de novembre del 2007

ALEMANYA 6. Berlin est

(Continuació de Alemanya 5. L'escultura de K.Kollwitz a la Neue Wache)
Per una forània com jo que a més no sap alemany és molt difícil interpretar detalls. Al voltant de les obres del Palau de la República hi ha unes tanques amb uns escrits que fan referència al seu desballestament i a la polèmica consegüent. Alguna cosa així com "Un debat democràtic, una solució consensuada". Però què signifiquen en realitat ? No ho sé.
Hi ha sorpreses. A la visita a la Topographie des terror, que és una exposició a cel obert sobre el terror i la repressió del nazisme, emplaçada al mateix lloc on hi havia el soterrani de la seu de les SS, de cop i volta et topes amb una fotografia d'un Honecker molt jove, empresonat a aquella època i que esdevindria després màxim i temut dirigent de la RDA.
Alguns vells barris berlinesos de l'antiga RDA, com el de Prenzlauerberg, són encantadors. Però la vista de la part oriental tocant a l'Alexanderplatz amb avingudes faraòniques i edificis moderns és tota una altra cosa. Un viatge en tramvia fins al final de recorregut, cap al nord, et posa en contacte amb blocs i blocs i cases, sense cap petit comerç visible, sense bars visibles i fa basarda.

dijous, 8 de novembre del 2007

ALEMANYA 5. L'escultura de Käthe Kollwitz a la Neue Wache

(Continuació de Alemanya 4. La crema de llibres a la Bebel Platz)
La Neue Wache, a l'avinguda Unter den Linden, és un edifici neoclàssic de l'arquitecte Schinkel, que a partir del 1931 va ser redissenyat per servir de memorial als alemanys morts durant la Primera Guerra Mundial.
El 1945 va quedar en zona soviètica, va ser reparat de les destrosses que hi havien fet les bombes durant la Segona Guerra Mundial i el 1960 va ser reobert com a Memorial de les víctimes del Feixisme i el Militarisme. Al 1969, en el 20è aniversari de la RDA, al centre de l'edifici hi van ser enterrats un soldat alemany desconegut i una víctima igualment desconeguda d'un camp de concentració. A sobre una flama permanentment encesa.
Ve la reunificació alemanya el 1991 i la Neue Wache és rededicada com a "Memorial de les víctimes de la Guerra i de la Tirania". Al centre de la planta s'hi instal.la una còpia engrandida de l'escultura "Mare amb fill mort" de Käthe Kollwitz, just sota un forat circular al centre del templet, que deixa en certa manera l'escultura a la intempèrie.
Un símbol, doncs, del sofriment de la població civil en general.
Hi ha altres aspectes a tenir en compte, altres "subsímbols". Käthe Kollwitz era una artista de renom mundial (per cert, a Barcelona el Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison va fer una exposició de la seva obra el 2005), però a més estava fortament compromesa amb la precària situació del proletariat durant l'època d'entreguerres, era una artista pròxima a l'esquerra que el nazisme va perseguir.

dimarts, 6 de novembre del 2007

ALEMANYA 4. La crema de llibres a la Bebel Platz

(Continuació de Alemanya 3. El monument a l'Holocaust)
Aquest estiu a Berlín, dalt d'un tramvia, dues turistes andaluses ens diuen que han visitat la ciutat i que hay muchos monumentos de lo del nazismo... La verdad, serán muy estéticos, pero son muy poco explícitos. Penso en els dos llibres a què em referia: Una mujer en Berlín i Sobre la historia natural de la destrucción. Es vol sang, reblar el clau, ficar el dit a la llaga... en una direcció exclusiva.
Més tard, quan sóc a la Bebel Platz m'imagino que potser es refereixen al record que hi ha de la crema de llibres l'any 33. És un monument (o una "instal.lació"?) bellíssim i discret. La plaça Bebel davant l'Alte Bibliothek és un gran espai adoquinat, harmoniós. Al bell mig hi ha un quadrat de material transparent que pot passar desapercebut. Si us hi aboqueu es veuen lleixes de biblioteca blanques, completament buides. Una mica més enllà, entre les llambordes hi ha una placa amb una frase de Heinrich Heine. He trobat a la xarxa tres traduccions:
Qui crema llibres, acaba tard o d'hora cremant homes.
Si se quema libros hoy, se quema gente mañana.
Where they have burned books, they will end in burning human beings

diumenge, 4 de novembre del 2007

ALEMANYA 3. El monument a l'Holocaust

A Alemanya 1 i a Alemanya 2 parlàvem dels silencis i els secrets alemanys. A altres notes, aquí i aquí,  també havíem apuntat el tema.
Aquest estiu he pogut veure a Berlín alguns dels monuments que rememoren terribles terratrèmols humans. L'Eva López, una amiga coneixedora del món germànic i de la llengua alemanya, em deia que passejar per Berlín és com passejar per una lliçó d'història del segle XX.
Avui, un dibuix del monument a l'Holocaust, que podeu veure millor en aquest link. Més informació aquí.
M'havien recomanat visitar a pocs quilòmetres de Berlín el camp de concentració de Sachsenhausen, però no m'hi vaig veure amb cor.

(Proper post: Alemanya 4. La crema de llibres a la Bebel Platz)

dissabte, 20 d’octubre del 2007

ALEMANYA 2. Sobre la historia natural de la destrución. W.G. Sebald

(Continuació de Alemanya 1)
Del 1942 al 1945 moltes ciutats alemanyes van ser bombardejades sistemàticament.
El llibre de W.G. SEBALD, Sobre la història natural de la destrucción, Anagrama 2003, és un estudi sobre l'escassa repercussió que va tenir en la literatura alemanya la destrucció d'aquestes ciutats.
El que m'ha impressionat és justament el relat d'aquesta destrucció.
Hem vist fotos i postals de les ruïnes de Dresde, de Munich, d'Hamburg... Tot munts de runa i uns caminets en el que havien estat carrers. A vegades van acompanyades d'altres fotos dels mateixos llocs ja reconstruïts. Però de l'horror i del sofriment de la gent que entomava les bombes se n'ha parlat menys.
Unes quantes dades:
La Royal Air Force estableix un pla de bombardejos que es posa en pràctica a partir del febrer del 1942 "per destruir la moral de la població civil enemiga i en particular la dels obrers". Més endavant el pla troba reticències al si de la societat anglesa, perquè a la primavera del 44, tot i els atacs, la moral de la població civil està aparentment intacta i la producció industrial ha estat afectada només marginalment. I les crítiques s'alcen també per les pròpies baixes entre els membres de les tripulacions dels bombardejos aeris, altíssimes. De cada 10 membres en moren 6. No obstant això, les bombes van continuar caient fins al final de la guerra.
Agafem el cas d'Hamburg.
A mig estiu del 43, els avions britànics amb el suport de l'Octava Flota Aèria dels E.U.A. duen a terme un atac sistemàtic sobre la ciutat que té com a objectiu reduir la ciutat a cendres de la manera més completa possible. El 28 de juliol a la una de la matinada cauen deu tones de bombes explosives i incendiàries sobre Hamburg. El mètode, ja experimentat en altres atacs, era llençar primer bombes explosives que arrancaven portes i finestres dels seus marcs, després es tiraven bombes incendiàries lleugeres que incendiaven els teulats, i a continuació venien les bombes incendiàries més pesades que penetraven fins a les plantes inferiors. En pocs minuts els grans incendis creats es van escampar, es van unir i una gran part de la ciutat es va convertir en un mar de flames. Sembla que el foc va arribar a dos mil metres d'alçada i que va atraure amb tanta potència l'oxigen que els corrents d'aire van agafar una força d'huracà. La descripció de W.G. Sebald és dantesca:
(...) las llamas se levantaban a la altura de las casas, recorrían las calles como una inundación, a una velocidad de más de 150 kilómetros por hora, y daban vueltas como apisonadoras de fuego (...) En algunos canales el agua ardía. En los vagones del tranvía se fundieron los cristales de las ventanas y las existencias de azucar hirvieron en los sótanos de las panaderías. Los que huían de sus refugios subterráneos se hundían con grotescas contorsiones en el asfalto fundido del que brotaban gruesas burbujas. Nadie sabe realmente cuántos perdieron la vida aquella noche ni cuántos se volvieron locos antes de que la muerte los alcanzara.
No continuo citant. Les imatges de morts i l'èxode dels supervivents desorientats i embogits són esgarrifoses.
Reconeix l'autor que Hitler hauria fet el mateix sobre Londres si hagués pogut, però ara aquí no vull fer valoracions sobre estratègies polítiques ni militars. Ni sobre l'holocaust. M'impressiona el silenci lligat al mal, el silenci sobre el mal.
Assenyala W.G. Sebald que la gran majoria d'alemanys van guardar com un secret familiar vergonyós els records terribles d'aquesta destrucció, records protegits per una mena de tabú que no permetia que el secret fos confessat ni a un mateix.
Sebald imagina la fúria de la reconstrucció i el miracle alemany poant força psíquica d'aquest gran secret compartit: que tots sabien que estaven reconstruint el país amb milers de cadàvers sepultats a la runa, que tots sabien que estaven creant un nou Estat amb cadàvers en els fonaments, cadàvers dels quals no s'havia de parlar.
M'ha costat molt escriure aquesta nota.
Volia fer-ho després de parlar de Una mujer en Berlín, perquè el tema en el fons és el mateix, i abans de publicar noves notes sobre alguns monuments de Berlín.
(Proper post: Alemanya 3. El monument a l'Holocaust)

divendres, 12 d’octubre del 2007

Doris Lessing

(La caricatura que encapçala aquest post està treta d'aquí)


M'alegro profundament del Premi Nobel a la Doris Lessing, perquè és un personatge que em cau molt bé.
El que més m'ha agradat del que he llegit de la Doris Lessing (que tampoc no és gaire) és el més autobiogràfic: "En busca del inglés", "Dintre meu", "Passejant per l'ombra", "Risa africana"... Com si el que més m'impressionés fos la seva pròpia vida, la manera de mirar i de narrar...
Un dia a Londres, passejant vora el Tàmesi a les 8 del matí a l'alçada de Chiswick, passaven de tant en tant uns personatges que em van fer pensar que si l'anglès veritable que la D.Lessing buscava a Londres acabada de desembarcar de l'Àfrica, que si aquest anglès-anglès existia, havia de ser un d'aquells passejants matiners. "En busca del inglés", em va fer gràcia que un títol tan bo em vingués al cap en aquell moment i que m'evoqués l'humor i les sensacions del llibre.
Conservo molts flaixos de la meva vida quotidiana en què davant d'algun fet he pensat en algun fragment de la Doris Lessing, prova que la seva manera d'escriure m'ha fet entrar molt endins idees i sensacions. A continuació un exemple dels més banals:
Em discuteixo amb el dentista per tot això dels implantaments de dents i li dic que tampoc no fa falta fer tractaments tan agressius, que portar pròtesis no deu ser tan terrible:
-Els anglesos que marxaven de colons a l'Àfrica, encara que només tinguessin trenta anys, es veu que es feien arrancar totes les dents i encarregaven una dentadura postissa abans d'embarcar -li dic.
-I ara! No pot ser.
-Ho explica la Doris Lessing a les seves memòries.
-Aquests anglesos... Segur que els sicilians que anaven a Nova York no se'n feien arrencar cap.
(...tinc al cap altres flaixos més subtils... Per a una propera ocasió.)

dimarts, 18 de setembre del 2007

ALEMANYA 1

Una mujer en Berlín. Anònim. Ed.Anagrama, 2005
Una dona de trenta i tants anys comença un diari el 20 d'abril del 1945, des de dins d'un refugi subterrani a Berlín. Afora cauen bombes i es viuen els últims dies del règim nazi. El text acaba el 15 de juliol del 1945 quan la ciutat comença a reorganitzar-se sota l'ocupació soviètica.
Són tres mesos de vida quotidiana relatats minuciosament des d'un punt de vista estrictament personal, el de l'autora, una dona intel.ligent, cultivada, curiosa, pragmàtica.
La lectura no es fa impunement.
Sembla que Alemanya, el 1945, va ser el cas més massiu i sistemàtic de violacions de dones que mai hagi ocorregut en cap guerra. Si no és el més, sí va ser en tot cas massiu i sistemàtic. Aquest és un dels aspectes que es narren en aquest diari, amb un to que no és ni melodramàtic ni autocompassiu. Potser és el relatiu distanciament amb què s'expliquen els fets el que porta a una reflexió més fonda.
L'autora no va voler mai que es conegués el seu nom i és significatiu que el diari es publiqués per primer cop en anglès als Estats Units el 1954 i que no aparegués fins al 1959 en alemany editat, però, per una editorial suïssa. Es veu que la crítica gairebé va ignorar el llibre i el poc cas que li va fer li va ser desfavorable, acusant la diarista de "desvergonyida i immoral". No es podia criticar l'exèrcit alliberador. No va ser fins al 2003 que es va tornar a editar en alemany a instàncies de Hans Magnus Enzensberger.
Una catalana jove, que havia estat una temporada força llarga a Alemanya a començament dels anys 80, m'explicava un dia que les dones alemanyes grans li queien molt bé. "En el fons són molt obertes" em deia, "totes se n'han anat al llit amb algun soldat americà per obtenir-ne algun benefici i poder mantenir el fill, el pare, el germà o el marit que havien tornat moralment desfets de la guerra, és com si sabessin de veritat de què va la vida".
Llegint "Una mujer en Berlín" m'ha tornat a venir al cap aquest comentari, perquè en aquest diari de post-guerra surt justament aquest aspecte: els homes alemanys, derrotats, miren cap a una altra banda mentre les seves dones són violades.
L'autora no parla de l'exèrcit americà, sinó del soviètic, coneix una mica de rus i pot comunicar amb els soldats. La seva curiositat la porta a fixar-se en detalls i aspectes concrets, com si volgués trobar els individus, més enllà del comportament general de la tropa.
En aquesta dona anònima hi ha una fortalesa especial, segurament per la superioritat moral que sent respecte d'aquests soldats ocupants. De la mateixa manera, quan es refereix a les dones del seu voltant que són violades, fa matisos i explica reaccions diverses. La que es torna boja, la que es queda embarassada, les que recorren a l'humor negre. No es lamenta. És el relat d'algú que busca la veritat, la veritat del mal, mirant-lo als ulls, que vol entendre.
M'ha fet pensar en el Primo Levi que volia que el seu llibre "Els caiguts i els salvats" es publiqués a Alemanya i esperava cartes d'alemanys que li donessin les explicacions que buscava.
El dia que ve: Alemanya 2 - La historia natural de la destrucción de W.G.Sebald

dimecres, 5 de setembre del 2007

ALTAÏR, exposició del quaderns de viatges de Joaquin González Dorao

El Fòrum ALTAÏR organitza durant aquest mes de setembre una exposició sobre el quadern de viatge a Etiòpia de Joaquín González Dorao.
(Horari de l'exposició: de dilluns a dissabte de 10 a 14 h. i de 16:30 a 20:30 h. Entrada lliure
telf.: 93.342.71.70 - fax : 93.342.71.78
Gran Via, 616 - Barcelona 08007)
Entrada lliure
telf.: 93.342.71.70 - fax : 93.342.71.78
Gran Via, 616 - Barcelona 08007)
Poso un parell de les seves pàgines agafades de la seva web, molt recomanable, on he vist que ofreix a la venda reproduccions facsímils dels seus quaderns (és il.lustrador professional).

dilluns, 3 de setembre del 2007

Les places

(Continuació de El Musée du Désert i fi de la sèrie)
Acabo l'itinerari que ha començat a Vichy, amb un dibuix d'un ball una nit d'estiu a la plaça major d'Anduze, just davant les columnes del temple. Ballen els locals i el que abans se'n deia estiuejants, també ballen les criatures just a sota la tarima on hi ha l'orquestra. Tot és molt "bon enfant".

diumenge, 2 de setembre del 2007

El Musée du Désert

(Continuació de les Cévennes Protestants
(Imatges extretes del tríptic promocional del Musée du Désert)
Prop d'Anduze hi ha un mas anomenat Mas Soubeyran on han instal.lat el Musée du Désert que és un museu sobre la guerra dels Camisards, la repressió subsegüent i el protestantisme a la zona. Hi ha molta documentació i objectes curiosos com aquesta bota-trona-de-predicació desplegable, que era transportada en un carro i que passava desapercebuda si hi havia un escorcoll dels dragons del rei.
El més interessant és el lloc, aquest Mas que són tres cases en un paratge recollit en un plec de la muntanya.
Un incís sobre el mot desert aplicat al recolliment religiós, i que dóna nom a aquest museu. Que s'anomeni desert no és perquè es tracti d'un desert-desert on un sant hi va a fer dejuni, sinó perquè es considera que és un lloc recollit, sovint amagat dels llocs més fressats, i que permet l'aïllament, la penitència i la meditació. M'ho van explicar un dia fent referència al desert de Sarrià a Barcelona, i també a la forma dels claustres dels monestirs que recreen aquest aïllament.
(Continua a: Les places dels pobles)

dilluns, 27 d’agost del 2007

Les Cévennes protestants

(Continuació de Les Cévennes, Stevenson i Modestine)
Vaig tenir notícia per primer cop de l'existència de les muntanyes de les Cévennes
veient una pel.lícula francesa dels anys setanta: Les camisards. Relatava la lluita durant els primers anys del segle XVIII entre els protestants locals i els dragons del rei.
A França les lluites de religió van ser sagnants. Ho vam mencionar aquí.
Al segle XVI les tensions entre catòlics i reformats va ser brutals, amb alguns moments que han fet història, han fet literatura i fins i tot cinema, com la nit de St Barthélémy (1572). Victor Hugo va escriure La reine Margot sobre el matrimoni de conveniència entre la germana del rei Marguerite de Valois i Enric de Navarra, el de "París bé val una missa".
L'Edicte de Nantes, signat el 1598 per Enric de Navarra, ara Enric IV de França, suposa una treva en aquests enfrontaments. Es van discutir amb bel.ligerància els articles un a un i finalment es va acordar llibertat de culte a la majoria de llocs on el protestantisme estava fortament instal.lat, tot i que a certes ciutats, com París, Rouen o Dijon, va continuar prohibit, però en altres bandes va ser a la inversa: a La Rochelle, Montauban o Montpellier els catòlics no podien anar a l'església perquè o bé estava destruïda o es trobaven la porta barrada per un piquet de protestants.
Seixanta anys després Lluís XIV impulsa a tot el territori una política de conversió al catolicisme. Un dels trucos eren les "dragonnades" consistents a obligar a les famílies protestants a hostatjar un "dragó", membre d'un cos militar. La família ha de pagar la despesa del "dragó" i suportar-ne la pressió. Hi ha conversions en massa i Lluís XIV el 1685 revoca l'Edicte de Nantes. La revocació comporta l'exili de molts reformats i la resistència d'altres.
Un dels llocs famós per la seva resistència va ser justament aquesta zona de les Cévennes, on van anar a refugiar-se predicadors protestants i s'hi celebraven assemblees de creients. La repressió, que volia dir presó, galeres o deportacions a la llunyana Amèrica, es va acarnissar sobre les Cévennes.
Els que van participar en la lluita contra els dragons del Rei van ser anomenats Camisards i la guerra oberta entre uns i altres que va tenir lloc aproximadament entre el 1702 i el 1715 s'anomena la guerra dels Camisards.
La guerra dels Camisards va ser una guerra amb profetes i homilíes inflamades, assassinats i represàlies, aplecs i prèdiques al mig del camp, camisards vivint amagats en coves, emboscades, repressió, sang i fetge.
Van passar els anys.
L'Stevenson sembla que en el seu periple amb Modestine va trobar que la convivència entre catòlics i protestants era pacífica, però va deixar anotat que vivien completament separarts.
Avui, les Cévennes són encara, com altres llocs del centre-sud de França, enclaus protestants. A una de les notes de les Barcelonetes sobre l'informe Stassi a propòsit de la llei del vel a l'escola, citàvem una anècdota moderna referida al protestantisme de la zona:
M'explicava una funcionària francesa ja retirada, la senyora Maguy Aucher, que cap al 1960 havia estat nomenada directora d'un centre sanitari en un poble a la regió de les Cévennes, i que a la seva arribada els notables del lloc l'havien convocada i li havien preguntat de quina religió era. Els havia replicat, en to tallant, que creia que no havia de contestar la pregunta perquè "som en una República". Encara ara estava orgullosa d'haver defensat la laïcitat quaranta anys enrera. Incomprensible a altres latituds.
Ens allotgem a Anduze, una de les localitats més importants de la regió, en una casa particular. La mestressa ens diu que ella és catòlica i que treballa de secretària en una escola protestant. "Ara ja no hi ha barreres" ens diu.
A la plaça del poble hi ha un edifici de pedra clara, d'una absoluta austeritat. És, diuen, el major temple de l'Església reformada de França.
(Podeu clicar per ampliar el dibuix. Hi guanya)

dimecres, 15 d’agost del 2007

Les Cévennes, Stevenson i Modestine

(Continuació de El turisme de riu)
L'any 1879 l'escriptor Robert Louis Stevenson va fer un viatge històric en burro, de 12 dies de durada, per les Cévennes. El burret es deia Modestine i el viatge va acabar retratat en un text que va ser una de les seves primeres publicacions: Travels with a donkey in the Cevennes.
Ara les oficines de turisme de les Cévennes editen aquest logo rememorant el periple d'Stevenson.
Stevenson era escocès i protestant, i en el seu text fa referència a l'arrelament del l'església reformada en aquesta regió francesa. Serà el tema del proper post: Les Cévennes protestants.
( Aquí el retrat de R.L.Stevenson de la galeria de retrats d'Edinburgh aparegut a les Barcelonetes)

dimarts, 7 d’agost del 2007

El turisme de riu

(Continuació de Les co
Florac és a la Lozère, a la regió del Languedoc Roussillon.
Això ja no és una ciutat, sinó un poble gran, situat a l'extrem nord de les Cévennes.
Allà al costat, el riu Tarnon té uns gorgs on es banya una quanta gent.
El turisme de riu és familiar i domèstic.
(Continua a Les Cévennes, Stevenson i Modestine)
ves-santuari femenines)

Descans

Fins d'aquí una setmana. Me'n vaig a Berlín.

dilluns, 6 d’agost del 2007

Coves-santuari femenines

(Continuació de La druidessa Severa Tertionicna)

Les Gorges du Tarn serien un paratge misteriós, si no fos que està ple de turistes que circulen amunt i avall. De totes maneres si ens agafa una tempesta allà al mig amb llamps i trons, desapareixen els estiuejants i reapareix el misteri (i el perill) primigeni.

Sortint per una de les carreteretes que duen a l'altra banda del riu Tarn, hi ha un poblet, St Chély-du-Tarn, que té una d'aquestes coves-santuaris, normalment dedicades a una santa o a una mare de Déu.
Aquesta gruta té a dins una església romànica diminuta amb una imatge moderna d'una mare de Déu que es diu Notre Dame du Cénaret o de la Cénarette.

Els estudiosos dels fets religiosos donen a aquests indrets una sèrie de significats i relacions: la cova, el sexe femení i la matriu, els antics cultes a la fertilitat i a la terra, les deesses preindoeuropees, les precristianes, les santes i les Mares de Déu cristianes...
El tinglado muntat entorn de Lourdes comença justament en una cova i el mot Lur en basc significa terra.

Un dia tornarem a parlar a les Barcelonetes del que va començar amb un comentari entorn de l'arqueòloga prehistoriadora Marija Gimbutas.

(Continua a El turisme de riu)

diumenge, 5 d’agost del 2007

La druidessa Severa Tertionicna

(Continuació de Estàtues-menhirs a Rodez)
Continuem Cap al midi. Millau és una d'aquestes ciutats mitjanes tan agradables. A la sortida de la ciutat val la pena veure des d'un mirador preparat a l'efecte el viaducte de Millau, una obra d'enginyeria que fa impressió.
A l'altra banda del pont comença el Larzac, una meseta gran i seca amb pobles sortits com d'una altra època i vestigis dels Templers.
Com que a Issoire i a Rodez ens hem parat davant elements una mica esotèrics, aquí vull assenyalar la troballa arqueològica de l'Hospitalet-du-Larzac: es tracta d'unes làmines de plom amb escriptura de l'època dels gals (escriptura gal.la?), datades del segle Ier d.C i trobades al costat de modestes ofrenes funeràries. Es el text més llarg trobat en aquest tipus d'escriptura. La transcripció i traducció indica ques es tracta d'una carta dirigida a la druidessa-bruixa o druidessa-maga Severa Tertionicna, per demanar-li que modifiqui maleficis llençats contra la fertilitat d'algunes dones del veïnatge...

divendres, 3 d’agost del 2007

Rodez. Les estàtues menhirs

(Continuació de Símbols francmaçons a Issoire)
Continuem al Massís Central. Rodez, capital de l'Aveyron, on per cert fa poc han detingut membres de ETA, és una ciutat molt bonica.
Al Museu Fenaille hi ha una planta dedicada a unes estàtues menhirs trobades a la zona, d'un tipus que no havia vist mai. Representen 17 figures humanes, tant masculines com femenines, aproximadament de 1'20m. d'alçada. Estan datades entre el 3.300 i el 2.200 a.C. Al museu hi ha un mapa europeu de les zones on s'han trobat estàtues-menhirs semblants: Còrsega, Sardenya, Ligúria, Portugal, Bretanya, Crimea...
La més coneguda és una figura femenina en força bon estat de conservació (d'altres estan molt desgastades) anomenada la Dame de St.Sernin, pel lloc on es va trobar.
El nom d'estàtues-menhirs és degut a l'aspecte de pedres palplantades a la terra, i també a l'època en què estan datades, on hi ha a Europa una cultura que s'expressa amb grans pedres. A les Barcelonetes hi ha uns quants posts que parlen dels megàlits a Escòcia, Megàlits a l'Argyl.Achnabrech; de la seva relació amb els de l'Empordà,
Kilmartin. Templewood, i el Cementiri dels Moros; i un altre fet a la sortida del Museu Escocès d'Edimburgh, De les idees que sorgeixen mirant pedres antigues
Aquí sota una foto d'un grup d'estàtues-menhirs de la zona de Lunigiana (prop de la Spezia, Ligúria), datades del final del neolític, començament de l'edat del ferro.

dimecres, 1 d’agost del 2007

Issoire, símbols francmaçons

(Continuació de Els volcans de l'Auvergne)
Tot el Massif Central és ple d'esglésies d'un romànic molt característic. Aquí sobre, una de les més impressionants, l'església de St.Austremoine a Issoire, amb rajoles formant dibuixos geomètrics.
A dins l'església la sensació és curiosa perquè columnes i capitells estan pintats, i alguns capitells, francament molt pintats.
La pintura a les columnes ja són figues d'un altre paner. El fons és vermellós, un vermell fosc que deu haver estat molt viu. Hi ha un grup important de columnes decorades amb un símbol geomètric repetit al voltant i de dalt a baix de les columnes. Una senyora que fa funcions de sagristana (potser ho és) diu que un visitant que hi entén més que ella (fa cara de gata maula) li ha dit que són símbols maçònics. Jo hi entenc menys que la sagristana, però és la primera idea que m'ha vingut al cap. De totes maneres, buscant per la xarxa només he trobat una referència: diu que la policromia de capitells i columnes va ser restaurada al segle XIX, s'estenen una mica amb imatges sagrades d'alguns capitells, però ni mu d'aquests triangles i compassos. Fins i tot cap de les fotos que es troben per la xarxa reprodueix les columnes que tenen aquests símbols.
M'ha fet pensar en el nimbe misteriós que envolta la maçoneria. Vaig haver d'anar a fer una consulta a la Biblioteca Arús, al cap davall del Passeig de St. Joan, i només l'escala i l'entrada ja fan somiar.
(Continua a Les estàtues menhirs de Rodez)

dimarts, 31 de juliol del 2007

Els volcans de l'Auvergne

(Continuació de Le Mont-Dore)
Clermont Ferrand és la capital del departament del Puy-de-Dôme, i al bell mig del casc antic hi ha una catedral gòtica imponent i completament negra. Està construïda amb pedra volcànica.
Tota la zona és plena d'antics volcans apagats, els volcans de l'Auvergne.
Alguns d'aquests vells volcans tenen llacs als cràters, com per exemple el llac Pavin. És un lloc molt bonic, amb una fageda frondosa per on es pot passejar fent el tomb al llac i recollir maduixetes.
Hi ha un rètol que diu que està prohibit banyar-s'hi. Segons un habitant de per allà totes les comunes franceses posen rètols com aquest a llacs i rius i així s'estalvien haver-hi de plantar un socorrista.
Un dels pics més alts de la zona és justament el Puy-de-Dôme, que té al cim una estació no sé si meteorològica o de telecomunicacions, i just al costat les ruïnes d'un temple romà dedicat a Mercuri, construït sembla ser sobre un temple gal anterior. Els romans aprofitaven llocs sagrats, cultes i el que es presentés per davant. Al Musée Bargoin, a Clermont-Ferrand, hi ha un fotimer de braços i cames de fusta, exvots trobats a la Source des Roches, a Chamalières, del segle I d.C. En concret en van trobar 10.000 (comptant els sencers i els trencats) i al Museu els tenen posats d'una manera que sembla una instal.lació d'un escultor modern.
Prop de Clermont hi ha la plana on va tenir lloc la famosa batalla de Gergovie: els gals amb Vircengétorix al cap davant van guanyar als romans el 52 a.C. (hi ha un vellet als Asterix que de tant en tant diu "Jo hi era a Gergovie!!"))
En una esplanada del Puy-de-Dôme que acaba en un altíssim espadat, hi ha gent esperant de llençar-se amb parapente. El paracaiguda, estès a terra, l'estan inflant amb un gas especial que li llencen amb una mena de bombona, el parapentista està dret i immòbil, amb arnesos que el lliguen al paracaiguda, i va vestit com d'aviador de guerra. El posat és greu, com si estigués esperant la mort. Nosaltres som a la vora el precipici, i de cop i volta es posa a córrer, el paracaiguda s'alça una mica, ens passa pel costat i es llença al buit. Fa efecte.
La segona que s'ha llençat era una noia que duia un monitor. S'han posat tots dos a córrer igual que l'anterior, ens han passat pel costat i al moment que anava a perdre peu, la noia ha frenat i el monitor per darrera me li ha donat una empenta que déu n'hi dó i, apa, tots dos al buit.
(Continua a Issoire, símbols franc-maçons)

dilluns, 30 de juliol del 2007

Le Mont-Dore

(Continuació de Vichy 8)
Vichy és al departament de l'Allier, que forma part de la regió de l'Auvergne. Un dels altres departaments de l'Auvergne és el Puy-de-Dôme on, al Massif du Sancy, es troba le Mont-Dore, un poble conegut també pel termalisme. Per arribar-hi es travessen uns paratges deserts, de muntanyes verdes i desgastades, que valen el viatge.
El principal establiment termal del Mont-Dore és un edifici immens d'estil neobizantí. Per dintre té aquí i allà alguna columna i algun capitell romà, aprofitats de construccions anteriors. L'aspecte és més aviat penós, a no sé que un s'ho prengui com si busqués localitzacions per a una pel.lícula del Visconti. Escrostonats per una banda, humitats per l'altra, parets amb l'enguixat bufat, i aquell pintat de ratlles fosques i clares que vol donar to al conjunt.
I el més espectacular: una sala immensa i lluminosa, que es pot mirar des de dalt abocat a una balaustrada, de sostre altíssim amb claraboies, que té rengleres de cadires davat de rengleres de marbres contra rengleres de rajoles de València blanques, on hi ha encastades rengleres d'aixetes, cada una amb un tub que sembla de butano d'abans de les normatives de seguretat.
Aquests tubs te'ls poses al nas i en surt el gas picant que s'ha extret de l'aigua termal. Sembla que inspiris bombolles de Fanta.
Aquí, com a Vichy, et situes a una altra època, i és com si veiessis senyors i senyores d'abans de la Primera Guerra Mundial asseguts en rengleres, amb aquells tubs marrons ara a un forat del nas, ara a un altre.

diumenge, 29 de juliol del 2007

Vichy (8) L'arquitectura

(Continuació de Vichy 7)
I aquí sota un altre dibuix d'un edifici funcional dels anys 20 o 30, just davant de l'hotel on ens estem.

(Continua amb més termalisme a Le Mont-Dore)

dissabte, 28 de juliol del 2007

Vichy (7) L'arquitectura

(Continuació de Vichy 6)

Aquests curistes d'èlit han deixat a Vichy edificis d'estils diversos com es pot veure en aquest link.
Aquí dalt un dibuix amb edifici i detalls art déco.
(Continua a Vichy 8)

divendres, 27 de juliol del 2007

Vichy (6) El termalisme

(Continuació de Vichy 5)

Vichy és la ciutat termal de més tradició a França, ara en franca decadència. Però les cures i els curistes d'èlit l'han dotada d'una arquitectura i d'uns parcs fantàstics. Al mig de la ciutat hi ha el Parc des Sources, amb una pèrgola allargassada (estil ferro Torre d'Eiffel) per passejar a cobert, un teatre d'Òpera, un centre públic "des sources" -amb aixetes de les diverses deus d'aigua que corren per allà sota-, una glorieta per músics a l'aire lliure, i sobretot uns arbres fenomenals. A la vora el riu, l'Allier, hi ha un altre parc, antic i cuidadíssim.

Hi ha un antic hotel, l'Auberge du Cheval blanc, que té una placa recordant que Madame de Sévigné hi va anar a fer cures pel seu reuma l'any 1676 . I també hi ha tres o quatre grans cases que recorden xalets alemanys i que va encarregar contruir Napoleó III per anar-hi a fer estades.
Els edificis termals estan una mica disfressats de palaus àrabs i tot plegat té un aire decimonònic que ja fa endevinar que, per molta reforma que hagin fet a dins i molts jacuzzis que hi hagin instal.lat, allò ja no ho tornaran a aixecar.
A França moltes cures termals estan pagades per la seguretat social, però es veu que ara es posa en dubte que siguin eficaces en molts casos i estan tancant l'aixeta.
(Continua a Vichy 7)

dijous, 26 de juliol del 2007

Vichy (5) Capital de la França col.laboracionsita

(Continuació de Vichy 4)

El Juny del 1940 l'exèrcit alemany envaeix França i el Govern francès es trasllada a Bordeaux a tota pressa. Hi ha disensió sobre el que cal fer: el general De Gaulle marxa a Anglaterra a fer una crida a la resistència; per la seva banda, el President mana formar Govern al Mariscal Pétain.
Pétain, que instal.la el nou Govern a Vichy, busca l'armistici amb els alemanys, el conclou, fa que l'Assemblea Nacional reunida a la sala d'Òpera de Vichy voti una llei que li atorga plens poders, i difon una nova divisa: Travail, Famille, Patrie (adéu a la Liberté, l'Égalité i la Fraternité).
França en dues meitats: la de nord, ocupada pels alemanys i sota la seva administració directa, i la del sud, sota l'administració d'un Govern francès que segueix cegament la política dels alemanys.
Si es toca el punt sensible de les deportacions, a la França "lliure" hi va haver deportacions.
Vichystes, col.laboracionistes, pétainistes... oposats als diversos grups que fan resistència activa a l'ocupant. Hi ha tots els colors, tots els matisos a cada camp, i enmig un arc amplíssims d'actituds i activitats.
Per acabar d'arrodonir un cert desconcert: el Mariscal Pétain era el militar heroi de la guerra del 14-18 i, a més, ara era un iaio de 84 anys.
El senyor del bar que ens ha dit que sense voler havia sentit la nostra conversa ens explica que Pétain va escollir Vichy per la seva proximitat a la línia de demarcació (al costat, a Moulins), per la gran quantitat d'hotels de què disposava la ciutat que permetria allotjar els ministeris i el cos diplomàtic, i també perquè a Vichy, en raó de les personalitats que hi anaven a fer cures, existia un sistema avançadíssim de telecomunicacions, equivalent en eficàcia al de París. Afegeix també que a Clermont Ferrand, la ciutat gran més pròxima, hi havia un proletariat molt organitzat i era millor evitar-la.
Després aquestes explicacions ens seran repetides per altra gent. N'hi ha alguns que, exculpant els "vichyssois", assenyalen que l'Alcalde de Vichy mai va fer signar al Pétain en el llibre d'honor de la ciutat...
També n'hi ha que els agrada desdramatitzar, i expliquen una mena d'acudit sobre la promiscuitat que es vivia en els hotels durant aquest període: "Van arribar els diplomàtics dels països que reconeixien el Govern de Vichy, cada ambaixada s'instal.lava en una habitació d'hotel, on tenia la seu la delegació i on vivia l'ambaixador amb la seva família. Hi havia històries, embolics i separacions. Es diu que els diplomàtics van arribar amb les seves famílies i van marxar amb la dels altres". En fi...

Hi ha una novel.la titulada Vichy 1940 de Fernando Schwartz que recrea l'ambient a la ciutat durant aquests anys. No és cap gran novel.la però la vaig trobar interessant després d'haver estat a Vichy.
A l'Òpera de Vichy hi ha una placa que honora els 80 parlamentaris que van oposar-se a donar plens poders a Pétain a la sessió de l'Assamblea reunida en aquest teatre.
A davant de l'Hotel du Parc, que és l'hotel on vivia Pétain i on tenia la seu el Govern, hi ha un monolit que vaig haver de llegir dues vegades per entendre si era un memorial pels jueus deportats o un homenatge a l'Església: feia menció de les deportacions de jueus que hi havia hagut a la França dita lliure i parlava també dels capellans i religiosos que havien fet obstrucció a aquestes deportacions. Després he vist que sembla que, en efecte, sectors de l'Església catòlica i de l'Església reformada van protegir ciutadans jueus i van evitar algunes deportacions.
La pel.lícula documental Le chagrin et la pitié de Marcel Ophuls, apareguda l'any 1971, és una crònica excel.lent de la vida a Clermont-Ferrand durant els anys 1940-1944. Té una durada de quatre hores i això ajuda també a fer-ne una pel.lícula gens superficial. Per primera vegada a França es tractaven aquests anys sense donar una visió oficialista que posava únicament l'accent en la resistència. Per primera vegada es mostrava una França real, molt més ambigua en la seva actitud cara a l'ocupant i en alguns caos francament col.laboracionista.
La pel.lícula va ser prohibida a la televisió durant deu anys, fins al 1981 quan va pujar l'esquerra al poder.
Queden molts fantasmes.
(Continuarà a Vichy 6)